La situació de l’ordre públic

Dins l’estructura de l’aparell de l’Estat, un dels pilars que patí igualment l’embat revolucionari i que més influí en la crisi que s’obrí en els poders legals, fou sens dubte la pèrdua de control sobre l'Ordre Públic per part del Govern de la Generalitat, i el procés de descomposició que experimentarien els cossos policials tot seguit. En efecte, en qüestió d’hores, el control de l’ordre públic passaria a ser exercit a tot Catalunya per les organitzacions obreres a través dels nombrosos grups armats que es formaren a l’empara dels Comitès Revolucionaris. Més exactament, si entenem per ordre públic, la situació per la qual es respecten unes normes establertes mitjançant l'existència d'una força coercitiva, caldria aleshores parlar de diferents modalitats, totes elles conseqüència del fraccionament del poder polític, que obeïen a un mateix objectiu. Així, el recurs a la formació de patrulles integrades per civils armats per a assegurar el control del "carrer", perseguir els sospitosos, i efectuar registres domiciliaris o detencions, fou generalitzat. A Barcelona, la Comissió d’Investigació dirigida per l’anarquista Aurelio Fernández, establí un servei propi de policia a base de milicians reclutats entre les organitzacions obreres i republicanes, que prendria el nom de “Patrulles de Control”. A Lleida, els serveis de policia foren assumits per l'anomenada "Brigada Obrera Social", que dirigí Josep Rodes, formada per trenta elements, tots ells obrers, que pertanyien al POUM, a la FAI, i a la UGT-PSUC, a raó de 10 membres per cadascuna d'aquestes organitzacions.²⁸ A Terrassa, funcionaren igualment unes Patrulles dirigides per l'anarquista Pedro Alcocer, que depenien d'un Comitè d'Investigació i Defensa Antifeixista. Experiències semblants o idèntiques es desenvoluparen a altres llocs. Tots aquests grups de milicians o patrulles

28 V. entrevista a Josep Rodes reproduïda a La Batalla (21-II-36).

depenien d'un Comitè i, generalment, es formaren intentant garantir la representació de totes les organitzacions obreres. També en tots els casos, el control de l'ordre públic, seria exercit gairebé en exclusiva pels mateixos, deixant pels cossos policials les tasques més secundàries.

Val a dir, que la pèrdua del control sobre l’Ordre Públic per part del Govern de la Generalitat vingué facilitada també –fou una conseqüència de l’acció revolucionària- tant pel fet que les masses s’havien apoderat de les nombroses armes dipositades a les casernes, com pel replegament de les forces policials que es realitzà immediatament després del 20 de juliol. En efecte, els efectius que composaven el 3r Terç de la Guàrdia Nacional Republicana –que cobria les comarques catalanes- foren concentrats a les capitals de província respectives. Igualment, les companyies de Guàrdies d’Assalt que cobrien els serveis fora de Barcelona, reberen ordres de romandre concentrades i de no intervenir per res. La necessitat d’evitar reaccions imprevistes o enfrontaments amb sectors de la població, així com la necessitat de disciplinar els diferents cossos policials –molts dels seus membres amb símptomes evidents d’estar afectats pel contagi revolucionari- i d’evitar la seva més que probable dispersió, expliquen aquest replegament de forces que acabaria deixant el control de l’ordre públic a les comarques catalanes, en mans dels Comitès Revolucionaris i dels grups de milicians armats.

A Barcelona, on les forces de policia “lleials” havien lluitat plegades amb la militància obrera i havien patit les conseqüències de l’enfrontament amb els militars aixecats –amb morts i ferits-, el panorama no era millor. Un contingent important de forces de Seguretat i d’Assalt havia marxat al front a combatre al costat de les columnes milicianes²⁹. Entre la resta de forces d’Ordre Públic, la situació de dislocació en la que quedaren després dels combats, i la manca de disciplina que s’estenia entre molts guàrdies, amenaçava directament la seva pròpia existència com a instruments vàlids pel Govern de la Generalitat per a mantenir l’ordre constitucional. Vicenç Guarner ha escrit

