INFORME D’IMPACTE DE GÈNERE DEL PROJECTE DE LLEI DEL LLIBRE SEGON DEL CODI

DEL CODI CIVIL DE CATALUNYA, RELATIU A LA PERSONA I A LA FAMILIA (L. ORTIZ AMARO)

L’informe interdepartamental d’Impacte de gènere es divideix en dues clares parts que cal tenir en compte: a) Anàlisi terminològica del text articulat i b) Anàlisi del contingut del text articulat.

En referència a la primera part, es podria concloure que la Llei 25/2010 del 29 de juliol, del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família no inclou la totalitat dels extrems que es recomanen. Es a dir, es manté en una llei de caràcter tan rellevant com la present, un llenguatge androcèntric obviant la Llei 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes quan recull entre els seus criteris generals, el d’actuació dels poders públics, concretat en la implantació d’un llenguatge no sexista en l’àmbit administratiu. Alguns exemples del manteniment del llenguatge sexista en el text articulat és el manteniment exclusiu de la paraula fill o fills. La filla o les filles no es troben en cap article del text. Es pot observa al títol de la secció segona del capítol tercer (cura dels fills), al preàmbul, o a un seguit d’articles com els següents: 233-9, 235-20, 231-31.2, etc. També trobem altres termes que no contemplen tampoc el seu anàleg femení o bé el terme neutre (administradora, incapacitada, pèrita,...).

D’altra banda, i de manera concreta, aquest informe d’impacte de gènere també es pronuncia en la regulació que aquest, llavors projecte de llei, feia respecte a la mediació intrajudicial en l’àmbit familiar. El mateix ja alerta de l’excepcionalitat que es preveu tant a la Llei 5/2008, de 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista quan determina que la mateixa

“ recull al seu article 7 lletra p) la limitació de la mediació, amb la interrupció o, si escau, la paralització de l’inici de qualsevol procés de mediació familiar si hi ha implicada una dona que ha patit o pateix qualsevol forma de violència masclista en l’àmbit de la parella o el familiar objecte de la mediació”;

Com a la Ley orgánica 1/2004, de 28 de diciembre de medidas de protección integral contra la violencia de género, quan exposa que

“en el seu article 44 relatiu a la competència, addiciona un article 87 ter a la Llei orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del poder judicial, on es fixa la competència dels Jutjats de Violència sobre la Dona en l’ordre civil i penal, i on s’assenyala en l’ordinal cinquè que en tots aquests casos resta vedada la mediació”.

En base a la legislació aplicable l’Institut Català de les Dones proposava que l’article 233-6.1 del projecte fos redactat en “termes orientatius” de la següent manera:

“1. En qualsevol fase del procediment matrimonial i en qualsevol de les instàncies, els cònjuges poden sotmetre les seves discrepàncies a mediació i intentar arribar a un acord total o parcial, llevat dels casos en que hi hagi implicada una dona que hagi patit o pateixi violència masclista en l’àmbit de la parella o l’àmbit familiar”.

Però tal i com s’exposa en el capítol anterior, aquest article, en referència a l’excepció que es proposava, únicament preveu literalment: “excepte en els casos de violència familiar o masclista”.

Finalment creiem important recordar que en el marc del Dret de Família, fruit de la separació i/o el divorci, es poden esdevenir un seguit de prestacions d’un cònjuge vers l’altre o del/s progenitor/s vers els fills/filles. Aquestes són:

- Prestació compensatòria

Té com a objecte compensar el desequilibri econòmic fruit de la ruptura de la convivència. Té dret a demanar-la “El cònjuge la situació econòmica del qual, com a conseqüència de la ruptura de la convivència, resulti més perjudicada” (art.233-14 Llei 25/2010). L’autoritat judicial determinarà la seva quantia i durada d’acord amb els criteris de l’article 233-15 del mateix text legal. Aquests requisits són:

1. Las posició econòmica dels cònjuges, i totes les possibles atribucions derivades de la liquidació del règim econòmic matrimonial, incloses les que poden ser previsibles.

2. La realització de tasques familiars o

3. Les perspectives econòmiques previsibles dels cònjuges, tenint en compte llur edat i estat de salut i la manera com s’atribueix la guarda dels fills comuns.

4. La durada de la convivència.

5. Les noves despeses familiars del deutor, si escau.

Aquesta prestació és un dret disponible, per tant, els cònjuges poden renunciar a ella, o no sol·licitar-la. En previsió de ruptura, o durant la tramitació del conveni regulador de la separació o el divorci, els cònjuges poden pactar la quantia, la durada, i tot allò que respecti a la mateixa. Per últim cal dir, que aquesta prestació pot establir-se malgrat s’acordin altres prestacions. L’únic que cal considerar és que altres prestacions que es poden derivar, com la prestació per raó de treball, si escau, seran un criteri de determinació de la quantia, de manera que la prestació compensatòria no serà tan elevada. Excepte pacte en contrari.

