Comentaris poètics per a les Escenes Infantils

Mus composa al 1928 una obra per a piano titulada Chiquillaes, Escenes d’infants o Escenes infantils⁶⁸⁵. Aquesta obra està dividida en dotze moviments breus que van precedits d’uns breus poemes que introdueixen el públic a la música que seguidament s'escoltarà. Mus va titular aquest recull de poemes breus Comentaris poètics per a les Escenes Infantils.

Hi ha tres grups de poemes d'autors que posen lletra a les diverses estampes infantils de Mus i que van ser escrits en diferents dates. El primer poemari és del propi Mus, escrit en valencià, amb la varietat dialectal de la Plana. El formen poemes composats al mateix temps que la música.

El segon poeta que posa lletra a la música de Mus és el cèlebre poeta castellonenc Bernat Artola , qui va escriure el 1936 uns poemes per a aquesta obra descriptiva, ⁶⁸⁶ també en valencià i seguint les Normes de Castelló de 1932.

El tercer poeta que va escriure uns versos per a Escenes infantils va ser Basilio Gassent, que els va redactar a la primavera de 1941. A causa de la política del règim franquista, que prohibia utilitzar el valencià, aquesta vegada els poemes van ser escrits en castellà, perquè així es poguessin llegir prèviament a la interpretació de l'obra musical.

La partitura original és una autèntica joia, ja que a més del manuscrit de la partitura de l'autor trobem uns poemes redactats en valencià del propi Mus i unes il·lustracions a carbonet d'Eva Grande, la seva dona, que posen imatge a cadascuna de les escenes.

Seguidament es transcriuen els comentaris poètics que va realitzar Mus als anys vint per la seva obra Escenes Infantils i posteriorment es farà un breu estudi de les característiques més rellevants.

Existeixen diverses instrumentacions i versions de la mateixa obra i el nom varia entre aquestes tres

685

opcions: Chiquillaes, Escenes d’infants o Escenes infantils.

MESEGUER,Lluís. Bernat Artola. La terra i les passions. Castellón, 1993

686

Al despertar ...

El dia va espereant-se… un murmuri discret remoreja En lo camp va despertant-se. Tot lo que viu i verdeja.

A lo lluny un pastoret, fa sonar el seu flautí i colles de joves cantant, al treball van ben matí.

El sol generós ja va elevant-se lentament mentres tant lo pastoret, seguix tocant dolçament.

En missa ...

En l’esglesia fosca, impregnada d’incens s’apleguen les velletes amb catrets i vels.

Esglesieta de poble, senzilla i pobreta en la qu’els dies de festa, la gent no hi cap dreta

Pero avui no es mes, que un dia de tants i sols quatre velles s’asseuen als bancs.

La lliçó del agüelo ...

L’avi i el net, que al camp han eixit descansen a l’ombra d’un arbre florit.

L’avi amb veu greu li dona lliçó i el net amb veu dolça repeteix la cançó

¿Que pot dir-li l’avi, amb tant gran amor?

¡de cert que si el creu, será home d’honor¡

Soldadets de plom ...

Son les dotze de la nit, i en la caixa de cartó dormen tots els soldadets, apilats en un montó.

El corneta que està alerta, fa sonar el despertar avisant “Ja estem tots sols...sense por podem jugar”.

¡Quina revista mes bella¡ ¡ Quin goix vorel’s desfilar de repent l’alarma sona ¡L’amo ve¡.. ¡a descansar¡

Les campanetes del cel ...

Les campanetes del cel, a angels están tocant

¿Qui podrà ser l’angelet que al cel estarà pujant?

Ding, dong, dang Ding, dong, dang

Les campanetes del cel, no paren mai de tocar.

¡Qui pogués ser angelet, per a coquetes menjar¡

A conillet amagat ...

De ú, de me cú, de me cà

Alça ma, reclamà, toque a ú, i fora està.

Ans de començar el joc, així conten els xiquets sortejant qui pagar pot, per jugar a conillet.

De ú, de me cú, de me cà.

Alça ma, reclamà, toque a ú, i fora està.

En tartaneta ...

Al trot al trot va l’haqueta enganxada a la tartaneta.

I els seus cascavells van sonant riallers, joiosos, triomfals.

Avisen que va a pasar trotant camí de la mar

Dia de dól ...

En el poble, les campanes, anuncien al vent la mort i fins el dia, sempre clar, oint-les se vist de dol.

Ja s’ouen els cants trists dels capellans allá on vagen, tristesa i consol portaràn.

Les campanes del poble continuen tocant tristes i ploroses, la mort recordant.

