En la mesura que l’objectiu fonamental del nostre treball consisteix en analitzar les línies generals que fonamentaren l’estructuració del poder revolucionari i de les seves característiques, resulta indispensable tenir en compte el mapa polític de la classe obrera de la Catalunya dels anys trenta, així com establir el joc polític i el paper dels republicans, per a entendre la forma en la que localment s’expressà la tendència general dels treballadors a apoderar-se del poder i la forma en la que es produí la recuperació institucional, per tal d’establir conclusions. En aquest sentit, resulta imprescindible estudiar la vida de les organitzacions -partits i sindicats- durant tota l’etapa republicana, les seves posicions i els seus homes més
representatius, per a la qual cosa hem utilitzat la desigual bibliografia existent sobre el tema, en la que malauradament manquen estudis específics dels anys 1936-1939.52
Per a tot el període anterior al 19 de juliol, les fonts utilitzades han estat fonamentalment la premsa local de l’època –sempre que ha estat possible la de tot el període republicà- i la diversa documentació dipositada en els diferents arxius municipals consultats. Pel que fa al seguiment de la política republicana i els republicans, la lectura de la premsa partidària editada entre 1931 i 1936, per les nombroses agrupacions polítiques espargides per tot Catalunya, esdevé una eina utilíssima i imprescindible per a conèixer les formes que adoptà aquella i establir el joc polític a cada localitat. Aquest element resulta molt important tant per a entendre determinades actituds a partir de juliol de 1936, com per a copsar la profunda transformació operada entre el personal polític del republicanisme catalanista, anterior i posteriorment a aquesta data. La gran eclosió de premsa local i comarcal que es produeix a Catalunya amb l’adveniment del règim republicà, ens ha facilitat la tasca de reunir totes les dades possibles sobre entitats polítiques, dirigents i problemes
“locals”. Naturalment, les actes municipals també ens ha proporcionat informació complementària útil per al nostre treball, pel que fa referència a la dinàmica dels aparells polítics municipals –l’ànima i els elements dinamitzadors de les organitzacions republicanes a la Catalunya autònoma-, especialment a partir de les eleccions municipals de gener de 1934 i després de la dinàmica oberta amb els fets del sis d’octubre. Com veurem més endavant, existeix una relació directa entre la composició política dels ajuntaments al juliol de 1936, i l’orientació que prengueren els Comitès en les respectives localitats. Per tant,
52 En aquest apartat els treballs publicats sobre les organitzacions obreres és molt més abundant que sobre els partits del catalanisme republicà. Sobre aquest últim, la bibliografia pràcticament es redueix als treballs de Montserrat Baras sobre el sector més moderat, l’Acció Catalana (1984); Joan B. Culla sobre un dels agrupaments polítics del catalanisme d’esquerra (1977); el de Maria Dolors Ivern sobre l’Esquerra Republicana de Catalunya (1988); o el de Manuel Cruells que ha estudiat el paper del separatisme català durant la guerra (1975). En canvi, els estudis realitzats sobre les organitzacions obreres, encara que amb limitacions, són força més nombrosos. Entre d’altres, l’obra de Francesc Bonamusa sobre la primera fase del BOC (1974);
també el treball d’Andrew Charles Durgan sobre el BOC però abastant tota l’etapa de la unificació amb la ICE i la formació del POUM fins la guerra civil (1996); els estudis sobre el moviment trotskista abans de la guerra civil, de Pelai Pagès (1975), i sobre Nin, també d’aquest últim (1975) i del mateix Bonamusa (1977); l’obra de Víctor Alba sobre el BOC-POUM i els seus dos principals dirigents Maurín i Nin (1974-1975); de Ricard Alcaraz sobre la Unió Socialista de Catalunya (1987); de Josep Lluís Martín sobre els orígens del PSUC (1977), o de Eulàlia Vega sobre el trentisme (1980) i sobre la CNT i els sindicats d’Oposició a Catalunya i al País Valencià (1987); els treballs d’Andrew Charles Durgan sobre els sindicats controlats pel POUM (1990), o els de David Ballester sobre la UGT a Catalunya, durant la República (1996) i la guerra civil ( 1998). Més recentment, la tesi de Josep Puigsech Farràs sobre el PSUC i la Internacional Comunista durant la guerra civil (1998)
resulta important conèixer a escala local, les aliances que s’establiren davant les esmentades eleccions municipals, tant a la dreta de l’ERC –les aliances amb l’Acció Catalana Republicana- com per l’esquerra –amb la Unió Socialista i el Bloc Obrer i Camperol-, així com l’actitud dels polítics republicans davant les organitzacions obreres i, particularment, davant els conflictes laborals. Aquesta qüestió, juntament amb l’actitud que les organitzacions republicanes i els seus homes més representatius observaren en el mateix moment del cop d’Estat i durant les hores posteriors, esdevindran elements molt importants que decidiran també l’actitud que les organitzacions obreres tindran amb ells, en el moment de constituir-se el comitè.
