Context del conflicte
País muntanyós, extremament pobre, multiètnic, predominantment musulmà, cultivador d’opi i independent del Regne Unit des del 1919, el 1973 un cop d’estat va acabar amb la monarquia existent i es va convertir en república. Pocs anys després s’hi va instal·lar un govern comunista que es va haver d’enfrontar amb una guerrilla islàmica, cosa que va provocar una intervenció de les tropes soviètiques entre els anys 1979 i 1989, amb un total de 100.000 efectius, que es van retirar aquell any després de les negociacions amb Nacions Unides i per la constant pressió de
milícies (l’Aliança del Nord) amb el suport dels Estats Units. La guerra civil es va reprendre, i entre 1992 i 1996 les milícies afganeses que combatien entre elles van provocar la mort d’unes 50.000 persones, la majoria civils. L’any 1996 els talibans van acabar controlant el país fins al 2001, quan una coalició internacional liderada per l’OTAN va ocupar el país (“Operació Llibertat Duradora”), amb un contingent format sobretot per militars dels Estats Units. Hamid Karzai va ocupar la presidència del país, que continua vivint una situació d’inestabilitat permanent, i on el Govern només controla la capital. Una part important de la població encara continua refugiada a d’altres països.
Antecedents del procés de pau
El maig de 1988, Nacions Unides va crear la Missió de Bons Oficis a l’Afganistan i el Pakistan (UNGOMAP), el mandat de la qual va finalitzar el març de 1990, amb una comesa que incloïa la supervisió de la retirada de les tropes soviètiques. Com a resultat de l’Acord de Bonn signat el desembre del 2001, es va crear una Autoritat Interina. El procés iniciat a Bonn l’any 2001 va culminar el setembre amb la celebració d’eleccions a l’Assemblea Nacional (Wolesi Jirga) i als consells provincials. Malgrat tot, i tal com va destacar Amnistia Internacional el seu dia, la presentació com a candidats en els comicis (que van estar entelats pel clima d’intimidació previ a la votació) d’un nombre considerable de caps de faccions, molts dels quals acusats de cometre abusos contra els drets humans, va provocar la consternació general entre la població.
A les dones se’ls va garantir al menys la quarta part dels escons de la Wolesi Jirga, però es van trobar amb barreres socials i administratives. La baixa participació, sobretot a Kabul, va posar en dubte la legitimitat del procés electoral.
Des d’aleshores, l’OTAN manté a l’Afganistan un dispositiu militar anomenat International Security Assistance Force (ISAF), format per 41.000 efectius procedents de 38 països, 15.000 dels quals són dels Estats Units, amb mandat de Nacions Unides. El març del 2002, i com a resultat d’una resolució del Consell de Seguretat, es va crear la Missió de Nacions Unides d’Assistència a l’Afganistan (UNAMA), amb el propòsit d’implementar els compromisos de reconstrucció del país acordats pocs mesos abans a Bonn. L’UNAMA té uns 1.000 funcionaris, la majoria afganesos, i des de febrer del 2006 està dirigida per Tom Koenigs, Representant Especial del Secretari General per a l’Afganistan. L’abril del 2003, el PNUD va crear un programa per al desarmament i la desmobilització de combatents, anomenat ANBP, que va finalitzar el 2006 amb la desmobilització de 63.000 milicians i la recol·lecció de 53.000 armes.
Aquest programa es dedica ara al desmantellament de la resta de grups armats il·legals i a la destrucció de mines. A principis del 2006, el Govern afganès va aprovar un Pla d’Acció per a la Veritat, la Justícia i la Reconciliació.
