COLÒMBIA - anuari 2008 de processos de pau

Context del conflicte

El conflicte armat a Colòmbia té unes arrels molt profundes, que van més enllà de l’aparició de les guerrilles actuals els anys 60.

A la violència que caracteritza les relacions entre liberals i conservadors des del segle XIX fins a l’època del Front Nacional (1958-1978), s’hi ha d’afegir la repressió contra qualsevol

opció política alternativa. Així, la política al servei dels interessos de l’elit, l’exclusió social i la falta d’opcions democràtiques d’oposició expliquen l’aparició dels diferents grups guerrillers dels anys 60 i 70, entre ells les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), tots dos nascuts el 1964 i que actualment compten amb uns 17.000 i 3.000 efectius, respectivament. La violència es va agreujar amb l’aparició, a principis dels anys vuitanta, dels grups paramilitars, especialment les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), per dur a terme la lluita contrainsurgent. A aquest context de violència s’hi ha d’afegir el fenomen de la producció i l’exportació de droga, que ha fet encara més complex aquest conflicte, del que la població civil n’és la principal víctima.

Antecedents del procés de pau

Des dels anys vuitanta s’han anat produint múltiples esforços de construcció de pau, tant per part dels actors en conflicte com de la societat colombiana. El 1982, el President Betancur va convocar les guerrilles a un acord de pau. Dos anys després, les FARC ordenaven un alto el foc que va durar formalment fins al 1990, quan el president Gaviria va ordenar un atac contra el centre de comandament de les FARC. El 1990, i després d’una llarga negociació, es va desmobilitzar la tercera guerrilla del país, M-19, i fruit d’aquesta negociació es va aprovar una nova Constitució el 1991 que formalment consolidava l’Estat de dret. També el 1991 es van desmobilitzar d’altres grups (EPL, PRT, MAQL), el 1992 el CER, el 1994 la CRS, MPM, MMM i FFG, i el 1998 el MIR-COAR. Pel que fa a les guerrilles que no es van desmobilitzar aleshores, el 1991 i el 1992 es van celebrar trobades a Caracas i Tlaxcala (Mèxic) entre el Govern i la Coordinadora Guerrillera Simón Bolívar, de la qual formaven part les FARC, l’ELN i l’EPL, però les converses del 1992 van quedar suspeses després que les FARC assassinessin un Ministre que tenien segrestat. El 1995, la Conferència Episcopal Colombiana va crear la Comissió de Conciliació Nacional (CCN) i, el 1997, el president Samper va proposar de crear un Consell Nacional de Pau, format per institucions i la societat civil. El gener del 1999, el Secretari General de les Nacions Unides va nomenar Jan Egeland com a primer delegat per a Colòmbia, i tres anys després el va substituir per James Lemoyne.

El suport internacional a la recerca d’un procés de pau va tenir el seu punt àlgid durant el mandat del President Andrés Pastrana, que va mantenir la convicció que es podia negociar enmig del conflicte i sense un alto el foc. A finals de 1998, el President Pastrana va permetre la desmilitarització d’una àmplia zona del país per negociar amb les FARC, amb les quals va acordar una Agenda de 12 punts i, posteriorment, es va conformar una Taula Nacional de Diàlegs i Negociació, així com un Comitè Temàtic. El març del 2001 es va establir el Grup d’Amics del procés amb les FARC, conformat per Canadà, Cuba, Espanya, França, Itàlia, Mèxic, Noruega, Suècia, Suïssa i Veneçuela. El febrer del 2002, però, es va interrompre definitivament el diàleg amb les FARC, després de diverses crisis i que aquesta guerrilla hagués segrestat un avió.

