La narrativa històrica escolar des de la Didàctica de les Ciències Socials

4.3.1. Definicions i primeres aproximacions a les narracions i/o relats històrics escolars

Des del món de la didàctica de la llengua i la literatura s’han fet aportacions teòriques interessants respecte de la narrativa i els relats i, en concret, dels relats històrics. Aquí destaco especialment aquells treballs centrats en les anàlisis i les valoracions dels continguts propis de la didàctica i els referits a les valoracions dels currículums que han aportat idees a la meva proposta.

Així Virginia C. Martín (2002) que treballa des de la didàctica de la literatura diu que la narrativa és una capacitat humana fonamental i un constructe aplicable a qualsevol ciència o disciplina. Segons Martín, es parla de narrativa d’una ciència quan ens referim a la seva capacitat de relatar el seu sistema de creences, la seva mirada particular, la seva perspectiva i la seva postura: “Es un concepto que trasciende del an|lisis de la literatura y demuestra su potencialidad significativa reconocida en sus alcances.”

La narració irromp, segons aquesta autora, en la complexitat de les relacions entre les cognicions i les disciplines, és a dir, en el camp de les didàctiques i ho fa aportant un cabal revitalitzador de les dimensions d’ambdós camps. Martín afirma també que la relació entre les creences, les ideologies i les pràctiques de l’ensenyança poden consumar-se d’una manera potent en la narrativa. Llavors, diu, la narrativa conforma una pràctica que està molt relacionada amb les representacions socials amb les quals cada persona enriqueix la seva memòria personal i, a la vegada, alimenta la memòria socialment compartida.

Més aclaridores per a aquest treball són les reflexions d’Elsa Palou (2008), lingüista i didacta de la llengua, que fa una aproximació a la construcció dels valors socials des de les produccions discursives escolars i, en intentar analitzar l’estatut de la narració (i dins d’ella el relat) com a objecte disciplinar, instrument i/o saber paradisciplinari, sintetitza, al seu parer, algunes premisses acceptades i didàcticament vàlides:

-El relato es un instrumento indiscutible para construir, comprender y decir el mundo (Bruner, 2002; Ricoeur, 1986).

-En las diferentes disciplinas, no se cuentan las mismas historias, ni se interpretan de la misma manera, pero el relato está siempre presente.

-Todo relato está moldeado por el espacio social en el que se inscribe, en nuestro caso por los marcos, los contenidos, los objetivos, los funcionamientos de cada disciplina.

Sin embargo, debemos también admitir como verdades confirmadas que:

-En lo que concierne al estatuto del relato, aunque varía su importancia (según diversos aspectos: época, materia…), el relato no tiene casi estatuto disciplinar como objeto explícito de enseñanza y evaluación.

-Además, como práctica discursiva en el desarrollo cognitivo de competencias, el relato tiende a ser considerado como una etapa previa a la explicación (Palou, 2008:2-3).

Palou parla de l’omnipresència del relat en la vida humana i, en particular, en les diverses disciplines escolars, concretament en l’ensenyament secundari. També diu que el relat a les classes de les disciplines relacionades amb les ciències socials (geografia, història i ètica) està fortament relacionat amb la narració, encara que afirma que aquesta no est{ sola i es combina amb la descripció i l’explicació: “Esta combinación es necesaria para dar al texto su fuerza y permitir su comprensión”

(Palou, 2008:6).

Palou (2008:6) afirma que “relato y narración son aquí términos intercambiables, aunque parece probable que el término relato designe mejor el producto y narración designe mejor el proceso [...] este lazo indisociable con el relato no significa que la narración sea el único modo de expresión de estas ciencias y disciplinas escolares que les est|n ligadas, aunque el tiempo sea consustancial a toda experiencia humana”.

Per a Palou el relat històric és:

-Primer de tot relat de “fets certs”; així doncs, ha de poder sotmetre’s a una crítica de verificació que el converteixi en un text “autoritzat”. Aquesta autorització es manifesta en els textos, en les notes que remeten a les fonts...

