4.2.2 Característiques generals de l'estil compositiu de Mus
4.2.2.5. Evolució del discurs musical
Tots els elements compositius analitzats (melodia, ritme, harmonia, textura i forma) es veuen cohesionats per l’ordre discursiu i la coherència interna de la música creada pel mestre borrianenc.
La personalitat del compositor es veu clarament reflectida a l’hora de concebre les seves obres. Mus era per una banda una persona metòdica, ordenada, perfeccionista i molt exigent que es complementava amb un gran sentit de l’humor i una dialèctica molt fluïda. Les seves obres conjuguen aquests elements, de forma que ens trobem amb una
El terme llatí organum procedeix del grec “organon" i troba el seu significats a principis de la
607
polifonia. L’organum és un art monàstic basat en el moviment paral·lel de quartes, cinquenes i vuitenes i rep aquest nom per la similitud amb la sonoritat de quintes i vuitenes paral·leles produïda per els primers òrgans introduïts en les esglésies en el segle X. CALDWELL, John. La música medieval. Alianza música, Madrid, 1984. pp. 107-108.
música extremadament ordenada, simètrica i amb estructures regulars on la música flueix naturalment per sobre d’aquest ordre, amb constants picades d’ullet a l’oient, ja sigui amb tocs d’humor o amb imitacions de sons coneguts.
La predilecció del compositor borrianenc per la forma breu va acotar uns limits que mai va excedir però dins dels quals va assolir un grau d’excel·lència en algunes obres com les Escenes d’infants o les dues obres per violí i piano (Canción de cuna i Leyenda mora).
El gènere que més va treballar va ser la cançó i les característiques intrínseques d’aquesta són presents a gairebé la totalitat de la seva producció. Mus no va ser un compositor que treballés el desenvolupament temàtic del material presentat, potser condicionat per la brevetat de les seves obres. Els temes s’exposen de manera tranquil·la, molts cops precedits per uns compassos d’introducció, i el compositor es deixa endur per la inèrcia de cada tema sense excessiva pressa per substituir-lo per un de nou i encara menys per desenvolupar-lo. Generalment apareix un segon tema contrastant i en moltes ocasions es torna a escoltar el primer tema per finalitzar l’obra seguint l’estructura ternària ABA, que va ser la més emprada pel mestre.
El gust per l’ordre, la regularitat i la simetria dóna lloc a una manera de composar on les frases se succeeixen una rere l’altra sense pausa i es creen estructures arquitectòniques tancades i fàcilment divisibles. El perill que es corre a l’hora de crear un marc formal regular que porti a una música poc variada, fàcilment predictible i poc interessant és resolt pel violinista valencià amb unes melodies que transcendeixen el marc de les petites frases i que cohesionen tot el discurs musical. La melodia està recolzada principalment per l'harmonia i el ritme, cosa que fa que flueixi de forma natural i que assoleixi moments de gran intensitat i llibertat. Així mateix, presenta una estructura regular i simètrica però també oberta a facilitar un discurs coherent i ben ordenat.
2.2.6 Harmonia
El seu estil compositiu es nodreix de la corrent romàntica del segle XIX i en la seva escriptura no es veu la intenció de fer plantejaments que trenquin amb aquesta tradició, tot i que introdueix harmonies i recursos propis de la música francesa del s. XIX i del primer impressionisme.
La seva música és tonal, el que implica que no es va adherir a les noves corrents del segle XX que eren partidàries de procediments fora de la tonalitat com el serialisme, atonalitat, dodecafonisme, …
Si analitzem el primer grau de l’harmonia que és el de l’elecció de l’armadura - que 608 estableix la tonalitat inicial i final d’una peça musical- veiem que el compositor borrianenc utilitza una gran varietat de tonalitats amb una predilecció per les tonalitats majors (23) vers les menors (9). Trobem un gran eclecticisme a l’hora d’escollir l’armadura i no es detecta que l’elecció d’aquesta respongui a una simbologia o caràcter màgic que altres compositors sí que han associat a certes tonalitats. En la seva curta producció va utilitzar fins a 14 tipus d’armadura (comptant les majors i menors) deixant-se dur pel pragmatisme a l’hora d’escollir la tonalitat més que per la recerca d’un ambient o un sentiment concret.
La tonalitat més repetida és Sol Major, que apareix en 9 obres. Al comptar els diferents moviments de les Escenes infantils com a obres independents, ens surt aquesta tonalitat com a la més utilitzada, ja que és l’escollida per a 6 moviments d’aquesta suite. Les altres tonalitats més emprades són Mi b Major (5), La M (3), Re M (3) i mi menor (3).
La resta de tonalitats (Fa M, Re b M, La b M, la m, re m, si b m, sol m, do# m i si m) sols apareixen en una ocasió.
