ELS PRIMERS ANYS

Ramon Xuriguera neix a Menàrguens, la Noguera, el 3 d’abril de 1901, fill de Pau Xuriguera Balagué i de Brígida Parramona Poblet. El seu pare era el masover de les possessions d’Antoni Mirada, el terratinent més influent de la població. Dos anys abans del seu naixement, el 1899, s’havien iniciat a la vila les obres de construcció d’una fàbrica de sucre, coneguda popularment com La Sucrera, que van quedar enllestides a primers de març de 1901. El projecte de La Sucrera, avalat pel terratinent il·lustrat Enric Hostalric i Colomer, baró de casa Fleix, i que tenia, com a inversor i capitalista més significatiu, l’industrial barceloní Manuel Bertrand, va significar un canvi notable en la vida de Pau Xuriguera ja que, a canvi de l’expropiació d’unes terres de la seva propietat, va passar d’exercir de pagès a esdevenir el contramestre de la fàbrica.¹

Ramon Xuriguera, batejat amb el nom compost de Ramon-Josep, fou el primogènit d’una família de cinc germans, Pere Antoni (1903-1938), Maria Francisca (1906-1906), Joan Baptista (1908-1987) i Pau (1913-1938), dels quals els dos darrers i, especialment, Joan Baptista, també es van dedicar al conreu de l’escriptura². Aquest en la novel·la autobiogràfica El pare, apareguda el 1963, evocava, amb el nom de Freixana, el seu poble natal:

Les aigües llegendàries del riu Segre corrien generoses per l’horta d’aquella vila, composta de terres grasses i assolellades, i feien florir tota mena de plantes i de fruits.

Des de les Torres Velles, llindà amb el terme municipal de Balaguer, la capital del Districte, fins als Quitis, aigües avall camí de Lleida, tot un enfilall inacabable de petites i de grans propietats se succeïen en una harmoniosa barreja. Això representava la meitat del poble, des del camí ral que travessava Freixana de cap a cap fins a les bultres, grans arbredes que les aigües ocupaven els dies de riuada.

En canvi a l’altre costat, a l’altra vessant del Castellet, tota la plana era de secà. Allí hi havia les eres, el Fossar, alguns camps de cereals, molta farigola i, lluny, ben lluny, l’ermita de les Santes Creus, lloc de romeria de cada any quan arribava Pasqua Florida.

1 Sobre aquesta construcció tan arrelada a la vila de Menàrguens, vegeu Antoni Josa, Història de la Sucrera de Menàrguens (Lleida, Pagès Editors, 1999). També en parlen Tomàs i Teresa Pàmies a Testament a Praga (Barcelona, Edicions Destino, 1970), p. 37-40.

2 Joan Baptista Xuriguera va escriure una sèrie de set novel·les autobiogràfiques (o cícliques com el mateix autor les qualificava), La vida d’en Joan Ventura, on s’amaga sota el nom d’aquest personatge, i que abasten des d’inicis de segle fins a l’exili. Els títols són els següents: El pare (1963), La vida nova (1966), El temps jove (1967), El núvol de foc (1971), Les hores heroiques (1985), La guerra civil (1986) i El pont de l’exili (1987). Sobre la figura de Joan Baptista Xuriguera, vegeu l’opuscle Autors Diversos, Menàrguens a Joan Baptista Xuriguera (Menàrguens, Publicacions de l’Ajuntament, 1995), que conté una síntesi biogràfica a càrrec de Valeri Mallol i Agulló; i Josep Camps i Arbós, “Joan Baptista Xuriguera, un intel·lectual a descobrir”, dins Autors Diversos Gelida, Festa Major 2004 (Gelida, Publicacions de l’Ajuntament, 2004), p. 81-84.

Una grossa sèquia passava per darrere del poble, entre les cases i l’horta. La sèquia i el camí ral anaven sempre plegats. Avançaven l’un al costat de l’altre.³

A Menàrguens, Xuriguera aprendrà de mans del rector del poble, mossèn Josep Ramon, un home dur i inflexible, les primeres lletres.⁴

El 1909 el grup familiar es trasllada a Balaguer⁵, ja que Pau Xuriguera havia aconseguit, gràcies a l’amistat amb Josep Roure, el metge d’Albesa, la representació d’una casa de màquines de cosir barcelonina, fet que l’obligava a residir a la capital de la comarca. De tota manera, aquesta feina de representant no arribarà a generar un marge econòmic suficient per a cobrir les despeses de la família i és per aquesta raó que Pau Xuriguera desenvoluparà altres tasques paral·leles, com la de moliner. Un altre factor a suposar que explicaria el canvi de població, podria ser el fet de considerar que els fills hi podrien rebre una educació superior que a Menàrguens. A Balaguer, s’instal·len a la casa coneguda per Cal Banderado, prop de la Plaça Mercadal, en el nucli històric de la vila, i els germans Xuriguera assisteixen a les classes dels Escolapis.⁶ Joan