-És un text de diverses “solapes”. La narració històrica, freqüentment, desplega en el mateix plànol, almenys dos relats paral·lels que es creuen per reforçar-se:

el de l’historiador i el del testimoni (l’evidència).

-Restitueix la continuïtat narrativa salvant, com si fos un pont, els silencis o les ignoràncies històriques perquè ha d’aparèixer com un text complet.

-Com a relats de fets és també un relat del seu sentit, hi ha un desplaçament del relat cap al discurs. El relat té una doble funció: narrar i explicar. En aquesta dualitat, el relat històric, enfocat com a gènere discursiu, agafa una estructura particular en què els marcadors cronològics són també marcadors lògics, i desplega un règim de causalitat que tendeix a convertir-se en règim de veritat.

També en aquesta línia S. Lalagüe-Dulac (2010:1) afirma que:

Si les maîtres sont essentiellement sensibilisés à la pratique du récit littéraire, histoire et récit son intrinsèquement liés. Si on s’en réfère { la discipline intellectuelle, il est la forme incontournable dans laquelle s’exprime et s’écrit l’histoire. Il est le produit de savoirs problématisés, une production écrite qui appartient toujours au genre du récit puisque «l’historien se livre dans son travail d’écriture { une mise en ordre, une mise en intrigue qui intercale les événements dans une situation particulière (cita a N. Lautier, 1997:41)». Le récit en histoire est, de plus, un texte qui hi ha la particularité d’être autorisé car feuilleté: le récit du témoin, fondateur, est validé par le récit de l’historien […] et produit a la fois une narration et une argumentation […] et suppose de ce fait un jeu complexe des temporalités.

Alba González (2000), en la línia de Bruner, diu que els pobles conformen, transmeten i perpetuen les seves cultures, creant, negociant i renegociant els significats. El coneixement mateix, com a producte social, s’originaria a les històries que escoltem i contem.

Pel que fa al cas concret de la història, pensa que les narracions són unes bones plataformes des d’on poder començar a treballar noves dimensions dels conceptes. Així els conceptes que els xiquets utilitzen per a les narracions usuals poden servir de base per a enlairar-se en l’aprenentatge de conceptes històrics. En aquest sentit s’apropa més a Egan (1992, traducció de 1994). Afirma, com diu Carretero (1995, citat per González, 2000), que la narrativa és un tipus d’explicació específica per als processos històrics. Segons les investigacions d’aquesta autora els subjectes tendeixen a processar la informació de manera narrativa emprant, fonamentalment, el tipus d’explicació intencional. Això és un aspecte important, segons ella, a l’hora de treballar les causalitats en Història i Ciències Socials.

I, finalment, també diu que “la narración histórica es distinta de la literaria por su pretensión de verdad y por ser una práctica epistémica fundamentada en operaciones específicas de las prácticas historiográficas, como son el tratamiento del objeto mediante un aparato crítico y la adecuación entre objeto y escritura de la historia, por lo que la enseñanza debe de revalorar las potencialidades de la narrativa histórica”

(González, 2000:37).

Dos membres de GREDICS, González, N. i Henríquez, R. (2011), en una obra de síntesi d’aquest grup, afirmen que amb les narracions organitzem i donem sentit al món. La narració, diuen, és una manera de “comprendre” el món i d’apropar-nos a allò que no coneixem i d’explicar allò que sí que coneixem. Les narracions són fonamentals per a la construcció del coneixement humà ja que permeten estructurar la representació i l’emmagatzematge de la informació a la memòria.

