La percepció de la nostra societat des de la proposta de la modernitat líquida convergeix amb una visió de crisi en la que s’entreveu la finalització d’un model socioeconòmic (Niño Becerra, S; 2010), s’esvaeix els referents de la modernitat (Spaemann, R; 2007) i emergeix la incertesa (Bauman, Z; 2007a). Una situació que segons Pigem, J (2009) respon a un entramat complex que reclama no seguir obviant la dimensió ecològica i psicològica de la crisis.
Des d’aquesta perspectiva la crisi posa en qüestió les relacions entre societat i naturalesa com a reflex de l’organització econòmica i política de la societat vigent. Posant èmfasi a una crisi sòcioambiental com a resultat d’un diàleg entre allò ambiocèntric i allò antropocèntric. En el que la intervenció de la humanitat ha adquirit un nivell d’influència sobre el medi ambient que genera efectes desconeguts fins als nostres temps. Aquests efectes tenen reflex en les estructures socials emergint un bucle retroactiu entre el medi i la societat que en aquests moments comporta el deteriorament simultani d’ecosistemes i comunitats de tot el Planeta.
Un anàlisi global del Planeta permet plantejar com l’impacte de l’acció humana ha contribuït a la producció de variacions en la circulació oceànica, en la composició de l’atmòsfera, en la freqüència dels incendis o en la forma en que es gestiona l’espai (Terrades, J; 2005). Aspectes que es sumen a l’augment de la desertització de grans zones del Planeta, la dificultat per a gestionar els residus i l’evidència incontestable d’un significatiu canvi climàtic (Lovelock, J; 2007). En parallel es produeixen migracions massives que generen conflictes de tota índole i el deteriorament dels entorns urbans. A principis del millenni el 75% de la població occidental ocupava entorns urbans (Terradas, J; 2005), generant una forta pressió sobre aquests espais i un gran abandonament de l’espai rural.
PART II: Marc Teòric 61 L’aproximació global descrita presenta segons Mayor Zaragoza, F (2009)
grans desequilibris en un context en el que la pressió demogràfica comporta plantejar accions a dos velocitats. Una d’extrema urgència davant la desigual distribució d’aliments i l’impacte dels conflictes bèllics. Una altra d’alta urgència davant el deteriorament ambiental global. Es reflexa aquí la societat contemporània com a societat del risc (Beck, U; 1997) com a conseqüència d’un model de relació utilitarista entre individus i medi.
Davant aquesta evidència, han sorgit des dels anys 70 diferents veus de denúncia per a buscar formes alternatives de relacions entre la societat i el medi. Destaca la Conferència d’Estocolm (1972) i el seu informe del Club de Roma Creixement zero o els límits del creixement com a propulsora d’una preocupació entre les necessitats de desenvolupament de la societat i el medi ambient. Anys més tard es materialitza la preocupació per a conciliar desenvolupament i medi ambient en l’informe sobre El nostre futur comú de la Comissió Mundial sobre Medi Ambient i desenvolupament ( Comissió Brundtland, 1987) en el que es presenta el concepte de desenvolupament sostenible com “Aquell desenvolupament que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves pròpies necessitats”.
La proliferació de tractats i trobades governamentals i/o no governamentals ( la Cimera de la Terra i el Fòrum Global de Rio de Janeiro (1992), el Protocol de Kyoto ( 1997, 2005) o la Cimera Mundial sobre el desenvolupament sostenible a Johannesburg (2002), entre altres) posen èmfasi en el caràcter urgent i global dels problemes sociòambientals i en la corresponsabilitat dels diferents agents socials.
En la preocupació per a buscar alternatives per a conciliar el model socioeconòmic i el desenvolupament sociòambiental, possiblement el
PART II: Marc Teòric 62
terme que ha tingut més èxit ha estat el de Desenvolupament sostenible proposat per l’informe Brundtland (1987). En essència el desenvolupament sostenible vincula les generacions actuals amb les futures sota el principi que l’impacte de les formes de vida contemporànies no ha de posar en perill el de les generacions futures.
Un concepte que alberga que el medi ambient està estretament relacionat amb el desenvolupament perquè, com un tot integral, condiciona la vida humana, incloent l’activitat econòmica i social, a través de tres funcions: com a font de recursos naturals, com a hàbitat humà en el que es concentra l’activitat residencial, econòmica, social, política i cultural i com a mitjà d’absorció de residus.
El concepte de desenvolupament sostenible ha generat, a la vegada, una gran polèmica i controvèrsia entre els moviments alternatius, ja que desenvolupament i sostenible són dos paraules contradictòries, associant-lo a l’anomenada ecològica superficial (Mayor Zaragoza, F;
2009) en la que no es qüestiona el model social en profunditat i es tendeix a un tipus d’acció que permet la generalització del model social occidental amb petits ajustaments en les formes de vida.
Davant aquest model es proposta l’ecologia profunda (Mayor Zaragoza, F; 2009) que pren com a principi que la única forma de donar resposta a la crisi sòcioambiental és donar un gir copernicà als models de vida actuals. Una proposta que integra diversitat de corrents alternatius segons Elizalde, A (2009) com el Capitalisme Verd, la Desmaterializació, el Decreixement, la Biomínesis, el Sumak Kawsay, l’Ètica del consum, el Principi d’abaixament o el Slow Food, entre altres. Un fet que manifesta com si be existeix un consens força generalitzat del que significa insostenible (contaminació de l’aigua, pollució humana, residus, ineficiència energètica...com a exemples) encara no existeix una definició conjunta i compartida del que significa la sostenibilitat (Hopkins and McKeown (2002) dins Tilbury, D; 2005).
PART II: Marc Teòric 63 L’aproximació a la crisi sòcioambiental des d’una perspectiva de la
societat moderna líquida posa èmfasi en el conflicte i en la negociació entre punts de vista per a construir noves formes de pensar i actuar i construir i compartir un concepte de sosteniblitat que dialogui entre allò ambiocèntric i allò antropocèntric. Un escenari que segons Mayer, M (2002) planteja el repte de formular preguntes i problemes correctament plantejats i compartits per a indagar en noves relacions i organitzacions alternatives que permetin crear i projectar escenaris futurs
En definitiva la crisi actual respon segons Pigem, J (2009) a un joc de percepcions en les que conviu una mala crisi i una bona crisi. A on la mala crisi s’associa al pas final de la modernitat des d’una colonitizació de la naturalesa i una necessitat de control de les regles de joc. En el que la bona crisi pren com a marc la cultura postmoderna, en la que hi ha un diàleg entre economia i cicles naturals, entre persona i societat per tal de construir una societat més sabia i ecològica. Des d’aquesta perspectiva la crisi es converteix en una oportunitat per a buscar una relació dinàmica i dialògica entre societat i medi des de la recerca de nous referents epistemològics.
Hi ha una bombolla molt més antiga i molt més gran que la bombolla bursàtil i la bombolla immobiliària. És la bombolla epistemològica: la bombolla en la que flota la visió economicista del món, la creença en l’economia com un sistema purament quantificable, abstracte i autosuficient, independent tant de la biosfera que la alberga com de les inquietuds humanes que la nodreixen.
Pigem, J. (2009): Hacia una buena crisis. La vanguardia, 11/03/2009