Amb més dificultat hem pogut seguir l’activitat de les organitzacions obreres durant el primer quinquenni republicà, conèixer els seus militants més importants, molts dels quals apareixeran al juliol del 1936, com a dirigents dels comitès revolucionaris i en els llocs de comandament. Sempre que ha estat possible, hem intentat esbrinar la seva procedència i la seva relació amb l’aparell de les organitzacions sindicals i/o polítiques, tenint en compte les diferents fraccions que composaven el moviment obrer a Catalunya. En aquest sentit, si hom analitza la composició dels diferents Comitès, es possible descobrir un autèntic mapa de les seves expressions polítiques i sindicals. Així es pot entendre més fàcilment l’actuació de la militància confederal, que no fou homogènia a tot arreu com a conseqüència de la pròpia divisió interna que es manifestava a l’interior de la CNT. Per exemple, a les comarques barcelonines es pot apreciar clarament algunes diferències notables entre la capital, i els nuclis més propers a Barcelona com l’Hospitalet i Molins de Rei, així com algunes localitats de la costa i excepcionalment algunes de l’interior, en les que el pes de l’aparell faista dins la CNT es feia notar més, i la resta de poblacions en les que el sector anarcosindicalista o sindicalista estava més representat i en general gaudia de més força. O la diferent actitud de la UGT constituïda abans del 19 de juliol, de la que s'anà conformant amb posterioritat a aquesta data: la primera, més procliu a acceptar determinades experiències revolucionàries -les col·lectivitzacions-, i la segona, constituïda per un munt de
sindicats formats en plena febre anticol·lectivista, que en general s'hi oposaren.
Cal considerar igualment totes aquelles situacions en les que la UGT rebutjà ser representada pel PSUC. De la mateixa manera, el procés d’unificació de les organitzacions que donaria pas a la formació d’aquest partit, accelerat per l’esclat revolucionari, no s’operà immediatament a totes les localitats –a moltes, aquesta no es produí fins el mes de setembre-, deixant un cert marge per a determinades actuacions aparentment contradictòries. En aquest sentit, cal assenyalar que el mateix procés les facilità: precisament perquè no comptà amb la unanimitat de tots –per exemple, el sector prietista de la Federació Catalana del PSOE no participà, així com membres destacats de la USC-, ni tampoc aconseguí homogenitzar immediatament tots els sectors –per exemple, les reticències de certs elements del PCC cap els elements de la USC, o la pròpia dinàmica del sector largocaballerista del PSOE. Tot i això, el PSUC fou un dels partits que actuà, al menys externament, amb una imatge més compacta. També cal tenir en compte el paper que jugaren altres organitzacions en el procés de formació dels diferents Comitès i en la determinació de la seva orientació -molt més important del que habitualment s’ha dit-, com per exemple el POUM, un partit que a Barcelona ciutat no disposava d'una posició sòlida en el moviment obrer, però que fora de la capital catalana, s’havia convertit en el període comprés entre els mesos anteriors a juliol de 1936 i les setmanes següents, en el principal partit obrer a moltes poblacions, gràcies a les seves posicions sindicals.
