2. CAPÍTOL I: EL PARC: DE LA NATURALITZACIÓÉ DE LA MÓDERNITAT A LA MÓDERNITZACIÓÉ DE LA NATURA
2.2 Modernitzar la natura: el parc «científic»
La segona etapa en l’agenda cientíófica del parc començaà quan es creaà un organisme municipal per a dirigir les col·leccions del Museu Martorell i les d’una nova instal·lacioó: el Parc zooloàgic.
En aquest organisme hi tenien representacioó diverses institucions cientíófiques de la ciutat. De fet, com es veuraà, foren dues Juntes les que gestionaren el parc abans i despreós de l’impaàs de segle i les difereàncies entre elles prou notables, sobretot quant al caraàcter «nacional» que determinaà el canvi políótic a la ciutat. Totes dues, peroà, compartiren una concepcioó de la natura que posava l’accent en la gestioó racional dels recursos naturals. Aquesta recerca se centra sobretot en la segona d’aquestes Juntes, creada just en iniciar el segle XX, peroà per a comprendre’n els matisos cal coneàixer tambeó l’accioó de la que l’havia precedit.
El projecte de Fontsereà havia incloàs la construccioó de la Casa de las Fieras per donar un toc exoàtic al parc. En temps de l’Exposicioó Universal hi havia animals circulant pel parc, com s’ha vist amb els bous, que eren una atraccioó de la Vaquería, instal·lacioó on la gent podia fer berenar i tastar la llet. El 1886, Francesc d’Assíós Darder i Llimona (1851-1918), polifaceàtic veterinari, taxidermista, director de revistes i llibres d’histoària natural de la ciutat, que eós un dels protagonistes d’aquesta recerca, demanaà que es reformeós el parc per tal d’afegir nous atractius -animals-, altres que la mera exhibicioó de «vegetacioó monoàtona.»24 La seva demanda es va satisfer al cap d’uns anys amb la inauguracioó del Parc zoològic d’aclimatació i naturalització, el 24 de setembre de 1892, amb la qual cosa la preseància d’animals al parc s’esdevingueó amb un caraàcter permanent. La nova instal·lacioó del parc afegia una col·leccioó (d’animals vius) a les mencionades del Museu Martorell, que, a partir de 1893, es dedicaà exclusivament a la histoària natural.
Amb l’objectiu d’organitzar les instal·lacions d’histoària natural del parc, l’ajuntament creaà l’any 1893 la Junta técnica de los Museos de Ciencias Naturales, Parque Zoológico y Jardín Botánico. Malgrat l’ambicioó del nom d’aquesta Junta técnica, la limitada autonomia d’accioó i de recursos feu que la seva activitat estigueós praàcticament destinada al sosteniment de les dues institucions esmentades i que es dediqueós baàsicament a l’aàmbit de la zoologia. En el seu programa, la «natura» es presentava despullada de qualsevol efecte dramaàtic i sota una moral molt meós utilitaària, encaminada a controlar, explotar i millorar els recursos naturals per aconseguir una major prosperitat i benestar per a la societat i el paíós.
2.2.1 Fer de la zoologia una cieància productiva
El nom del zooloàgic reflectia l’agenda de Darder: Parc zoològic d’aclimatació i naturalització.
La idea d’aclimatar espeàcies econoàmicament uótils procedents de diverses regions del moón al clima europeu fou molt atractiva a mitjan segle XIX, sobretot a Gran Bretanya i a França.25 Se
24 Francesc DARDER: «(Ciudadella),» El Naturalista 3, 28 de febrer de 1886, p. 19. Reimprès a La Vanguardia, el 4 de març de 1886, pp. 4-5.
25 Sobre el moviment d’aclimatació del segle XIX, vegeu: Michael OSBORNE: Nature, the Exotic, and the Science of French Colonialism, Indiana University Press, Bloomington: 1994.
suposava que els animals exoàtics podrien proporcionar carn, ous, llana i pells com tambeó traccioó animal a les economies nacionals. Peroà a la deàcada de 1870 aquest moviment havia perdut impuls perqueà no havia aconseguit ser econoàmicament viable, i caigueó en decadeància com a projecte de recerca.26 A Espanya el «moviment d’aclimatacioó,» estretament associat al franceàs, estigueó encapçalat per l’eminent naturalista Mariaà de la Pau Graells (1809-1898).