S’han comptat els dotze moviments de les Escenes d’infants com a obres independents, ja que tenen
608
diferents tonalitats. En aquest recompte no s’ha introduït el mètode de violí ja que les armadures no segueixen criteris musicals sinó que estan lligades a criteris pedagògics del violí, i per tant desvirtuaria les dades finals.
Tonalitats emprades al catàleg de Mus
La tria de la tonalitat no està relacionada amb la recerca d’una emoció o caràcter lligat a una tonalitat concreta, ja que obres que comparteixen la mateixa armadura tenen diferents sentits expressius. Per posar un exemple, la tonalitat de Mi b Major s’ empra al foxtrot de música lleugera Pelacanyes, a la cançó de bressol My doll i a l’apassionada cançó d’amor Las golondrinas. Per això podem afirmar que concep l’harmonia funcionalment, escollint l’armadura que més convingui a les característiques de la veu, de l’instrument o de la formació instrumental.
A més d’utilitzar els acords habituals de l’harmonia clàssica com les sèptimes de dominant, de sensible, disminuïdes, naturals així com novenes majors i menors, també podem trobar formacions acòrdiques difícils de classificar formades per notes de pas o appoggiatures que seguidament resolen en acords contemplats dins de l’harmonia tradicional.
Al llarg de la catàleg de Mus es poden observar alguns elements comuns que es repeteixen en diferents obres. L’harmonia utilitzada per Mus es mou dins dels cànons de l’harmonia clàssica amb establiment d’àrees tonals ben consolidades al voltant de les principals funcions de la cadència però hi introdueix acords o recursos compositius que donen un toc d’originalitat.
En certs passatges de les seves obres, Mus introdueix alteracions estranyes a la tonalitat principal però que responen a acords alterats, com la sisena augmentada francesa (Leyenda mora, Prière, My doll), la sisena napolitana (Canción de cuna, Madrigal del beso, el mòti de les Escenes d’infants), la sisena augmentada italiana (Durmiendo a mi muñeca) o la sisena augmentada alemanya (Madrigal del beso). Els cromatismes abunden a les seves composicions, ja sigui a la melodia o a l’acompanyament (My doll, Canción de cuna, Leyenda mora, Prière,…). Tot i no ser massa freqüents, trobem alguns acords amb sons afegits o amb dissonàncies que creen inestabilitat harmònica o bé tensió en passatges de gran dramatisme (Canción de cuna, Al despertar de les Escenes d’infants, New york, Solo por ti,…). Un recurs que utilitza en diverses ocasions (Esmeralda, Madrigal del beso i Prière.) és la inclusió de la cadència “picarda” per acabar una obra. El cas contrari el trobem a My doll, una obra que comença en Mi bemoll Major i finalitza en el seu relatiu menor.
Trobem una aproximació a la música modal en alguna de les seves obres, possiblement influenciat per la música francesa del primer impressionisme. L’obra més avançada harmònica i estèticament de la seva producció, les Escenes d’infants, fa una incursió en aquests procediments harmònics ja que inclou, per exemple l’escala de tons sencers i la politonalitat a …al despertar… o la utilització diferents passatges modals a altres moviments d’aquesta suite. Tot i que possiblement no ha va fer de forma conscient, apareixen algunes melodies que responen a diferents modes gregorians, com el mode frigi o el mixolidi, a diferents passatges de les Escenes d’infants.
A més de la utilització, ja sigui conscient o no dels modes eclesiàstics, Mus utilitza recursos harmònics i d’escriptura que recorden la música medieval, com la progressió de veus paral·leles imitant els organums medievals. Aquest recurs el trobem en diferents moviments de les Escenes d’infants on l’autor recorda estampes relacionades amb events religiosos de la seva infància.
Un procediment recurrent a les seves obres és la utilització d’acords amb doble funció que presenten una suficient ambigüitat harmònica que permet que siguin emprats tant per fer modulacions com per deixar en suspens harmònic un fragment musical.
Mus juga sovint amb l’intercanvi de la modalitat en una mateixa tonalitat. Obres com Una más, Himno del Batallón Mateotti, Hechicera, o …la lliçó del agüelo… de les Escenes d’infants alternen la modalitat amb fragments en Major i menor.
Per finalitzar podem concloure que les obres del mestre valencià estan clarament marcades per l’estil salonnier inequívocament francès de principis del segle XX, amb l’introducció del modisme de la musique espagnole molt pròpia de concertistes. La seva obra no és extensa però si es té en compte que no es va dedicar mai en plenitud a la composició podem afirmar que va deixar un catàleg interessant amb obres de veritable bona factura, que mereixen ser rescatades i ser interpretades de nou a les sales de concert.