Pel que fa referència al període posterior al juliol de 1936, les fonts documentals consultades han estat més amplies i variades dintre de les limitacions que hom pot trobar en qualsevol estudi sobre els primers mesos de la guerra civil. Òbviament, el propi caràcter que es deriva d’un enfrontament civil armat i el resultat del mateix, amb la consegüent repressió sobre els vençuts, ha possibilitat la pèrdua de molta documentació. Però també cal tenir en compte altres factors. La “llarga nit” del franquisme amb la seva versió maniquea i justificativa de la Cruzada, les polèmiques de l’exili amb les continues inculpacions, el fet que sovint s’hagi associat la imatge dels Comitès
i dels que hi participaren de forma destacada amb el període més tèrbol i violent de la revolució, i finalment, perquè no dir-ho, la pròpia repressió que va caure sobre molts dels dirigents dels comitès immediatament després dels fets de maig de 1937, han frenat o si més no, han limitat la redacció i/o publicació de memòries i relats autobiogràfics, encara més útils en aquestes circumstàncies53. Això és molt clar en el cas dels militants obrers més lligats a la base de les organitzacions –a diferència dels dirigents, moltes vegades
“obligats” per les circumstàncies a justificar les seves posicions-, però no és exclusiu d’ells. De fet, com hem assenyalat anteriorment, el pes polític de l’anomenada transició democràtica i la pressió que s’ha exercit des de diferents medis per a considerar els anys de l’enfrontament com a un error col·lectiu, han generat una producció en la que l’autocensura ha guanyat terreny com a fórmula de “reconciliació”. Hom pot apreciar també aquesta característica entre alguns dels que, des del camp del republicanisme catalanista, han ofert les seves memòries “netes” de qualsevol aspecte que pogués recordar que ells també foren atrapats per la revolució, i que la seva activitat no només fou la de contrarestar els excessos anarquistes54.
Entre les fonts primàries que hem pogut consultar, es troben actes de constitució de comitès, de les seves reunions –en alguns casos de tot el període d’existència del Comitè-, informes de responsables del Comitè Central de Milícies, memòries d’activitats, bans, i publicacions periòdiques dels propis comitès o d’altres més generals. Entre les actes de reunions de Comitès que
53 No abunden testimonis com el que Josep M. Fradera va recollir del que fou president del Comitè Antifeixista de Palau-saverdera (“El Comitè Antifeixista de Palau-Palau-saverdera del 1936. El testimoni del seu president: Felip Casañas i Guanter”, a La Guerra Civil a les comarques gironines, 1936-1939, Girona, 1986). Fins i tot, membres destacats d’alguns comitès que s’han decidit a deixar per escrit les seves vivències i records com a militants obrers, han dedicat escasses línies a aquest fet (per exemple Pedro Alcocer, el membre més conegut de les Patrulles de Control a Terrassa, que deixà el seus records d’exaltació personal en un petit llibre, Las memorias de un revolucionario español; o el de José Berruezo, Por el sendero de mis recuerdos 1920-1939 / Veinte años de militancia libertaria en Santa Coloma de Gramanet). A banda de determinats aspectes personals, el pes de la derrota política que el moviment obrer patí a la fi de la guerra civil i el perllongament en l’exili de les acusacions sobre la responsabilitat de la mateixa, han generat una abundant literatura política de “reafirmació”. I per extensió, una certa incapacitat per a realitzar un examen crític. En carta a l’autor d’aquest treball, Salvador González –que fou membre del Comitè Central de Milícies a la secció de Patrulles de Control, en representació de la UGT- responia negativament al nostre requeriment per a que expliqués alguns aspectes del funcionament del Comitè Central d’aquesta manera: “Personalmente tengo la convicción de que si se expusiera la verdad objetiva, sería necesario un examen crítico que no ha sido llevado a cabo. Ello conduciría, en ciertos aspectos, a la negación de “valores” y conductas contradictorias de todo cuanto se ha escrito sobre el particular” (Carta de Salvador González a l’autor, 16 de febrer 1986).
