És un fet que bona part de la producció bibliogràfica que ha tractat el període d'existència dels Comitès ha associat, sense matisos, aquestes formes de poder revolucionari amb totes les situacions de violència que, sens dubte, esdevingueren durant els primers mesos del conflicte una realitat tràgica a moltes poblacions de Catalunya. Així, elements d'aquests Comitès, militants com l'Antonio Martín a Puigcerdà, o Manuel Marín a Molins de Rei, o de grups com els "chiquitos" de Pedro Alcocer a Terrassa, o el dels "juanitos" al Masnou per posar uns exemples, s'han convertit en personatges estigmatitzats i envoltats d'una llegenda de violència molt propera al "matonisme" sense
48 Pelai Pagès, “La Guerra Civil Espanyola a Catalunya (1936-1939): balanç historiogràfic”, a L’Avenç, núm. 109 (octubre 1987).
49 Pierre Broué, “La dualité de pouvoirs en Espagne republicaine au debut de la guerra civil”, Actas del Congreso Internacional sobre la Guerra Civil Española, 1977, Universidad de Montreal, Madrid, 1988, pàgs, 103-116. I també, dins el mateix Congrés,
“La Guerre d’Espagne, dernière révolution ouvriere et paysanne de l’entre-deux guerres”, pàgs. 13-22.
50 Pel que fa referència a Catalunya, cal esmentar els treballs de Josep Eduard Adsuard anteriorment citats sobre la dualitat de poders (Catalunya juliol-octubre 1936. Una dualitat de poders?, tesi llicenciatura, Universitat de Barcelona, 1980) i l’article sobre el Comitè Central de Milícies Antifeixistes. Un intent d’aproximació, en realitat mes a prop de la teoria política que de la investigació històrica, es pot trobar a la tesi d’Enric Mompó, El Comité Central de Milícias Antifascistas de Catalunya y la situación de doble poder en los primeros meses de la guerra civil española, Universitat de Barcelona, 1994). Joan Villarroya ha escrit sobre les Milícies organitzades pel Comitè Central (“Les Milícies Antifeixistes a Catalunya”), que juntament amb el treball sobre les Patrulles de Control a Sants (Joan Casanovas, “La Guerra Civil a Barcelona: les Patrulles de Control de Sants vistes per un dels seus membres” a Historia y Fuente Oral, núm 11, 1994, pàgs. 53-66), constitueixen pràcticament les úniques aportacions al tema de com s’organitzà la defensa i l’ordre públic. Sobre d’altres comitès locals, cal citar el treball de Jordi Mèlich sobre el cas de Reus (J. Mèlich, “El Comitè Antifeixista de Reus” a Col·loqui Internacional Segona República Espanyola, Tarragona, 1981), sobre Sabadell (Josep A. Pozo, “El Comitè Local de Defensa, juliol-octubre 1936”, a La República i la Guerra Civil, Sabadell 1931-1939), sobre la comarca de La Selva (D. Comas, J. Goñi, David Pujol “La revolució i el poder local a la comarca de La Selva a l’estiu de 1936: el cas de Brunyola”, a La II República, 60 anys després, pàgs. 223-236, que amplia un article anterior dels dos primers publicat a Quaderns de la Selva, núm. 3 “Poder, revolució i territori a la comarca de la Selva, juliol-octubre de 1936”), sobre Olot (Jordi Pujiula Ribera: "Poder i revolució el 1936: el Comitè de Milícies Antifeixistes d'Olot" a Annals Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca, pàgs. 143-167), o més recentment sobre el Comitè d’Orriols (J. Maymí, J. Ros i X. Turró, “La revisió del mite:
el Comitè Antifeixista d’Orriols, juliol 1936-maig 1937”, a Revista de Girona, núm. 183, juliol-agost 1997, pàgs. 56-63). Sobre el Comitè Executiu Popular de València, cal citar els treballs d’Albert Girona, autor també del ja citat estudi sobre els diferents òrgans de poder revolucionari, en el que intenta classificar-los en funció del seu origen, composició, etc.
escrúpols i a la tirania més sanguinària, que té molt poc a veure amb la realitat.
D'igual manera, l'activitat que desenvoluparen alguns Comitès, s'associa sovint a l'exercici del terror, d'un terror cec que arribà a tota la població i que es convertí en la base principal del seu poder. Això, quan no s'afegeixen les referències al nivell cultural dels seus elements, mancats tots de qualsevol formació política i lliurats a experiències capricioses mentre la lluita es decidia al front.
Naturalment, està fora de discussió que molts d'aquells Comitès Revolucionaris que es constituïren a l'estiu de 1936, despertaren el terror i l'aversió entre els diferents components de les classes benestants, inclosos també tots aquells que, independentment de la seva posició social, tenien una posició política o religiosa que els convertia –enmig d’un conflicte revolucionari- en més que probables víctimes d'alguna acció repressiva. Encara avui, l'actuació de determinats Comitès, es recordada amb una certa por -especialment entre els propietaris agrícoles- en algunes zones rurals de Catalunya en les que s'ha anat transmetent de generació en generació tot tipus de mites. Però si descontextualitzar l'actuació repressiva protagonitzada per alguns Comitès és un greu error, també ho és el creure que tota la seva activitat es reduí a la violència o que aquesta fos indiscriminada des del punt de vista de l'elecció de les víctimes, o que la base del seu poder estigués fonamentat exclusivament en una posició de força violentament exercida.
