Estructura i elements bàsics de les narracions i/o relats històrics

Rüsen (1983, citat per Carrasco 1998) destaca, pel que fa a les aportacions a les modalitats historiogràfiques, la microhistòria, molt influïda pels treballs dels antropòlegs —Clifford Geertz i Marshall Sahlins, en particular— i el gènere biogràfic.

La primera insisteix en l’intent de reconstruir l’intríngulis de les relacions socials, sobretot en les capes socials inferiors. El mètode consisteix a emprar un individu com a fil conductor de l’explicació, de manera que la trajectòria d’una vida individual, o del devenir d’una família, permeti comprendre els múltiples factors, etc., que componen l’univers social dels pagesos de l’Antic Règim. Per a Ginzburg i Poni, dos dels més destacats microhistoriadors, la microanàlisi presenta dues dimensions: per un costat, l’accés a allò viscut, que seria impracticable estudiant grans grups humans; per un altre costat, desllorigar les estructures “no visibles”, és a dir, els aspectes mentals i les seves repercussions en la conducta.

També Morales Moya (1992) apunta que, fins als anys 80, la biografia havia estat un gènere historiogr{fic esgotat, però a partir d’aleshores s’ha produït un canvi espectacular sobretot a França. Segons aquest autor, també es poden situar en aquesta línia dues modalitats properes: les memòries i l’autobiografia.

Pel que fa als elements que conformen les narracions històriques veiem com a la nova història que privilegia la narrativa es prefereixen els fets històrics per damunt de les estructures i es revaloritza el paper de les persones com a subjectes de la història. Així ho proclamava, per exemple, Stone, per al qual calia ressaltar el paper dels subjectes per accedir a les cultures del passat. El problema central de la història, deia, ha de ser un altre: “De las circunstancias que rodean al hombre, se pasa al hombre en sus circunstancias” (Stone, 1984:109, citat per Rostan, 2007:422).

Va ser Morton White (1963, citat per Henríquez, 2004), un dels primers a afirmar que les narratives històriques (les storytelling) havien de posseir algunes característiques específiques i que, precisament, una d’elles és que les narratives tenen un protagonista o “central subject”. Aquest element, comú a totes les cròniques i a totes les històries, aglutina els diferents enunciats factuals i fa que la història pugui tenir continuïtat.

Aquest autor afirma també que en les narracions històriques, a diferència de les cròniques, existeixen enunciats causals que s’enllacen amb altres enunciats causals mitjançant un “perquè”. D’aquesta manera s’aconsegueix una articulació de fets b{sics (seleccionats per l’historiador o narrador d’històries) mitjançant enunciats factuals derivatius que permeten transformar qualsevol fet en causa anterior, originant d’aquesta manera un ordre successori. Aquest autor és, doncs, un dels primers a introduir el concepte de cadena causal en l’estructura de les narracions històriques.

Danto (1989) diu que l’historiador recorrer{ a les “oracions narratives”. Aquestes, segons ell, es refereixen a dos esdeveniments separats totalment, que només es referiran al primer esdeveniment sobre el qual tracten. De totes maneres, l’ocurrència dels dos esdeveniments ha d’estar inclosa, és a dir, el segon esdeveniment ha de succeir com a conseqüència del primer. Danto separa els esdeveniments en continus i discontinus, no parla d’una sèrie d’esdeveniments en una sèrie successiva.

Un dels elements més significatius que H. White (1973, traducció 1992a) aporta és el tancament narratiu que, segons ell, és bàsicament arbitrari perquè els esdeveniments respecte dels quals tracta la narració històrica no tenen pròpiament un final. Aquest final respon a una funció moralitzadora (ideològica i política). La presentació narrativa és, per tant, sempre teleològica.

Per a Ricoeur, (1995 i 1996) i Pla (2005) existeixen com a components de la narració històrica uns criteris mínims (frases narratives i la composició o relat), uns aspectes universals (dimensions cronològiques i configuratives, judici reflexiu i punt de vista), unes entitats o subjectes narratius i una noció específica d’esdeveniment. Aquests elements conformarien un esquema semblant al següent:

(Elaboració pròpia a partir de Plá, 2005, i Ricoeur, 1995 i 96)

És interessant el comentari que fa sobre les entitats col·lectives Cariou (2006). Per a aquest autor les entitats col·lectives de què parla Ricoeur són conceptes històrics, la qual cosa demostra que el relat històric és susceptible d’afavorir la conceptualització.