3 Joan Baptista Xuriguera, La vida d’en Joan Ventura. El Pare (Barcelona, Publicacions Ilerda, 1963), p.

12-13. Tot i ser publicada el 1963, aquesta novel·la va ser escrita a Montauban (Occitània) entre l’octubre de 1943 i el juny de 1944. El nom de Freixana fa referència segurament al poble de l’Urgell, Preixana, que té com a patrona la Mare de Déu de Montalbà, el mateix nom de la vila on la va escriure, traduït al català. Ramon Xuriguera evocarà, com ja veurem, aquest mateix ambient a la novel·la curta, inèdita, Tres nits, escrita a Bergerac el 1944, simultàniament a la del seu germà.

4 Tal com indica Josep Miquel Ripoll en el seu llibre de memòries a De Menàrguens a Balaguer (Perpinyà, Impremta Michael Fricker, 1980), p. 71-72, “aquesta era la norma del treball. La pràctica era severa, si no sabies la lliçó quedaves castigat o retingut fins que els pares vinguessin a cercar-te, o bé cop de paleta a la mà. Si es feia mancar el cop, el càstig era diferent: calia posar la mà estirada i guardar els dits junts fent punta en l’aire mentre ell picava. Així s’aprenia a fer bondat”.

5 No hem pogut esbrinar els motius exactes de la marxa de la família Xuriguera de Menàrguens. A la novel·la El pare, Joan Baptista Xuriguera narra que Pau Ventura, el pare de Joan, perd el seu lloc de treball a La Sucrera per haver fet campanya a favor, en les eleccions per la circumscripció de Balaguer, d’un candidat que no era l’escollit pels dirigents de l’empresa però que va resultar el vencedor.

Acomiadat per aquests, el metge d’Albesa, Josep Roure −com va passar en la vida real− li aconsegueix la representació d’una casa barcelonina de màquines de cosir que és el motiu pel qual Pau Ventura fa servir per marxar de l’ambient enrarit de Menàrguens. No oblidem, però, que malgrat els elements autobiogràfics que pugui presentar, El pare no deixa de ser una novel·la, i, per tant, amb els seus elements de ficció corresponents. Ara bé, també hem de contemplar un possible referent per aquests esdeveniments: el 1907 guanyà les eleccions al districte de Balaguer Felip Rodés, representant de Solidaritat Catalana, que aconseguí marcar la fi al tornisme governamental entre dinàstics i antidinàstics.

Per a més informació és de consulta obligada el llibre de Conxita Mir, Lleida (1890-1936): caciquisme polític i lluita electoral (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1985), p. 363-369.

6 Josep Carner Ribalta, nascut a Balaguer el 1899, dos anys abans que Ramon Xuriguera, ens ofereix en el seu llibre de memòries inèdit El campanar abandonat, p. 39, la següent descripció del col·legi dels Escolapis, d’on també havia estat alumne: “El col·legi dels Pares Escolapis era un vetust edifici d’aire típicament conventual, el qual tenia la virtut de no posseir cap línia de mal gust de l’arquitectura del segle XVIII tot i conservant-ne les grans proporcions i la simplicitat bàsica de la forma. En aquell auster casalot, el qual no era notable en cap sentit, ni per afiligranats barroquismes ni per la riquesa d’altars

Baptista Xuriguera, en el pròleg al seu llibre Evocació de Balaguer, recorda l’ambient d’aquests anys d’infantesa:

Balaguer ocupa un lloc important en la meva vida. Quan tenia tot just un any els meus pares s’instal·laren aquí, i vaig viure quatre anys en aquests carrers, respirant el mateix aire al costat del riu Segre i a l’ombra del Campanar de Santa Maria. Aquí vaig aprendre d’enraonar, aquí vaig caminar per primera vegada i aquí em sentia balaguerí amb la mateix voluntat que vosaltres. Després, en el transcurs de la vida, he vingut innombrables vegades, sobretot els estius, a casa de la meva padrina de fonts, la qual, filla també de Menàrguens, aquí es casà, visqué i morí. I recordo emocionat les sortides a l’horta fresca i esponerosa balaguerina, i els jocs amb els altres infants del carrer, i els passeigs pel Mercadal i el carrer d’avall, i el pont de pedra i la font dels Enamorats, i la muntanya del Sant Crist i el gran temple de Santa Maria, i també he recordat sempre les tristes desferres de l’antic palau del comte Dissortat, que ploren encara avui de dolor i desventura.⁷

