MRC
(M.
Ngoudjolo)
FNI
(Peter Karim)
FRPI
(“Cobra Matata”)
ADF Kivu Nord Milícies Mai-Mai
(Kasereka Kabamba)
Kivu FDLR Sud
Katanga Milícies Mai-Mai
Grup de K. Mutanga
MONUC ONU
L’espai d’intermediació
Ruanda CNDP
L. Nkunda
Conferència de pau
Enviat Especial de la UE
Comunitat de Sant Egidi
Ituri
Població: 10 milions d’habitants Superfície: 1.284.000 Km2 PIB: 3.900 milions de $ Renda per habitant: 400 $ IDH: 170 (de 177)
Morts pel conflicte: 7.000 des de 1990 Població desplaçada: 173.000 Població refugiada: 236.000
Actors armats: MDJT, FUC, SCUD, CAR, RFC, CNT, UFDDF
Facilitacions: Líbia, Gabon, Aràbia
TXAD
Context del conflicte
Des de la seva independència, el 1960, el Txad ha viscut nombrosos conflictes, tant interns com amb països veïns, que han acumulat 50.000 morts. L’experiència d’iniciar la seva independència amb un partit únic i un règim autoritari va dur a la creació, el 1966, del Front d’Alliberament Nacional (FROLINAT), i més tard, de nombrosos grups armats, molt dividits i la majoria sense un programa polític i amb
l’únic objectiu d’aconseguir el poder. El 1982, Hissène Habré va pujar al poder, amb el suport internacional d’una Líbia expansionista, cosa que va encetar uns anys de gran repressió política. Entre 1975 i 1990 es van produir nombrosos conflictes entre el nord i el sud del país, amb la participació de diversos països estrangers. Líbia va ocupar la zona nord del país i va donar suport a una de les faccions enfrontades, mentre que els EUA i França van donar suport militar a l’altra part.
El 1990, diversos militars van fer un cop d’Estat i Idriss Déby va pujar al poder amb el suport de Líbia i el Sudan. Tot i certs progressos i haver estat elegit President a les eleccions del 1996 i del 2001, el règim de Déby va entrar en una greu crisi a finals de la dècada dels noranta. El 1998, un antic Ministre de Defensa, ja mort, va crear el Moviment per a la Democràcia i la Justícia al Txad (MDJT), amb el suport de Líbia, i es va iniciar un període de contestació a la figura del President. El 2003, el partit presidencial, el MPS, va decidir modificar la Constitució, que només permetia dos mandats presidencials consecutius, perquè el President pogués ser reelegit. El 2003 va ser també l’any que el Txad va entrar al club de països productors de petroli.
El 2004 hi va haver un intent de cop d’Estat, i el 2005 es va fer un referèndum per a la reforma de la Constitució, que va ser boicotejat per la majoria de la població. Aquest darrer any es va crear el FUCD, una federació dels principals grups insurgents, amb més de 3.000 efectius, que incloïa el RDL, liderat per Mohamat Nour, un jove militar molt contestat per membres del seu mateix grup. A finals del 2005, diversos militars txadians es van unir al RDL, juntament amb els seus vehicles i armes pesants. Altres grups importants són el SCUD, una escissió del FUCD liderada per Yaya Dillo Djerou, i el Rassenblement des forces Démocratiques (RAFD). En l’última etapa d’aquesta sèrie de conflictes, produïda al llarg del 2006, els grups rebels van estar a punt d’ocupar la capital del país.
La crisi actual està motivada per la confluència de diversos factors: un és l’actual guerra al Darfur (oest del Sudan), iniciada el 2003, que ha provocat tensions amb el Sudan i la RCA.
