LA FORMACIÓ DEL PODER REVOLUCIONARI
Capítol 4. La "pugna" entre el Comitè Central de Milícies i el Govern de la Generalitat
4.2. La reorganització del Comitè Central de Milícies
L'estira i arronsa entre el Govern de la Generalitat i el Comitè Central de Milícies, en el que García Oliver havia anat adquirint un major protagonisme, es mantingué pràcticament fins la dissolució d'aquest. Cal distingir però, dues
6 Arxiu Tarradellas, "Atribuciones del Comité de Milicias Antifascistas".
fases o etapes que es corresponen també amb l'evolució política de les organitzacions, i amb la marxa de la guerra i les dificultats de tot tipus per a organitzar un Exèrcit convenientment preparat per a enfrontar-se amb els sollevats. Una primera fase -que es perllongaria aproximadament fins a mitjans d'agost, coincidint amb la determinació dels dirigents cenetistes d'eliminar la dualitat de poders existents- en la que podríem dir que les tesis de García Oliver s'imposen en les posicions de la CNT i en l'actitud que aquesta adoptà en relació al Comitè Central de Milícies. Durant aquesta curta etapa, el Comitè Regional de la CNT donà una certa cobertura a l'actuació de García Oliver. És també en aquesta fase que es produeix una de les crisis més importants i probablement l'enfrontament més greu entre el Govern de la Generalitat i el Comitè Central de Milícies. Succeí quan Companys decidí reorganitzar el seu Govern a finals de juliol, donant entrada a representants del PSUC i dels Rabassaires. Com és conegut, aquest episodi acabà amb un ultimàtum de la CNT -que havia vist en aquesta reorganització un atac directe a l'organització, així com una operació destinada a anul·lar el Comitè Central de Milícies-, amb l'amenaça inclosa d'abolir la Generalitat, la qual cosa provocà una reculada important del Govern, que fou obligat a treure els representants del PSUC i a modificar de nou la composició del mateix només uns dies després que aquell fos anunciat.7
La crisi acabà amb el triomf provisional dels qui pensaven que no es podia tolerar la formació d'un nou Govern amb la participació d'una força obrera i sense la CNT -la posició del Comitè Regional de l'organització- i també dels que pensaven, com García Oliver, que el Comitè Central de Milícies havia de mantenir-se com a un poder revolucionari al marge del Govern de la Generalitat, encara que es col·laborés amb ell sempre que aquest no entorpís la marxa cap a la revolució. Però val a dir, que també incrementà totes les
7 Referències al desenllaç d'aquesta crisi de Govern, així com d'altres aspectes que l'envoltaren, es poden trobar a Guerra y Revolución en España, 1936-1939, vol. II, pàgs. 18-19, i també a J. García Oliver, op. cit., pàgs. 212-214 i 217-220. César M.
Lorenzo afirma que com a conseqüència d'aquest afer, Rafael Vidiella -un dels Consellers proposats per a formar part del nou Govern de la Generalitat en representació del PSUC- fou expulsat del Comitè Central de Milícies, del qual formava part, per haver participat d'aquesta operació sense haver informat a la resta de delegats del Comitè Central (Los anarquistas españoles y el poder, pàg. 94). El mateix Vidiella reconeix que va haver de marxar a Madrid durant una setmana "en comissió oficial de serveis"
(Montserrat Roig, Rafael Vidiella, l'aventura de la revolució, pàg. 120), suposem que per a tranquil·litzar els ànims. En qualsevol cas, Vidiella tornaria a formar part més endavant del Comitè central de Milícies, com així ho confirmen les actes d'aquest organisme.
pressions per a revertir aquesta situació, incloses les que procedien de la pròpia CNT catalana. En realitat, com veurem més endavant, entre els dirigents cenetistes s'obria pas una posició segons la qual, era insostenible i no es podia mantenir més temps una situació per la qual el Comitè Central de Milícies no es convertia oficialment en el Govern de Catalunya, però tampoc deixava governar, provocant una duplicitat i una descoordinació dels esforços que no podien sinó resultar negatives per a la marxa de la guerra i la revolució. Creien que es tractava d'una forma camuflada de col·laborar amb el Govern, però amb el perjudici de no gaudir de les avantatges que concedia exercir el poder sense embuts.
