EL QUID DE LA QÜESTIÓ: UNA DIFERENT CONCEPTUALITZACIÓ DE LA VIOLÈNCIA DE

Podem afirmar que les diferents postures sobre el tema rauen en bona mesura en el tipus de conceptualització que es fa de la violència de gènere. Segons Cresson (2002: 209), el debat sobre la possibilitat o no de recórrer a la mediació familiar en cas de violència de gènere es basa en “dues concepcions antagòniques de les desigualtats de gènere manifestes en la relació conjugal i més àmpliament en les relacions entre els gèneres”. Les postures crítiques que rebutgen la mediació familiar en els casos marcats per la violència masclista argumenten que la mediació és basa en el pressupòsit de la igualtat entre les parts, per tal que pugui establir-se una comunicació lliure de pressions d'una de les parts. Aquesta hipòtesi que funda la pràctica de la mediació no es compleix en les parelles on hi ha, o hi ha hagut, violència i és per això que s’ha de rebutjar. Com diu la mediadora familiar Yvette Alain “la mediació no ha de contribuir a privatitzar i/o minimitzar la natura criminal de la violència de gènere. La mediació no ha d’esdevenir tampoc una manera pels conjugues violents de tenir accés a la seva esposa i/o per controlar-la”.³⁸

Com diu la sociòloga francesa Christine Delphy (2010b: 15)

“cal fer constatar també que, per a descongestionar els jutjats, aquestes instàncies de

“mediació familiar” han estat creades a França i a Espanya. El problema que posen, fins i tot abans que es consideri la qualitat de les persones que reemplacen els advocats/des, és el de la desjuridització d’infraccions comeses en l’àmbit “privat”.

O com afirma Patrizia Romito (2003: 83)

“Que es tracti de dones o de nens/es, els mecanismes de negació de la violència dels homes són semblants: en primer lloc, no és veritat (les dones menteixen, els nens inventen, les xifres són falses, els/les investigadors/es s’equivoquen, exageren);

encara que fos cert, no es tracta de violència (és seducció, joc amorós, hot sex, es tracta de conflictes conjugals, codependència); l’home no és responsable (la dona el va provocar, ell no va poder controlar-se, el nen el va seduir); i encara que fos responsable i que fos una violència freqüent, i violència de veritat... Ah, bé! No és segurament amb una resposta judicial que atacarem el problema, esclar! És millor descriminalitzar i proposar als marits agressors i als pares incestuosos una mediació, una teràpia familiar o programes pro-masculinistes per a homes en dificultat”.

38 Citada per Cresson (2002). L’article al qual es refereix l’autora és “La pertinence de la médiation familiale dans le cadre des violences” (1998), in Ceraff.

Efectivament, en aquests casos una sessió de mediació familiar pot posar en perill la vida de la dona víctima de violència. I és en aquest sentit que Rioseco (1999: 601) quan planteja quins drets humans són vulnerats per l’aplicació de la mediació en casos marcats per la violència masclista enumera, entre d’altres:

- El dret a la seguretat de la Declaració Universal dels Drets Humans (article 3).

- El dret a no ser subjecte de tortura o tracte inhumà o degradant (article 5).

Diferents autores han estudiat els efectes físics i psicològics molt similars de la violència masclista dins l’àmbit domèstic i de la tortura.³⁹ Si entenem que la violència contra les dones per part de les seves (ex)-parelles és assimilable a la tortura, com diu Rioseco (1999: 602)

“en la medida que la mediación coloca a la víctima en riesgo de seguir padeciendo esta violencia [...] estaría indirectamente violando este derecho a no ser sujeto de tortura o trato inhumano o degradante”.

Els autors que defensen l’aplicabilitat de la mediació en els casos de violència, tendeixen a defensar que els homes i les dones poden negociar les seves diferències en igualtat, amb la condició que la persona mediadora faci bé el seu treball. Com assenyala Cresson (2002) “es focalitzen en els casos individuals, que es proposen resoldre independentment els uns dels altres –cas per cas, en suma”. Per exemple, per a Jacques Faget (2004) l’ús de la mediació es pot fer “quan el recurs a la violència no és estructural sinó contextual, de tipus reactiu davant d’una situació viscuda com a insuportable, finalment si la competència dels mediadors és incontestable”. Efectivament, part dels defensors de la mediació familiar, i en especial de la mediació intrajudicial, tenen aquesta conceptualització de la violència com a resultat de la ruptura (crisi de parella, violència reactiva) i no com una prolongació de la violència anterior. La violència és un epifenomen? És tant sols una reacció deguda a la separació?