En aquest conflicte cal destacar l’antagonisme entre tribus àrabs i poblacions negres, especialment els zaghawa, que és la tribu a la qual pertany el President del Txad, que viu del clientelisme i de les prebendes del poder, malgrat ser una tribu minoritària en aquest país, atès que representa només el 3% de la població del Txad. Com que al Darfur hi ha una àmplia població zaghawa, al President del Txad se li presenta el dilema d’ajudar a posar fi al conflicte del Darfur ajudant el Govern del Sudan, o bé mantenir la fidelitat clànica amb els més de 200.000 refugiats sudanesos que s’han instal·lat al Txad, majoritàriament zaghawa. Les relaciones del Txad amb el Sudan es van deteriorar seriosament al començament de la crisi del Darfur, en acusar-se mútuament de donar suport als grups armats instal·lats als seus respectius territoris. La rebel·lió sudanesa del Darfur recluta combatents zaghawa als camps de refugiats situats al Txad, aquest és un aspecte que ha generat el conflicte armat entre els dos països i els intents de negociació pertinents.
Un segon factor de crisi el constitueixen les divisions internes entre els propis zaghawa del Txad, que lluiten entre ells per accedir a la presidència i no estan gens disposats a compartir el poder amb altres grups ètnics, per la qual cosa no són favorables a l’obertura política. Un tercer
factor d’inestabilitat és la crisi fiscal i social del país, amb la consegüent pèrdua de legitimitat de l’Estat, agreujada per la falta de tradició democràtica. Un últim factor que influeix decisivament en la situació actual és la gestió dels recursos petroliers, que s’han començat a explotar els últims anys i que van comportar un enfrontament amb el mateix Banc Mundial.
Finalment, cal assenyalar la importància que en diferents moments han tingut diversos països, especialment Líbia (que ara vol tenir el paper de mediador regional), França (que manté 1.200 militars al país i defensa el President Idriss Déby), el Sudan (pel conflicte al Darfur) i els EUA (que mantenen importants interessos petroliers al país).
El petroli com a factor de conflicte i de desenvolupament
A finals del 1999 es va constituir un consorci de companyies petrolieres per explotar els recursos del Txad, format per les nord-americanes Exxon Mobil (40%) i Chevron (25%), i per la companyia malàisia Petronas (35%).10 Aquest consorci va optar per construir un oleoducte des de la regió petroliera de Doba (al sud del país) fins a la costa atlàntica, passant pel Camerun. La inversió feta en aquest oleoducte de 1.070 quilòmetres ha estat de 3.700 milions de dòlars, una quantitat astronòmica per a l’economia txadiana, ja que equival a sis vegades l’import total de les inversions estrangeres fetes en aquest país des de la seva independència, el 1960. La renda per habitant del Txad és d’uns 200 dòlars anuals.
L’octubre del 2003 va començar l’explotació del petroli, les reserves del qual es calculen en 900 milions de barrils, que podran ser explotats al llarg de 25 anys. L’exportació del petroli va permetre que el PIB del Txad creixés en un 40% l’any 2004, i en un percentatge més gran el 2005.
Sota la pressió de nombroses ONG, el Banc Mundial va imposar al Govern txadià unes estrictes condicions per a la utilització de les rendes petrolieres, en un programa de transparència sense precedents, i va estipular que el 80% de les rendes obtingudes (en realitat es refereixen als “royalties”
pagats per les companyies petrolieres, que representen el 53% de les rendes obtingudes) es dediquessin a finançar projectes d’educació, salut, medi ambient, aigua i infraestructures. Un 10% de les rendes directes es col·locarien en un compte estranger a benefici de les futures generacions. Aquestes condicions van ser durament contestades per sectors del clientelisme zaghawa, l’ètnia minoritària a la qual pertany el President, que pretenia beneficiar-se directament d’aquests recursos. Aquesta posició va provocar una crisi amb el Banc Mundial a finals del 2005, que es va poder solucionar el juliol del 2006.
Antecedents del procés de pau
Durant els anys 90, el President Idriss Déby va intentar neutralitzar diversos dels grups armats existents al país, ja fos per la via militar o mitjançant negociacions. El 2003, el Govern va firmar un acord de pau amb un dels principals grups rebels del país, l’ANR, cosa que va implicar un immediat cessament del foc i l’amnistia per als membres d’aquest grup. El 2005, una facció moderada del grup MDJT també va firmar un acord de pau amb el Govern, però no la facció dura d’aquest grup, liderada per Aboubakar Choua Dazi.