29 Pel que fa al Cos de Seguretat i Assalt, entre agost i setembre de 1936, prop d’un miler dels seus elements pertanyents als Grups 15è i 16è, estigueren al front, entre els quals 1 comandant, 7 capitans, 18 tinents, 1 suboficial, 24 sergents i 880 caporals i guàrdies (ANC, lligall 112). No tenim dades contrastades referents a d’altres cossos policials, però hom coneix també la participació de Carrabiners i Guàrdies Civils en algunes de les columnes que sortiren cap al front.

com l’aixecament va desarticular completament tots els ressorts de l’Ordre Públic, i com afectà l’ambient revolucionari a les forces de seguretat: “Era punto menos que imposible –escriu Guarner- restablecer la disciplina general y la de nuestras fuerzas de Orden Público, e incluso de la Guardia Civil que, embrigadas de entusiasmo, se habian contagiado del ambiente y en mangas de camisa tripulaban también los camiones embanderados y con letreros de las organizaciones”.³⁰ En termes semblants s’ha expressat també en les seves memòries Frederic Escofet, qui presentà la dimissió del càrrec de Comissari General el 12 d'agost, dos dies després que es fes públic el projecte de constitució de les Patrulles de Control, que ocuparien el lloc de les forces d'Ordre Públic.³¹

En realitat, la lluita comuna amb els militants anarquistes, comunistes o socialistes durant les jornades del 19 i 20 de juliol, contribuí a diluir la disciplina entre els cossos policials i apropà molts dels seus elements cap a les organitzacions obreres, amb les que col·laboraren. De fet, durant les primeres setmanes, sovint era possible veure patrulles de milicians i membres dels cossos policials actuant conjuntament en registres domiciliaris i en la detenció de persones. La força de les circumstàncies ambientals era tan gran que fins i tot, agents dels Cos d’Investigació i Vigilància –la policia no uniformada, tradicionalment més “impermeable” a la problemàtica social i justament més implicada per raons professionals en la repressió de tota manifestació política d’esquerres- col·laborarien en aquesta tasca, colza a colza amb els milicians.

Així, la Brigada Social, d’antuvi encarregada de perseguir i detenir als militants de les organitzacions obreres, fou reconvertida ràpidament en la “Brigada Antifeixista”.

No obstant aquesta penetració revolucionaria a l’interior dels cossos policials, la majoria dels seus efectius es mantingué a una certa distància i a les ordres del Govern de la Generalitat. Continuava existint el mateix esperit que havien conformat tradicionalment l’estructura dels quadres i, naturalment, la mateixa mentalitat conservadora, poc afecta als processos revolucionaris. A

30 V. Guarner, Cataluña en la Guerra de España, pàgs. 139-140.

més, cal assenyalar que una bona part de les places existents a la plantilla del Cos de Seguretat i d’Assalt i del Cos d’Investigació i Vigilància varen ser renovades i cobertes per nou personal al 1934, es a dir, durant el període en el que els sectors d’Estat Català, de la mà de Josep Dencàs i Miquel Badia, s’havien fet amb el comandament i el control de la governació i l’ordre públic a Catalunya. Durant aquesta fase, nombrosos militants de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català havien ingressat -per indicació dels seus dirigents- en el Cos de Seguretat i en el d’Investigació i Vigilància, amb la qual cosa s’havia produït una important “catalanització” dels mateixos³².

Encara que per motius diferents, tots aquests elements eren, lògicament, contraris a qualsevol acció que pogués qüestionar la legalitat republicana o el propi Govern de la Generalitat. Per pròpia voluntat, per la força de les circumstàncies o, senzillament, per disciplina, el cert és que la rebel·lió d’una part de l’Exèrcit els havia col·locat al costat “lleial” en el que predominaven en aquells moments, els sectors revolucionaris. Aquests últims no s’acabaven de fiar del comportament ni de l’actitud que podien adoptar en un moment determinat el nombrós contingent policial concentrat a Barcelona, perfectament armat i, des del punt de vista estrictament tècnic, amb capacitat suficient per a intervenir a les ordres del Govern. De fet, durant el mes d'agost, els rumors sobre l'actitud del 19è Terç de la Guàrdia Civil i sobre un suposat intent de sublevació d'aquests efectius a Barcelona, provocaren que un grup de milicians cerqués les seves casernes i que el Conseller de Governació hagués de fer pública una nota desmentint que aquestes forces fossin a realitzar tal acció.³³

31 F. Escofet, Al servei de Catalunya i de la República, vol. II. Pàgs. 409-410. Fou substituït pel comandant Enric Gómez García.