El pianet de la fira ...

Una caixeta de música en la fira em vaen comprar que als amiguets de l’escola, no parava d’ensenyar.

El seu só era finiu, xicotiu i cristal·lí peró tot son repertori era, una peça... un vals fí.

Pero tenia el defecte, de parar-se lentament Quan s’acabava la corda... son mes preuat aliment.

Caçoleta de detrás ...

Vamos al huerto de Tin tirintín a ver si el diablo està mort o viu.

Ingènua cançó d’infantesa pareix qu’et cantava ahir…

mai se sabrà ta naixença, mai se sabrà ton morir.

Vamos al huerto de Tin tirintín a ver si el diablo està mort o viu.

El móti ...

¡Ai mare, quin soroll mes estrany he sentit¡

¿Serà el moti que ve a traurem del llit?

-¿On està eixe xiquet qu’em dieu es tan mal?

- No es aci Senyor Moti, sino en el pis de dalt.

¡Ai mare, he vist al móti ....¡¡ Quina por he passat¡

¿Serà per aixó qu’està el llit banyat?

Quan tot descansa en lo poble...

Ave María Purísima... las once y media... sereno.

El meu xiquet, dones, no es vol adormir fins que la seua mare, sa cançó li fassa oir.

Ave María Purísima… las doce en punto… sereno.

Aquests poemes se situen dins la tradició de les escenes d'infants, que beu de la literatura costumista de finals del segle XIX, on es descrivien escenes i personatges de manera realista i una mica idealitzada. Tenia com a objectiu preservar el record d'un món que anava desapareixent amb la revolució industrial i els canvis en la societat.

Aquest tipus de tradició literària va arrelar molt en la literatura més popular que es va fer després de la Renaixença a Catalunya i també va influir en el Noucentisme. Els poemes de Mus tenen un aire més popular que de literatura culta, ja que ell a l'hora d'escriure'ls posà més èmfasi en l'aspecte musical que el literari. Això es veu en la senzillesa de la mètrica i rima i en el llenguatge planer. Musicalment l’obra també es pot emmarcar dins la tradició de les escenes d'infants, que van aparèixer en el mateix moment que la literatura costumista pretenia descriure un món idíl·lic que desapareixia amb la voluntat de conservar-lo (sobretot Schumann, després Kabalevsky i més tard Mompou...)

Els poemes tenen bàsicament per tema la descripció d'escenes i ambients de la tradició rural (En tartaneta, En missa, Al Despertar, La lliçó del agüelo, Dia de Dol, ...) i la descripció d'escenes de joc infantil ( Soldadets de Plom, Conillet a Amagar, El pianet de fira...).

En general segueix els trets principals de la literatura costumista. Sempre es tracta el tema de manera amable, tipificant les situacions i els personatges i amb certa idealització dels temes descrits. Alguns tenen un toc nostàlgic, ja que la veu narradora parla amb primera persona en passat, com si es referís a un record d'infantesa (Caçoleta de detrás, el pianet de fira). També és propi del costumisme la utilització de diàlegs (El moti) i preguntes retòriques i exclamacions (Campanetes del cel).

Són de llargada curta (6 versos, agrupats de 2 en 2 la majoria), amb la qual en té prou per descriure l'escena corresponent, ja que només en vol transmetre una impressió i no fer-hi un aprofundiment exhaustiu. Destaquen els poemes Quan tot descansa en lo poble, A conillet amagat i Caçoleta de detrás, amb una primera i última estrofa

idèntiques imitant una cantarella popular i l'exposició del tema de manera molt sintètica i essencial en el pocs versos de l'estrofa central.

Respecte al llenguatge els poemes tenen alguns trets comuns. La majoria de rimes són consonants (lentament- dolçament, lliçó- cançó, ahir-morir…) i la resta assonants (incens-vels, sonant-triomfals,…). Els versos tenen una llargada irregular i la rima segueix en tots els poemes l’estructura AABBCC excepte en Quan tot descansa en lo poble que és ABBA.

El llenguatge que utilitza és coherent amb els temes que presenta: planer, trets dialectals del valencià, vocabulari del registre popular. Utilitza algunes figures literàries com metàfores (la corda... són més preuat aliment), metonímies (sol generós), anàfores (començar varis versos de la mateixa manera) i preguntes retòriques, però en general n'hi ha poques, perquè li interessa més la precisió en la descripció.

En definitiva, Mus va escriure aquests poemes seguint les característiques de la literatura costumista de finals del segle XX, per il·lustrar poèticament els diferents records d’infància que va plasmar en una de les seves obres més rellevants, les Escenes infantils.