Graells havia fundat l’any 1858 un parc zooloàgic d’aclimatacioó als terrenys del Jardín Botánico de Madrid que, quan al cap d’una deàcada hagueó de tancar poc despreós de la revolucioó de 1868, no pogueó mostrar praàcticament cap eàxit pel que fa a l’aclimatacioó.27
Darder es considerava a si mateix continuador dels aclimatadors francesos i del propi Graells.
El seu principal intereàs se centrava en els cavalls peroà tambeó es dedicaà a la cria de camells, llames, entre d’altres. Els productes que s’obtenien dels animals (pells, carn, ous, etc.), com tambeó individus vius que es venien en subhastes, constituíüen una part dels ingressos per al zooloàgic. En aquest sentit, el zoo de Barcelona eós força atíópic si es compara amb altres zoos europeus de l’eàpoca.28 La historiografia recent ha mostrat com el model de zoo de la primera meitat de segle XIX, enteàs com un espai per a les classes altes i alfabetitzades i com un lloc per a la recerca en zoologia, no era sostenible i, per la pressioó econoàmica, es convertíó en un espai per a la cultura de masses: admetia tothom qui pogueós pagar l’entrada i proporcionava un maàxim de diversioó i entreteniment (animals exoàtics i rars, restaurants i concerts, muntar ponis per a la canalla). Aquesta idea de convertir la histoària natural en una activitat econoàmicament uótil era un element nuclear de l’informe per al desenvolupament del parc que la Junta técnica presentaà a l’ajuntament l’any 1899. En aquest s’advocava per promocionar les instal·lacions cientíófiques, mencionant en especial l’aclimatacioó de noves espeàcies al zoo i la creacioó d’un Aquarium. Els esforços es dirigien a la classe treballadora amb la intencioó que poguessin cultivar plantes i criar animals com un mitjaà complementari de subsisteància i que, d’aquesta manera, poguessin satisfer les seves necessitats alimentaàries i de salut d’una forma econoàmica.29 En aquest sentit, el parc i les seves institucions es concebien com a productors i distribuíüdors de coneixement i d’espeàcimens.
Un altre exemple il·lustratiu d’aquesta concepcioó de la Junta técnica que entenia la natura com un recurs per a ser explotat econoàmicament el tenim amb el Museu Zooteàcnic, inaugurat l’any
26 William Craig ANDERSON: «Climates of opinion: Acclimatization in nineteenth-century France and England,»
Victorian Studies 35:2 (1992), 135-57.
27 Santiago ARAGÓN: El Zoológico del Museo de Ciencias Naturales de Madrid. Mariano de la Paz Graells (1809-1898), la sociedad de aclimatación y los animales útiles. Museo Nacional de Ciencias Naturales, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid: 2005, 142-188 i 199-200.
28 Sobre els orígens del parc zoològic de Barcelona i i una aproximació al seu vessant aclimatador, vegeu: Emili PONS:
El Parc Zoològic de Barcelona. Cent anys d’història, Edicions 62, Barcelona: 1992; Oliver HOCHADEL: «El domador...,» art. cit.; Oliver HOCHADEL i Laura VALLS: «Civic nature...,» art. cit.; Oliver HOCHADEL i Laura VALLS: «De Barcelona a Banyoles: Francesc Darder, la història natural aplicada i la Festa del Peix,» a Crisanto GÓMEZ, Josep Maria MASSIP i Lluís FIGUERAS (eds.): Dels museus de ciències del segle XIX al concepte museístic del segle XXI: Cent anys del Museu Darder de Banyoles, CECB (Quaderns 37), Banyoles: 2017, 23-41.
29 Junta técnica de los Museos de Ciencias Naturales, Parque Zoológico y Jardín Botánico [JUNTA tècnica de CIÈNCIES NATURALS]: Informe relativo a la organización y sucesivo desenvolvimiento de los Museos y Parque histórico-naturales de Barcelona, Barcelona: 1899, p. 25.
1899, a la seccioó maríótima del parc, tambeó sota la direccioó de Darder.30 Se sap que hi havia cinc seccions, dedicades a l’anatomia comparada, l’embriologia, la caça i la pesca, una biblioteca i un gabinet de lectura, peroà se’n desconeix la distribucioó i com es van exposar els materials. Els objectes (animals morts, pells, plomes, etc.) provenien en part del zooloàgic i en part de la col·leccioó privada de Darder,31 i s’acompanyaven d’informacioó que havia de mostrar possibles aplicacions industrials tot i que no se sap l’impacte real que va tenir.32 A difereància del Museu Martorell, el Zooteàcnic tenia una clara i explíócita intencionalitat d’utilitat praàctica.
