I. ELS INICIS I LA VOCACIÓ (1901-1925)
3. EL COMENÇAMENT D’UNA OBRA NARRATIVA
3. EL COMENÇAMENT D’UNA OBRA NARRATIVA
El febrer de 1923, Ramon Xuriguera abandona Lleida per a complir el servei militar a Melilla, ciutat on romandrà fins al desembre de 1925, sense obtenir cap permís.30 D’aquests tres anys d’estada s’han conservat, entre els papers dipositats a l’Arxiu Nacional de Catalunya, una sèrie de textos narratius inspirats en aquesta experiència
−amb un grau de fabulació ben divers− i que podríem considerar com el punt de partida de la seva obra narrativa, alhora que ja mostren una incipient vocació literària.
Les proses més primerenques són el conjunt de sis narracions, d’una extensió entre sis i vuit quartilles, titulades genèricament Pinzellades, escrites entre el 4 de maig del
Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1980), p. 325-347.
27 Ramon Xuriguera, “El aficionat”, El Ideal, 26-X-1922.
28 Ramon Xuriguera, “En memòria de l’“Estudi” Rosnero-Pardiñas”, El Ideal, 27-X-1922.
29 Ramon Xuriguera, “El “Tenorio””, El Ideal, 1-XI-1922. Val a dir que Xuriguera tornarà a col·laborar a El Ideal el 2 d’abril de 1936, amb l’article “El catalans i els tribunals de justícia”.
30 En un document conservat al Fons Ramon Xuriguera s’indica la seva trajectòria militar: “Según consta en la filiación del cabo comprendida en esta cartilla, ingresó voluntario en la 4ª Comandancia de tropas de Intendencia el 12 de diciembre de 1922 en la que permaneció de instrucción y prestando los servicios de su clase hasta el mes de febrero de 1923 que causó baja por haberle correspondido servir en Melilla habiéndose efectuado su incorporación en la Comandancia de Melilla el 23 del mediado mes de febrero en la que permaneció prestando servicio de guarnición y compaña hasta el 12 de diciembre de 1925 que marchó licenciado”. Per últim, indicar que el novembre de 1923 Xuriguera va assolir el grau de caporal.
1923 i el 18 de setembre del 1924, i que comentarem seguint l’ordre cronològic. La primera d’elles, que dóna títol al conjunt, se centra en la narració que efectua, a l’autor, un trompeta andalús que ha viscut els esdeveniments de El Annual31 i l’impacte que aquests van ocasionar-li fins al punt de convertir-se en trompetista per allunyar-se del camp de batalla. Els paràgrafs finals palesen un dels trets constants en aquestes narracions: la voluntat de Xuriguera de donar una garantia d’autenticitat als fets exposats, com ho evidencia el fet d’indicar les circumstàncies en què va conèixer el soldat andalús32:
Pobre trompeta! Cansat de tanta penúria i de tanta fadiga quan el portaren a l’hospital per curar-li la ferida va péndrer la resolució de fer-se trompeta. Era la manera de no fer més combois. Ho va lograr i fins va tindre sort que el van destinar a la plaça.
El suboficial el va véurer que era enginyós i li va encarregar el cuidado del quarto. Aquí l’he conegut jo.33
“La Bernarda”, en canvi, és una narració de caire més aviat descriptiu ja que presenta les activitats de la Sisena Companyia d’Intendència –Xuriguera pertanyia a la Tercera− on havien anat a raure els desertors i “els de conducta sospitosa” i que era considerada, per l’autor, com “una mena de fantasma negre d’urpes asqueroses que es claven en els clatells dels soldats”. “El Retén” explica un dels serveis que es duien a terme durant el servei militar: la vigilància nocturna –i d’aquí ve el títol de la
31 Per tal de contextualitzar adequadament la narració, cal tenir present el fet que Melilla, amb Ceuta, era una de les comandàncies generals del territori del Marroc en poder de l’Estat Espanyol. El 1921, un any abans de l’arribada de Xuriguera a l’Àfrica, el general Martínez Silvestre va pretendre reduir la més bel·licosa de les cabiles del Marroc, la de Beni Urriagel, que tenia com a cabdill Abd El-Krim. El juliol d’aquest mateix any es va produir la derrota de l’exèrcit espanyol a El Annual, població situada a la regió del Rif, al nord del país, a mans d’Abd El-Krim; l’exèrcit espanyol va perdre en aquesta batalla més de dotze mil homes i un nombre considerable de territoris exceptuant Melilla. El fet va tenir com a conseqüència el greu deteriorament del prestigi d’algunes institucions, com l’exèrcit, i va ocasionar, de retop, un gran descontentament entre l’opinió pública vers la guerra al Marroc. La informació procedeix de Miguel Martínez Cuadrado, Restauración y crisis de la monarquia (1874-1931), dins Miguel Artola (editor), Historia de España, volum 6 (Madrid, Alianza Editorial, 1991), p. 476-477.
