II. ELS ANYS DE FORMACIÓ: LLEIDA (1925-1928)
4. ALTRES COL·LABORACIONS ENTRE 1926 I 1928
Per últim, val la pena esmentar l’únic text en català que va escriure Xuriguera per al diari: es tracta del poema de circumstàncies “Ara se m’acut…”180, dedicat a Josep Estadella amb motiu d’aconseguir, aquest darrer, el Mestratge en Gai Saber en els Jocs Florals de Barcelona.
4. ALTRES COL·LABORACIONS ENTRE 1926 I 1928
Paral·lelament a les seves activitats a Lleida i, posteriorment, a El País, Ramon Xuriguera du a terme entre 1926 i 1928 una sèrie de col·laboracions de caràcter
179 Ramon Xuriguera, “Geli”, El País, 30-III-1927. Els altres capítols d’aquesta novel·la curta es van publicar els dies 5, 8, 10, 16, 17, 21, 23, 24, 26, i 28 de març.
180 Ramon Xuriguera, “Ara se m’acut…”, El País, 26-VII-1928. Val a dir que Xuriguera en aquest poema compara els seus versos amb els de Josep Estadella, tot i que els d’aquest darrer, no cal dir-ho, els considera qualitativament millors.
esporàdic en diverses revistes que abasten el conjunt de la geografia catalana: des de les Terres de Ponent (Programa de la Festa Major de Lleida; Vida Lleidatana;
Renaixement, d’Artesa de Segre) passant per les comarques barcelonines (La Dona Catalana, L’Esquella de la Torratxa i Joventut, de Barcelona; Diari de Mataró; La Gaseta de Vilafranca; La Veu de Sabadell) fins arribar a les de Girona (Marinada, de Palamós; Recull, de Blanes; Revista d’Olot). Unes col·laboracions que inclouen articles escrits expressament per a les revistes o ja publicats anteriorment, sobretot a Lleida; i textos literaris que segueixen els mateixos paràmetres dels que hem anat resseguint. Tot plegat, evidencia la finalitat de Xuriguera de projectar, més enllà de la capital de Segrià, la seva imatge d’intel·lectual i de dinamitzador cultural.
Gràcies al fet de dirigir Lleida, Xuriguera va rebre l’encàrrec de redactar, entre 1926 i 1928, els textos que havien d’acompanyar els programes de la Festa Major de Lleida.
Es tracta de tres articles que intenten realitzar un panegíric de la ciutat amb motiu d’aquesta celebració. “El prestigi de la silueta” és una prosa descriptiva al voltant d’un tòpic: “ni blanca, ni clara, ni pulcra, però esvelta. Lleida és la ciutat de la silueta esvelta”. L’autor no s’està de refermar-ho mitjançant l’ús de la comparació:
Després la Seu. Serena, altiva, allisada, sobre les cases, sobre el turó d’argila atapeïda, com una sageta en l’abundor de l’espai i com un recer al caseriu al fons.
I aquesta és tota l’esveltesa.
El vianant que l’ha vist una vegada la recorda per sempre més. No la sabia confóndrer amb cap altra.181
El segon, “La ciutat que estira els braços”, segueix en aquesta mateixa línia. El motiu és, en aquest cas, el procés de creixença de la ciutat:
Lleida estén els braços devers la planúria del Camp de Mart, a l’encalç del camí de Corbins i a l’altra banda del riu atalaiant la Bordeta.
Té un corrent de vida accelerat que circula amb pena per les estretes rues en voga i cerca esgambi per les afores amb el delit concís d’afirmar-s’hi.182
Es tracta, per tant, de glossar, un procés de canvi que ha convertit Lleida en una ciutat moderna. El tercer i darrer, “La Festa Major”, és, en canvi, força diferent i pot
181 Ramon Xuriguera, “El prestigi de la silueta”, Programa de la Festa Major de Lleida, 1926, s/p. El text va ser reproduït a Lleida, núm. 33 (25-VIII-1926), p. 187. La definició que dóna Xuriguera de silueta és la següent: “La silueta no és pas una cosa aïllada; és un conjunt. No és el riu, ni la serp de cases, ni la nuesa del cloquer. Ho és tot plegat”. La prosa recorda en alguns aspectes l’article “El encanto de Balaguer” que apareixerà a El País, el 21-XII-1927.
relacionar-se amb el text “Las húmedas gracias de Mayo”, publicat a El País: es tracta d’una exaltació de la primavera i, més en concret, del maig, mes en què se celebra la Festa Major. La celebració és, en el fons, la manera de manifestar-se que té la primavera. En els paràgrafs finals, gràcies a la personificació, la Festa Major i la primavera arriben a esdevenir el mateix:
I la festa ve. Entra fent gambirols pel camp amb el vestit verd i un clavell a la boca.
