Context del conflicte
El partit PDCI va governar el país des que es va independitzar de França el 1960 fins al cop d’Estat de desembre de 1999, quan el general R. Guei va enderrocar el Govern de H. K. Bédié, establint un Govern de transició durant el qual es van produir violacions sistemàtiques dels drets humans.
A les eleccions presidencials del 2000 va resultar guanyador Laurent Gbagbo. La crisi més recent va començar el setembre del 2002, amb una sublevació militar i amb atacs simultanis a les dues principals ciutats del país com a protesta per la previsió de desmobilització dels soldats reclutats durant el règim militar del general Guei, i amb el
rerefons d’una lluita pel poder polític. En poques setmanes van aparèixer tres grups armats (MPCI, MPIGO i MJP), que més tard s’unirien sota el nom de Forces Nouvelles (FN), i que reclamaven la dimissió del President, la celebració d’eleccions i una reforma constitucional que permetés que els estrangers (gairebé el 30% de la població, procedents de Nigèria i Burkina Faso, principalment) es poguessin presentar a les eleccions. Des d’aleshores, el país es va trobar dividit en dues parts separades per una franja d’interposició amb efectius d’una missió de l’ONU (UNOCI). D’altra banda, hi va haver tensions al sud-oest del país degut a la propietat de la terra. Aquests conflictes van enfrontar pobles indígenes i camperols d’altres països veïns, i els darrers anys van provocar importants desplaçaments de població. Costa d’Ivori és el principal productor de cacau del món.
Antecedents del procés de pau
Dies després de la sublevació de setembre del 2002, Gabon va fer una crida per iniciar un diàleg entre les parts enfrontades, i l’organització africana ECOWAS va organitzar una cimera a Ghana. A l’octubre, el Govern va acceptar el pla de pau proposat per ECOWAS i l’inici d’un alto el foc i, poc després, es va iniciar converses de pau a Togo amb la mediació del President d’aquest país, que va anar presentant propostes al llarg de dos mesos. Paral·lelament, grups de la societat civil van iniciar una campanya per sensibilitzar la societat i prevenir nous conflictes ètnics i religiosos. ECOWAS, per la seva banda, va proposar establir una força de manteniment de la pau que hauria de substituir les forces militars franceses desplegades al país.
El mes de gener del 2003, França va convocar una cimera de conciliació a París entre el Govern, el MPCI, el MPIGO i el MJP. A l’esborrany dels acords de Linas-Marcoussis hi figurava el desarmament, l’establiment d’una Comissió Nacional de DDR i la formació d’un Govern d’unitat nacional, encara que les FAS i la majoria de partits polítics es mostraven disconformes amb el pla. També es va constituir un Comitè de Seguiment dels Acords. Arran d’aquest acord, es va augmentar la presència de les tropes franceses que supervisaven l’alto el foc fins a 4.000 efectius. Malgrat l’acord i la posterior creació d’un Govern d’Unitat Nacional, van continuar les divergències sobre el repartiment d’algunes carteres ministerials, cosa que va provocar diverses dimissions en el si del Govern i una contínua inestabilitat política. El maig del 2003, l’ONU va crear la MINUCI, amb el mandat de facilitar l’aplicació dels acords de Linas-Marcoussis. Un mes després es va acordar la desmobilització del MPCI i, el juliol del 2003, es va declarar oficialment el final del conflicte, i el Parlament va decretar una amnistia per a tots els membres de les Forces Nouvelles (FN). Això no obstant, la inestabilitat va prosseguir al llarg de l’any, cosa que va motivar la celebració de diverses reunions regionals per mirar de
Població: 18,2 milions Actors armats: Forces Nouvelles
(MPCI+MPIGO+MJP), Front d’Alliberament de Vavoua (FLV)
Milícies progovernamentals (Jeunes Patriotes, GWLF)
Facilitacions: Sud-àfrica, Grup de Treball Internacional (UA, ECOWAS, UE, França i EUA), UNOCI, Gabon, Burkina Faso, Togo.
desbloquejar el procés de pau, amenaçat també per la intensa activitat de les milícies progovernamentals.