Com s’ha comentat, el procés de pau al Txad té com a mínim quatre components o dimensions que s’han de tenir en compte: la recomposició de relacions amb el Banc Mundial per gestionar els recursos petroliers del país, la necessitat d’iniciar un procés de diàleg nacional amb l’oposició política, els enfrontaments del Govern amb els grups armats i, vinculat amb aquest punt, el restabliment de les relacions amb el Sudan.
En relació amb el primer aspecte, el mes de gener del 2006 el Banc Mundial va congelar durant cinc mesos l’accés a les rendes derivades de l’explotació del petroli com a resposta a la decisió del Govern de no destinar el 10% d’aquests recursos a un fons per a les generacions futures (algunes fonts indicaven que el propòsit final era poder comprar armament). Malgrat tot, el juliol totes dues parts van arribar a un acord, amb la mediació dels EUA. Després de sis mesos de tensions amb aquest organisme, el Txad va acordar destinar el 70% del seu pressupost a programes per a la reducció de la pobresa, a les àrees de salut, educació, agricultura, infraestructures, medi ambient, desminatge i bon govern. Aquestes tensions de principis del 2006 es van veure agreujades el març amb un nou intent de cop d’Estat, i es va arribar a una
10 És probable que la Xina intenti participar en aquest consorci, ja que també explota el petroli del sud del Sudan. Molts analistes coincideixen a assenyalar que tant el futur del sud del Sudan com el del Darfur i del Txad depenen de la manera com es gestionin els seus recursos petroliers.
situació límit quan, el mes d’abril, els grups armats de l’oposició de l’est del país van arribar a les portes de la capital. El maig es van celebrar eleccions presidencials, qualificades de fraudulentes, i va triomfar l’actual President Idriss Déby. Nombrosos partits de l’oposició es van unir en una plataforma de transició política, encarregada de fer un Fòrum de Reconciliació Nacional i d’elaborar un “full de ruta” per a la transició.
Els mesos posteriors van augmentar les diferències i dissidències en els grups armats d’oposició, especialment en el si del FCUD, el vicepresident del qual va declarar la dissolució del grup i va fer una crida perquè el conjunt de l’oposició elegís una nova direcció. Dies després, el portaveu del grup va criticar el capità Mahamat Nour, líder del grup, acusant-lo d’autocràtic i de no tenir cultura política. El setembre van continuar les lluites entre el Govern txadià i els 2.000 efectius del FUC, liderat per M. Nour, que es va oposar al desplegament d’una missió de manteniment de la pau de l’ONU al Darfur, perquè aquest fet obstruiria les seves maniobres per derrocar el President txadià. El Govern va tornar a acusar el Sudan de donar suport als rebels. Aquelles mateixes dates també es van produir combats amb el grup RAFD, que va acusar França d’atacar-los des de l’aire. Però el mes d’octubre, el Govern i l’últim grup del MDJT van signar un acord pel qual els 800 membres d’aquest grup es podrien reintegrar a les FAS, alhora que el Govern es comprometia al desenvolupament de la regió d’Azouzou. El mes de desembre es van produir durs enfrontaments entre les FAS txadianes i els grups armats d’oposició a la zona fronterera amb el Sudan, especialment amb l’UFDD. El balanç de víctimes era incert, tot i que es va especular que, en el decurs de l’ofensiva, les FAS txadianes van patir diversos revessos per part dels moviments rebels. A mitjan aquell mes, el líder del grup armat FUCD, Mahamat Nour, va mantenir una reunió reconciliadora amb el President Idriss Déby que va posar fi als enfrontaments que havien tingut els últims mesos i es va arribar a un Acord de Pau el dia 24 de desembre. Tot i això, la resta de grups rebels (UFDD, RAFD i SCUD) es van continuar enfrontant amb el Govern txadià.