32 Sobre la dificultat de discernir entre autobiografia i novel·la i, per tant, sobre realitat i ficció, són interessants aquestes reflexions de George May, La autobiografía (Mèxic, Fondo de Cultura Económico, 1989), p. 212: “Así se explica, pues que la narración autobiográfica se dejara modelar tan fielmente por la narración novelesca, al punto de que resulte imposible distinguirlas sin la ayuda de criterios exteriores.
Además, lo contrario es igualment posible: después de alcanzar su pleno desarrollo, la autobiografía sirvió –invirtiendo los papeles, y a su debido tiempo− de modelo a la novela. […] Subrayemos simplemente que tales préstamos explican que para el lector actual, que ha leído tantas novelas y autobiografías, los dos tipos de narración sea, de hecho, difíciles de distinguir. Y eso es lo que explica que, teóricamente, nada sea tan fácil com hacer pasar por novela una autobiografía olvidada de un oscuro personaje”.
33 A l’Annex II editem les sis narracions que conformen les Pinzellades.
“pinzellada”− dels “pallers”, els indrets on s’emmagatzemaven grans quantitats de palla, i les històries que sobre aquests llocs explica, novament a l’autor, un soldat veterà.
Enmig de la narració, l’autor, però, no s’està d’incorporar-hi descripcions d’una forta empremta romàntica i que anticipen l’estil que retrobarem en textos posteriors:
El camp quiet i reposat en la nit majestuosa com una anticipació generosa de la primavera.
A l’esquerra, el mar deia una cançó suau en les mil remors de les ones que s’empenyen lentament fins a morir amorosides besant la platja.
A la dreta, la mole sinistra del Gurugú, negra i punxeguda, com un fantasma inquietador que amenacés torbar la llimpidés del cel.
Abstret en la beatitud de la nit bella, aspirava a ple pulmó l’olor salitre del mar i l’aura deliciosa del camp.
“El parapeto” ens remet a la primera narració de la sèrie: un soldat, en Ribera, comenta al narrador-autor com els membres de la seva companyia van aconseguir salvar-se del perill dels musulmans gràcies a la seva insistència a construir un parapet
−pedres al redós de cada tenda− per evitar l’atac dels enemics. El tema del desastre del juliol de 1921 reapareix a “El comboi de Tizzi-Assa” en què s’explica la defensa que es va dur a terme en aquest indret i com el coronel Valenzuela –l’heroi d’aquesta narració−
aconsegueix fer-hi entrar un comboi i alliberar-la, malgrat que aquest fet li ocasioni la mort: “morí –diu el narrador− cobert de glòria, però la seva mort salvà Melilla”.
L’última narració del conjunt, “El blokau de la mort” –un blokau és una fortificació provisional, ens indica Xuriguera en una nota a peu de pàgina− és la més reeixida del conjunt: no pel seu argument (un suboficial alemany espera fins al darrer moment de donar l’ordre de disparar contra els musulmans), sinó per la intenció de construir una atmosfera –l’ambientació nocturna, val a dir, hi ajuda− que reflecteixi el terror que senten els soldats davant l’imminent atac. També és remarcable l’intent que du a terme per allargar l’acció fins arribar al moment en què s’inicia la lluita, cosa que proporciona a la narració una alta dosi d’intriga. I, una vegada més, Xuriguera ens dóna proves per tal de proporcionar veracitat a allò que explica: d’una banda, el suboficial alemany que protagonitza la narració “viu actualment al barri del Real; jo el veig quasi tots els dies”;
de l’altra ens indica qui li va explicar aquests fets:
Aquesta narració va fer-me-la un sorge de terç en una cantina un diumenge a la tarda. Era un subjecte d’uns 30 anys, asturià, i portava dos ferides a la cama i una al coll. Fou un dels vint que estava destacat al “blokau” comandat pel suboficial alemà.
Com a conclusió, podem afirmar que les Pinzellades són un conjunt de proses que oscil·len entre la narració de fets i el testimoniatge –amb tècniques pròpies del memorialisme, com, per exemple, la d’indicar sempre la procedència dels esdeveniments explicats−. Unes narracions que, això sí, presenten el servei militar a Melilla i les qüestions que hi fan referència des d’una perspectiva gens neutral.