Després de la ruptura de les negociacions amb les FARC, la conjuntura va canviar radicalment, ja que el nou President Álvaro Uribe va arribar al poder amb un programa de “seguretat

Població: 46 milions d’habitants Superfície: 1.139.000 Km² PIB: 104.500 milions de $ Renda per habitant: 2.290 $ IDH: 75 (de 177)

Població desplaçada: entre 2 i 4 milions Població refugiada: 450.000

Actors armats: FARC, ELN, AUC, nous grups paramilitars

Facilitacions: Església catòlica, OEA, Cuba, Espanya, França, Noruega, Suïssa, Veneçuela

democràtica” basat en la militarització de la població civil i en el combat militar a les guerrilles, amb el suport dels EUA mitjançant el Pla Colòmbia. Des d’aleshores no s’han reprès les negociacions amb les FARC, més enllà dels acostaments per assolir un acord humanitari.

El febrer del 2005, el Secretari General de l’ONU va suspendre la missió de bons oficis per buscar un acostament amb les FARC, després de sis anys d’activitat, ja que va reconèixer la impossibilitat de fer aquesta tasca i de poder mantenir un contacte directe amb els responsables de la guerrilla. El Premi Nobel de la Pau i arquebisbe sud-africà Desmond Tutu va invitar els líders de les guerrilles a visitar Sud-àfrica per conèixer el procés de transició i reconciliació del país. La proposta va ser rebutjada per les FARC, tot i que aquesta guerrilla havia sol·licitat la configuració d’un nou grup de països amics per facilitar la recerca d’una sortida del conflicte armat. El Govern dels EUA va rebutjar una nova proposta de diàleg formulada pel portaveu de les FARC Raúl Reyes, i va insistir que no negociava amb terroristes.

Pel que fa a l’acord d’aspectes humanitaris, el Govern va llançar diverses propostes que van ser rebutjades per les FARC, que van insistir a fer les trobades en dos municipis on les forces de seguretat es retiressin durant les converses per garantir la seguretat, condició que el Govern no va acceptar. Així mateix, les FARC van rebutjar una proposta de l’Església Catòlica per acceptar una proposta presentada per la Missió Tècnica Exploratòria –formada pels governs de França, Suïssa i Espanya– en la qual s’establia un sistema de seguretat que podria permetre als representants del Govern i de les FARC de trobar-se en una zona de 180 km² a prop del municipi de Pradera (Valle). Al final, aquesta proposta no va ser acceptada per les FARC.

El maig del 2006, el President Álvaro Uribe va manifestar en ser reelegit (amb un 62,2% dels vots) que examinaria amb el seu equip la manera d’iniciar camins de pau amb aquesta guerrilla, per la qual cosa va mantenir una reunió amb l’exministre Álvaro Leyva, que havia mitjançat en el passat amb les FARC. Els empresaris colombians, per la seva banda, van manifestar estar disposats a donar suport a una negociació amb la guerrilla. Prèviament, el Govern havia rebutjat possibles diàlegs regionals amb les FARC mentre la guerrilla no declarés un cessament de les hostilitats. El fet més significatiu, però, va ser l’inici d’acostaments amb la guerrilla de les FARC en acabar el tercer trimestre, després de quatre anys sense negociació. El juliol del 2006, el portaveu de les FARC, Raúl Reyes, va sol·licitar a la UE que retirés el seu grup de les llistes terroristes, i va convidar aquest organisme europeu a col·laborar en la recerca de camins per a la pau a Colòmbia. A principis de setembre, l’Alt Comissionat per a la Pau va impulsar la creació d’un únic front que permetés un canal únic de comunicació amb les FARC, grup que va aprofitar la celebració a l’Havana de la Cimera de Països No Alineats per sol·licitar la seva col·laboració en la solució del conflicte armat, i va mostrar la seva disposició a enviar emissaris a qualsevol país interessat o a rebre delegacions internacionals als seus campaments. Dies després, el Govern colombià es va mostrar disposat a autoritzar una “zona de trobada” al Departament del Valle per iniciar converses amb les FARC que permetessin assolir un acord humanitari i l’inici d’unes negociacions polítiques amb aquest grup. A principis d’octubre, i amb una velocitat inusual, la guerrilla de les FARC i el Govern van intercanviar comunicats amb propostes que no només obrien la via a un possible acord humanitari sinó a unes posteriors negociacions de pau. El Govern es va mostrar partidari, per primera vegada, d’un desallotjament militar limitat en el temps de dos municipis del departament del Valle, i fins i tot va considerar viable la possibilitat de convocar una Assemblea Constituent com a final del procés de pau. L’Estat Major de les FARC, per la seva banda, en una carta adreçada a les tres branques del poder públic de Colòmbia, va reiterar la seva proposta de discutir, als municipis de Pradera i Florida, l’intercanvi de persones segrestades per guerrillers presos, i va proposar continuïtat als contactes per entrar a parlar d’una pau definitiva. Amb aquest propòsit va exigir el desallotjament militar de dos departaments del sud del país, la suspensió de les ordres de captura contra els seus dirigents, que la comunitat internacional deixés d’identificar-los com a terroristes, i el reconeixement presidencial de l’existència d’un conflicte social i armat. La principal novetat va ser la disposició a discutir un cessament bilateral dels enfrontaments armats, i la divulgació d’una agenda concreta amb els punts que volien discutir.