R. Chartier (1998) diu respecte d’aquests components que Ricoeur “ha mostrado que toda historia, hasta la menos narrativa o la más estructural, se construye a partir de unas fórmulas que gobiernan la producción de las narraciones. Las entidades manejadas por los historiadores (sociedades, clases, mentalidades) son

“quasipersonajes”, dotados de propiedades que son las de los héroes singulares o las de los individuos normales que componen los colectivos que designan categorías abstractas. Por otra parte, las temporalidades históricas mantienen una gran dependencia del tiempo subjetivo. Finalmente, los procesos explicativos de la historia

siguen ligados a la lógica de la imputación causal singular, es decir, al modelo de comprensión que, en lo cotidiano, permite dar cuenta de las decisiones y de las acciones de los individuos”. Aquestes transformacions són el que Ricoeur anomena

“vincles de derivació”.

Dues aportacions interessants pel que fa als elements essencials d’una narració són la de Baldó i la de Megill. Baldó (2009) explica que, cl{ssicament, s’ha considerat que l’estructura b{sica del text narratiu es compon de plantejament, en el qual es presenten els personatges, l’espai i el temps; nus, en què es conta el desenvolupament dels fets i els esdeveniments de l’acció, i desenllaç, en el qual es resol la situació o es posa terme al relat (Cuenca, 2000; Casalmiglia-Tusón, 2007).

Segons Baldó en l’estructura interna de la narració històrica, que integra els fets en trames que donen sentit als fets, interessen tres aspectes: la unitat temàtica, la unitat d’acció i el temps. Pel que fa a la unitat tem{tica diu que ve definida pel car{cter central que té un tema. Aquest tema pot fer referència a individus, esdeveniments, experiències vitals, col·lectius socials, estructures socioeconòmiques... i afirma que la narració no s’adapta per igual a tots ells ja que en alguns casos pot quedar eclipsada per models o esquemes analítics que donen compte d’estructures i processos socials amplis.

La unitat d’acció, com en qualsevol narració, ve definida per l’existència d’un procés integrador que parteix d’una situació inicial, passa per una sèrie de transformacions i arriba a una situació final diferent. Lògicament, es poden donar variacions en aquesta estructura cl{ssica, així per exemple, Baldó parla de quatre estratègies a l’hora de presentar la transformació de l’acció: transformació positiva o en progrés, transformació en decadència, transformació on es combinen les dues anteriors i, finalment, una altra que procura integrar en la narració diverses perspectives (la dels diferents protagonistes, la de la dialèctica entre progressos i decadències diferents...).

En general, acaba Baldó (2009), l’explicació històrica no pot tenir una unitat narrativa única, absoluta, autoritària, excloent. Ha de tenir present la pluralitat de perspectives, d’identitats i de propòsits; la successió i/o alternança de punts de vista, i ha de fer revisió de les nocions, els conceptes, les teories i els estereotips culturals.

Pel que fa al temps, generalment es fa avançar d’una manera cronològica i causal, és a dir, s’usa el temps lineal directe, aquell que va del moment més antic al més modern.

Tanmateix no és estrany servir-se de salts temporals o altres qüestions com els temps de llarga durada (el temps social de Braudel), etc.

Per a A. Megill (1993), les explicacions es deuen, en bona part, a les formes narratives presents en elles mateixes. Per a Megill “explicar... és donar una resposta a la pregunta, què (qui) ho va causar? Aquesta pregunta és primària i precedeix la pregunta per què va passar?”. Megill proposa analitzar les narratives històriques a partir del model suggerit pel teòric de la Retòrica Seymour Chatman (1990). En el seu llibre Historia y discurso, Chatman diferencia, dins de les narracions, l’acció (duta a terme per un agent) i el succés (un efecte sobre un personatge). També distingeix entre personatge (que actua) i escenari (que causa un efecte). La interacció entre aquests quatre elements produiria la narrativa. Els elements vinculats a l’acció i als successos passen. Els altres dos elements, personatge i escenari, són. Als dos primers se’ls anomena esdeveniments i als dos darrers, existents.

Esdeveniments: allò que passa

Element Procediment Descripció

Successos: efecte sobre un personatge

Explicitar les causes Per què va passar X a Y (persona individual, grup...) Quin fet fa que s’encadeni una situació a l’altra?