Nosaltres la coneixem prou bé. Fa olor d’aufàbrega i té gust de pera seremenya.
L’emmena el Maig florit i després d’haver-se emmirallat en tots els rierols i d’haver-se mostrat la rossa cabellera a les albades, truca a les portes de la ciutat i s’hi detura.
Cada any acut, rossa de testa, encesa de galtes i àgil de peus. Cada any acut jove i fresca per lliurar-se a la ciutat amb el gest magnànim d’una gràcia.183
Les altres dues revistes de les Terres de Ponent, en què col·labora Xuriguera, durant aquests dos anys són Vida Lleidatana i Renaixement. A la primera, dóna a conèixer dues composicions. D’una banda, el poema “Març, marçot”, bastit sobre el refrany popular i compost paral·lelament a les composicions inicials que apareixen a Lleida.
Ens remet, altra volta, a la poesia de Josep Carner:
Març, marçot…
que ventes les eres i escampes el llot de les carreteres.
Baf d’espiritat en els raconades i fagot irat
en les finestrades.184
De l’altra, “En el traspàs del poeta” que, com hem apuntat, va aparèixer en el número especial de la revista dedicat a Magí Morera i Galícia; és un panegíric a la figura del poeta recentment mort. Es tracta d’un sonet amb una estructura poc habitual
−tres quartets i un apariat− en què Xuriguera presenta alguns dels tòpics que la crítica ha atribuït al poeta lleidatà (com, exemple, la presència de l’habitual paisatge de les Terres de Ponent) i que sintetitza en els dos darrers versos, amb una picada d’ulls cap al
182 Ramon Xuriguera, “La ciutat que estira els braços”, Programa de la Festa Major de Lleida, 1927, s/p.
183 Ramon Xuriguera, “La Festa Major”, Programa de la Festa Major de Lleida, 1928, s/p.
184 Ramon Xuriguera, “Març, marçot”, Vida Lleidatana, núm. 2 (15-V-1926), p. 21.
poema més cèlebre de Morera, “El campanar de Lleida”: “I amb l’horta i el cloquer que l’aire enceta, / llur imatge viurà amb la del Poeta”.185
A la segona publicació, Renaixement, un periòdic quinzenal de tema literari editat a Artesa de Segre i dirigit per J. Bosch i Barrera, només hi veuen la llum textos que ja havien aparegut anteriorment a Lleida.186
La revista de fora de les comarques de Lleida en què trobarem el nombre més elevat d’escrits de Xuriguera, tant poemes com narracions, és La Dona Catalana.187 Dirigit per Magí Murià, el setmanari −que va gaudir d’una certa popularitat entre 1925 i 1934 i que duia el subtítol de “Revista de Modes i de Llar”− donava a conèixer, a més de les informacions de moda, pàgines literàries originals d’escriptors catalans, el més destacat dels quals era Josep Maria Folch i Torres.188Els poemes que hi publica són de temàtica sentimental. Així, “L’agonia de la rosa” palesa una imatgeria decadentista ja que recull el vell tòpic de la rosa que s’esfulla com a símbol de la mort i que recorda les composicions “Unes flors que s’esfullen”, de Joan Maragall i “L’elegia d’una rosa”, de Josep Carner:
La Rosa que em fa penar està commosa
perquè la rosa més ufanosa del roserar, tot just desclosa
s’és començada a desfullar mústia i plorosa.189
“L’hora de l’amor finit”, tal i com indica el seu títol, tracta de la fugacitat de l’amor i els desenganys que aquest sentiment condueix al jo poètic, com ho mostren els versos que el clouen:
Ha creuat amb lleugeresa el desdeny fent-li costat.
185 Ramon Xuriguera, “En el traspàs del poeta”, Vida Lleidatana, núm. 28 (15-VI-1927), p. 150.
186 Es tracta dels poemes “De dos amigues que tinc…”, “Ruella encesa al foc viu…”, “L’estel que s’ha oblidat de la serenor…” i “Llum en la sombra”; i la narració “Història d’uns amors extraordinaris”.