Proposta temàtica de les FARC realitzada el 2-10-2006

1. Desmilitaritzar els departaments de Caquetá i Putumayo per iniciar converses de pau 2. Suspendre les ordres de captura per als integrants de l’Estat Major Central

3. Sol·licitar a la comunitat internacional suspendre la qualificació d’organització terrorista de les FARC

4. Reconèixer l’existència del conflicte social i armat 5. Suspendre els operatius militars a escala nacional

6. Atorgar plenes garanties per al desplaçament de membres de l’Estat Major Central en els dos departaments citats

7. Les trobades Govern-FARC es faran de cara al país

8. Explorar camins que condueixin a un cessament bilateral del foc i analitzar la solució política al conflicte social i armat, tot portant a la taula els materials per discutir-lo:

• Agenda Comuna del Caguán i Plataforma per a un Nou Govern de Reconciliació i Reconstrucció nacional

• Paramilitarisme de l’Estat

• Depuració de les Forces Armades vinculades al paramilitarisme

• Llibertat immediata per a la població civil acusada de vincles amb la guerrilla

• Reparació econòmica per part de l’Estat a tots els afectats pel conflicte intern

• El TLC amb els Estats Units

• Reforma Agrària immediata que inclogui la restitució de propietats sobre finques i parcel·les a la pagesia afectada pel conflicte

• Retorn dels desplaçats a les seves àrees

• Reforma urbana

• Política d’estupefaents

• Tractat d’extradició

• Assemblea Constituent

• Política energètica

Pocs dies després, però, i malgrat l’interès que va despertar aquesta proposta, en una al·locució pública el President Álvaro Uribe va suspendre tot acostament a la guerrilla de les FARC i va demanar a la comunitat internacional ajuda militar i d’intel·ligència “per poder avançar en l’operació militar de rescat dels segrestats”, després que hagués esclatat un cotxe bomba a l’aparcament de l’Escola Superior de Guerra, amb un resultat de 25 persones ferides.

A finals d’any, no obstant, el President no va descartar obrir nous canals de comunicació si les FARC feien un gest significatiu.

Les primeres negociacions entre el Govern i l’ELN daten del 1991 (Caracas i Tlaxcala). El 1998, les dues parts van signar a Madrid un acord de pau que preveia la celebració d’una Convenció Nacional. El mateix any, els negociadors de l’ELN es van reunir a Magúncia (Alemanya) amb membres de la societat civil i van signar l’acord “Puerta del Cielo”, centrat en aspectes humanitaris. El 1999, Govern i ELN reprenen els contactes a Cuba, i l’any següent el Govern autoritza a crear una zona de trobada al Sud de Bolívar, amb l’acompanyament dels Països Amics d’aquest procés (Cuba, Espanya, França, Noruega i Suïssa). Això no obstant, el juny del 2000 el president Pastrana va donar per acabats els intents d’arribar a un acord amb aquest grup. El 2002, l’Alt Comissionat de Pau va celebrar noves rondes exploratòries amb l’ELN des de Cuba, i a mitjan 2004 es van iniciar noves converses exploratòries amb la facilitació de Mèxic.