Precisament, aquesta visió deformada, està en el punt de partida de la historiografia franquista i de les fonts que aquesta utilitzà: només cal consultar els informes que elaboraren les autoritats polítiques locals, immediatament després de la guerra, per a comprovar la importància que des del punt de vista de la repressió contra els vençuts tingué pels nous governants, el fet d'haver pertangut al "Comité Revolucionario", al qual se l'imputava tot tipus d'assassinats i de delictes contra la propietat.
El present treball es proposa com a objectiu principal, l’estudi de les formes de poder revolucionari que s’establiren a Catalunya entre els mesos de juliol i octubre de 1936, en uns moments en els que el col·lapse estatal condueix a una situació de gairebé plena sobirania, paradoxalment coincidint
amb el moment en el que el Govern de la Generalitat perd bona part de la seva autoritat. Sense que hom pugui dir que la revolució a d’altres indrets de la península no fou igual de profunda, hi ha elements suficients com per a considerar que fou a Catalunya on, per la combinació de factors objectius i subjectius, l’estructuració d’un poder revolucionari alternatiu al poder “legal”
de la República estigué més a prop de convertir-se en realitat que a cap altre lloc de la zona republicana.51
En aquest sentit, circumscriurem el nostre treball a les formes de poder que sorgiren a escala local, entre juliol i octubre, rivalitzant amb les autoritats legals, deixant de banda altres formes de poder constituïts en àmbits més reduïts, com per exemple a les empreses. Abordarem l’estudi dels Comitès no des del punt de vista del que "pogueren ser" i "no foren", sinó des del punt de vista del que "foren" i dels mecanismes que influïren en la seva evolució.
Intentarem establir la seva relació amb el Poder, la Revolució i la Guerra. Ens proposem aprofundir en la caracterització d’aquests organismes revolucionaris que exerciren el poder a escala local, a partir també de la seva orientació, de com es formaren i com estaven organitzats, de llurs components i de la seva activitat, així com del seu finançament, de les relacions que establiren amb els ciutadans als que teòricament representaven, i també de les relacions entre ells i amb altres comitès “superiors” i, especialment, amb el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Barcelona. Ens proposem igualment, estudiar el fraccionament del poder polític i el sorgiment de múltiples poders locals, per tal d'establir si, efectivament, corresponen a les dues cares d’un mateix procés.
D'un procés en el que les opcions polítiques en joc es convertiran en un factor decisiu, des del punt de vista del manteniment dels òrgans de poder revolucionari més enllà del temps que necessità l’aparell d’Estat per a reconstituir-se.
51 Que la revolució a d'altres punts de l'Espanya republicana fou igual o més profunda -en certs aspectes- que a Catalunya, és un fet constatable. Per exemple, a Cartagena, el "Comitè d'Aliança Revolucionària UGT-CNT", organisme que esdevindria l'autèntic poder revolucionari local, estava format exclussivament -com es pot deduir de la seva denominació- per les organitzacions obreres (v. Juan Martínez Leal, República i Guerra Civil a Cartagena, 1931-1939). També a Almeria, el nou poder revolucionari estigué dipositat en l'anomenat "Comitè Central", organisme igualment constituït exclusivament per elements que pertanyien a les organitzacions obreres, sense cap representació dels republicans (v. Rafael Quirosa-Cheyrouze, Política i Guerra Civil en Almería).
Així mateix, analitzarem el procés de recuperació institucional, els seus mecanismes, i en conseqüència, el procés de dissolució dels Comitès, de les causes de la seva acceptació gairebé unànime entre les organitzacions, però també de les resistències en les bases, i de com aquest procés facilità un canvi en la correlació de forces en els pobles i a escala general que esdevindrà decisiu. Es tracta també doncs, d’analitzar el procés de crisi i recomposició de l’Estat burgès “republicà” en unes condicions de guerra i revolució -quan la Generalitat fou més que mai la seva representant directe i exclusiva-, que s'allargà més enllà del moment en el que els Comitès foren oficialment dissolts, i que tingué com a elements decisius, la lluita per a integrar les organitzacions obreres en el propi aparell d'Estat i per controlar l'Ordre Públic.
Per últim, estudiarem les diferències i similituds entre les formes de poder revolucionari sorgides a Catalunya, a partir de la relació que establiren amb els poders legals i el tipus d'objectius que es donaren, i a partir també de la composició que tingueren. L’anàlisi comparativa, així com els diversos elements citats anteriorment, ens ha de facilitar la tasca d’arribar a una proposta de definició de la situació existent a l’estiu de 1936 a Catalunya i, alhora, establir el caràcter dels diferents Comitès Revolucionaris.