També fan referència a la importància que es dóna a la narració des de la psicologia cognitiva com a eina fonamental per al funcionament cognitiu de les persones, ja que és a partir de l’elaboració de narracions que donem sentit a l’experiència humana en el punt en què l’organitzem en episodis temporalment significatius que poden ser comunicats i compartits:

Organizar narrativamente una historia de forma oral y/o escrita es una experiencia que modifica el modo de apreciar el mundo, otorgando la posibilidad de darle sentido a la realidad, además de poder incorporar otras

argumentos dan la posibilidad de incluir otros elementos que le otorgan mayor riqueza a lo que se narra como los aspectos emocionales, cognitivos, la imaginación o la empatía (González i Henríquez, 2011: 196).

La narrativa s’hauria de transformar, afirmen, en un instrument d’interpretació integrat en la pr{ctica de l’ensenyament, ja que les narracions atorguen una direccionalitat a un conjunt d’esdeveniments que, d’una altra manera, restarien aïllats.

Jörn Rüsen (1997, 2010), historiador i filòsof preocupat per a l’ensenyament de la història, afirma que a la nostra vida quotidiana emprem contínuament les narracions.

Aquestes mobilitzen i enllacen experiències, relats del passat, amb els judicis morals efectuats des del present. El passat històric no pot reduir-se, en paraules de Rüsen, a ser només recordat pel coneixement hum{, sinó que s’ha de complementar amb les experiències i les expectatives de les persones perquè tingui una funció d’orientació moral. Per a denominar el vincle temporal existent entre el passat, el present i el futur, Rüsen empra el concepte de Consciència Històrica. La consciència històrica, doncs,

“relaciona pasado, presente y futuro, desde una serie de procedimientos mentales básicos, como la percepción de otro tiempo como diferente, la interpretación de los cambios y las continuidades, la orientación y la motivación para la acción en la pr|ctica” (Rüsen, 2007, citat per Santisteban, 2010:40).

Per a Rüsen, el vincle establert entre passat, present i futur es realitza dins de la forma lingüística de la narració. En definitiva, les competències narratives de Rüsen —tal com deia Ricoeur (1995 i 1996)— parteixen de la idea que hi ha una continuïtat entre la vida i la forma narrativa de què disposem les persones per a narrar-la, explicar-la i comprendre-la.

I així mateix, afirma que el pensament històric, en totes les seves formes i versions, està condicionat per un determinat procediment mental de les persones per interpretar-se a si mateixes i al seu món: la narrativa d’una història. “Narrar és una pràctica cultural d’interpretació del temps, antropològicament universal [...] La història com a passat tornat present assumeix, per principi, la forma d’una narrativa. El pensament històric obeeix, doncs, de la mateixa manera, a la lògica de la narrativa” (Rüsen, 2001:149, citat per Germinari).

Germinari (2010, citant Rüsen 2001:54) afirma: “Són les situacions genèriques i elementals de la vida pràctica dels homes (experiència i interpretació del temps) allò que constitueixen o que coneixem com a consciència històrica. Són fenòmens comuns al pensament històric tant del mode científic com del mode ordinari, tal que operat per qualsevol persona generar{ determinats resultats cognitius”.

Segons el mateix Germinari (2010), Rüsen parla de raó referint-se al caràcter argumentador del pensament històric, indissociable de la cientificitat i explica que la Història com a ciència és una realització particular del pensament històric en general, el qual està intrínsecament associat a la vida quotidiana. El resultat produït per la historiografia és una forma específica de manifestació de la consciència històrica.

“L’operació historiogr{fica “[...] generalment presenta el passat en forma d’un ordre cronològic d’esdeveniments presentats com a “factuals”, en altres paraules, com una qualitat especial de l’experiència i, encara més, com altres formes del pensament històric, els seus fonaments estan arrelats a la vida (Rüsen, 2006:125, citat per Germinari, 2010).

Parlant específicament de la narrativa històrica, Rüsen (1997) afirma que la narració de la història (relat³¹de la història) sintetitza les diferents dimensions del temps amb valors morals i experiències. L’aprenentatge de la història és per a aquest autor un procés de desenvolupament de la consciència històrica en el qual s’han d’adquirir competències de la memòria històrica. Aquestes competències són les mateixes que es necessiten per poder rebre i també per poder produir històries.