187 Sobre aquesta publicació, vegeu Elisabet Nualart, Eulàlia Trius i Manel Xicota, “La Dona Catalana:
una proposta de literatura popular”, Els Marges, núm. 37 (maig de 1987), p. 103-110.
188 Entre les signatures habituals de La Dona Catalana cal destacar la del lleidatà Fermí Palau, col·laborador de la revista Lleida, i amb qui Xuriguera manté, el 1926, correspondència sobre aquesta publicació. Dues d’aquestes cartes les transcrivim a l’Annex V (núm. 143-144).
189 Ramon Xuriguera, “L’agonia de la rosa”, La Dona Catalana, núm. 41 (16-VII-1926), p. 1.
Ai, de l’ànima malmesa!
Ai, del pit enverinat!
Ai, de l’ànima malmesa per tanta insinceritat!190
Una problemàtica, la del desencís, que també apareix a “Promesa vana”: el títol fa referència a la impossibilitat d’oblidar l’estimada que li ha provocat el desengany malgrat que “si al meu cor s’hi fa més encisera / si al seu augmenta el glaç”. En canvi, l’optimisme vers l’amor i l’estimada el trobem a “Mestressa sou del meu cor”, en què el jo poètic descriu les sensacions que experimenta en sentir-se enamorat després d’una vida “amarga i costanera”; un poema que, com indica el seu títol, recull, una vegada més, el tòpic de l’home dominat per la bellesa de la dona. “Vesperal” comparteix aquesta joia cap a l’estimada del poema anterior: el capvespre serveix per a recordar els moments passats amb la persona estimada:
Cada tarda té un encís a l’hora de l’escolada.
L’amada ensenya un somrís entre la galta apagada i un sospir tremoladís…191
Les dues narracions –subtitulades “Proses sentimentals”− són més interessants i poden considerar-se com les més reeixides de les escrites per Xuriguera aquests anys.
“El retorn” ens explica la història del retrobament del narrador, després de vint anys d’absència, amb la ciutat en què va néixer. La presència d’un amic i, sobretot, la possibilitat de tornar a veure la noia que va estimar, i el fet d’observar els estralls que el pas del temps ha deixat en el seu rostre, provoca que el narrador, abans que aquest esdeveniment es produeixi, decideixi fugir. El més destacat d’aquesta narració, a banda d’insistir en la temàtica del desencís, que ja hem comentat en alguns poemes, és la imatgeria emprada per descriure les sensacions que experimenta el protagonista, semblant a la que trobarem a obres posteriors com la novel·la Volves grises o els contes que integren Espills dormits:
Vagant pel món, tenia a l’ànima l’espillet de la vila nadiua, tan regalada de dolçors, que em temptava de mirar-la-hi sovint. I d’any en any, com més llunyana, més enternidora s’anava fent.
190 Ramon Xuriguera, “L’hora de l’amor finit”, La Dona Catalana, núm. 51 (24-IX-1926), p. 10.
191 Ramon Xuriguera, “Vesperal”, La Dona Catalana, núm. 99 (27-VIII-1927), p. 6.
Delia pel retorn, i un dia fou.
Ai l’espillet fetiller! La catifa maragdina era el rostoll gebrat; la sageta del cloquer, una fita anquilosada, la gràcia del raig de sol, una glaça embrutada…192
La segona narració, “Com una ombra”, es troba impregnada, com “L’agonia de la rosa”, d’un cert decadentisme. El narrador, que cada capvespre surt al camp a llegir, veu darrere el finestral d’una casa luxosa una noia rossa malalta. Un dia, armat de valor, li confessa el seu encís i ella li contesta que feia un any que esperava que donés aquest pas i que l’observava sense dir-li res i que, ara, abans de morir, li volia dir adéu. L’endemà, el narrador, en veure les cortines de la casa sense descórrer, pregunta al jardiner els motius del fet. Aquest li respon que la noia va deixar d’existir la nit passada. Tal vegada, el més aconseguit del text és l’ambientació, de caire decadentista i amarada de melangia, que l’impregna:
La fulla feia un tomb per l’espai i s’ajaçava al trespol com un gemec.
El peu acabava de fer-la cruixir amb la dolorosa delectança de sentir-se el gemec dins l’ànima.
Així, una tarda, baldament la fulla fos ja allisada, el peu restava jup en el terrer sense que fos temptat de donar un pas; que l’ull, a dalt, lliscava una guspira d’il·lusió dessobre una figura tota rossa i tota pàl·lida eixida en un racó del finestral d’un dels xalets de la vorera.
