MÚSICA I TIC 1. Evolució

L’aplicació de la tecnologia a la producció i manipulació del so té un llarg recorregut que s’inicia amb la fabricació d’instruments musicals, des dels més primitius fins als més sofisticats, es continua amb els primers èxits de gravació mecànica analògica (fonògraf) a finals del segle XIX i els de gravació magnètica ja al segle XX, donant un salt qualitatiu amb els sistemes òptic-digitals dels nostres dies (Díez, a Márquez i Sempere 2013).

Al llarg de la història de la música, la tecnologia ha condicionat la seva evolució i les vivències associades a ella (Dans, 2010). La irrupció dels mitjans digitals a partir dels anys setanta ha suposat una veritable revolució que ha fet canviar la nostra manera de concebre, fabricar, percebre i transmetre la música (Díez, a Márquez i Sempere 2013).

I també a la inversa, Miralpeix (2011) afirma que la música probablement hagi estat el revulsiu i l’epicentre que ha provocat la majoria de les revolucions tecnològiques digitals més importants, com el servei de distribució d’arxius de música que va fer sorgir la primera gran xarxa de P2P que va ser Napster (1998), l’esclat de les materialitat del so, els elements del discurs (melodia, ritme i estructura), els elements relacionats amb la simultaneïtat sonora (harmonia i plans sonors) i els que són pròpiament elements expressius. Aquestes mateixes autores fan èmfasi en que tots aquests elements musical s’han d’entendre, presentar i treballar tenint molt present el context sociocultural en que l’escola i el grup s’inscriu. En definitiva, per aprendre música cal endinsar-se en la seva naturalesa, sentir i comprendre els elements que la constitueixen i, al mateix temps, viure i comprendre la seva dimensió estètica i cultural (Malagarriga et al., 2010).

És important que els alumnes identifiquin els elements constitutius de la música a mesura que escolten, interpreten o creen música. El fet sonor és global i la pròpia vivència i la praxis musical portarà al reconeixement i comprensió d’aquells aspectes més teòrics, convertint-se així en conceptes significatius.

Volem que els nens i les nenes captin l’obra en la seva globalitat, una globalitat a partir de la qual s’aniran identificant aspectes específics – estructurals, dinàmics, melòdics, harmònics i rítmics- que percebran sense haver d’extreure’ls del context. La complexitat del llenguatge musical –i ens referim a totes les dimensions que abasta- no es pot simplificar o amagar (Malagarriga et al,. 2010).

Figura 23: Les TAC a l’aula? (Ufartes et al., 2010)

xarxes socials que va induir MySpace (2003), la possibilitat d’accés universal a la música de Spotify (2008) i, recentment, les eines d’Apple per a la música com són l’iPod (2001), iTunes (2001), iPhone (2007), App Store (2008) i l’iPad (2010).

2.4.2. Tecnologia musical educativa

Per tal que l’educació no es deslligui dels canvis socials produïts pels avenços tecnològics, es requereixen nous models metodològics que integrin les TAC en els processos d’ensenyament-aprenentatge.

Com ja hem comentat en el capítol 1, vivim immersos en la societat de la informació, on Internet i les noves tecnologies han provocat grans canvis socials i culturals, reorganitzant la forma en la que vivim, ens comuniquem i aprenem (Siemens, 2004).

L’escola ha de donar resposta a aquests canvis socials, i la implementació de tecnologia i el desenvolupament de les competències digitals ha d’afectar de forma transversals a totes les àrees, possibilitant nous processos i promovent nous rols entre els agents implicats (veure figura 23).

D’ençà de la introducció dels ordinadors als centres educatius, i la creació d’aules d’informàtica a mitjans dels anys 80, l’educació musical ha anat incrementant les eines tecnològiques al seu abast; editors de partitures, seqüenciadors, editors de so, programes d’autoaprenentatge, arranjadors, karaokes (Ufartes et al., 2010).

