Els "tributs de guerra"

Una part molt important dels ingressos que obtingueren els Comitès locals fou a través de les contribucions especials que, com a represàlia política, s'imposaren a determinats sectors socials. Així, el sistema de "multes",

"impostos" o "tributs" de guerra -com se'ls denominà generalment- es generalitzà arreu de Catalunya, paral·lelament al sistema dels "repartiments extraordinaris", que preveia la Llei Municipal catalana. Tot i que es difícil establir un criteri homogeni, val a dir que en general, el sistema de multes o

"penyores" s'aplicà sobre ciutadans que prèviament havien estat detinguts o havien estat alliberats amb la condició de satisfer unes quantitats que podien ser periòdiques, mentre que els impostos o tributs, s'aplicaven independentment d'aquesta circumstància. Industrials, propietaris o rendistes, foren obligats a "contribuir", sufragant les despeses generades durant les primeres setmanes. Sovint, això és féu independentment de les adscripcions o simpaties polítiques, només pel fet de pertànyer a una classe social que se la suposava en connivència amb els aixecats contra la República i, per tant, responsable a tots els efectes.

A banda dels "repartiments extraordinaris" que molts ajuntaments posaren en marxa per iniciativa pròpia o a instàncies dels Comitès locals respectius -i que analitzem en una altre capítol- com a fórmula per a fer front a

3 Joan Villarroya, op. cit., 20.

les despeses no previstes, o dels impostos sobre espectacles o altres activitats, l'aplicació del sistema de les "multes" o "tributs" de guerra seguí bàsicament tres modalitats o variants. La més "fosca" i la que amb posterioritat ha provocat més reaccions contràries per l'arbitrarietat i la manca de control que podia comportar, fou sens dubte el sistema de multes o penyores imposades a canvi d'aconseguir l'alliberament del detingut o detinguts. El procediment era el següent: la persona considerada "desafecta" era detinguda pel Comitè que procedia a alliberar-la -si no tenia altres càrrecs que el disposar d'una bona situació econòmica- a canvi del pagament d'una quantitat en concepte de

"multa". A Barcelona, aquest fou el sistema utilitzat habitualment per les Patrulles de Control, que tot i estar reglamentat es prestava a extralimitacions.

També fou utilitzat per tot tipus de Comitès de Justícia associats als Comitès locals o la famosa Oficina Jurídica que funcionà al Palau de Justícia de Barcelona. Un dels militants que presidí un Comitè de Justícia, explicava així la seva actuació: "Queda bien claro y contundente que la marcha de la revolución no podía acelerarla la solución judicial de cualquier mayor cuantía, pero no deja de ser menos claro y contundente que si, de la referida solución, podía obtenerse un ingreso efectivo que fuere a revertir y engrosar el fondo económico de las Milicias Antifascistas, sí que se aceleraría el ritmo revolucionario. Bajo esta consideración fue como nos sentimos revolucionarios, y nos cupo el honor de ser uno más de los múltiples soportes que aguantaron la causa desde la retaguardia. Como es de suponer no tuvimos en cuenta ni las horas de trabajo ni la retribución. Sólo tuvimos una consigna:

producir más y más sentencias para así obtener más crecidos beneficios, al igual, al fin y al cabo, que los obreros de las fábricas de guerra producían con mayor intensidad sus respectivos artículos, prescindiendo, como nosotros, de la retribución y el horario".⁴

A altres poblacions, aquest mateix procediment es realitzà sobre tot amb persones molt significades per les seves simpaties polítiques i per la seva situació social, a les que se les obligava a lliurar periòdicament al Comitè

4 Juan Nieto, Cómo actuó en Badalona la Justicia Revolucionaria, Badalona, 1937, pàg. 9.

quantitats de les seves comptes corrents. Per exemple, durant els mesos de setembre i octubre, el Comitè Executiu del Front Antifeixista de Tarragona obtingué per aquest mètode més d'un quart de milió de pessetes, només amb els impositors d'una única entitat bancària⁵. Igualment, només a la província de Tarragona, coneixem el cas de 131 persones amb comptes corrents a una de les entitats bancàries amb sucursals a diverses poblacions -vegeu quadre-, que foren obligades a efectuar aquests tipus de pagaments.⁶

QUADRE 1. Saldos incautats amb càrrec a llibretes i comptes d'estalvis de la "Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros" de la província de Tarragona.

