AUSTERITAT EN EL SECTOR PÚBLIC

El terme austeritat ha estat, indubtablement, un dels més utilitzats al llarg d’aquests últims anys.

Després d’un període d’expansió econòmica i d’excessos en l’evolució del sector immobiliari, el 2008 s’iniciava un cicle de crisi econòmica mundial amb característiques específiques en algunes regions i, més en particular, en el sud d’Europa, sotmesa a una fèrria disciplina per part de les ins-titucions comunitàries. Cal tenir present, però, que les primeres reaccions a la situació de recessió no van ser immediatament de restricció. Les primeres polítiques impulsades des del govern de l’Estat van estar marcades per una voluntat contracíclica i protagonitzades, en bona mesura, pels municipis. En efecte, la resposta inicial es va formular amb lògica de pla d’inversió mitjançant el

“Fondo para el Estímulo de la Economía y el Empleo”, conegut com a “plans e”. El funcionament d’aquest programa de mesures es basava en la realització de transferències als municipis amb l’objecte de desplegar inversió pública com a mesura de reactivació econòmica. L’agreujament de la crisi i la intervenció de les autoritats europees va aturar en sec aquestes iniciatives i aviat es va adoptar un model de reestructuració i reducció de la despesa.

En aquesta línia, el setembre de 2011 es va produir la modificació de l’article 135 de la Constitució amb la consegüent consagració del principi d’estabilitat pressupostària. Així mateix, aquest prin-cipi es va vehicular mitjançant la Llei Orgànica 2/2012, de 27 d’abril, d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera (LEPSF), que preveu mesures preventives, correctives i coercitives per l’incompliment del principi d’estabilitat financera en el sector públic i, per tant, en les corporacions locals. Els mecanismes de prevenció intenten garantir que no s’incorri en un dèficit estructural i estableixen un llindar de deute preventiu per a evitar la superació dels límits establerts. Les

mesu-Àmbit local

APC 2017 Institut de Ciències Polítiques i Socials

138

res correctives impliquen una formulació d’advertència en cas que no es compleixin els objectius d’estabilitat, de deute públic o de la regla de despesa. Finalment, en cas d’incompliment dels objectius anteriorment esmentats entren en joc mecanismes coercitius, com els plans econò-mic-financers que, segons l’article 21 de la LEPSF, han d’identificar les causes de la desviació de l’ens i establir mesures per tornar als objectius establerts en el període d’un any. L’incompliment d’aquest pla pot comportar la dissolució de la corporació local.

Tal com es pot observar al gràfic 4, l’Observatori ha realitzat un seguiment des de 2009 dels muni-cipis majors de 500 habitants que han dut a terme plans econòmic-financers. Des de 2012 també es compta amb informació sobre els motius pels quals es varen haver d’aprovar aquests plans.

Dels municipis que el 2012 havien aprovat un pla, un 30,8% ho va fer per incompliment de la regla de la despesa, un 66,7% per necessitat de finançament i un 2,6% per ambdós motius. Tanmateix, el 2015 aquests percentatges varien de forma important, ja que dels municipis que van aprovar un pla, un 75,2% va ser motivat per incompliment de la regla de la despesa, un 14,9% per necessitat de finançament i el 10,9% restant per els dos motius.

Gràfic 4. Percentatge de municipis on s’ha dut a terme un pla econòmic-financer (2009-2015)

n: Nombre de municipis

Font: Observatori de Govern Local, Fundació Carles Pi i Sunyer

Àmbit local

APC 2017 Institut de Ciències Polítiques i Socials

139

La LRSAL també va incorporar algunes mesures d’austeritat com la promoció de la fusió de mu-nicipis; la revisió de les entitats instrumentals dependents que conformen el sector públic local;

l’ordenació de les retribucions i dedicacions dels càrrecs electes (comentades en l’apartat ante-rior); la clarificació de les competències locals en l’àmbit de la prestació i gestió de serveis públics, intentant promoure en el principi “una administració, una competència” (tal com analitzarem més detingudament en el proper apartat); la promoció d’una major transparència en la informació eco-nòmica i financera de les entitats locals; l’atorgament a la Junta de Govern Local d’una sèrie de potestats de caire més executiu en decisions pressupostàries i financeres; i en l’àmbit de perso-nal, la reducció de personal eventual i el control de la massa salarial del personal laboral.

Pel que fa a la fusió de municipis, la LRSAL establia un conjunt de beneficis per als ajuntaments que decidissin dur-la a terme, tals com: “l’increment del seu finançament, la preferència en l’assig-nació de plans de cooperació local o de subvencions, o la dispensa en la prestació de nous serveis obligatoris com a conseqüència de l’augment poblacional”. Tanmateix, aquests incentius no van ser suficients per motivar-ne la fusió. Les dades de l’Observatoriens indiquen que cap dels municipis majors de 500 habitants que en formen part s’havia plantejat una fusió amb un o més municipis.

En canvi, altres mesures com la racionalització de les entitats instrumentals dependents que con-formen el sector públic local semblen haver tingut una mica més d’impacte. Tal com podem veure en la taula 18, el percentatge de municipis amb organismes dependents s’ha reduït de 2008 a 2016, especialment els Organismes Autònoms i en menor mesura les Societats Mercantils. Les Entitats Públiques Empresarials són les úniques que, després d’un repunt el 2010, es mantenen força estables. Altrament, el percentatge de municipis que participen en mancomunitats s’ha man-tingut tot i patir un cert descens (veure taula 18).

Àmbit local

APC 2017 Institut de Ciències Polítiques i Socials

140