Un segon text escrit per Xuriguera durant la seva estada a Melilla és Una jornada esportiva a Jistutin, datat el 1923, i que consta de vint-i-vuit quartilles manuscrites; a l’encapçalament l’autor ens indica que “no hi vulguis véurer altra cosa que una ressenya volandera de dues jornades passades al camp”. De fet, el viatge de Xuriguera i altres companys de Melilla a Jistutin amb la finalitat de jugar un partit de futbol amb els soldats d’una altra companyia34, i que posa de relleu, una vegada més, la companyonia entre els integrants de la tropa, no és més que el pretext per evidenciar l’exotisme del lloc on es troben i, de retop, el contrast entre dues cultures: la seva i la dels musulmans.
L’exemple més evident és la descripció del mercat del Zoco, i d’una manera especial, un genet, des de la posició fortificada de Jistutin:
De tots els indrets hi anava acudint gent –cabilenys menant una rastrera de 4 o 5 rucs amb olles de terra vista i verdures. Dones de faç arrugada i peus nusos amb enormes embalums a l’espatlla. Quitxalla fent corredisses amb el cap arrapat excepte una petita maranya de la coroneta. Ramats de xais, de bous, conduïts per subjectes de cara innoble i de roba completament estripada. De tant en quant, cremant la calma de l’esplanada es veia un cavaller majestàtic amb una enorme capa de desllumbradora blancor estesa al llom d’un soberbi alazán ornat d’un sens fi de coloraines que baldaven bellugadisses i capricioses. Avançava lent, segur del seu valiment, tiés damunt del corcer i amb la caputxa de la xilaba sobre la testa, ensombrint el rostre ja prou ensombrit per la barba, donant-li un aspecte d’elevació i de misteri: era un jefe de cabila o qualque altre personatge significat.35
Un exotisme que té el seu paral·lelisme en la descoberta d’un paisatge diferent al conegut fins llavors; un tret que ens remet a les proses de la sèrie Pinzellades:
A l’esquerra es veu una llengua punxeguda de mar que s’allarga i s’eixampla al temps que el cotxe avança. La calma llisa de l’aigua té no sé quina suavitat amorosívola. Després és tan ampla que s’emotlla en una bassa remença on no s’hi afigura terra més que per la banda de carretera.36
34 L’interès de Xuriguera per l’esport pot observar-se en la ressenya “Sports” que du a terme per al número 47 (25-IV-1927) de la revista Lleida, p. 74-75, en què comenta una cursa automobilística i diversos partits de futbol. Cal no oblidar tampoc l’article aparegut el 4-X-1922 a El Ideal, “Una obra i un elogi”, on també apareixia el tema de l’esport.
35 Ramon Xuriguera, Una jornada esportiva a Jistutin, p. 23-24.
36 Ibídem, p. 12.
El darrer text íntegre conservat d’aquest període és una novel·la curta escrita en castellà, que consta de noranta-cinc quartilles i sense títol. A efectes pràctics, la batejarem amb el nom del principal personatge femení, Lola. L’obra serveix a Xuriguera per a exercitar-se en l’escriptura d’una narració més llarga i complexa de les realitzades fins aquells moments. Es tracta d’una història de caire sentimental que explica el procés de seducció, i posterior abandonament, d’una noia de Melilla per part d’un soldat del quarter. L’interès més rellevant de la novel·la –i tal vegada l’únic− rau en la construcció del personatge masculí principal: així, Xuriguera dissenya, irònicament, un personatge que du el seu nom i cognoms, és il·lustrat (llegeix Revolta de Pous i Pagès mentre realitza un servei de vigilància), però que alhora és un seductor i un cínic que no posseeix cap mena d’escrúpols. I per acabar de proporcionar una certa versemblança als fets que narra, els personatges secundaris responen als noms de soldats de la seva companyia, alguns dels quals han aparegut a diverses de les Pinzellades, fet que permet suposar que l’obra devia ser llegida entre els diversos companys del quarter i que, per tant, podia haver gaudit d’una notable fama.37Val a dir que aquesta història Xuriguera l’amaneix amb abundants escenes carregades d’erotisme38 –que anticipen passatges d’una novel·la com Volves grises publicada el 1932− i, a més, hi subjau una ideologia fortament masclista, que es palesa, per exemple, en el suport dels companys a l’aventura de la seducció.39 Una obra deutora de la novel·la sicalíptica castellana –que té com a models Eduardo Zamacois o Felipe Trigo− i que combina, en proporcionades dosis, la fidelitat descriptiva i l’ingredient eròtic.40 És interessant també posar de relleu que Xuriguera va revisar el text una vegada acabat, tot
37 Sobre la fama de què van gaudir les Pinzellades és altament significativa la nota que li escriu el seu germà Joan Baptista, l’11 d’octubre de 1931: “M’he tornat amb els cabells blancs cercant per tot arreu, armaris, racons, paquets, esgolfes, les teves cèlebres “pinzellades”. A la fi, les he trobat… en un paquet teu de coses velles.” La reproduïm a l’Annex VI (núm. 2).