OFICINES IMPONENTS

AFECTATS IMPORT DELS SALDOS INCAUTATS

Montblanc 4 98,49

Reus 10 35175,48

Santa Coloma de Queralt 18 68941,78 Tarragona 53 226.099,79

Tortosa 6 10.000

Valls 40 206870,23

TOTAL 131 547.185,77 Font: AHN, Sección Fondos Contemporáneos. Serie Causa General, 1440/2

Però no sempre es féu d'aquesta manera tan poc transparent, ni amb persones a les que se les detenia prèviament. Una altra forma d'aplicació, fou la que utilitzaren aquells Comitès locals que feren pública la decisió d'imposar a determinats ciutadans una contribució o tribut especial, en funció de les seves disponibilitats econòmiques i, igualment, com a càstig per la seva adscripció política o social, i sense que forçosament estiguessin detinguts⁷. Actuant d'aquesta manera, hom volia deixar constància d'un doble missatge: el sentit polític d'aquest tipus de contribució que hom volia transmetre a la població -els sectors socials responsables havien de pagar el cost de la guerra que havien

5 "Relación de los cuentacorrentistas y clientes de Caja de Ahorros de la Sucursal del Banco Vizcaya, Tarragona, que fueron víctimas de expoliación", informe redactat pel Banco Vizcaya, el 30 de novembre de 1940, per a la "Causa General". Segons aquesta relació, els pagaments ordenats pel Comitè Executiu del Front Antifeixista, entre el 29 d'agost i el 23 d'octubre de 1936, ascendia a 264.961,77 pessetes (AHN, Sección Fondos Contemporáneos, Serie Causa General, 1440/2).

6 Informe redactat el 23 de desembre de 1940, per la "Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares" de la província de Tarragona, per a la "Causa General", en el que es detallava el número de "saldos expoliados con cargo a libretas y cuentas de ahorro de la provincia de Tarragona". En aquest informe es deia que en "primer término fueron expoliados los sacerdotes católicos y los Militares adictos a la Causa Nacional" i que "las expoliaciones fueron realizadas por las propias Comisarias de la Generalidad, por los Comités Rojos locales, por las "Oficinas Jurídicas" de la CNT, y por los titulados Consejos Municipales (Ayuntamientos). La expoliación era muchas veces simultánea a los registros, a las detenciones y a los fusilamientos" (AHN, Sección Fondos Contemporáneos, Serie Causa General, 1440/2).

7 Per exemple, al llibre de Maria del Tura Roura, la meva història de la guerra a Olot, es reprodueix un testimoni gràfic del Comitè Executiu Antifeixista d'Olot i del Comitè Executiu Antifeixista de Batet, exigint quantitats a ciutadans com a "contribucions de guerra".

provocat, així com també el de totes aquelles mesures encetades per la revolució-, al mateix temps que es pretenia donar la sensació d'honestedat i de transparència en la gestió dels propis Comitès. Així, es fàcil trobar a les actes de les seves reunions o a la premsa editada pels Comitès, relacions de persones amb indicació de les quantitats que havien de satisfer, en alguns casos, periòdicament⁸. Seguint aquesta línia, alguns Comitès es feren imprimir uns talonaris de rebuts amb els que volien deixar constància tant de les quantitats que recaptaven com de quins eren els impositors i, alhora, que els servís a aquests últims com a comprovant del seu pagament.⁹

Aquest fou el procediment habitual per a gravar a totes aquelles persones -fonamentalment rendistes o propietaris agrícoles- que posseïen importants quantitats en diners o valors, dipositats a les entitats financeres. En aquest sentit, molts Comitès intervingueren els comptes corrents dels propietaris de finques que havien fugit i havien estat incautades pels treballadors. En alguns casos, això es féu de forma "legal", es a dir, seguint les disposicions del Govern de la Generalitat sobre incautació dels béns o dels comptes corrents dels ciutadans que havien estat declarats desafectes, i a altres, per decisió exclusiva dels Comitès i seguint un criteri molt més ampli, encara que aquest últim procediment era més complicat¹⁰. Quan es feia de manera

"legal", sovint l'organisme o autoritat que confiscava els comptes corrents era l'Alcalde, que actuava a instàncies o sota la tutela del Comitè. En qualsevol cas, fou important el concurs de la Comissaria General de Banca, Borsa i Estalvi, organisme al qual acudiren molts Comitès, Sindicats i Ajuntaments, en demanda d'informació sobre els comptes corrents o llibretes d'estalvi de determinades persones amb l'objectiu d'esbrinar quines eren les seves

8 Per exemple, el Butlletí del Comitè de Defensa Local de Vilanova i la Geltrú, publicà periòdicament una relació de persones, amb indicació de les quantitats que havien de satisfer en concepte de "tributs de guerra" (v. per exemple, els números corresponents als dies 30 de setembre, 1, 9, 13 i 15 d'octubre de 1936). Procediment que després continuaria el Consell Municipal que es constituiria a l'octubre, una vegada dissolt el Comitè.