El procés de pau el 2007
A principis de febrer, la Wolesi Jirga o Cambra baixa de l’Afganistan va aprovar un projecte de llei d’amnistia per a tots els combatents que haguessin participat durant els 25 anys de conflicte, inclòs el mul·là Omar, màxima autoritat talibana, i persones acusades de crims de guerra com els antics mujahidins (resistents afganesos) que van lluitar contra els soviètics durant els anys vuitanta, alguns dels quals ara ocupen càrrecs governamentals. La mesura va ser durament criticada per grups de drets humans del país, en considerar que contravenia allò que disposa la Constitució i deixava desemparades les víctimes del conflicte. L’Alta Comissionada de Nacions Unides pels Drets Humans, Louise Arbour, va mostrar la seva preocupació per l’aprovació de la citada llei, doncs va considerar que aquesta iniciativa podria deixar sense càstig greus violacions dels drets humans comeses en el passat. Igualment, va assenyalar que els responsables d’aquests delictes haurien de ser sotmesos a judici, i va subratllar que l’experiència ha demostrat en reiterades ocasions que una reconciliació nacional efectiva i duradora s’ha de basar en el respecte dels principis internacionals de drets humans, i no s’ha de construir mai a costa d’aquests. A finals de maig, el Consell de la UE va decidir l’establiment de la missió policial de la UE al país (EUPOL-Afganistan) amb l’objectiu de dur a terme tasques de capacitació i reforma de la policia local i enfortir el sistema judicial. La missió es va establir per a un període inicial de tres anys i constarà de 160 policies i experts judicials. Dies abans, el Senat va fer una crida per negociar amb els talibans i altres forces de l’oposició. A mitjan juliol, la Comissió Independent de Drets Humans de l’Agfanistan va assenyalar que més de 18 mesos després de l’aprovació del Pla d’Acció per a la Veritat, la Justícia i la Reconciliació, aquest s’ha vist enormement obstaculitzat per la manca de voluntat política per a la seva posada en marxa, així com per l’increment de la violència armada al país.
La Comissió va assenyalar que es tractava d’un fracàs total. Aquells mateixos dies, un dels líders rebels més buscats del país i membre de l’organització Hezb-i-Islami, Gulbuddin Hekmatyar, va declarar un alto el foc al Govern i va manifestar la seva voluntat de fer política, tot i que d’altres fonts van desmentir la notícia. Hekmatyar, capturat el 1996 i després exiliat a l’Iran fins al 2002, any que va ser expulsat del país i va tornar a l’Afganistan, havia rebut suport de la CIA a través dels serveis secrets pakistanesos durant la invasió soviètica a l’Afganistan.
El mes de setembre, els talibans van afirmar estar disposats a iniciar negociacions amb el Govern afganès, després que el President Hamid Karzai fes una proposta en aquest sentit. No obstant, un portaveu dels talibans va assenyalar que abans que puguin començar unes negociacions formals, el Govern ha d’accedir a la retirada de les tropes internacionals presents al país, afegint que la imposició de la llei islàmica era un requisit. El titular de la UNAMA, Tom Koenigs, va indicar que l’ONU estava a favor de promoure un diàleg amb les tribus que volguessin arribar a un acord amb el Govern afganès. A principis d’octubre, el President Hamid Karzai va afirmar que el seu Govern estava preparat per dialogar amb els talibans i dirigents com el mul·là Omar, però va indicar que la retirada de les tropes estrangeres del país no es produiria fins que hagués finalitzat el procés de rehabilitació postbèl·lica. Karzai va assenyalar que s’havien iniciat els contactes amb els talibans a través de la Comissió Nacional de Reconciliació, les forces de seguretat i autoritats tribals i religioses, però que el procés no havia adquirit de moment un caire formal. No obstant, un comitè de la comissió conjunta per a la pau de l’Afganistan i el Pakistan es va reunir a principis de novembre per finalitzar l’agenda de les negociacions amb els talibans. El comitè està integrat per 50 persones, 25 de cada país, i es va reunir de manera separada amb els talibans de l’Afganistan i del Pakistan. El comitè, conegut també com a Jirgagai (o Jirga petita), tindrà la tasca de dinamitzar les negociacions amb els talibans. A principis de novembre, el Govern va estendre el programa de Dissolució de Grups Armats Il·legals (DIAG), que s’havia iniciat el 2004 i havia d’haver acabat aquest any, fins al 2011. Després de desarmar 274 milícies composades per més de 60.000 combatents i recol·lectar prop de 35.000 armes, el Govern va considerar que els objectius no s’havien pogut acomplir completament degut a l’escassetat de forces de seguretat estatals per executar el pla i el suport que encara rebien centenars de milícies per part de senyors de la guerra i xarxes terroristes. A principis de desembre, la UNAMA va afirmar que tractaria d’establir contacte amb diversos grups insurgents que podrien tenir intencions d’abandonar la violència i participar en el procés de democratització del país, assenyalant també que els esforços de pacificació del país i de diàleg es veurien ampliats durant el transcurs del 2008. Els talibans, no obstant, dominaven
la major part del país en acabar l’any, amb el risc que l’Estat quedés dividit a curt termini.
