8. REALITZACIÓ DEL TREBALL EMPÍRIC (G. CASAS VILA)
8.4 LES EXPLICACIONS SOBRE LA VIOLÈNCIA MASCLISTA
Quines són les explicacions que donen a l’existència de la violència de gènere. La majoria de respostes marquen el caràcter socialment construït de la violència, i no en explicacions de tipus biologicista. La idea dels “perfils” de maltractador i persona maltractada es posen de manifest minoritàriament, i de manera més freqüent apareix el discurs sobre la violència masclista en els col·lectius d’immigrants (sobretot llatinoamericans). La sobre-accentuació de l’origen ètnic dels agressors (i de les víctimes) és una “nova estratègia” bastant present als mitjans de comunicació que té com a conseqüència presentar la violència com a un problema de certes comunitats culturals i no de la societat patriarcal en general. Aquesta problemàtica ha estat analitzada per diferents autores, entre les quals Delphy (2010a).
En alguns casos es van contemplar com a preguntes annexes el seu coneixement de l’existència o no de la idea de les denuncies falses per violència masclista.
“Factores sociales, lo que siempre ha estado: el rol del hombre, les rol de la mujer,
¿no? lo que la mujer ha ido aguantando, aguantando, ¿no? esta dominancia, empiezas a aguantar, ¿no? Un comentario también de hoy, ¿no? es “yo me casé con veinte años”, una mujer de setenta años, “yo me casé con veinte años, y me casé para toda la vida”. Entonces, eso supone que yo estoy aguantando lo que tenga que aguantar” (E02)
“Es culturalmente, antropológicamente, ancestralmente, lo que queramos decirle…
Ha habido siempre una preponderancia del hombre sobre la mujer, pero las últimas décadas y permíteme que lo diga desde una perspectiva más psicológica que policial, creo que empieza a producirse una rebelión del género masculino que no nos está ayudando nada, es como si diera los últimos coletazos y con una agresión bastante evidente, las muertes de los últimos meses, de los últimos años, es como si se estuvieran revelando en términos muy sociales, muy grandes” (E05)
“Perquè l’ésser humà és estúpid... té una connotació molt cultural... és el dret i no el deure... és com les desigualtats econòmiques... allà on hi hagi molta desigualtat al final es genera conflicte i darrera de qualsevol conflicte hi ha violència, i en aquest cas violència de gènere. Per una qüestió cultural, d’autonomia econòmica que no té la dona, no ha tingut fins ara, tot això és molt important” (E04)
[parlant de la violència masclista] “No sé si això té molt a veure... nosaltres tenim una població immigrada molt elevada, del 22%, no he fet cap estudi però... tenim una població llatinoamericana molt important, i això és possible que tingui alguna cosa a veure... en aquest tipus de comportament de tenir “el macho”...” (E04)
“Jo, per exemple, em crida molt l’atenció per exemple, quan es parla de que la violència de gènere no ha baixat, val? Jo treballo amb justícia...em dono compte de que, per exemple, la major part actualment de casos denunciats ja són de persones prominents d’altres àmbits, val? de sud-americans per exemple en molts aspectes...
(E09)
En alguns casos, es simetritza la situació de les dones amb la dels homes, es responsabilitza a les dones de la violència (a través de l’educació als seus fills/es), o es configura la problemàtica en termes evolucionistes (anem quasi ineludiblement cap a una societat sense violència masclista):
“También hay hombres, y hombres que vienen que han sufrido violencia familiar, maltrato familiar por parte de la mujer” (E02)
“I també penso que la violència física, desgraciadament com a home, he de reconèixer que és quasi un monopoli de l’home, i que tota violència comporta necessàriament una violència psicològica, però bueno, la violència psicològica no és monopoli dels homes”. (E09)
“... i sobretot perquè a vegades ella continua fent el burro, amb els seus propis fills, continua educant en el mateix sentit de masclisme, que ha crescut ella amb els seus germans, els seus pares, i continua reproduint el mateix esquema... bueno, afortunadament això va canviant generació a generació, i jo suposo que ja estem a les últimes generacions, i això canviarà. Jo diria que aquí ha canviat quasi bé del tot... “ (E04)
8.4.1 LES DENUNCIES FALSES: MITE O REALITAT?
Malgrat els estudis que demostren que les denuncies falses de violència de gènere no són un fenomen social ampli, i per tant que es pugui parlar de tal fet social, algunes persones entrevistades, especialment el representant de l’associació de pares separats, però no només, afirmen la seva existència. L’estudi publicat pel Consejo General del Poder Judicial84 l’any 2009 va refutar aquesta teoria mostrant que només una de 530 resolucions estudiades podria enquadrar-se com a denuncia falsa. Tot i que la majoria de persones entrevistades no li donen rèdit, sobretot les professionals dels cossos de policia:
“Para seguir alimentando el victimismo del hombre este que sigue pegando porque es el ultimo coletazo (...). Puede haber una denuncia falsa por violencia de género pero es residual, mínima. El esfuerzo de una mujer a decir que me pegan, la
84 Grupo de expertos y expertas en violencia doméstica y de género del CGPJ (2009), Estudio sobre la aplicación de la Ley Integral contra la violencia de género por las Audiencias Provinciales. Capítol 11 “Sobre las supuestas
denuncias falsas de las mujeres”. Disponible a http://www.poderjudicial.es/eversuite/GetRecords?Template=cgpj/cgpj/observatorio.htm (consultat el 15/10/2010).
grande, eso es muy fuerte (...) En la violencia de genero, que muchas veces en un porcentaje muy elevado no denuncian ellas, un porcentaje elevado vienen aquí y se esconden para que no las vean y que las atienden (...) la mayoría de las mujeres, el 95% no se inventan esto, el quien dice esto son los hombres.” (E05)
En canvi, altres afirmacions resulten més impregnades d’aquest mite, i demostren “certa desconfiança” cap a les dones. A títol d’exemple, una psicòloga d’un SIAD equipara el fet que la dona demani un informe com a prova pericial de la violència com un intent d’instrumentalitzar la denuncia:
“Yo, de las personas que vienen, no creo que vinieran a pedir ayuda si ponen denuncias falsas, no. Algún caso me he encontrado, que yo enseguida lo he parado y no…, me he encontrado que venían como para que yo les hiciese después un Informe, y yo ya les he dejado muy claro que yo no hago Informes.”(E02)
El representant de l’associació de pares separats, sí que va fer una defensa d’aquesta teoria, tot citant el polèmic jutge de Família de Sevilla, el Sr. Franciso Serrano:
“És un element que està utilitzat en els contenciosos de divorci per part de les dones perquè els homes no tinguin cap dret, perden tots els drets per una denuncia falsa. Hi ha 750.000 denuncies l’any passat va dir el jutge Serrano del Jutjat número 7 de Sevilla, que hi ha 750.000 i van passar a tràmit em sembla que 50. Cinquanta.
Totes les demés són falses. Però clar... és una habilitat judicial, és a dir, poses una denuncia de gènere i bueno, i a partir d’aquí perds tots els drets com a home. [O sigui, s’està utilitzant...] Sistemàticament, sistemàticament...” (E10)
8.5 LA POSICIÓ DELS FILLS I FILLES EN LA SEPARACIÓ, EN LA MF I EN LA VIOLÈNCIA