- Aliments d’origen familiar.

La prestació d’aliments que desenvolupa la Llei del llibre segon del Codi civil de Catalunya, relatiu a la persona i la família, inclou tot el que és indispensable per al manteniment, l’habitatge, el vestit i l’assistència mèdica de la persona alimentada, i també les despeses per a la formació si aquesta és menor i per a la continuació de la formació, un cop assolida la majoria d’edat, si no l’ha acabada abans per una causa que no li és imputable, sempre que mantingui un rendiment regular.

A aquesta prestació venen obligades a prestar-la, segons l’article 237-2 de la Llei 25/2010: “Els cònjuges, els descendents, els ascendents i els germans estan obligats a prestar-se aliments”.

La reclamació de la mateixa poden sol·licitar-la la pròpia persona que els necessita, o bé el representant legal. Seria el cas de la pensió d’aliments vers els fills que s’estableix en les sentències judicials de separació o divorci, que demana un progenitor vers l’altre en nom dels fills i filles comuns.

- Compensació econòmica per raó de treball

L’article 232-5 de l’esmentada 25/2010 la defineix en els següents termes: “En el règim de separació de béns, si un cònjuge ha treballat per a la casa substancialment més que l’altre, té dret a una compensació econòmica per aquesta dedicació sempre que en el moment de l’extinció del règim per separació, divorci, nul·litat o mort d’un dels cònjuges o, si s’escau, del cessament efectiu de la convivència, l’altre hagi obtingut un increment patrimonial superior”.

L’increment patrimonial es determinarà d’acord amb les normes que la regulen.

Per a la seva quantificació, la pròpia llei estableix certs criteris. Concretament, aquest article preveu que s’ha de tenir en compte “la durada i la intensitat de la dedicació, atesos els anys de convivència i, concretament, en cas de treball domèstic, el fet que hagi inclòs la criança de fills o l’atenció personal a altres membres de la família que convisquin amb els cònjuges”.

En qualsevol cas, aquest dret, igual que la prestació compensatòria, és un dret disponible i per tant, el cònjuge creditor por renunciar a ell, o entre ambdós cònjuges pactar acords d’acord a criteris diferents als establerts legalment.

Per últim, cal senyalar que la mateixa té un límit legal establert: “la quarta part de la diferència entre els increments dels patrimonis dels cònjuges, calculada d’acord amb les regles que estableix l’article 232-6”. Amb l’excepció prevista de que el cònjuge creditor pugui provar que la seva contribució va ser superior.

4.6 L’INTERÈS SUPERIOR DEL MENOR I LA MEDIACIÓ FAMILIAR

El desenvolupament d’un “nou règim en el dret de família” entès com una revifada dels drets dels pares⁵² posa un nou escenari legal en el marc de les relacions socials de desigualtat entre gèneres. Aquest nou règim es configura també a partir de la formulació jurídica dels drets dels infants (amb la normativa internacional aprovada per l’Assamblea de les Nacions Unides: la Declaració Universal dels Drets de l’Infant del 1959 i la Convenció Internacional sobre els Drets de l’Infant del 1989), entre els quals s’inclou el seu dret a mantenir relacions amb els seus progenitors biològics. En les decisions judicials en matèria de guàrdia i custòdia, els operadors jurídics utilitzen la noció “d’interès superior del menor” tot i que no existeix una definició unívoca d’aquest concepte. Sovint aquest “interès” s'identifica amb el manteniment de les relacions amb els dos progenitors biològics, i és aquest l'argument que el/la legislador/a utilitza en les reformes del codi de la família que desenvolupen el principi de la custòdia compartida.

Un dels pressupòsits de la mediació familiar, i de la custòdia compartida, és la « necessitat » per als infants de mantenir relacions amb ambdós progenitors. Com afirma Landsberg (2003), l’idea que « cal un pare » per a un/a fill/a és un enunciat sense cap fonament científic però que és en canvi una manera de disfressar les prerrogatives paternes en “drets dels infants”. Els discursos sobre la paternitat, molt influenciats per certes teories psicològiques sobre la importància de la presència i la implicació dels pares per al “bon desenvolupament” dels fills/es han fet que jurisprudencialment s'estigui definint en molts països europeus “el contacte amb el pare com un dret de l'infant”, bé que l'infant no tingui el dret equivalent a no tenir aquests contactes” (Smart i Neale, 1999). Com assenyala Martin (1997)

“La història demostra que aquesta preocupació de l’infant està menys lligada a la pura i simple defensa del seu interès, que el que J. Commaille ha proposat d’anomenar una instrumentalització ideològica de l’infant”.

Creiem que el concepte d’interès del menor és ambigua, ja que se li poden donar molts continguts, i com diu Delphy (1998: 138) és una "ficció jurídica", ja que són els adults i no els menors qui defineixen què significa.

52 Selma Sevenhuijsen (1998), Citizenship and the ethics of care. Feminist considerations on justice, morality and politics, New York and London, Routledge.