Mus va transcriure per a orquestra de corda les dues obres més importants del seu catàleg: Canción de cuna i Escenes d’infants. La transcripció per a aquesta formació podríem afirmar que era una conseqüència natural de la forma de composar de Mus. La seva escriptura pianística respon perfectament a la concepció orquestral de les veus de manera que ja en la versió per a piano es poden diferenciar les futures veus de l’orquestra.
Canción de Cuna. op. 5c i 5d
Mus va fer diferents transcripcions d’aquesta obra: primer la va adaptar per a veu i piano (op. 5b), i posteriorment en va fer dos arranjaments orquestrals: un per a orquestra de corda (op. 5c) i un altre per a violí solista i orquestra de corda (op. 5d).603
Com s’ha comentat anteriorment, l’acompanyament de la versió original de la Canción de Cuna té una escriptura concebuda de forma orquestral, a través de la qual es poden distingir quatre veus independents que corresponen perfectament a les diferents seccions de l’orquestra.
Als exemples següents es pot veure l’inici de la Canción de Cuna en la versió original i la transcripció per a violí solista i orquestra de corda. La veu del violí solista és idèntica a les dues versions. Pel que fa a l’arranjament de l’acompanyament veiem com la veu superior del piano és interpretada íntegrament pels violins primers, les corxeres de la mà dreta corresponen als segons violins i els violoncels fan a divisi la mà esquerra del piano. Els contrabaixos doblen la primera nota de cada compàs de la veu més greu de
Opus Obra Ciutat de composició Any de composició
5c Canción de cuna París 1926
5d Canción de cuna París 1926
10b Escenes infantils/ Chiquillaes París 1928
A l’annex 8.7 es pot consultar la partitura de la versió 5d, per a violí solista i orquestra de corda
603
d’aquesta obra.
l’acompanyament pianístic i l’única veu que és nova respecte a la versió original la tenen les violes, que fan un acord arpegiat amb corxeres fins al compàs 9, on doblen la veu dels violoncels.
Canción de Cuna. Versió original per a violí i piano. Compassos 1- 10.
Canción de Cuna. Versió per a violí solista i orquestra de cambra. Compassos 1- 10.
Tot l’arranjament és concebut amb la mateixa idea, ajudat en gran part per l’escriptura de l’original. Per ajudar el violí solista a sonar per sobre de l’orquestra, Mus indica que l’orquestra ha de tocar amb sordina i el solista sense. A la versió de música de cambra el violí interpreta la cançó de bressol amb sordina per aconseguir un timbre més delicat i íntim però a la versió orquestral el violí solista toca sense sordina per poder cantar amb facilitat. Per contra, el color de l’acompanyament és amb sordina de manera que es crea un embolcall sonor dolç i delicat.
Escenes infantils op. 10b
El 1935 Mus va fer una transcripció de l’obra Escenes d’infants per a orquestra de corda i piano i va canviar subtilment el nom per Escenes infantils. 604 Aquesta obra, en la versió orquestral, va ser una de les que més prestigi li va donar com a compositor. Tots els crítics que van escoltar-la van ser unànimes en alabar les seves destreses com a compositor i van destacar la quantitat de recursos orquestrals que havia emprat.
La qualitat sonora i estètica de l’obra original per a piano es va veure millorada amb el tractament de les veus i en els colors que aconsegueix en la transcripció orquestral.
De la mateixa manera que a Canción de Cuna, la transcripció sorgeix pràcticament sola, gràcies a la concepció orquestral de les veus en la versió per a piano.
Resulta interessant observar com el compositor va deixar intactes dos moviments de la versió original- Les campanetes del cel i El pianet de la fira-, de forma que que en la versió orquestral també s’interpreten amb el piano a solo. L’única intervenció que fa el piano junt a l’orquestra és als últims vuit compassos de Caçoleta de detrás, on interpreta la melodia acompanyat per l’orquestra. La resta dels moviments són interpretats per l’orquestra sense participació del piano.
L’experiència de Mus en grups de cambra i orquestres es veu reflectida a l’hora de repartir les veus de l’orquestra i crear estructures sonores amb un balanç correcte que permet escoltar la veu principal sense problemes. La massa orquestral és repartida de forma coherent alternant solos de diferents instruments, ja sigui amb l’acompanyament de l’orquestra o deixant un instrument sonant sol. En molts fragments trobem com els violoncels sols interpreten la melodia- Al despertar i Quan tot descansa en lo poble-, en altres ocasions ho fan a l’uníson amb els contrabaixos, com al misteriós i terrorífic El móti i en d’altres alternen la melodia amb els violins com és el cas de La lliçó del agüelo on representen la veu de l’avi que ensenya una cançó al seu net que és interpretat pels violins.
El violí per la seva banda té el protagonisme en la majoria dels moviments, destacant el solo del concertino d’Al despertar on interpreta una melodia formada per una escala de
A l’annex 8.9 es pot consultar la partitura completa de la versió orquestral d’aquesta obra.
604
tons sencers que imita el cant d’un ocell o d’un flautí. En alguns moviments com En missa o Dia de dól l’escriptura respon més a una concepció coral on totes les veus tenen una importància similar i es mouen conjuntament.
Aquesta versió es va interpretar molts més cops que l’original per a piano, cosa que va fer que l’obra es conegués molt més per la versió orquestral i que s’obviés en diverses ocasions la concepció original de l’obra.