A principis del 2005 va prosseguir la facilitació de l’ambaixador mexicà Andrés Valencia per aconseguir un acostament a la guerrilla ELN. Després d’una crisi temporal en relació amb el procés de facilitació, a finals de març aquest grup i el govern colombià van intercanviar propostes encaminades a assolir una negociació directa des de l’exterior (a Mèxic o Cuba), i així superar l’etapa d’acostament i iniciar un procés de pau, en el qual es reforçaria l’acompanyament internacional. Tot i la bona situació, de sobte l’ELN va donar per acabada la facilitació mexicana en desqualificar el paper de Mèxic pel seu vot contra Cuba en la Comissió de Drets Humans de l’ONU. No obstant, la guerrilla va destacar el paper facilitador alternatiu que podria tenir el grup de Països Amics (Espanya, França, Suïssa, Noruega i Cuba). Durant el tercer trimestre del 2005, van continuar les exploracions entre l’ELN i el Govern, i es va discutir la proposta governamental de crear una taula d’acostament a l’exterior (per un temps breu i

definit) i l’acompanyament internacional. El setembre, el president Uribe va autoritzar la sortida de la presó del portaveu de l’ELN Francisco Galán per un període de tres mesos, a fi que pogués avançar converses amb tots els sectors de la societat civil colombiana, i com a resposta a una iniciativa ciutadana (el “Grup de Garants”) que va ser igualment aprovada per l’ELN. Aquesta guerrilla havia indicat el que considerava els cinc obstacles que bloquejaven l’inici d’un autèntic procés de pau: la negació del Govern de l’existència d’un conflicte armat; la crisi humanitària; les causes socials, polítiques i econòmiques del conflicte; l’absència d’espais per a la participació de la societat civil; i la falsa negociació amb els grups paramilitars. Dies abans de vèncer el termini, el Govern va renovar per tres mesos la llibertat del portaveu de l’ELN i després va arribar a un acord amb aquesta guerrilla per dur a terme exploracions formals a Cuba durant el mes de desembre, amb l’acompanyament de Noruega, Espanya i Suïssa, en el que es va denominar “taula d’acostament a l’exterior”.

Després d’una primera trobada a l’Havana (Cuba) durant el mes de desembre del 2005, es va fer una segona trobada a la mateixa ciutat el febrer del 2006, després de la qual el President del Govern colombià Álvaro Uribe va concedir un reconeixement com a interlocutors representants de l’ELN a Antonio García, Ramiro Vargas i Francisco Galán, cosa que els va possibilitar viatjar per l’interior de Colòmbia i per l’estranger en haver-se aixecat l’ordre de captura. Totes dues parts van acordar igualment una taula alternativa en què participarien els ambaixadors dels tres països acompanyants (Espanya, Noruega i Suïssa) per tractar

“assumptes conjunturals”. L’ELN, d’altra banda, va declarar un cessament unilateral d’accions ofensives durant el període electoral parlamentari. A finals de març, el representant de l’ELN A.

García es va traslladar de Cuba a Colòmbia per mantenir reunions amb representants socials i diplomàtics. El mes d’abril es va fer la tercera ronda exploratòria a l’Havana. Segon el cap militar de la guerrilla A. García, països com Holanda, Suècia, Canadà i el Japó també estarien disposats a donar suport als diàlegs. L’Església Catòlica colombiana, per la seva banda, va anunciar que demanaria al Vaticà que se sumés a l’acompanyament internacional del procés de negociació. L’ELN va manifestar la seva disposició a assistir a una nova ronda de negociacions a Cuba, a principis d’octubre, i va anunciar l’inici d’una Campanya Política per la Pau. El setembre del 2006, l’ELN va anunciar que havia celebrat el IV Congrés com el seu màxim esdeveniment intern, en el qual van participar els comandants i delegats de totes les seves estructures guerrilleres. Les conclusions van insistir en la recerca d’una solució política al conflicte per a l’obtenció de la pau, entesa com la superació de les profundes desigualtats, la superació de la crisi humanitària i la construcció d’un “nou govern de nació, pau i equitat”. A més, van reiterar que la lluita política era la forma principal de lluita, inclosa la lluita electoral, per accedir a noves governabilitats locals i regionals. L’esdeveniment va ratificar la proposta de la Convenció Nacional com l’escenari democràtic incloent per construir un consens nacional per superar els greus problemes que viu el país. En aquest sentit, van invitar totes les forces polítiques i socials revolucionàries, patriòtiques i democràtiques a la unitat per afrontar els reptes que exigeix la construcció d’un nou país en pau i amb justícia social, i van reconèixer el Pol Democràtic Alternatiu com l’única alternativa d’oposició a la dreta a Colòmbia.