El setembre de 1913 la família Xuriguera es trasllada a la ciutat de Lleida ja que el pare havia estat nomenat, el febrer d’aquell any, conserge del nou edifici del Liceu Escolar –que, fins llavors, es trobava situat en un pis del número 22 del carrer de Cavallers−; feina que aconseguí novament gràcies a l’amistat que tenia el metge Josep Roure amb el polític republicà Frederic Godàs, el seu fundador i director. Residiran, a més, en un habitatge de l’escola. De tota manera, durant els estius els germans Xuriguera continuaran anant a Balaguer ja que allí hi residia una tia materna.

El Liceu Escolar, fundat el 1906, va ser la primera escola lleidatana inscrita dins el camp de la pedagogia moderna –presidien la seva entrada els bustos de Maria Montessori, Johann Heinrich Pestalozzi, Joan Lluís Vives i Ramon Llull− fet que va proporcionar als germans Xuriguera, que estudiaven allí, una educació avançada al seu temps i encaminada al benefici de la societat: estava basada en la idea de l’“ensenyament total” i tenia com a eixos centrals la llibertat de l’alumne, els jocs i la relació d’amistat alumne-mestre i pare-escola; el centre escolar va gaudir, a més, d’un gran predicament entre els sectors més progressistes de la societat lleidatana de l’època.⁸

daurats, una educació simple i humana, hi esqueia perfectament. De no haver estat basada en la passiva filosofia cristiana del parar l’altra galta, podríem dir que m’hauria pogut considerar afortunat d’haver passat per aquella escola”. Agraeixo a Francesc Prats, el posseïdor del manuscrit, el fet d’haver-nos permès consultar-lo.

7 Joan Baptista Xuriguera, Evocació de Balaguer (Barcelona, Publicacions Ilerda, 1966), p. 12. En uns termes semblants, hi insisteix a La meva ciutat de Balaguer (Balaguer, Publicacions de l’Ajuntament, 1987), que havia de constituir el Pregó de la Festa Major del Sant Crist d’aquell any, i que es publicà pòstumament. La segona part de la novel·la El Pare transcorre també a la capital de la Noguera.

8 Sobre Frederic Godàs vegeu, a manera d’introducció, Romà Sol i Carme Torres Lleida en temps de la Mancomunitat de Catalunya (1913-1924), (Lleida, Virgili & Pagès, 1989), p. 50-55 i l’article de Dolors Sistac i Sanvicén “Frederic Godàs” dins Autors Diversos, Lleidatans il·lustres (Lleida, Edicions de la

En paraules de Romà Sol i Carme Torres, “el més important per al Liceu Escolar fou l’educació dels alumnes en un esperit obert i en el respecte a qualsevulla ideologia. Més que a instruir, el Liceu dedicava els seus esforços a treure el màxim rendiment de les possibilitats i qualitats de cada nen. Era més important donar als alumnes estris i mètodes de treball que no pas fer memoritzar dades, noms, fórmules i teories”.⁹ Ramon Xuriguera tindrà com a professors el pedagog Enric Arderiu; els metges i polítics Humbert Torres i Josep Estadella, aquest darrer, també, poeta; a més, farà amistat amb futurs intel·lectuals ponentins com Fermí Palau. Amb tots ells mantindrà una estreta relació al llarg de la seva vida. Tal i com indica Joan Baptista Xuriguera, es tractava

“d’un veritable palau de l’Ensenyament, model de Col·legis, que dignificava la nostra ciutat, col·locant-la en un alt nivell en el que es referia a escoles, i honrant a la vegada els alumnes, els professors i els ciutadans de Lleida” fins al punt d’arribar a esdevenir

“la primera institució educativa de Lleida i la seva província”.¹⁰

El mateix Joan Baptista Xuriguera ens explica en un passatge del seu dietari Els núvols de l’Empordà quines són les lectures que efectuava durant aquests anys de joventut i que, tal vegada, podrien coincidir amb les que duria a terme el seu germà Ramon. Unes obres que són els referents de la seva formació literària:

Feia molts anys –en tindríem quinze o setze−, vam llegir la Ilíada i l’Odissea. I se’ns clavaren al cap. Ja sempre més, aquells pobles batalladors, amb llurs costums, llurs paraules, llurs reis, llurs festes i llurs esperits humans i aventurers ens acompanyaren. Hi hem pensat tantes vegades amb els personatges d’Homer. […] No podríem pas amagar que la lectura dels llibres d’Homer ens transformà totalment en aquella època de la nostra vida. Vam llegir les obres sense mestres, en un ambient de soledat i de pròpia iniciativa que no ens ha deixat mai. No vam comentar-los. Tot el més vam parlar-ne lleugerament després, amb els amics. Però la forta sensació que aquells homes ens produïren, on cada guerrer amagava un cor, ha perdurat i perdurarà en nosaltres.