Ribeiro (2011), també referint-se a Rüsen, diu que aquest considera que la narrativa històrica és la forma del coneixement històric i que una producció narrativa en història és molt més que un conjunt d’informacions, continguts i conceptes, ja que les narratives organitzen la comprensió dels subjectes respecte dels esdeveniments, les accions de les persones en el passat i, d’aquesta manera, expressen una consciència històrica.

31 Relatar no en el sentit d’entendre una mera descripció, sinó en el sentit d’una forma de saber i

Amb tot, Rüsen (2006) no nega l’existència d’elements no narratius operant en el treball de la consciència històrica i que la representació narrativa de la història no presenti uns límits, però el fenomen cultural anomenat Història es fonamenta substancialment en la pràctica de la narrativa.

Schmidt i Braga (2005), en la línia de Rüsen, afirmen que la consciència històrica existeix en les pr{ctiques de la narració històrica, dit d’una altra manera, la narrativa és l’expressió material del pensament històric.

Per a Germinari (2010:54), també en aquesta línia, diu: “La narrativa històrica, com a construcció mental, difereix d’altres continguts de la memòria humana [...] així, la narrativa històrica és un resultat intel·lectual que forma la consciència històrica que fonamenta tot el pensament històric i tot el coneixement històric científic.”

Per a aquest autor, en la línia de Rüsen, les tres especificitats més importants de la narrativa històrica són:

-La narrativa històrica rememora un passat distant que ultrapassa les memòries individuals. A banda d’això, la perspectiva de futur, oberta per la consciència històrica, també ultrapassa els límits de la vida individual.

-La narrativa històrica constitueix la consciència històrica ja que representa els canvis temporals del passat rememorats en el present com a processos continus que es perllonguen en un futur projectat. La pràctica cultural de la narrativa històrica crea, doncs, un sentit temporal.

-La narrativa històrica és la unitat interna de les tres dimensions temporals que dóna sentit narratiu per poder-se orientar en el temps. La narrativa històrica està marcada per la intenció del narrador i dels seus destinataris de no perdre’s en els canvis i mantenir la vida ordenada en el fluir del temps.³²

Salazar (2006:12), historiadora i didacta, diu que la narració és la forma natural de l’escriptura de la història per fer intel·ligible el seu coneixement i que “la narrativa histórica debe entenderse como una operación de conocimiento que no pertenece al

32 A l’original, (Germinari, 2010:57), es poden consultar les quatre maneres de representar les

orden de la retórica, sino que plantea la posible inteligibilidad del fenómeno histórico a partir del cruce de sus huellas accesibles”.

Per a Salazar, la narrativa històrica és una representació d’esdeveniments reals, organitzats en una trama que respon a un problema plantejat per la realitat, en la qual es mostra l’experiència humana i no només conceptes abstractes. I continua: “Por ello, es factible «contar historias» que hagan comprensible la realidad, dado que la narración histórica es una forma de comprender la realidad que intenta explicarla creando «mundos posibles» o buscando la significación de los acontecimientos históricos y, a su vez, revela la coherencia en la interpretación y una noción de la realidad de quien escribe la narración” (Salazar, 2006:12).

Per a Salazar, la història implica el desplegament de la competència narrativa, entesa com a facultat de construir representacions de la realitat, per a poder actuar-hi. Per a Salazar (2006:12): “El impacto de este enfoque en el aprendizaje de la historia sería múltiple, en la medida en que el alumno no tendría una actitud pasiva frente al conocimiento histórico […] La competencia narrativa no significa que se aprenda cualquier forma de narrar, sino la manera de narrar que abra nuevos horizontes hacia lo desconocido.”