També cal destacar que, el mes de desembre, al menys mil dones van participar en diversos actes públics que van tenir lloc a sis províncies del país per reclamar la pau al país. Les organitzadores van destacar la importància de l’esdeveniment, atès que la presència de dones en l’àmbit públic en el país és pràcticament inexistent, a més de la dificultat de coordinar les dones de diferents províncies. La Women’s National Peace Prayer (Pregària de Pau Nacional de les Dones), com s’ha anomenat aquesta iniciativa, té la intenció d’estendre’s a les 34 províncies.
Fets més significatius de l’any
• A principis de febrer, la Wolesi Jirga o Cambra baixa de l’Afganistan va aprovar un projecte de llei d’amnistia per a tots els combatents que haguessin participat en els 25 anys del conflicte.
• El Consell de la UE va decidir l’establiment de la missió policial de la UE al país (EUPOL-Afganistan) amb l’objectiu de dur a terme tasques de capacitació i reforma de la policia local i enfortir el sistema judicial.
• Els talibans van afirmar estar disposats a iniciar unes negociacions amb el Govern afganès, després que el President Hamid Karzai fes una proposta en aquest sentit.
Els acostaments es van iniciar a través de la Comissió Nacional de Reconciliació.
Webs d’interès
• Afghanistan New Beginning Programme (www.undpanbp.org)
• BBC (www.bbc.co.uk/spanish/especiales/afganistan_despues_taliban)
• ISAF (nids.hq.nato.int/isaf/index.html)
• PNUD (www.undp.org/afghanistan)
• Presidència de la República (www.president.gov.af)
• Reliefweb (www.reliefweb.int)
• UNAMA (www.unama-afg.org)
• UNGOMAP (www.un.org/spanish/Depts/dpko/dpko/co_mission/ungomap/index.html)
• women Watch (www.un.org/womenwatch/afghanistan
Govern de l’Afganistan
(Hamid Karzai) EUA
OTAN
ISAF
ONU
UNAMA RESG (Tom Koenigs)
PNUD ANBP
UE EUPOL
Women’s National Peace Prayer
L’espai d’intermediació
Comissió Nacional de Reconciliació
Jirgagai Altres grups talibans
Talibans del mul·là Omar
Al-Qaeda Hezb-i-Islami (Gulbuddin Hekmatyar)
Població: 80 milions d’habitants Superfície: 275.000 Km2 IDH (Índia): 126 (de 177) PIB (Índia): 804.100 milions de $ Renda per habitant (Índia): 730 $ Morts pel conflicte 8.000
Actors armats: CPI-M
Facilitacions: Comitè Conciliador
Població: 32 milions d’habitants Superfície: 78.400 Km2
IDH (Índia): 126 (de 177) PIB (Índia): 804.100 milions de $ Renda per habitant (Índia): 730 $ Actors armats: ULFA, NDFB Facilitacions:
ULFA: M. Raisom Goswani, Grup Consultiu del Poble, PCPIA
ÍNDIA
L’Índia, amb 1.100 milions d’habitants, una superfície de 3,2 milions de km2 i un PIB d’uns 805.000 milions de dòlars, és una autèntic mosaic pel que fa a cultures i tradicions polítiques, cosa que es plasma en les nombroses regions habitades per pobles amb aspiracions de reunificació i d’autogovern, que motiva conflictes armats a diverses d’elles. En aquest apartat es comenten els processos sorgits a les regions d’Andra Pradesh, Assam, Nagaland, Manipur i Tripura, deixant per més endavant el contenciós amb el Pakistan en relació a la regió del Caixmir.