Algunes vegades havíem pensat d’escriure contes, novel·les i obres de teatre comptant amb els abundants temes que oferien aquelles creacions immortals. Però, malgrat tenir al cap dels dits Clamor, 1995), p. 133-138. Igualment són molt interessants les visions que donen Joan Baptista Xuriguera a l’opuscle Frederic Godàs i Legido (1879-1920) (Barcelona, Publicacions Ilerda, 1960) i Antoni Bergós a les seves Memòries (Lleida, Publicacions de l’Ajuntament, 1990), p. 182-189.

9 Romà Sol i Carme Torres, Lleida en temps de la Mancomunitat de Catalunya (1913-1924), p. 53.

10 Joan Baptista Xuriguera, Frederic Godàs i Legido (1879-1920), p. 6. El pensament de Frederic Godàs pot resumir-se en aquests tres punts: a) “Nuestro colegio es católico. Lo que sí hacemos es respetar la manera de pensar de los padres si alguno manifiesta su deseo de que aprenda doctrina cristiana”; b) “En política no es necesario que oculte mi manera de pensar, francamente republicana. Jamás permitiré en él manifestaciones tendenciosas en ningún sentido” i c) “El idioma oficial de nuestro Colegio es el castellano, pero no nos oponemos a que nuestros alumnos cultiven y ejerciten el idioma catalán”. Citem el passatge del llibre de Romà Sol i Carme Torres, Lleida en temps de la Mancomunitat de Catalunya (1913-1924), p. 51.

tota la gamma de noms, de pobles i de gestes, no ens vam atrevir mai a fer-ho. Potser perquè anàvem coneixent ja massa casos de literats moderns que havien glossat aquelles històries.

Potser, també, perquè sempre havíem cregut que, a l’escriptor, li calia escriure sobre la vida del seu temps i, de preferència, la del seu redós.¹¹

A banda de la influència d’Homer, Joan Baptista Xuriguera en confessa dues d’altres:

Tres grans commocions havien sofert en les nostres lectures fins als vint anys. Les dues primeres eren aquestes ja esmentades. La tercera fou tot llegint Crim i càstig de Dostoievski.¹² Aquell Ròdion Rodionovuitx Raskolnikov, quan apareix de primer en escena, i després quan assassina i viu el procés que l’empeny a lliurar-se a la justícia, s’emportava tota la nostra voluntat. […] Llegir Crim i càstig als vint anys és ésser devorat apassionadament pel gran escriptor universal. […]

I el nom d’un poeta nostre ens hauria vingut cada vegada a flor de ploma. Era Jacint Verdaguer¹³. L’Atlàntida era un poema universal, vigorós, profund, difícil, llegendari, ben construït, erudit, harmoniós, sorprenent, complet i genial. Jacint Verdaguer no es trobà pas solament amb la gegantina tasca de construir el poema. Hagué, també, de recrear els elements, recórrer les costes atlàntiques, recollir llegendes, dites i cançons. Preguntar i llegir sense parar.

Fou, el seu, un treball sense límits, de ciclop, que s’emportava tota una vida. En efecte, Jacint Verdaguer volia dir L’Atlàntida. Una vida al servei de la poesia. Catalunya i el món no li ho agrairem prou.¹⁴

Les primeres mostres literàries de Ramon Xuriguera les trobem en el Boletín del Liceo Escolar. Es tractava d’una revista mensual escolar bilingüe, creada l’octubre de 1908 i que va aparèixer fins al setembre de 1920, poc després de la mort de Frederic Godàs. La publicació inseria articles pedagògics al costat dels treballs dels alumnes. El primer article de Xuriguera, datat el juliol de 1914, “Nuestra exposición juzgada por un niño”,¹⁵ no passa de ser una simple redacció escolar en què es descriuen els treballs exposats que han elaborat les diverses classes de primera i de segona ensenyança –des dels pàrvuls fins als estudiants de magisteri− que conformaven l’escola. El segon, publicat el desembre del mateix any, du per títol “Los horrores de la guerra” i és una