A finals de febrer del 2004, el Consell de Seguretat va aprovar la Resolució 1528, que creava l’Operació de Nacions Unides a la Costa d’Ivori (UNOCI), amb el mandat d’observar l’alto el foc dels grups armats, garantir la implementació d’un programa de Desarmament, Desmobilització i Reintegració (DDR), i donar suport al desenvolupament del procés de pau. Però durant tot l’any 2004, la situació al país va estar impregnada d’inestabilitat, tot i que, el mes d’agost, es van firmar a Ghana els Acords d’Accra III per dur a terme reformes polítiques i un nou calendari de desarmament i desmobilització. A finals d’any, i gràcies a la mediació de Sud-àfrica, es va assolir un acord per accelerar el procés de pau, reactivar el retardat programa de desarmament i activar les funcions del Govern de Transició Nacional. El Parlament també va aprovar la naturalització de 700.000 persones, cosa que va permetre que el principal líder de l’oposició, A.
Outtara, es pogués presentar a les eleccions.
Pel que fa als esdeveniments ocorreguts el 2005, cal destacar les cimeres a Pretòria, el paper de la Unió Africana (UA) i posteriorment de l’ECOWAS, així com el paper de facilitador del President sud-africà T. Mbeki, i com aquest últim va anar quedant desacreditat pel conjunt dels actors armats. D’altra banda, el retorn del líder de l’oposició, A. Outtara, va ser un factor que va obrir incerteses de cara al futur procés de pau. Durant el primer trimestre del 2005, va seguir dominant la inestabilitat i la desconfiança entre les FN i el President del Govern. Els grups armats que integren aquesta força van acusar el Govern de L. Gbagbo de no complir els acords que van dur a la construcció d’un Govern d’Unitat i Reconciliació Nacional, i es van oposar a celebrar un plebiscit sobre la reforma de la Carta Magna, així com a la participació electoral de persones immigrants, que permetria al líder de l’oposició presentar-se a les eleccions.
Després de diversos mesos de tensions, l’abril del 2005 es va signar a Pretòria (Sud-àfrica) un alto el foc immediat entre el Govern i els tres grups armats d’oposició agrupats en la coalició FN, després d’unes negociacions facilitades pel mandatari sud-africà T. Mbeki. Aquest acord també contemplava el desarmament i el desmantellament de les milícies progovernamentals i de les FN. Aquest va ser el tercer acord signat entre les parts des del 2002, i va permetre que dos dels nou ministres de la coalició retornessin al Govern, que es parlés d’impulsar, sota la supervisió de la missió de manteniment de la pau de l’ONU (UNOCI), el programa de desarmament, desmobilització i reinserció dels combatents i d’una part de les FAS, que havia quedat posposat, i permetre que es pogués presentar a les següents eleccions presidencials un dels principals líders de l’oposició.
El tercer trimestre de l’any, la situació general es va deteriorar notablement després dels continus retards en l’inici del procés de desmobilització de les FN (tant per motivacions polítiques com per falta de fons), el rebuig d’aquest grup a la mediació duta a terme per Sud-àfrica (i que desitjava que fos substituïda pe col·laboració de líders i partits polítics en la constitució de la Comissió electoral, cosa que va impedir fer les eleccions en la data prevista. A més, el President L.
el procés de pau estigués en mans d’ECOWAS, perquè considerava que alguns dels països membres havien estat involucrats en la rebel·lió iniciada el setembre del 2002. L’equip mediador sud-africà va amenaçar també d’exigir al Consell de Seguretat de l’ONU la imposició de sancions a les parts que tractessin de bloquejar el procés de pau. Davant d’aquesta situació, a finals de setembre, la UA va explorar la possibilitat de convocar una cimera de caps d’estat per abordar, de manera exclusiva, la situació del país.