De moment, però, ningú s'atrevia a plantejar obertament el problema de la dualitat de poders, com tampoc a resoldre en un sentit o en un altre la disjuntiva que semblava certament la més raonable en aquells moments: o es dissolia el Comitè Central de Milícies i totes les organitzacions -inclosa la CNT- passaven a integrar un nou Govern de la Generalitat, o es dissolia aquest últim i el Comitè Central de Milícies assumia tot el poder. Sabem que durant tot el mes d'agost, aquesta fou una de les qüestions al voltant de la qual giraren moltes de les discussions internes a la CNT i que, aparentment, la situació encara no estava madura per a que s'adoptés la posició a la que finalment s'arribaria al setembre.
Mentrestant, el desenvolupament de la situació pressionava per a la resolució del problema de qui exercia sense entrebancs tot el poder. També els delegats republicans i els que constituirien el PSUC, pressionaven amb molta cura però constantment, en la direcció de convertir el Comitè Central de Milícies en un organisme sinó auxiliar, com a mínim, no rival del Govern de la Generalitat. En aquest sentit, la posició de la CNT -que no volia suplantar completament al Govern de la Generalitat més enllà del que era necessari o inevitable en alguns aspectes en aquells moments, però que tampoc volia actuar de manera subsidiària en relació a aquell, quan disposava del control de bona part dels ressorts de poder i de les masses que s'havien llençat al carrer-, suposava un obstacle evident, tot i la seva contradicció. L'actitud dels
cenetistes trobà el suport del POUM pel que feia a la qüestió de defensar davant el Govern de la Generalitat, el paper del Comitè Central de Milícies com a exponent del moviment revolucionari i com a direcció del mateix.
La situació aniria evolucionant lentament coincidint, com hem apuntat anteriorment, amb la decisió de la majoria dels dirigents de la CNT i de la FAI d'eliminar la duplicitat d'organismes. Malauradament no disposem de les actes del Comitè Central que abasten aquest primer període per a seguir les discussions que es pogueren produir. Creiem però, que la crisi produïda pel fallit intent de Companys de formar un nou govern, fou el detonant dels canvis que es succeïren a continuació. Al dia següent que es fes pública la composició d'un govern format exclusivament per republicans -i en el que ja no estaven inclosos els representants del PSUC- el Conseller de Treball, Lluís Prunés, feia unes declaracions als periodistes en relació a una imminent
"reestructuració de les milícies antifeixistes". Segons La Humanitat, Prunés
"havia proposat i havia estat acceptat pel Govern i per les organitzacions, descongestionar la labor del Comitè [Comitè Central de Milícies] en forma més eficient, per la qual cosa -prosseguia el diari- es procedirà al fet que cada una de les seves comissions s'acoblin a les respectives Conselleries amb la qual cosa s'actuarà més ràpidament i amb unitat d'orientació". A continuació detallava en què consistiria aquest acoblament: "Per exemple, els serveis de transports tan necessaris en aquests moments, restaran controlats per totes les organitzacions obreres i polítiques que actuen, i acoblades a la Conselleria d'Obres Públiques;
el proveïment de la regió autònoma passarà de la mateixa manera al Departament d'Agricultura i Proveïments. La Conselleria de Treball tindrà cura de l'obra d'assistència social i patriòtica, que constitueix atendre als milicians i les seves famílies, que es trobin en situació apurada; els serveis de guerra seran, juntament amb el Comitè de les Milícies, dirigits pel Departament de Defensa. Tot això -finalitzava- ha estat assolit gràcies al desig de tots els sectors que lluiten contra el feixisme, d'anar restablint la normalitat".8
8 La Humanitat (8-VIII-36), i també a La Batalla (9-VIII-36).
La proposta que el Conseller de Treball -recordem-ho, un dels delegats que en representació del Govern de la Generalitat havia d'assistir a les reunions del Comitè Central de Milícies- explicava als periodistes, guardava un evident paral·lelisme amb la que en aquells moments s'estudiava en el si de l'organització confederal, i que consistia en l'establiment d'unes "comissions tècniques" que haurien d'integrar, dins l'estructura governamental, l'acció que es desenvolupava des dels organismes revolucionaris.9 En realitat, ja existien experiències semblants o, si més no, que hom pretenia apropar-les a aquesta línia de juxtaposició: sense anar més lluny, el plantejament inicial del propi Comitè Central de Milícies que fou defensat pels representants governamentals, responia a aquest esquema de funcionament segons el qual, s'havia d'aconseguir acoblar l'organisme revolucionari a l'organisme "oficial"
corresponent10. De forma més clara i aparentment sense tantes resistències, també el Consell de l'Escola Nova Unificada seguí aquest criteri des de la seva formació, adoptant un sistema de representació a base de 4 delegats de la CNT, 4 de la UGT i 4 designats per la Generalitat, i mantenint una vinculació orgànica amb el Departament de Cultura.11 La constitució del Consell d'Economia o de la Comissió d'Indústries de Guerra, anà en la mateixa direcció.12
La idea avançada per Lluís Prunés prendria cos oficialment dies després.