Accions: portades a terme per un agent

Explicitar les accions Què va fer Y? Com se succeeixen les accions?

Què fa?

Existents: són a qualsevol història

“És simplement la tradició, quan no el prejudici desinformat —resumeix Megill (citat per Morales Moya, 1994:23)—, allò que insisteix a identificar la història narrativa amb les accions i els esdeveniments, ja que els personatges i els escenaris també poden servir com a centre d’atenció.”

Segons Henríquez (2005a:16), aquest model d’estructuració incorpora els elements explicatius, “pues resultaría ineludible [...] que en cualquier descripción no se tienda a hilvanar las acciones por medio de conexiones causales que parezcan lógicas o propias de una narración. Si una historia sobre cualquier tema está narrada sobre un esquema narrativo, es posible que su comprensión se vea facilitada por el grado de reconocimiento e identificación existente entre la narración y la vida de las personas”.

Topolski (2004), des de la filosofia de la història, parla de tres estructures o nivells de la narrativa històrica: el nivell superficial o informatiu (lògic i gramatical), el nivell persuasiu o retòric, i el nivell teoricoideològic o de control (timó). També parla d’un nivell no verbal, que es connecta de manera més o menys clara amb la visualització.

Segons Topolski, la metodologia positivista (que es basa en la filosofia analítica de la història) es va concentrar sobretot en el primer nivell, mentre que la nova filosofia de

la història es basa en el segon i tercer nivells, amb la qual cosa es mostra l’essencial caràcter narratiu dels textos històrics.

Pel que fa al nivell informatiu, destaca la importància de les oracions històriques declaratives, de la interrelació (connectivitat) que es fa entre elles dins de seqüències més llargues i dins de la totalitat narrativa, però també la importància del temps i de l’espai com a marcs bàsics de les narracions, sense oblidar la de la identitat de l’objecte (una persona, un grup social, una nació, un estat...). En definitiva, tracta de la importància de la coherència interna d’aquesta narrativa.

El nivell persuasiu o retòric comunica al lector les creences de l’historiador. La retòrica penetra tota la narrativa, més enll{ de la claredat del missatge ideològic. L’autor selecciona (cal recordar que en història mai es tenen totes les dades) i jerarquitza la informació. Això té especial importància si es tenen propòsits educatius, ja que no només s’ha de tenir en compte el coneixement dels lectors sinó també la seva capacitat per a pensar històricament. Topolski distingeix tres procediments essencials: l’elecció de la posició del narrador, la divisió de les narratives en totalitats narratives (cronològiques i estructurals) i l’elecció d’un vocabulari adequat. A més a més, seguint el sentit clàssic, Topolski té en compte el marc retòric (clima general de la narració:

irònic, panegíric...) i els tropos retòrics pertinents.

En el tercer nivell, el teòric, trobem no només el coneixement o la ideologia conscients, sinó tots els mecanismes i les pressions menys conscients que influeixen en la visió que l’historiador té sobre el món i el model per a construir la narrativa històrica. És aquí on

“encontramos aquellos contextos de creencias que inducen al historiador a luchar por alcanzar algunas metas por vía de las narrativas” (Topolski, 2004:114). Aquest autor es refereix aquí al cristall i al timó que guien l’estudi del passat i conclou que, en aquest sentit, la producció de narratives històriques apareix més com una construcció del passat que com una reconstrucció: “Incesantemente, los historiadores est|n construyendo las nuevas imágenes del pasado, las cuales, al igual que en el círculo hermenéutico, les sirve como modelos con que comparar las nuevas narrativas”

(Topolski, 2004:115).

Finalment, Topolski destria, d’entre tots els elements que determinen el treball i les

arrelats en la comprensió que l’historiador té del passat i de les seves tasques com a historiador: els mites de l’evolució, de la revolució, de la coherència, de la causalitat...

L’existència de tants elements diferents en el tercer nivell de la narrativa històrica fa que el procés de construir la imatge del passat i de transmetre les creences de l’historiador es torni molt complex i ple de tensions: la tensió entre la tendència a construir noves imatges sense parar i la mitologització del coneixement adquirit, la polèmica entre les ideologies no científiques de l’historiador (polítiques, religioses...) i l’ètica de la investigació de la comunitat científica.

3.3. Aspectes positius, negatius o simplement contradictoris de la