Els últims mesos del 2005, el Consell de Seguretat de l’ONU va donar suport al pla de la UA a fi de permetre que el President es mantingués un any més en el càrrec, mentre es preparaven les condicions per celebrar eleccions. Al novembre, el Grup de Treball Internacional, creat per impulsar el procés de pau i format per la UA, ECOWAS, la UE, França i els EUA, entre d’altres, es va reunir per establir un calendari electoral i va decidir el nomenament d’un nou Primer Ministre. Finalment, al desembre, els mediadors africans van nomenar C. Konan Banny, fins aleshores governador del Banc Central de l’Àfrica Occidental, nou Primer Ministre interí del país, amb la difícil tasca de desarmar tots els grups abans d’un any.
El difícil procés de pau es va veure complicat a principis de 2006 pels atacs de les milícies progovernamentals “Joves patriotes” contra les seus de Nacions Unides, el desplegament de la UNMIL a la frontera de Libèria, les amenaces d’una altra milícia progovernamental (Greater West Liberation Front), el qüestionament de la tasca de pacificació efectuada per la UNOCI durant els últims tres anys i les crítiques d’alguns sectors sobre el Grup de Treball Internacional, que intentava fer de mitjancer en el conflicte, al qual acusaven de ser un instrument de França, l’antiga potència colonial. Això no obstant, a principis de març els cinc principals actors del conflicte van celebrar una primera i històrica reunió en la qual es van comprometre públicament a impulsar el malmès procés de pau i a complir les resolucions del Consell de Seguretat. Després d’una primera ronda de conversa duta a terme a finals de març entre representants del Govern i de les FN, ambdues parts van acordar el desarmament d’uns 42.000 efectius d’aquestes forces, 5.000 de les FAS i uns 12.000 membres de la milícia del President L. Gbagbo.
Durant el tercer trimestre, però, el procés de pau continuava de nou en crisi. El secretari general de l’ONU, K. Annan, es va reunir a Costa d’Ivori amb el President L. Gbagbo i els seus homòlegs nigerià i sud-africà per mirar de donar suport a l’avenç del procés de pau en curs.
Fruit d’aquestes converses, el President ivorià i el cap de les FN van fixar per enèsima vegada una nova data per al desarmament dels grups armats. Al novembre, el President del Congo i actual President en funcions de la UA, D. Sassou Nguesso, va ser escollit pel Consell de Pau i Seguretat d’aquest organisme com a nou mediador per al conflicte de Costa d’Ivori, mentre que el representant de la UA en territori ivorià adquiria el títol de representant especial de mediació.
A finals del 2006, el grup internacional de treball (GTI) per a la resolució del conflicte a Costa d’Ivori va manifestar el seu descontentament enfront de la falta d’avenços en el procés de pau del país. Al desembre, el President L. Gbagbo va presentar una proposta per desbloquejar el procés de pau i fer possible que se celebressin les eleccions el mes de juliol. El President va proposar realitzar negociacions directes, finalitzar amb la “zona de confiança” o “zona matalàs”
que dividia el país en dues parts (aspecte que va ser rebutjat als pocs dies per les FN), desenvolupar un programa d’ocupació per als joves, combatents i persones desplaçades, i concedir una amnistia per als membres de les FN. Abans d’acabar l’any, a més, els militars ivorians i els dirigents de les FN van mantenir un encontre directe per dur a terme el pla de desarmament. Les FN van respondre a la proposta refermant que qualsevol negociació s’hauria de basar en la resolució 1721 del Consell de Seguretat, aprovada el novembre. El President de Costa d’Ivori, finalment, va demanar ajuda al President de Burkina Fasso perquè intervingués a les següents negociacions amb les FN.