11 Joan Baptista Xuriguera, Els núvols de l’Empordà (Barcelona, Editorial Claret, 1984), p. 65.

12 Cal tenir present que Joan Baptista Xuriguera defensarà des de la revista Lleida, com ja analitzarem, models literaris de procedència russa (Tolstoi, Turgenev…). A més, durant els anys de la República i la Guerra Civil, militarà en el Bloc Obrer i Camperol i en el posterior Partit Obrer d’Unificació Marxista i escriurà novel·les amb un títol tan significatiu com Desembre. La novel·la de la revolució espanyola (1934). Per a més informació, vegeu Jaume Barrull i Pelegrí, El Bloc Obrer i Camperol (Lleida 1919-1937) (Lleida, Publicacions de l’Ajuntament, 1990).

13 Jacint Verdaguer serà un dels motius recurrents en l’obra de Ramon Xuriguera. Com analitzarem oportunament, a l’exili, el 1956, guanyarà a Cambridge el premi Jaume Serra-Húnter amb l’assaig Jacint Verdaguer. L’home i l’obra, que serà publicat pòstumament el 1971 per l’Editorial Pòrtic.

14 Joan Baptista Xuriguera, Els núvols de l’Empordà, p. 66-67.

15 Ramon Xuriguera, “Nuestra exposición juzgada por un niño”, Boletín del Liceo Escolar, núm. 70 (juliol de 1914), p. 11-12.

reflexió sobre la Gran Guerra –“¡El año 1914, año sólo de pérdidas y atrasos para la humanidad!”− i els efectes devastadors que ha provocat en el terreny cultural, semblants als que va sofrir la civilització grega:

Sus teatros, sus templos, sus acrópolis han desaparecido casi todos.

¿Acaso hubieron perecido sin las tremendas luchas que un tiempo hubo de sostener esa infortunada nación?¹⁶

Més interès mereix el tercer, aparegut el febrer de 1915, “Una noche de viento”¹⁷, ja que es tracta d’un text de creació literària, inspirat, tal vegada, en reculls com les Leyendas de Bécquer. Xuriguera intenta crear una atmosfera a mig camí entre el misteri i el terror, i que, per la temàtica, prefigura algunes narracions, com “El vell Gigó”, que publicarà, anys després, a la revista Lleida:

Cual rugido de fiera, silbaba el viento en una noche de invierno.

Agitaba las tranquilas aguas del Segre, al mismo tiempo que silbaba por entre las despojadas ramas de su cercana arboleda… parecía una música semejante a aquellos primitivos griegos…

Chillaba por debajo de las puertas de las casas produciendo tan grandes aullidos que llenaba de terror a quien se atreviera a escuchar tan fantástico sonido.

Dan las doce… la hora de las hadas y duendes. El viento con fuerza cada vez más intensa chocaba contra las esquinas de las desiertas calles de la población.

¡Que espectáculo ofrecía Lérida! ¡Parecía una ciudad abandonada!

Amaneció la aurora… el viento por momentos iba perdiendo sus energías.

Lérida iba hermoseándose por el rojizo manto del crepúsculo matinal mientras que el castillo iba despojándoses de la densa niebla que le rodeaba…

Las calles volvieron a llenarse de concurrencia y otra vez Lérida volvió a un estado normal, a su estado de esplendor.

El juny de 1915, Xuriguera aprova l’examen d’ingrés per a cursar magisteri, estudis que realitza, com a alumne oficial, a l’Escola Normal. El 1917 pronuncia, com a exercici escolar, davant dels seus companys de curs la conferència “Influencia del Renacimento en la Escuela Alemana” i que ja prefigura alguns dels seus interessos tant artístics com literaris.¹⁸ Dos anys després, el 1919, aconsegueix el títol de mestre.¹⁹ El

16 Ramon Xuriguera, “Los horrores de la guerra”, Boletín del Liceo Escolar, núm. 75 (desembre de 1914), p. 13-14. Val a dir que Frederic Godàs es va preocupar molt per les conseqüències que podria tenir aquest fet sobre l’educació. Per a més informació, vegeu Joan Baptista Xuriguera, Frederic Godàs i Legido

16 Ramon Xuriguera, “Los horrores de la guerra”, Boletín del Liceo Escolar, núm. 75 (desembre de 1914), p. 13-14. Val a dir que Frederic Godàs es va preocupar molt per les conseqüències que podria tenir aquest fet sobre l’educació. Per a més informació, vegeu Joan Baptista Xuriguera, Frederic Godàs i Legido