La tradició periodística de la premsa esportiva d’àmbit general sempre ha coincidit amb l'expansió de la indústria periodística. No obstant, l’escrita en llengua catalana ha tingut la particularitat que quan no s'ha pogut editar lliurement premsa informativa o política, la premsa esportiva ha tingut un creixement de lectors, especialment en el barcelonisme (Figueres, 1992: 29).
L’enorme popularitat adquirida pel futbol va ser el gran motiu pel qual s’explicava el creixement proporcional de la premsa esportiva a Espanya durant la dictadura franquista. Tal i com diu Shaw, hi havia a totes les províncies un diari esportiu de publicació setmanal dels quals només uns quants han desaparegut fins l’actualitat.
Però van ser els diaris esportius de publicació diària els que van assolir les majors xifres de vendes, i es localitzaven a tres de les grans ciutats del país: Madrid, Barcelona i Bilbao. De fet, continuen sent les ciutats amb el major nombre de diaris esportius venuts.
21- De la Viuda, A. i González Aja, T. (2012). Héroes de papel: El deporte y la prensa como herramientas de propaganda política del fascismo y el franquismo. Una perspectiva histórica comparada. Historia y Comunicación Social, 17, 41-68.
A Madrid el diari Marca, fundat l’any 1938 pel falangista Manuel Fernández Cuesta, va ser durant molts anys el diari amb el major número de vendes a Espanya amb 400.000 exemplars al dia. Només el superava el diari generalista de l’ABC. Després de la creació al desembre de 1967 del diari esportiu que rivalitzava amb el Marca, l’As, el primer va patir una caiguda de la meitat d’exemplars venuts. Pel que fa a Barcelona, Dicen i Mundo Deportivo eren els diaris esportius més destacats, però La Vanguardia Española era el diari més venut (Shaw, 1987).
Shaw explica el predomini del futbol a la premsa esportiva del moment:
Los periódicos específicamente deportivos y las páginas deportivas de los periódicos
«serios» concentraron casi la mitad de su atención en el fútbol, reflejando así el predominio que el «deporte rey» ejercía sobre el deporte español en general durante el franquismo. Aparte de la interrupción del fútbol durante el verano, sólo en raras ocasiones otro deporte lograba acaparar los titulares; moralmente era una saga
cotidiana de batallas por la Liga y la Copa, de traspasos, lesiones y controversias (Shaw, 1987, p. 70).
3.3.1. Control i censura
Dins del context descrit anteriorment, es va desenvolupar la premsa esportiva als primers anys de la dictadura franquista. Shaw (1987, p. 70) creu que “es una opinión difundida la de que el periodista deportivo durante el franquismo gozó de una libertad e independencia que se negaron a la mayoría de sus colegas”. Aquesta idea es pot extreure de les “Normas para los redactores deportivos” publicades dins del primer número del Boletín Oficial de la Delegación Nacional de Deportes (BODND) a l’abril de 1943. Segons Alejandro de la Viuda Serrano i Teresa González Aja21, en aquestes
normes es parla d’una certa llibertat de crítica, la qual només estava limitada pel criteri de cada periodista.
No obstant, la realitat viscuda pels periodistes esportius va ser molt diferent. Malgrat que no estiguessin sotmesos al control de la censura directa del Ministerio de
22- De la Viuda, A. (2015). Las consignas de censura de tema deportivo en la prensa española del primer franquismo: un estudio documental. Fonseca, Journal of Communication, 10, 263-294. Recuperat de
http://revistas.usal.es/index.php/2172-9077/article/view/12919/13293 Información y Turismo, el comportament era supervisat per la Comisión de Prensa y Propaganda de la Delegación Nacional de Deportes (Shaw, 1987, p. 70). Per tant, el periodisme esportiu es trobava absolutament controlat, organitzat i manipulat durant tota la etapa de la dictadura franquista.
El règim volia ocultar la difícil realitat de la societat espanyola als primers anys de la dictadura. Per aconseguir-ho, utilitzava els mitjans de comunicació com a eina fonamental per transmetre les idees fonamentals del Movimiento i per assolir l’adoctrinament de la població. També es va reconèixer la gran importància de la premsa esportiva en l’àmbit educatiu. Al 1941, l’òrgan encarregat del control de la premsa, la Delegación Nacional de Prensa (DNP), reconeixia en una consigna política reservada “la gran influencia que sus reseñas y críticas (las de la prensa deportiva) ejercen en la educación popular”. Per tant, la transcendència de l’esport a la premsa espanyola creixia exponencialment i es reflectia, amb aquesta consigna, de manera oficial (de la Viuda i González, 2012).
De la Viuda i González arriben a la següent conclusió al respecte de la premsa esportiva: “El gran problema de la prensa deportiva era, como también lo fue de la general, la uniformidad de contenidos debido a la acción preventiva de la censura. Esta se llevaba a cabo mediante dos herramientas básicas: las notas de inserción obligatoria y las consignas”.
3.3.2. Consignes
Alejandro de la Viuda Serrano22 explica que el criteri fonamental de les consignes en el tractament periodístic dels temes esportius era la prohibició de barrejar l’esport amb la política. Segons les paraules del Director General de Prensa a finals de 1939, Enrique Giménez Arnau, es censurava qualsevol “afirmación que pueda alterar el aspecto deportivo de la cuestión y convertirla en asunto político". Per entendre la influència d’aquesta consigna cal tenir en compte que, en un moment històric
23- Ruiz, M. (2003). Censura y consignas en la prensa franquista. Algunos ejemplos de dirigismo informativo. Ámbitos, 10 (p. 3).
important per una Espanya submergida en un context completament polititzat, qualsevol fet transmès en el món de l’esport podia contenir alguns detalls de caire polític.