A Catalunya, el Programa d’Informàtica Educativa (PIE), creat l’any 1986 pel Departament d’Ensenyament amb la intenció de dotar els centres públics d’equipament informàtic i oferir formació permanent al professorat, també va distribuir material musical com teclats, sintetitzadors, amplificadors, interfícies MIDI, programes informàtics com el MusicTime o el Music, va digitalitzar la Crestomatia de cançons tradicionals catalanes i va potenciar la creació de paquets d’activitats educatives Clic.

Cal destacar la Dotació de suport TAC per a l’aula de música que es va oferir a 151 centres l’any 2007, amb 6 ordinadors, un canó, 5 teclats MIDI, programari musical i formació al professorat, com a prova pilot per incentivar l’ús de les tecnologies a l’educació artística (Figueras, 2009; Ufartes, 2008).

L’aula de música amb ordinadors i la posterior aparició de les pissarres digitals afavoreixen la digitalització de l’aula de música i l’ús de la tecnologia com a eina de suport per practicar i millorar l’ensenyança de la música a través dels recursos multimèdia, l’accés a Internet, activitats de creativitat col·lectiva, activitats d’exercitació de les habilitats musical, activitats de percepció auditiva (Guillen, 2010; Masdeu, 2012; Ufartes, 2011).

L’ús d’aquests recursos a l’ensenyament suposen que l’escola no es deslliga de les noves formes de fer i escoltar música de la nostra societat, sinó tot el contrari. La seva introducció ajuda als estudiants a entendre com s’escolta, com s’ha fet i es crea la música i, per tant, potencia actituds més conscients i crítiques cap al fet musical (Fuertes, 1995).

L’aparició de noves tecnologies ajuden al docent a replantejar la tasca pedagògica a les aules. Possibiliten noves actuacions i estratègies, com programar activitats musicals que siguin més comunicatives, significatives, funcionals i útils a la diversitat de l’alumnat (Jubany, 2010).

Aprendre mentre s’ensenya és el gran repte del professorat (Sancho, 2006)

Els programes informàtics constitueixen un recurs que facilita el desenvolupament de destreses auditives, la comprensió de conceptes de la teoria musical i l’articulació de processos de composició. En aquest sentit, la tecnologia fomenta la percepció i anàlisi multimodal de la música a través de diferents modes de representació: sons, gràfics, imatges estàtiques i dinàmiques (Tejada, 2004).

Taula 8: Classificació de programes informàtics (basat en Fuertes, 1995 i Tejada, 2014)

2.4.3. Dispositius mòbils

La irrupció dels dispositius mòbils (smartphones i tauletes tàctils) a la vida social i laboral de la població, i per tant, l’accés a la informació a tothora i en qualsevol lloc (aprenentatge ubic), ha donat pas a noves tendències i models de societat que l’escola haurà d’assimilar i integrar si no vol deslligar-se de la realitat. L’escola no està sent capaç de transformar-se, com ho han fet altres entitats, per adaptar-se als temps. L’escola ha de preparar-se per afrontar els reptes de la revolució digital (Sancho, 2006).

A continuació (veure taula 8), s’exposen diferents tipus de programes informàtics musicals agrupats en dues categories; programes oberts i programes tancats (Fuertes, 1995). Basem la descripció dels programes en Tejada (2014).

Seqüenciadors Programes que graven so. Contenen espais virtuals denominats pistes on és ubicada la informació musical per tal de ser reproduïda en la seva totalitat o seleccionant el nombre de pistes (ex. Cubase, Garage Band).

Editors de partitures Permeten crear, visualitzar, editar, imprimir i escoltar obres de música amb un sistema de representació musical basat en notació convencional (ex. Finale, Note Flight, MuseScore).

Programes oberts Són aquelles aplicacions en les què l’usuari pot intervenir i accedir a la informació, manipular-la i personalitzar-la. Dins d’aquest grup de programes es pot incloure la majoria d’editors, seqüenciadors i editors de timbres, així com alguna aplicació multimèdia.