El procés del pau el 2007
Després de l’aprovació de la resolució 1721 del Consell de Seguretat, que donava més poders executius al Primer Ministre, C.K. Banny, el President Laurent Gbagbo va llençar una proposta per al diàleg directe amb les FN. Les cúpules militars de les FN i les FAS de Costa d’Ivori van reprendre a principis d’any les converses per al desarmament dins del nou pla de pau adoptat per Nacions Unides al novembre, que hauria de culminar en la creació d’un nou exèrcit nacional que integrés ambdues parts. Tot i això, van sorgir dissensions entre les FN i les milícies progovernamentals, que no van participar en aquestes converses sobre la seqüència de desarmament que s’hauria de dur a terme. No obstant, la UE va concedir 103 milions d’euros per al finançament del procés de desarmament i l’organització d’eleccions. El líder de les FN, Guillaume Soro, es va reunir amb el Primer Ministre C. K. Banny a Yamoussoukro (capital política del país), on van acordar redoblar els esforços per a la implementació del procés d’identificació, el DDR i la reestructuració de les FAS. ECOWAS va oferir els serveis del seu recentment escollit President B. Campaore, cap de l’executiu burkinès, com a mediador entre el President de Costa d’Ivori i les FN. Com a resultat d’això, el febrer va començar a Burkina Fasso el diàleg exploratori que havia de conduir a la celebració d’un encontre directe entre el President ivorià, Laurent Gbagbo, i Guillaume Soro. Les primeres reunions es van realitzar per separat amb representants d’ambdós dirigents, escoltant les seves propostes amb la finalitat de trobar un punt de partida per a l’encontre dels dos líders. Paral·lelament, el líder del moviment paramilitar Joves Patriotes, C. Blé Goudé, pròxim al partit presidencial FPI, va començar una campanya nacional per la pau amb un nou missatge amb el qual va cridar els ivorians a renunciar a la violència i a treballar per assolir la cohesió social. A principis de març, el President ivorià Laurent Gbagbo i el líder de les FN Guillaume Soro van signar
un nou acord de pau a la capital de Burkina Fasso (l’acord de Ouagadougou), després d’un mes de negociació. Al nou acord s’hi va estipular la creació d’un nou Govern de transició amb un repartiment equitatiu del poder (tot i que després els càrrecs més importants van quedar en mans del partit FPI), un comandament militar conjunt que aconsegueixi unificar les FAS i les FN, un calendari per als processos de desarmament, registre de votants i celebració d’eleccions, a més d’acordar-se la desaparició de la zona de seguretat controlada per la UNOCI i els militars francesos allà destacats, que dividia el nord i el sud del país. El líder de les FN va passar a ser el nou Primer Ministre. S’esperava poder celebrar els primers comicis en el termini de 10 mesos. Les parts es van comprometre a establir una nova llei d’amnistia que abastés el període entre el 17 de setembre del 2000 i la data d’entrada en vigor de l’acord, excloent-ne els crims de guerra i contra la humanitat, així com els delictes econòmics. Igualment, es va estipular la creació d’un òrgan de seguiment d’implementació de l’acord, a més d’un òrgan per al diàleg permanent amb els grups d’oposició.
Setmanes després de la signatura de l’acord de pau es va iniciar el desmantellament de la zona de confiança que mantenia el país dividit en dos, mentre patrulles conjuntes formades per membres de les FN i les FAS governamentals s’instal·laven a l’antiga zona verda. Com a mesura per accelerar la reconciliació nacional, el President Laurent Gbagbo va decretar la promesa nova llei d’amnistia. El maig, el Govern va adoptar un marc d’acció per a la posada en funcionament de l’acord de pau, amb una estratègia que giraria al voltant de la identificació de la població i el procés electoral, la reforma de les FAS i la política de seguretat, la consolidació de la pau i la cohesió social, així com la lliure circulació de béns i persones. Com element simbòlic, el líder de les milícies paramilitars Joves Patriotes, Charles Blé Goudé, va ser nomenat Ambaixador per a la Reconciliació i la Pau. El juny, una delegació del Consell de Seguretat de l’ONU es va reunir a Abidjan amb el President Laurent Gbagbo i el Primer Ministre i líder de les FN Guillaume Soro per establir les bases sobre el paper de Nacions Unides en el procés de pacificació del país. També cal assenyalar que el Front d’Alliberament de Vavoua (FLV), composat per 2.500 milicians dirigits pel comandant Gbloh i amb base a Daloa (oest), es va oferir a lliurar les armes a canvi de rebre el tractament especial donat a d’altres milícies desmobilitzades anteriorment.