Principals acords entre el Govern del Txad i el FUCD, 24-12-2006
• Abstenció de cometre qualsevol acte militar o de violència.
• Alliberament dels presoners de totes dues parts i amnistia per als membres del FUCD.
• Estacionament de les forces de FUCD en un lloc acordat entre les dues parts per a la seva integració a les Forces Armades i de seguretat abans de tres mesos.
• Participació del FUCD en la gestió dels afers de l’Estat.
• Ajuda per al retorn de les persones desplaçades.
• Posada en funcionament d’una Comissió paritària (Govern i FUCD) de concertació per al seguiment dels acords.
• Renúncia a la lluita armada per part del FUCD.
Pel que fa a les tenses relacions del Txad amb el Sudan des de finals del 2005, quan el Txad va declarar l’estat de guerra a causa dels atacs que patia a la frontera, durant el 2006 es van celebrar diverses trobades bilaterals per mirar de solucionar el conflicte amb una intermediació activa de Líbia i del Senegal. El mes de gener, una delegació de l’Organització de la Conferència Islàmica (OCI), amb el patrocini de Líbia, va dur a terme una visita a tots dos països per mirar de mitjançar en la disputa; tots dos països van acceptar la proposta líbia de crear unitats conjuntes txadiano-sudaneses per patrullar la zona fronterera. El mes de febrer, ambdós països van signar a Trípoli una declaració amb l’objectiu de millorar les relacions mútues; a la trobada també hi van participar els Presidents del Congo (presidència de torn de la UA), de la RCA i de Nigèria. El mes de juny, el Txad i el Sudan van signar a la capital del Txad un nou acord en aquest mateix sentit. El juliol, una delegació txadiana d’alt nivell, encapçalada pel Ministre d’Exteriors, Ahmat Allami, va visitar Khartum per transmetre al President sudanès Omar Al-Bashir un missatge de bona voluntat del seu homòleg txadià Idriss Déby, per millorar les relacions mútues. Aquesta visita va tenir lloc després de la reunió mantinguda per tots dos Presidents a Banjul, afavorida pel President libi Moammar Al-Gaddafi durant la cimera de la UA. Els dos països van signar un acord en un intent de controlar la presència de grups rebels a la frontera que els uneix. Segons aquest acord, es crearà una comissió militar conjunta amb la finalitat d’impedir que els diferents grups armats travessin les fronteres i generin un augment de la conflictivitat al país veí. A finals d’agost del 2006, el Txad i el Sudan van signar un acord marc de normalització de les seves relacions d’amistat i de bon veïnatge a N’Djamena, després de diverses reunions de treball. Totes dues delegacions, encapçalades pels seus respectius Ministres d’Exteriors, van dur a terme la primera reunió després de l’acord verbal
assolit el 25 de juliol d’aquell any. Els aspectes més destacables de l’acord van ser el restabliment de les relacions diplomàtiques i consulars, el rellançament de les àrees de cooperació comunes, l’establiment d’una comissió militar mixta i d’una força mixta que garanteixi la seguretat fronterera, la celebració de reunions cada sis mesos en alguna de les ciutats frontereres i la formació d’una Comissió política mixta copresidida pels dos caps de la diplomàcia. Tot i aquest acord, les tensions i enfrontaments a la zona fronterera dels dos països van continuar els mesos posteriors. A finals de novembre del 2006, el Govern del Txad va acceptar el desplegament d’una força de pau internacional a l’est del país fronterer amb el Sudan, i Nacions Unides va considerar el desplegament d’una força de protecció a la frontera del Txad amb el Sudan i la RCA, atès que l’extensió del conflicte del Darfur amenaçava de desestabilitzar tota la regió.