32 Josep M. Sanahuja, op. cit., pàg. 106-108. Després de la promulgació del decret pel qual es traspassaven els serveis de policia a la Generalitat, la majoria dels guàrdies del Cos de Seguretat optaren per continuar al servei de l’Estat i foren traslladats a d’altres punts de la Península. El mes de febrer la Conselleria de Governació convocà un concurs per a proveir les 1.874 places d’aquest Cos que havien quedat vacants. D’igual manera, pel que fa al Cos d’Investigació i Vigilància, es convocaren 322 places que havien quedat vacants per la mateixa raó. Moltes d’aquestes places foren ocupades pels 279 alumnes de l’Escola Preparatòria de Policia, creada per la Generalitat de Catalunya, que varen realitzar un curset de quatre mesos entre 1933 i 1934, i entre els quals n’hi havia no pocs militants i simpatitzants nacionalistes. L’interès de l’ala radical-nacionalista d’Estat Català (Dencàs-Badia) per controlar l’ordre públic a Catalunya estava relacionat tan amb l’intent de combatre els anarquistes, com amb el desig d’assegurar-se el suport de l’aparell policial en previsió d’una acció de caràcter d’assegurar-separatista.

33 Un informe de la CNT sobre l’oficialitat del 19è Terç de la Guàrdia Civil –de servei a Barcelona-, aquesta era conceptuada en la seva majoria com a feixistes (AHN-SGC, PS-Barcelona, lligall 14). L'episodi al que fem referència en el text, es va tancar provisionalment amb un manifest d'aquestes forces en el que es deia: "Con el estupor consiguiente y doloridos en lo más profundo de nuestra alma y lo más recondito de nuestros corazones, hemos visto que, por una de tantas estratagemas que usa,

Els dirigents de la CNT percebien el perill i l’amenaça permanent que això representava per les seves pròpies posicions. Per aquesta raó, i seguint la tònica del moment de constituir comitès de control obrer per tot arreu, també a l’interior dels cossos policials es formarien organismes similars als que es crearen a totes les branques de la producció i dels serveis.

Sorgiren així, sota l’impuls de la CNT especialment, però amb la voluntat de fer-ho conjuntament amb la UGT, uns Comitès que passarien a denominar-se “Consells d’Obrers i Soldats i demés Cossos similars”, que es centralitzarien en un Comitè Central amb seu a l’edifici costaner del que havia estat ocupat pel Foment del Treball –a la Via Laietana-, ara batejat com “Casa CNT-FAI”. García Oliver ha explicat que el motiu de la seva creació estigué relacionat amb l’estat d’animositat existent entre els Caps i Oficials de la Guàrdia Civil i la necessitat d’impedir una hipotètica sublevació dels mateixos.

També, per evitar maniobres d’altres forces polítiques contra la CNT, utilitzant per a tal motiu la infiltració a l’aparell policial³⁴. Actuant com a una mena de comitès de control, aquests nous organismes també s’estengueren, amb la mateixa finalitat, entre el personal militar enquadrat a les casernes. “Por acuerdo de la CNT y de la UGT –escriví Alfonso Miguel, un dels seus màxims impulsors- surgieron los primeros Comités de Obreros-Soldados. Nacieron en Barcelona. Seguidamente se formaron en Levante, en Andalucía, en la propia capital desmoralizada por el derrotismo y la traición agazapada. Comenzaron a controlar y a depurar. Los Comités asumieron la ingente tarea de relevar la moral, de controlar ciertas maniobras, de vigilar los mandos dudosos, de ayudar a todos los elementos capaces y sinceros. Con los Comités pudo

criminalmente, el odioso fascismo, nuestros camaradas de lucha, mejor dicho, nuestros hermanos milicianos, dejándose engañar por el bulo de una supuesta sublevación de la Guardia Civil de Barcelona, cercaron nuestros cuarteles. Con intensa tristeza lo decimos. No esperábamos que arraigase esa sospecha en los nobles pechos de nuestros queridos y admirados milicianos