Per a Plá (2005:57), en la línia de Ricoeur, la narració històrica és: “Una estructura en la que se ubican los acontecimientos que se consideran significativos con relación a otros acontecimientos que se incluyen dentro de la trama y es, en sí misma, una forma de explicación.”

Plá (2008, 2009) teoritza sobre la història del currículum en diversos països de l’Amèrica del Sud, entenent que els currículums no són altra cosa que relats que prescriuen i com aquests relats s’entrecreuen —i s’han entrecreuat— al llarg de la història amb altres relats presents a les institucions escolars. Diu:

Todo currículo de historia o su traducción en programa de estudio es el índice de una narración que prescribe, impone un recuerdo, cuenta una historia, al grado de legitimar un pasado y excluir muchos otros. Sin embargo, las narraciones históricas escolares no son objetivas, sino políticas […] La significación dentro del aula se constituye a través de resignificaciones de

múltiples pasados que se encadenan de manera particular dentro de la escuela.

Los currículos oficiales son especialmente poderosos, pero entran en juego las propuestas historiográficas, las historias locales, las historias producidas por los medios de comunicación, los intereses políticos, el contexto escolar y las interpretaciones históricas con sus contextos curriculares, entre otros. Todas estas historias se disputan una posición hegemónica dentro del aula. La construcción de significados sobre el pasado dentro de la escuela es lo que he denominado discurso histórico escolar (Plá, 2008). El relato histórico escolar es una de las formas en las que se manifiesta y en la que se condensan los sentidos discursivos. Plá (2009:20)

Pl| afirma que tota narració històrica escolar s’esdevé almenys en dos llocs: el lloc en el qual es narra (el currículum, l’escola) i el lloc en el qual succeeixen els esdeveniments històrics explicats.

Tradicionalment, els plans d’estudi es fonamentaven en la dicotomia d’allò propi (allò nacional) enfront d’allò estranger (allò internacional) a l’hora de muntar les pròpies narracions. Encara que aquesta pràctica es manté, han aparegut propostes que interrelacionen aspectes que van del que és local a l’internacional.

Les velles i les noves formes narratives en els currículums d’història es barregen. Les propostes sorgides als anys 90 del segle passat o abans no han pogut trencar del tot amb les formes tradicionals: “Sin lugar a dudas la narración m|s sedimentada es el currículo como metarrelato de la nación” (2009:26), amb el perill que això pot comportar de caure en dogmatismes. Plá es pregunta: Es podrà algun dia trencar amb la necessitat de crear, d’inventar un origen de la col·lectivitat present? Podrem acceptar que existeixen diversos inicis i que aquests es perden en el temps? I conclou:

No es tracta d’eliminar els currículums nacionals, allò que s’ha de fer és promoure una interacció amb ells des de baix, on apareguin els diversos sectors socials involucrats.

No s’ha de promoure la negació de l’altre sinó una negociació que busqui consensos i accepti les dissensions per obtenir com a resultat interpretacions històriques sense un nucli preestablert o hegemònic, és a dir, escriure relats col·lectius des de llocs, cultures i contextos escolars diferents.

Segons Plá (2009), és la investigació constructivista (Jacott, 1997, Topolski, 2004) la que farà reconsiderar el valor de la història com a relat i el paper de la narració en l’ensenyament del passat a partir de les interpretacions de Hayden White i Paul Ricoeur.

Pla cita Alba González (2000: 37) i diu que la narració històrica és diferent de la literària per la seva pretensió de veritat i perquè està basada en operacions específiques de les pràctiques historiogràfiques. És precisament per això, opina, que l’ensenyament ha de revaloritzar les potencialitats de la narrativa històrica.

L’escriptura de la història, diu Pl| seguint De Certeau, és una pràctica normada per un lloc epistemològic que avala o proscriu formes particulars de representar les

L’escriptura de la història, diu Pl| seguint De Certeau, és una pràctica normada per un lloc epistemològic que avala o proscriu formes particulars de representar les