La premsa esportiva creixia i acaparava més cobertura mediàtica amb el pas dels anys, tal i com s’ha argumentat amb anterioritat. Tot i així, les conseqüències viscudes durant la Segona Guerra Mundial i l’enorme repressió interna executada per la
dictadura franquista es sumaven a la manca d’inversió en l’esport espanyol, provocant que un percentatge important de quota mediàtica es centrés en temes polítics. Es van enviar una xifra considerable de consignes referents a temes esportius o vinculades d’alguna manera amb l’esport als mitjans de comunicació entre 1939 i 1945 (de la Viuda, 2015).
Manuel Ruiz Romero23considera que “Podríamos resumir que la evolución de una Ley de Prensa a otra, significa la evolución de la censura a la consigna, sin que ello
signifique que una u otra dejen de existir en cada uno de sus periodos”.
El maig de 1941 va suposar la pèrdua del control del grup de Falange constituït entorn a Ramón Serrano Suñer sobre la premsa, la propaganda i la censura en favor dels col·laboradors fidels de José Luis Arrese, la nova figura emergent del Movimiento. Cal destacar aquest fet perquè va significar el pas definitiu de la submissió de Falange al poder de Franco. Es tractava d’un aspecte vital pel futur de la dictadura i per la consolidació del poder del Caudillo. Aquest canvi al control de la premsa va afectar a les consignes. A partir del juny de 1941, que suposava el primer mes complet del nou poder després de la successió Suñer-Arrese, es va produir una nova numeració de las consignes. Es tractava d’un gest per manifestar la voluntat de començar una nova etapa de la censura de la premsa a través de les modificacions en el seu fons i en les seves formes (de la Viuda, 2015, p. 277).
De la Viuda (2015) considera que és important explicar l’existència de dos tipus de consignes: aquelles que es dirigien als propis organismes de censura (caps provincials
24- De la Viuda, A. (2014). «La censura del tema deportivo en la prensa durante la posguerra española (1939-1945)» (Tesi doctoral, p. 232). Recuperat de
http://oa.upm.es/33813/1/ALEJANDRO_DE_LA_VIUDA_SERRANO.pdf de premsa i altres jerarquies) i les que s’enviaven directament als directors dels mitjans escrits, radiofònics o d’agències de notícies. Les primeres eren normes
d’actuació per a l’aplicació de la censura prèvia a la publicació de les informacions. Per la seva banda, les segones eren ordres directes als mitjans de comunicació basades en la necessitat d’autoregular-se: l’autocensura dels propis periodistes abans de la revisió dels censors.
La construcció d’un sistema de censura per controlar la premsa basat en les consignes requeria una vigilància activa sobre l’efectivitat d’aquestes i una previsió de sancions amb casos d’incompliment per part dels mitjans. En aquest sentit eren nombrosos els exemples de sancions als diaris perquè no complien les consignes o ho feien amb retràs. Les advertències sobre possibles sancions por no complir les ordres també eren habituals, reflectint la importància que els periodistes devien donar-les per evitar les multes. Tot allò que no fos el total compliment de les consignes suposava la imposició de les sancions previstes segons cada cas (de la Viuda, 2015).
3.3.3. Notes de premsa
Els primers anys de postguerra van estar marcats per la inserció obligatòria de notes de premsa als diaris. Segons Alejandro de la Viuda Serrano24, es tractava d’una pràctica habitual de censura per part del règim franquista. Els sectors organitzatius de FET i de les JONS, és a dir, l´únic partit responsable de la gestió de la censura de qualsevol expressió cultural, realitzaven comunicats sobre les seves activitats quotidianes i altres temes d’interès segons el seu criteri. Posteriorment, s’enviaven als òrgans censors de la premsa, els quals s’encarregaven de la inserció a tots els diaris estatals. La previsió de multes i sancions en cas de desobediència obligaven als mitjans, tant de premsa escrita com radiofònics, a publicar i emetre respectivament les corresponents notes. La redacció de les notes de premsa, però, havia de mimetitzar-se amb l’estil del periodista o, com a mínim, que ho semblés per tal d’ocultar l’organisme productor. Tot per
afavorir la sensació d’objectivitat i d’independència dels mitjans de comunicació.
En l’àmbit esportiu, la tesis doctoral feta per de la Viuda Serrano explica l’entramat pel qual es produïen les notes de premsa:
“En el caso del deporte, las tres organizaciones de FET y de las JONS que más ejercieron estas prerrogativas en cuanto a la publicación de sus notas de prensa fueron, sin duda, la Delegación Nacional de Deportes, la Delegación Nacional de la Sección Femenina (dependientes ambas de la Secretaria General del Movimiento) y la Dirección General de Seguridad (encuadrada dentro del Ministerio de la Gobernación o del Minisiterio del Interior, dependiendo del momento). Por su parte, los órganos de censura estuvieron [...] en manos del Ministerio de la Gobernación hasta mayo de 1941, fecha en que pasan a depender también de la Secretaria General del
Movimiento. Desde julio de 1945 se integraran en el Ministerio de Educación Nacional”.
Els organismes amb competències de censura en premsa podien controlar la inserció de totes les notes de premsa que volien publicar tant la Delegación Nacional de Deportes com la resta d’institucions als diferents diaris. Tot i així, de la Viuda Serrano destaca que la Delegación Nacional de Prensa també participava en aquest entramat quan ho necessitava. Les seves crítiques i les seves sancions als periodistes i analistes esportius van ser les principals raons.