Editors d’àudio Permet gravar, editar i emmagatzemar el so. A diferència dels seqüenciadors, aquest tipus de programes no grava en format multipista, és a dir, no té la capacitat de gravar pistes de mode independent i sincronitzar-les entre sí (ex. Audacity).

Generadors Són programes capaços de generar paisatges musicals mitjançant la introducció d’informació per part de l’usuari (ex. Band in a Box).

Programes tancats Són aquells programes en què l’usuari no pot alterar la informació o intervenir en la generació d’activitats: tutorials, programes d’entrenament i aplicacions multimèdia.

Entrenadors auditius Dins l’àmbit de programes musicals de propòsit educatiu trobem programes que generen exercicis automàtics de reconeixement auditiu i dictats rítmics, melòdic i harmònic, així com la seva correcció automàtica. En general l’instructor pot personalitzar l’entorn d’aprenentatge en funció de les destreses prèvies de l’alumnat (ex. Ear Master School, GoodEar).

Teoria de la música Dins dels programes musicals educatius aquests estructuren continguts de música en forma de jocs o lliçons. Normalment s’articula en progressions de dificultat (ex. SmartEd).

La vida musical dels nostres alumnes transcorre en un món mediat per tecnologies;

un món en el que les imatges, la música o les produccions audiovisuals estan a disposició per a qualsevol persona a través de la televisió, els ordinadors, els telèfons mòbils, els iPods, les tauletes i una immensa varietat de dispositius cada vegada més petits, assequibles i fàcils d’usar (Giráldez, 2010).

Actualment, amb els dispositius i aplicacions al nostre abast podem escoltar (gairebé) tota la música que volem en el moment i lloc que volem, podem editar el so amb la mateixa facilitat que editem el text, podem editar partitures i compartir-les online, donem a conèixer compartir-les nostres obres, qualsevol usuari pot crear música electrònica... i tot això de manera gratuïta i senzilla (Miralpeix 2014). En definitiva, això ha canviat la nostra relació amb el fet musical i com imaginem la música (Ayats, a Medina, 2009)

Els dispositius mòbils, dissenyats com a eines per a la comunicació, la producció i l’oci, s’han anat reinventant per inserir-se en el món educatiu com a eines didàctiques (Nakano et al., 2013), aportant valuosos recursos per a l’aprenentatge a través del joc, la interacció i el descobriment.

Monteagudo (2012) identifica 4 avantatges dels dispositius mòbils respecte la resta de tecnologia; (1) pes i dimensions reduïdes adients com a equipament d’aula i per ser transportats, (2) connectivitat a xarxes sense fil, (3) possibilitat d’interactuar amb el dispositiu a través de les mans i (4) la senzillesa i simplicitat del sistema operatiu. Això complementat amb la gran varietat d’aplicacions musicals mòbils;

instruments digitals, seqüenciadors, estudis de gravació, editors de partitures, etc.

els converteixen en una eina molt potent per a l’educació musical.

L’àmbit de la creació musical és, sens dubte, un dels que més profit pot treure de les TIC, donat que els nous recursos tecnològics han obert innombrables oportunitats per fer música fins i tot sense “saber música” (Giráldez, 2014).

Actualment, amb l’ús de les tecnologies, la creativitat musical no té límits: ens permeten experimentar amb tot tipus d’instruments, podem crear sons i, fins i tot, podem treballar amb efectes especials i sons manipulats amb els mostrejadors (Fuertes, 2000).

La implementació de les noves tecnologies en els processos de creació no ha de ser vista com a substitució d’altres maneres de fer música, sinó com una ampliació de les formes de fer-la. Les noves tecnologies suposen una autèntica revolució de la creació musical, han permès plantejar nous camins i alternatives sonores que obren espais no explorats (Murillo, a Giráldez 2015).