El procés de pau el 2007
Els primers dies de gener, el President del Txad, Idriss Déby, i el líder del grup armat d’oposició FUCD, Mahamat Nour, van oficialitzar l’acord de pau a Trípoli sota la facilitació del President libi, Moammar al-Gaddafi. L’acord va establir un alto el foc, una amnistia per als rebels, una presència al Govern, la integració dels seus membres a les FAS txadianes i l’alliberament de presos per ambdues parts. Tot i això, el clima d’incertesa va persistir després de l’acord, ja que aquest grup es va anar dividint en faccions. Diverses fonts van calcular que abans de la implosió del grup, aquest comptava amb entre 3.000 i 4.000 combatents, dels quals prop de mil no haurien entrat al procés de pau. Les dues principals faccions sorgides del FUCD van ser la coalició de grups Rally of Democratic Forces (RFD), dirigida pels germans Tom i Timane Erdimi, la Union of Forces for Democracy and Development (UFDD) dirigida per l’antic Ministre de Defensa Mahamat Nouri, i la National Chadian Convention (CNT), dirigida per H. Saleh al-Jinedi. Aquests tres grups van assolir un acord de coordinació militar per unir-se sota un comandament central. Fonts de Nacions Unides van remarcar que la missió que estava considerant desplegar no intervindria en el conflicte entre els grups insurgents txadians i el Govern. El Viceministre d’Exteriors txadià va afirmar al respecte que el seu país no acceptaria una missió de manteniment de la pau de caire militar, sinó una de caire civil composada per gendarmes i policies. El Govern també va anunciar el projecte de llei que concedia una amnistia general als militants i simpatitzants del grup armat d’oposició FUC que havien signat un acord de pau amb el Govern, alliberant més de 400 presos d’aquest grup, al mateix temps que va presentar una ordre de recerca internacional contra els líders dels grups armats RAFD i UFDD. D’altra banda, els líders del Txad, el Sudan i la RCA es van reunir el febrer durant la cimera Àfrica-França que es va celebrar a Cannes, i van signar un nou acord pel qual es comprometien a no donar suport als respectius grups armats d’oposició. A finals de febrer, l’antic líder del grup armat d’oposició FUCD, Mahamat Nour, va ser nomenat nou Ministre de Defensa en el marc d’una remodelació ministerial.
Dos membres més de la rebel·lió, Idriss Ismael i Longa Gong Raoul, van ser nomenats respectivament Secretari d’Estat per a les Relacions Exteriors (encarregat de la integració africana) i Secretari General del Govern (encarregat de les relacions amb l’Assemblea Nacional).
El mes d’abril, el Govern va admetre haver dut a terme una incursió de les FAS en territori sudanès en persecució dels grups armats d’oposició txadians. El Govern libi, per la seva part, va enviar un representant del Ministeri d’Exteriors per reunir-se amb els líders del Txad i el Sudan per tal de reduir les tensions entre ambdós països, que van acordar la formació d’un comitè militar conjunt amb l’objectiu de posar fi a la tensió fronterera després de les converses celebrades a Trípoli sota la mediació oficial del representant especial libi per als afers africans, Ali Triki. El maig, finalment, el President sudanès Omar Hassan al-Bashir i el seu homòleg txadià Idriss Déby van assolir un acord de pau i reconciliació per acabar amb la tensió entre els dos països sota els auspicis del monarca saudita Abdullah Bin Abdul-Aziz a Riad, la capital saudita, però el President txadià va afirmar que rebutjava el possible desplegament d’una missió internacional a la frontera amb el veí Sudan. Durant el mes de juliol, la UE va començar els preparatius per a l’enviament d’un contingent militar format per uns 4.000 efectius per protegir la població refugiada procedent del Darfur, que complementaria la missió híbrida de manteniment de la pau formada entre l’ONU i la UA, aprovada pel Consell de Seguretat a principis de setembre. El grup armat UFDD va expressar la seva oposició a l’enviament de la força europea. D’altra banda, representants de l’expresident txadià Goukouni
Weddeye van acordar a Gabon un full de ruta per guiar la missió de pau, convertint Gabon en
Weddeye van acordar a Gabon un full de ruta per guiar la missió de pau, convertint Gabon en