9 Per exemple, el Comitè Revolucionari Antifeixista de Berga es féu imprimir uns talonaris de rebuts amb la indicació

"contribucions revolucionàries" que servien com a comprovant.

10 Pel procediment de la incautació o confiscació de 46 comptes corrents que pertanyien a ordres religioses o a persones considerades "faccioses", el Comitè de Vilafranca del Penedès, obtingué per exemple, 252.104 pessetes (v. E. González Armenteros, La petita història: crònica de la guerra civil a Vilafranca del Penedès, p. 102).

possibilitats econòmiques¹¹. Durant el mes de setembre, les peticions es multiplicaren. La majoria d'elles procedien de Comitès que adjuntaven una relació de ciutadans declarats com a feixistes i als quals se'ls volia imposar un tribut. Per exemple, el Comitè Antifeixista i de Salut Pública de Badalona, es dirigia a la Comissaria General de Banca amb un escrit en el que denunciava tres ciutadans de filiació feixista, "un dels quals està a Galícia lluitant al costat de les forces rebels", i es sol·licitava que es donessin "les degudes ordres per esbrinar els comptes corrents que tenen establerts, tant en efectiu com en títols, com també els dipòsits de valors en custòdia", i en cas afirmatiu, es demanava igualment "la quantia dels mateixos, després d'haver donat ordre de retenció".¹² La informació que s'obtenia servia no només per a saber la situació econòmica de totes aquelles persones a les que se'ls volia imposar una contribució sinó, també, i com exposava un dels molts Comitès que es dirigiren a la Comissaria General de Banca, per a "imposar amb equitat els impostos especials de Guerra".¹³

Una tercera modalitat, semblant a l'anterior i també molt estesa, fou la d'instaurar una contribució o impost sobre el capital, molt lligat a la seva activitat econòmica. Per exemple, a Sant Feliu de Llobregat, el Comitè adoptà l'acord que els propietaris de finques urbanes contribuïssin a les despeses de guerra amb un 50% del lloguer de les cases de llur propietat. O a Vilanova i la Geltrú, on el Comitè de Defensa va establir que les despeses dels milicians fossin pagades pels industrials locals, mitjançant un tribut a raó del 7% dels jornals. A Blanes, s'imposà igualment un tribut sobre capitals, per a sostenir les

11 El 23 de juliol de 1936, la Generalitat creà la Comissaria General de Banca, organisme que depenia del Departament de Finances, com a un instrument d'intervenció del Govern en aquest sector. Posteriorment, el 8 d'agost, el Govern de la Generalitat creà la Comissaria General de Banca, Borsa i Estalvi, que substituí a l'anterior. Fins que el Govern de la Generalitat no aconseguí normalitzar la vida política, la Comissaria General de Banca actuà sovint accedint a les peticions que li arribaven dels diferents Comitès, sol·licitant informació sobre comptes corrents, etc. El decret del 12 de novembre (Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya, del dia 15 de novembre de 1936) que dictava normes per a la realització dels pagaments per concepte d'impostos municipals extraordinaris, multes, indemnitzacions, condemnes o qualsevulla altra modalitat de tributació o sanció, prohibí totalment la comunicació de saldos i moviments de cabals, a excepció de les que segons el mateix decret, poguessin estar degudament justificades.

12 ANC, Fons de la Generalitat republicana, lligall 238/1. Hem vist moltes peticions semblants de diferents Comitès Revolucionaris, -la majoria-, Sindicats, etc. Moltes d'aquestes peticions provenien de Comitès que, com per exemple el de Ca-lafell, després d'haver incautat diferents propietats rústiques, es dirigia a la Comissaria General de Banca sol·licitant informació sobre els seus propietaris perquè "per a l'explotació de les finques es precisa de cabals".

13 Ibídem. Escrit dirigit pel Comitè Antifeixista de Vilamaniscle, el 23 de setembre de 1936.