Així mateix, van convidar la guerrilla de les FARC a treballar per la unitat del moviment insurgent, basant-se en les afinitats però respectant les singularitats de cada organització. El negociador de l’ELN, Antonio García, va anunciar que proposaria al Govern una amnistia per a tots els presos polítics, la realització de la Convenció Nacional i l’estudi d’una agenda amb temes econòmics i socials per abordar la crisi del país i la superació de la guerra.

L’octubre del 2006, Govern i ELN van celebrar a Cuba la quarta ronda exploratòria, on van destacar, un cop acabada, l’avenç en el disseny del procés amb l’establiment de dos eixos estructurals cap a un acord base: Ambient per a la Pau i Participació de la Societat. A mitjan mes de desembre, el Comandament Central de l’ELN (COCE) va llançar un comunicat en el qual mantenia la seva disposició a acordar un cessament del foc i de les hostilitats bilaterals amb el govern, a més de reclamar la gestació d’un nou govern de coalició, la formació d’una Comissió Especial de la Veritat a la qual els paramilitars informessin dels fets i secrets que el país havia de conèixer, iniciar la depuració de les institucions, una solució de fons al narcotràfic sense recórrer a les fumigacions, i el rebuig a l’extradició dels colombians.

L’endemà, la Comissió de Garants del procés amb l’ELN va fer una roda de premsa en la qual va presentar el seu “full de ruta” per a l’any 2007, que va ser criticat per l’Alt Comissionat de Pau, Luis Carlos Restrepo, per no haver estat debatut prèviament entre les parts (Govern i

ELN), ja que es tractava de temes de negociació que s’haurien d’abordar a la següent ronda de negociació, prevista per al gener o el febrer del 2007 a l’Havana.

Pel que fa a les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), l’agost del 2002 es va produir una reunificació de la majoria d’aquests grups paramilitars per afrontar una negociació amb el Govern amb la mediació de l’Església. El desembre d’aquell mateix any, les AUC van declarar un cessament d’hostilitats i el Govern va nomenar una comissió de sis persones per explorar un possible diàleg. Finalment, el juliol del 2003 Govern i AUC signaren l’acord de Santa Fe de Ralito, pel qual les autodefenses es comprometien a iniciar una desmobilització total entre finals del 2003 i finals del 2005, a desvincular-se del narcotràfic i a concentrar-se en zones controlades per l’Estat. A principis del 2005, eren uns 1.600 els efectius desmobilitzats, quan el procés es va estancar per la discussió dels diversos projectes sobre el marc jurídic que calia aplicar als antics combatents. Durant la primera meitat de l’any es van dur a terme debats públics per a la redacció d’una llei de Justícia i Pau que regulés el procés, que van comportar discussions dins de les mateixes files governamentals. D’altra banda, una Comissió de la UE va visitar els 15 municipis dels Montes de María per estudiar la possibilitat d’impulsar un tercer laboratori de pau a la regió, mentre continuava en marxa el procés de desmobilització. El president Álvaro Uribe va aprovar la polèmica Llei de Justícia i Pau, un mes després que fos aprovada pel Congrés. En compliment d’aquesta llei, el Govern va establir una Comissió de Reparació a les Víctimes d’accions de grups il·legals. A finals d’any, es va produir una nova crisi en el procés i, en conseqüència, es van aturar les desmobilitzacions. Finalment, el

Dans le document anuari 2008 de processos de pau (Page 95-106)