38 Una mostra d’aquest erotisme matusser el trobem en aquest passatge de la pàgina vint-i-sis: “Por eso nuestros coloquios acaban siendo de la misma manera. Retenido a su lado por el tono sincero de la súplica, viendo en sus ojos toda la bondad y sientiéndola acurrucada a mi vera como una esclava, le estrujo los brazos y las manzanas de los pechos y la carne sedosa de los muslos… ¿Para qué hablar? Me entiende más así, sobándola…”
39 Un exemple és la següent reflexió que es fa el mateix protagonista a la pàgina quaranta-quatre: “El macho, cuando se cree amado eleva los caprichos a la categoría de hechos fundamentales. Y yo padecía este mal”.
40 Sobre la novel·la sicalíptica, vegeu José-Carlos Mainer, La Edad de Plata (1902-1939) (Madrid, Ediciones Cátedra, 1981).
i que no sabem en quin moment va fer-ho; ara bé, les correccions efectuades són en català i, fins i tot, arriba a escriure el final en aquesta llengua. Tal vegada –i només és una hipòtesi– s’havia plantejat traduir-la íntegrament.
Per últim, s’ha conservat, entre els papers dipositats a l’Arxiu Nacional de Catalunya, l’esquema d’Àfrica, que Xuriguera qualifica de novel·la, tot i que segurament no va arribar mai a escriure-la. Amb tota probabilitat es tractaria d’una obra que havia d’explicar les experiències esdevingudes durant el seu servei militar, com si es tractés d’una pinzellada més extensa. Sembla que Xuriguera tenia intenció de confeccionar-la a partir de les notes preses in situ, a la manera d’una crònica periodística de guerra, i potser sota la forma d’un dietari, com s’observa en els dies i mesos que apareixen després del títol en què s’indica el contingut que havia d’incloure cada capítol. L’esquema argumental, que reproduïm fidelment, és el que segueix:
La primera nit al quarter; l’espant.
Sentat enfront de la finestra. Evocació de records.
L’hora de la correspondència (6 març).
El record de la noia deixada (5 juny), (23 juny).
La visita de Balenyà (7 març).
L’obsessió pel temps (10 març), (21 març), (15 abril), (24 juliol).
El trasllat de companyia i la misèria dels llits (10 març).
Passeig al Cementiri (10 març).
Primera sortida al Real (12 març), (17 abril), (22 abril), (14 maig), (15 maig), (17 maig), (27 maig), (31 maig), (27 juliol).
Paisatge (17 març), (8 abril), (10 abril), (14 abril), (25 abril), (26 abril), (19 i 20 maig), (12 juny), (18 juliol), (20 juliol), 26 juliol).
Imaginària (17 març) i la manca d’una peça (18 març), (27 març), (29 març), (13 d’abril).
La madrina de guerra (24 març).
La guàrdia a la pallera (24 març).
El sopar sense pagar (25 març).
Dijous Sant (29 març).
La festa de l’Estandard (31 de març). Un dia, el telegrama ho anuncia i des de llavors hi ha preparatius (2 abril), (3 abril).
El fantasma del camp (5 abril), (17 abril), (18 abril), (20 abril).
El soldat trobat mort a la companyia (6 abril).
El ranxo dolent (16 abril), (24 maig).
Mals tractes (3 maig).
Dies de maig (6 diumenge, maig), (8 maig).
Inquietuds del vestit (13 maig).
Petites molèsties (21 maig), (3 juny), (13 juny), (15 juny), (14 juliol).
Inquietud combats (29 maig), (1 juny), (5 juny), (6 juny), (7 juny).
L’Hospital i el ferit de la cama (6 juliol). Explicar el mort a l’Hospital; l’horror que senten els agonitzants; el calfred dels malalts al veure el buit el dia següent i la presència del capellà i els crits del malalt: “no el vull!, no el vull”.
L’afusellament (11 i 12 juliol).
La primera sortida (15 juliol).
Per a demostrar com veu les coses explicar l’assumpte de la carrabina (21 i 22 de juliol).
També Xuriguera va escriure durant el servei militar alguns poemes. En són una mostra evident “Auguri” i “Amaneix” que van ser enviats a la revista Lleida i publicats en el número 10, aparegut el primer d’abril de 1925.41A la secció “De tot” es van fer ressò de la tramesa: “ R. X. (Melilla). Com ja pot veure en aquest mateix nombre, hem rebut la seva simpàtica carta i els bonics versos que van insertats”.42
41 Aquests poemes, els comentem en el capítol següent de la tesi.
42 [S/s], “De tot”, Lleida, núm. 10 (1-IV-1925), p. 58.