Les anàlisis de les quals disposem sobre aquesta problemàtica social ho posen en dubte. Com indica per exemple Rioseco (1999: 600):

“La mediación funciona aminorando el conflicto, el o la mediador/a asume que el abuso en la relación es el resultado de un conflicto interpersonal. Este supuesto es inconsistente con las dinámicas de una relación violenta y su contexto cultural de dominación y control” (600).

I continúa l’autora:

39 Veure per exemple Falquet (1997): “Guerre de basse intensité contre les femmes? La violence domestique comme torture, réflexions sur la violence comme système à partir du cas salvadorien”.

“en este contexto de dominación la comunicación permite reforzar ciertas dinámicas imperceptibles en una relación abusiva y es muy difícil para las personas ajenas a ella, incluso para profesionales entrenados y expertos en violencia doméstica, detectar qué está pasando y controlar la situación” (600).

Així, per exemple, segons els Materials del llibre blanc de la mediació a Catalunya, un dels elements que dificulten la mediació seria el “greu desequilibri de poder entre les parts que no pugui ser reequilibrat pel mediador”⁴⁰. Aquesta és una idea defensada per altres sectors, segons la qual la mediació seria incompatible en els casos marcats per desigualtats flagrants (en els quals podem incloure la violència masclista) sols si el/la mediador/a no pogués reequilibrar aquesta relació. Com acaba assenyalant el Llibre Blanc de la Mediació a Catalunya (2010: 783):

“els equips de treball del Llibre Blanc de la mediació es mostren favorables a la mediació en aquests casos [de violència de gènere], en funció del tipus i grau de la violència i amb les necessàries cauteles. El grup de mediació familiar concreta, a més, que sí que és possible sempre i quan la violència no faci inviable la mediació per tal de generar por i debilitat en una de les parts i, amb això, afectar la presa de decisió. També en sentit positiu es pronuncien [...] en els supòsits en què excepcionalment, la violència és puntual, de baixa intensitat, ocasionada per la ruptura”.

Si d’una banda ens preguntem a quin tipus de violència mediable es refereixen els equips de treball del Llibre Blanc de la mediació (la violència psicològica? la física? la sexual?), també ens qüestionem quina és la violència que no genera por i debilitat i que no afecta la presa de decisions. Finalment, veiem com apareix de nou la idea de la violència deguda a la ruptura.

Efectivament, altres investigacions posen de manifest com els professionals de la mediació familiar tendeixen a entendre la violència com a resultat de la ruptura (crisi de parella, violència reactiva) i no com una prolongació de la violència anterior.⁴¹

Però la majoria de recerques sobre la violència de gènere demostren que aquesta s’intensifica en els moments de ruptura. Així doncs, en la majoria dels casos, la violència no s’esdevé de cop i volta quan la parella es separa, sinó que la relació entre ruptura i violència és molt important. Ho és perquè la violència és la causa de la ruptura en molts casos: entre les dones que es declaren maltractades, i que s'han separat en els últims 10 anys, un 46%

assenyalen algun tipus de maltractament com a raó per la qual s'ha produït la ruptura, segons

40 CASANOVAS, DÍAZ, MAGRE i POBLET (eds.) (2009 : 83).

41 Tesina de master. Glòria Casas Vila, op. Cit.

Alberdi i Matas (2002:147). També perquè la ruptura desencadena una intensificació de la violència degut al sentiment de “despossessió” que viuen els homes violents degut al fet que la llibertat de la dona a separar-se apareix per a ells com a inacceptable. Segons la psicòloga social italiana Patrizia Romito (2007: 34) un estudi dut a terme a Itàlia mostra que les agressions sofertes per les dones separades o divorciades són aproximadament quatre vegades més freqüents que respecte de les dones casades. Segons la mateixa autora, als Estats Units, el 74%

dones assassinades pel seu company ho són després de la separació o del divorci.