En efecte, el 19 d'agost el Consell de Govern de la Generalitat discutia i acordava donar llum verda al projecte. Informant d'aquest tema, Joan
9 Sobre aquesta discussió vegeu el capítol 10.
10 En aquest cas, l'organisme "oficial" s'hagué de crear a corre-cuita, donat que la Generalitat no tenia competències en matèria de Defensa. Al nomenament inicial de Lluís Prunés com a Comissari de Defensa de la Generalitat, seguí la creació d'una Conselleria o Departament de Defensa que fou ocupada pel Tinent Coronel Díaz Sandino (v. els Butlletins Oficials corresponents als dies 2 i 7 d'agost de 1936). Les atribucions que se li assignaven al Conseller de Defensa passaven "per adoptar totes les disposicions necessàries per a la deguda ordenació i normal funcionament de la disciplina en tots els Cossos que prestin servei en territori català, àdhuc per disposar la cessació d'aquells que fossin notòriament enemics del Règim" (Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 7-VIII-36). Guarner, després de dimitir del càrrec de Cap dels Serveis d'Ordre Públic el 12 d'agost, fou nomenat a continuació subsecretari de la Conselleria de Defensa recent creada. Segons Guarner, la Conselleria de Defensa "no era más que una gran secretaría (...) un enlace del Consejero con el Comité de Milicias, que con sus subdivisiones o departamentos de Guerra, Milicias, Patrullas de Control, Transportes, Sanidad, etcétera, controlaba todo lo referente a la lucha emprendida, e incluso el orden público" (op. cit., pàg. 199).
11 El decret de creació del Comitè de l'Escola Nova Unificada a Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, 29-VII-36.
12 Vegi's el Butlletí Oficial del 14 d'agost de 1936. Sobre el Consell d'Economia, Joan P. Fàbregas ha escrit que "fou creat per tal que el proletariat català -que en aquells moments no formava part del govern- pogués intervenir, d'una manera més o menys directa, en l'obra legislativa a realitzar pel Govern de la Generalitat" (Vuitanta dies al Govern de la Generalitat /El que vaig fer i el que no em deixaren fer, pàg. 30).
Casanovas va fer unes manifestacions explicant que "les necessitats polítiques i orgàniques sorgides de la guerra i de la revolució [havien] inclinat al Govern, per tal de coordinar els esforços amb més eficàcia, a donar estructura definitiva a diversos Consells especials connectats amb els Departaments de la Generalitat", i que aquests Consells absorbirien "les funcions fins avui encomanades a òrgans d'acció improvisats en els primers moments i que tant brillantment [havien] respost a les urgències de la lluita". Acabà dient que en aquests Consells, "semblants als ja creats de Cultura i Economia, seran representades en la proporció deguda les organitzacions polítiques i obreres".13
El procés d'integració de totes les iniciatives revolucionàries dins la maquinària dels poders legals estava en marxa i comptava amb el suport de les diferents forces. Cal assenyalar no obstant que aquesta orientació no sempre trobà el camí franc per a desenvolupar-se i sovint es movia entre pressions de diferent signe. D'entrada la que expressaven els delegats de les organitzacions obreres, sovint rebecs a sotmetre's a les indicacions o recomanacions dels representants governamentals. En un principi, com a conseqüència de l'empenta revolucionària inicial, aquestes comissions mixtes vinculades orgànicament a les diferents àrees de govern, tingueren un grau d'autonomia i de decisió molt elevades, contribuint d'aquesta manera a crear la sensació de que no es tractava d'uns òrgans consultius -aquesta era la pretensió del Govern- sinó que, pel contrari, es tractava d'òrgans en els quals es decidia el que posteriorment el Govern s'encarregava de convertir en disposicions legals.
La força que adquiriren en general totes les organitzacions obreres durant els primers moments, alimentà també la creença de que el Govern de la Generalitat es trobava en franca minoria -com així era realment- i sense capacitat suficient per a revertir la situació. A més, la presència dels representants obrers era majoritària a totes les comissions i alguns d'ells les presidien a la pràctica, amb la qual cosa es reforçava igualment aquella idea.14
13 "Extracte d'acords del Consell de Govern i crònica de les activitats del President de la Generalitat i membres del seu Govern", ANC, lligall 11/1.
4.3. El Comitè Central de Milícies com a un organisme purament