¿Habeis visto una sola vacilación, un pequeño desmayo en nuestros entusiasmos para defender la causa de la República y de la Libertad? ¿No hemos dado, venimos dando y seguiremos proporcionando pruebas der ser fervientes defensores de las aspiraciones del pueblo? Podeis estar completamente seguros, inolvidables camaradas de que todo el 19 Tercio, juntamente con las fuerzas del tercero de este instituto de la Guardia Civil, de que antes que ir contra la soberanía de las masas populares, depondríamos nuestras armas devolviéndolas a la República y al Pueblo, ya que nos las entregaron para su defensa y no para que las traicionásemos, y os decimos con la mayor decisión de que estimamos más, infinitamente más, el tener el inmenso honor de ser fieles, absolutamente leales para con el Pueblo que las riquezas, honores y prebendas que pudieran proporcionarnos la más criminal de las acciones, esto es, una vergonzosa traición al Pueblo. Adelante, pues, hermanos, tened la firme creencia, la más completa seguridad de que velaremos y coadyuvaremos por el definitivo triunfo que será de todos, pero os suplicamos que no volvais a dejaros engañar por la perfidia, por el veneno de los bulos, que si encontráramos el punto de partida, nos cabría la satisfacción de fulminantemente aniquilarlo. Un fraternal abrazo, en el que ponemos el corazón, el alma y la vida ofrendando ésta al grito de ¡Viva el Pueblo! ¡Viva la República! ¡Viva la Libertad!. El 19 Tercio de la Guardia Civil. Barcelona, 12 de agosto de 1936." (L'Acció, 13-VIII-36).

salvarse la acción militar y mantener a raya al fascismo interior. Sin ellos seguramente el fascismo nos habría devorado”³⁵.

El Comitè Central dels Consells d’Obrers i Soldats el composaren 7 delegats -4 en representació de la CNT i 3 per la UGT- amb el cenetista Dionisio Eroles actuant com a secretari general, Ramon Gabarró (UGT) com a vicesecretari primer, Antonio Costas (CNT) com a vicesecretari segon, Antonio Seba (CNT) féu de tresorer, Tomas Salvadó (UGT) fou secretari d'actes, i com a vocals, Paulino Riudeubas (UGT) i Juan García (CNT). La mecanògrafa del Comitè fou Aurora Bassino, també de la CNT. En el seu si, es constituïren unes seccions o departaments que agrupaven tots els elements enquadrats en les diverses Armes i Cossos militars i policials. Així, n’hi havia un Departament o Secció d’Aviació, d’Artilleria, de Cavalleria, d’Intendència, Enginyers i Sanitat, d’Infanteria, de la Marina de Guerra, de la Guàrdia Civil, dels Carrabiners i del cos de Seguretat i Assalt. Cadascun d’aquests Departaments estava dirigit per 3 delegats, 2 de la CNT i 1 per la UGT.

Aquests delegats eren escollits pels seus propis companys en les diferents companyies i/o unitats i formaven el Comitè Central del Departament respectiu³⁶. Per exemple, en el Cos de Seguretat i d’Assalt, el Comitè Central fou elegit per una trentena llarga de delegats, escollits igualment entre les diferents companyies i destacaments de Sabadell, Terrassa, l’Hospitalet, Badalona, la Seu d’Urgell, Girona, Port Bou, la Jonquera, Figueres, Tarragona, Tortosa i Reus.³⁷

La UGT, pressionada pel PSUC, es desmarcaria aviat d'aquests Consells d'Obrers i Soldats, i cap a finals del mes d'agost, prengué l'acord de retirar tots

34 J. García Oliver, El eco de los pasos, pàgs. 210-211.

35 De julio a julio. Un año de lucha, Ediciones Tierra y Libertad (1937), pàg. 141.

36 El Departament d’Aviació fou format per Manuel Huet i Francisco García (CNT) i Daniel Núñez (UGT); el Departament d’Artilleria per Fèlix Aldea i Bautista Agustí (CNT, i Miquel Bailachs (UGT); el Departament de Cavalleria per Gabriel Carreño i Juan Solà (CNT), i Antoni Carol (UGT); el Departament d’Intendència, Enginyers i Sanitat per Pedro Estrany i José Aracil (CNT), i Narciso Solé (UGT); el Departament de Seguretat i Assalt per Domingo Freixedas i Vicente Hernández (CNT, i Jorge Viola (UGT); el Departament de Marina de Guerra per Luís Sivarola i Luís Martín (CNT), i Amadeo Molas (UGT); el Departament de Carrabiners per José Silvestre i Claudio de Pedro (CNT), i Salvador Castelló (UGT); el Departament d’Infanteria per Juan Rocosa i Manuel Blasco (CNT), i Eusebio Jarque (UGT). AHN-SGC, PS-Barcelona, 1282. La UGT participaria inicialment en la constitució dels Consells d’Obrers i Soldats però es retiraria posteriorment, deixant a la CNT com a única organització amb representació en els mateixos.