El mes de juliol, el Banc Mundial va concedir a Costa d’Ivori un crèdit de 120 milions de dòlars per a la reconstrucció del país, incloent-hi recursos per a la reintegració dels ex combatents i ajuda per al procés d’identificació electoral. A finals d’aquell mes es va iniciar el procés de desarmament del 42.500 membres de les Forces Nouvelles i de 5.000 efectius de les FAS (tot i que van sorgir algunes tensions sobre el reconeixement dels rangs militars de les FN) i la UNOCI va llençar un programa d’educació per la pau dirigit als joves del país. Al setembre, els principals actors del conflicte es van trobar a Burkina Fasso per analitzar el compliment dels acords de pau, tractant temes com el desplegament i la seguretat de les Comissions de districte, els rangs militars dels oficials de les FN i la seguretat del seu màxim dirigent, Guillaume Soro. A mitjans d’octubre, el Secretari General de l’ONU va nomenar Choi Young-jin, antic Representant Permanent de la República de Corea per a l’ONU, com el seu Representant Especial per a la Costa d’Ivori, en substitució de Pierre Schori. A mitjans de novembre, el Govern va anunciar la supressió del document de permís de residència per a tots els nacionals de països d’ECOWAS que residissin a Costa d’Ivori, en vigor des del 1990, per marcar el retorn a la pau i la reconciliació. D’aquesta manera, els ciutadans de la CEDEAO recuperaven el seu dret a la lliure circulació per tot el territori nacional. Al voltant de quatre milions d’estrangers, la majoria de l’Àfrica Occidental, es trobaven registrats al país des del 1998, aproximadament el 26% de la població total. De la mateixa manera, l’ordenança introduïda per la presidència va sol·licitar que se suprimís la menció de classificacions ètniques o racials en tots els documents administratius.
Fets més significatius de l’any
• Es va desmantellar la zona de seguretat que dividia el país en dos.
• A principis de març, el President ivorià L. Gbagbo i el líder de les FN, G. Soro, van signar un nou acord de pau a la capital de Burkina Fasso (acord de Ouagadougou).
• Es van produir nombrosos retards en el procés de desmobilització i desarmament (DDR).
• Es va acordar la creació d’un nou govern de transició amb un repartiment equitatiu del poder.
• El líder de les milícies progovernamentals va ser nomenat Ambaixador per a la Reconciliació i la Pau, i el líder de les Forces Nouvelles, Primer Ministre.
• El Banc Mundial va concedir un crèdit de 120 milions de dòlars per a la reconstrucció del país, incloent-hi la reintegració dels combatents.
• El Front d’Alliberament de Vavoua es va oferir a lliurar les armes.
• Els estrangers residents procedents de la CEDEAO (una quarta part de la població del país), van recuperar el dret a la lliure circulació.
• Es va suprimir qualsevol referència a l’origen ètnic en tots els documents.
Webs d’interès
• Afrik Com (www.afrik.com/cote_d_ivoire)
• East Africa Network for Peacebuilding (www.wanep.org)
• ONUCI (www.un.org/Spanish/Depts/dpko/unoci/index.html)
• Reliefweb (www.reliefweb.int)
• Unió Africana (www.africa-union.org)
• USIP (www.usip.org)
Gabon Burkina Fasso
Govern Costa d’Ivori
(Laurent Gbagbo)
Milícies Joves Patriotes
(C. Blé Goudé)
Greater West Liberation Front (Glofiei Denis Maho)
U.E. Grupo de Treball
Internacional (IWG) (
UA-ECOWAS-UE-França-EUA)
UNOCI UNMIL
Forces Nouvelles (FN)
(MPCI-MPIGO-MJP) (Guillaume Soro)
L’espai d’intermediació Sud-àfrica
Ibrahim Coulibaly
Població: 14 milions d’habitants Superfície: 1.267.000 km2 IDH: 174 (de 177)
PIB: 3.300 millones de $ Renda per habitant: 240 $ Persones desplaçades: 11.000 Actors armats: MNJ
Facilitacions: Líbia
NÍGER
Context del conflicte
Independent de França des del 1960, va patir diversos cops d’Estat militars i no va tenir Constitució i eleccions lliures fins al 1993. Prop
Independent de França des del 1960, va patir diversos cops d’Estat militars i no va tenir Constitució i eleccions lliures fins al 1993. Prop