54Pel que fa a determinats “oblits”, estem pensant per exemple en el llibre de Miquel Guinart Memòries d’un militant catalanista (1988). Miquel Guinart i Castellà fou un dirigent d’ERC, diputat al Parlament al 1932, que a l’octubre de 1936 fou designat delegat per aquest partit en la Junta de Seguretat Interior, l’organisme que assumí les funcions que deixà el dissolt Comitè Central de Milícies pel que fa a les tasques d’Ordre Públic. En les més de dues-centes pàgines que formen el seu llibre, gairebé no es troben referències –ni personals, ni de cap altre tipus- del seu pas per la Junta de Seguretat.
hem pogut consultar, cal assenyalar les del Comitè Central de Milícies – malauradament no completes- que fins el moment present havien estat inèdites, i que ajuden a situar amb més exactitud les discussions internes entre els membres d’aquest organisme revolucionari. Excepcionalment, també hem pogut consultar la documentació més administrativa d’alguns Comitès com per exemple la seva correspondència, autoritzacions i permisos, rebuts de multes – els “impostos de guerra”-, o les nòmines dels milicians, documentació aquesta de gran valor per a establir les despeses que havien d’afrontar, i que juntament amb les relacions d’impostos sobre capitals i les multes, constitueixen una font indispensable per a estudiar la forma en la que els comitès finançaven de forma extraordinària les seves activitats, al marge naturalment de les habituals col·lectes recollides pels treballadors a les empreses o els ingressos provinents dels nombrosos festivals benèfics organitzats igualment per a recaptar fons.
Per a l’estudi del procés de recomposició institucional materialitzat amb la dissolució dels Comitès i la reorganització municipal d’octubre de 1936, hem utilitzat fonamentalment la documentació generada per les Comissaries delegades de la Generalitat a Girona i Tarragona i, de forma especial, els fons de la Conselleria de Seguretat Interior de la Generalitat de Catalunya, dipositats a Salamanca i microfilmats a l'Arxiu Nacional de Catalunya, que constitueixen sens dubte, una font de primeríssima mà per a conèixer els problemes polítics a la reraguarda catalana i els obstacles i dificultats als que s’hagueren d’enfrontar tant el Govern Tarradellas com els dirigents de totes les organitzacions que participaren en la tasca de recuperar el control governamental a tots els pobles de Catalunya. En aquest apartat també hem utilitzat les actes de la Junta de Seguretat Interior de Catalunya –una peça important per a l’estudi del pas de l’ordre revolucionari a l’ordre republicà-, així com part de les actes del Secretariat de les Patrulles de Control, i també tota la documentació d’origen municipal que hem pogut trobar, preferentment els Llibres d’Actes de les sessions municipals.
Per últim, hem treballat la documentació generada en els municipis per a l’elaboració de l’anomenada “Causa General”, es a dir, els informes de tipus
policíac elaborats per les seccions locals de la Falange i pels Alcaldes, immediatament després d’acabada la guerra amb l’objectiu d’organitzar la repressió sobre els vençuts, especialment per a determinar, en alguns casos, quins foren els principals dirigents polítics i/o sindicals durant els primers mesos de la revolució. Naturalment, aquesta documentació ha estat utilitzada amb la lògica precaució donat el seu origen i, particularment, la seva finalitat.
Més interessant ens ha semblat la documentació generada pels establiments bancaris o institucions d'estalvi, així com per les Cambres Oficials de Comerç i Indústria de les principals poblacions catalanes, igualment destinada a la
"Causa General". Es tracta dels informes elaborats per aquestes entitats amb l'objectiu de demostrar "el expolio cometido por los rojos" sobre ciutadans i propietats industrials i/o comercials, i que resulten molt útils per a estudiar tant la font d'ingressos dels Comitès, com l'abast de la repressió "econòmica"
contra els elements de dretes i la profunditat de la revolució.55
55 AHN. Sección Fondos Contemporáneos. Serie: Causa General. Lligalls 1440/2 i 1470.