37 AHN-SGC, PS-Barcelona, lligall 908.

els seus delegats dels mateixos, després que Comorera hagués proposat la seva dissolució en una reunió del Comitè d'Enllaç CNT-FAI-UGT-PSUC, sense aconseguir el suport a aquesta iniciativa dels dirigents de la CNT-FAI.³⁸

Des del principi, tal i com explica Alfonso Miguel, la tasca fonamental a la que es lliuraren aquests Consells fou la depuració interna de tots aquells elements considerats d’ideologia reaccionària. En aquest sentit, a banda de la preocupació pels aspectes laborals o socials dels guàrdies, bona part de la seva actuació estigué dedicada a elaborar informes sobre els Caps i Oficials de les respectives Unitats, així com de la resta de personal. L’actuació personal durant el 19 de juliol –fonamentalment- així com les idees polítiques o el fet d’haver-se significat especialment en èpoques anteriors, en la repressió de militants obrers, etc., fou revisada i tinguda en compte. Per exemple, un informe realitzat sobre els components de la 6a Companyia del Cos de Seguretat i Assalt de Barcelona, considerava “desafectes” a alguns dels seus membres “por haber hecho manifestaciones contrarias al Régimen”, “por sus constantes manifestaciones derechistas” o “por su actuación confusa después del 6 de octubre de 1934 hasta el día 19 de julio de 1936”³⁹. Desenes d’informes d’aquests tipus foren elaborats pels Consells d’Obrers i Soldats, que posteriorment anaven a parar a mans dels dirigents cenetistes que controlaven l’Ordre Públic a Barcelona –Aurelio Fernández i Dionisio Eroles- i exercien una forta influència en els ressorts de la policia.

El control que establiren s’estenia pràcticament a tots els àmbits professionals, en els que l’aval del Delegat o del Comitè corresponent, es convertí en un element imprescindible. Qualsevol ascens havia d’estar avalat pel Comitè corresponent que expedia el certificat “d’antifeixisme”. D’aquesta manera, els Consells d’Obrers i Soldats es convertiren en un veritable instrument fiscalitzador, en una mena de contrapoder a l’interior dels cossos policials que contrarestà la influència natural dels seus caps, i impedí

38 "Acta de la quinta reunión ordinaria celebrada por el Comité de Enlace, el dia 28 de agosto de 1936" (AHN-SGC, PS-Barcelona, lligall 1048).

39 AHN-SGC, PS-Barcelona, lligall 908. En aquesta mateixa relació, d’un total de 115 membres que comptava la Companyia – exceptuant els que havien ingressat després del 19 de juliol-, l’informe conceptuava a 10 com a “desafectes” o “dubtosos”, a 41 com a “indiferents” i als 64 restants com a addictes al règim.

certament, al menys durant els primers mesos, qualsevol maniobra contra el poder revolucionari constituït a Barcelona.

La infiltració revolucionària i el trencament de la disciplina, contribuirien a que la situació de l’Ordre Públic fos un reflex del que passava a d’altres àmbits de l’aparell de l’Estat: els cossos policials “legals” continuaven existint –no foren dissolts- però estaven paralitzats i coexistien amb l’estructura revolucionària creada al voltant de les Patrulles de Control, i també, amb les diverses policies “particulars” o de partit. Aquesta situació es perllongaria durant uns mesos, per a canviar, més endavant, coincidint amb la recuperació de bona part de l’autoritat per part dels poders legals. Fins que això no succeí, l’Ordre Públic a Catalunya estigué absolutament mediatitzat pels poders revolucionaris i fou el més clar exponent de la crisi revolucionaria oberta a l’aparell de l’Estat.

Capítol 3. L'establiment d'un govern revolucionari a Barcelona: el