Ull que ets fet per mirar…! La bella tenia l’encís d’una malalta: tot just un llumí a l’esguard i un borrall de neu càndid a cada galta que per un moment clapí en un brom de color…193
El poema aparegut a L’Esquella de la Torratxa, “Si t’ofrena el llavi dolç…”, palesa un nou model a imitar: Joan Salvat-Papasseit. El contingut de les dues primeres estrofes de la composició remet, sens dubte, la cèlebre peça salvatiana “Mester d’amor”:
Si t’ofrena el llavi dolç, no li planyis la besada;
si te l’ensenya tan sols mesura la revolada.
Si el trobes arrecerat no et meni la lleugeresa ja es tornarà enjogassat al delit de l’escomesa.194
Una altra publicació on apareixen poemes de Xuriguera és el Diari de Mataró.
Iniciat el 1923, es tractava d’un periòdic que defensava els ideals d’Acció Catalana i que era dirigit per Marçal Trilla i Rostoll, mentre que la pàgina literària anava a càrrec
192 Ramon Xuriguera, “El retorn”, La Dona Catalana, núm. 67 (14-I-1927), p. 10.
193 Ramon Xuriguera, “Com una ombra”, La Dona Catalana, núm. 69 (28-I-1927), p. 12. La narració té alguns punts en contacte, entre d’altres obres, amb la coneguda El pati blau de Santiago Rusiñol.
de Francesc Rossetti; a tots dos, Xuriguera, els havia dedicat sengles comentaris a Lleida. Els tres poemes que hi hem localitzat són de temàtica diferent. “Llum en la fosca” és una exaltació vitalista de l’amor davant les adversitats:
I es fonguessin en el bes d’una rebrostada ardida, tombats d’esquena a l’adés i de cara a l’ampla Vida.
Perquè del cau del dolor, s’enciressin arborades per la flama de l’amor, dues ànimes migrades.195
“L’hora del descans”, en canvi, tracta de la interrelació entre realitat i fantasia, a partir del tòpic de les dotze campanades, la mítica hora de les bruixes. Per últim,
“Refluix de l’hora breu…” és una meditació sobre el pas del temps i la perennitat dels sentiments amb una imatgeria abstracta que ens remet als darrers poemes publicats a Lleida. A la Gaseta de Vilafranca donarà a conèixer el poema “Parla el cor enamorat…”, en què torna a aparèixer el tema del desengany davant l’amor no correspost. Altres publicacions en què veuen la llum textos de Xuriguera publicats anteriorment a Lleida, són la revista barcelonina Joventut amb els poemes “Blanca i polida” i “Visió d’un cap-al-tard”, i el diari La Veu de Sabadell amb l’article necrològic
“Un record a Teodor Werner”.
Finalment, a les comarques de Girona, Xuriguera també donarà a conèixer alguns poemes. La col·laboració més remarcable és a la revista mensual, de caire literari, Marinada de Palamós, dirigida per Miquel Roger i Crosa. Dels quatre poemes que hi hem trobat, dos també són publicats a La Dona Catalana, “Vesperal” i “Promesa vana”.
Els altres dos, tot i presentar una temàtica sentimental, són força diferents: “Front ma casa hi ha un niu…” ens remet a la poesia romàntica de Bécquer per l’ús de la figura d’una oreneta, la visió de la qual, a diferència del poeta sevillà, inspira en el jo poètic uns sentiments beatífics; “Estens la llum silent”, en canvi, planteja el tòpic, que ja
194 Ramon Xuriguera, “Si t’ofrena el llavi dolç…”, L’Esquella de la Torratxa, núm. 2458 (30-VII-1926), p. 511.
195 Ramon Xuriguera, “Llum en la fosca”, Diari de Mataró, 18-XI-1926.
arrenca de la tradició clàssica, del caràcter de l’estimada com un reflex de la natura.196 El periòdic de tendència catolicosocial Recull i la mensual Revista d’Olot es limitaran a reproduir dues composicions de Xuriguera: “De dos amigues que tinc…”, procedent de Lleida, i “L’hora de l’amor finit”, de La Dona Catalana.
196 Com a curiositat podem indicar que entre 1929 i 1930 Joan Baptista Xuriguera publicarà a Marinada algunes narracions de caire costumista amb el títol genèric de “Quadro”.