2.2.2 Nacionalitzar la natura
La creacioó, l’any 1906, de la Junta de Cieàncies Naturals de Barcelona, en substitucioó de l'anterior Junta técnica, va suposar un gir en l’agenda cientíófica del parc. La nova junta es constituíó com a entitat autoànoma municipal i ho feu en el context d’aparicioó dels primers partits políótics moderns, concretament de la Lliga Regionalista de Catalunya, que van irrompre a l’escena políótica barcelonina i que estaven desplaçant els partits dinaàstics dominants fins aleshores. A difereància de l’anterior, aquesta Junta disposava d’un pressupost per a executar el seu propi programa. El concepte de natura de la nova Junta va diferir del de la seva predecessora sobretot per l’especial atencioó que va donar a la identitat nacional.33 La natura, com s’intenta mostrar en el transcurs de la recerca, no s’invocava pels seus valors esteàtics sinoó per nous objectius «nacionals,» en lligam amb els plantejaments políótics de la Lliga.
L’any 1907, la Junta endegaà un ambicioós programa de popularitzacioó de cieàncies naturals fora de les parets de les institucions cientíófiques del parc que es va formular a traveós d’un seguit d’instal·lacions i exposicions al parc. Aquesta recerca, com s’ha explicat, se centra en tres d’aquestes instal·lacions que, per la seva importaància, es considera que poden permetre capturar els objectius i les intencions generals del programa de la Junta. Aquestes exposicions es van basar en un concepte utilitari de la natura, molt en la líónia amb l'agenda de la Junta anterior. L’objectiu era mostrar que es podia millorar la natura com a recurs. Les diverses
«cultures» que es van promoure al parc (cunicultura, apicultura, canaricultura, sericultura, etc.) anaven dirigides a desenvolupar induóstries auxiliars a l'agricultura i fer que els recursos naturals fossin meós productius. Alhora, aquesta natura, que es podia millorar graàcies al coneixement cientíófic, transitava de la ciutat cap al territori i viceversa i era exhibida com a element instructiu i moralitzador, de tal manera que ella mateixa es reconfigurava.
30 La recerca sobre aquest museu encara és molt escassa. Vegeu: Rossend CASANOVA: «El museo zootécnico de Barcelona. Uso y abuso del patrimonio efímero tras la Exposición Universal de 1888,» a: Arte e identidades culturales : Actas del XII Congreso Nacional del Comité Español de Historia del Arte, CEHA, Oviedo: 1998, 425-432; Oliver HOCHADEL i Laura VALLS: «Civic nature...,» art. cit.; Laura VALLS: «El museo...,» art. cit.
31 Era una pràctica comú a tot Europa que els animals «interessants» que morien als zoos tinguessin la seva
correspondència al museu d’història natural i, ja fossin dissecats o bé muntats els esquelets, passaven a exposar-se a les col·leccions regulars del museu. Per això, sovint s’anomenava al museu, «cementiri del zoo.»
32 Anuario Estadístico de la Ciudad de Barcelona, año I, 1902, Henrich y Cía., Barcelona: 1903, p. 309; Rossend CASANOVA: «El museo zootécnico..., art. cit., p. 428; Laura VALLS: «El parc...,» cit., p. 13-15; Oliver HOCHADEL i Laura VALLS: «Civic nature...,» art. cit., p. 34.
33 Sobre el caire nacionalista de la ciència a principis de segle XX, vegeu: Antoni ROCA ROSELL i Vicent L.
SALAVERT: «Nacionalisme i ciència...,» art. cit.
Efectivament, en totes les instal·lacions examinades es va establir un intens traànsit d'objectes i de coneixement entre la ciutat i el camp. Les roques, com tambeó els ossos i ullals de grans mamíófers extingits, havien vingut del camp a la ciutat; en canvi, els peixos seguiren la trajectoària inversa: es dirigien al camp. Graàcies a la tasca cientíófica, curatorial i artíóstica de les institucions del parc, els objectes recollits, fossin vius, morts o inerts, eren «purificats,» com diu Latour, i adquirien o reforçaven nous significats. Aquest filtre «urbaà» era el que permetia presentar la natura com a una categoria diferenciada, «moderna,» susceptible de ser controlada, explotada i millorada. Per a modernitzar el paíós i garantir la riquesa no n’hi havia prou amb la natura tal com la brindava el territori, en estat «salvatge» o en «brut.» Calia el coneixement cientíófic per a millorar la natura paàtria i fer efectiva aquesta modernitzacioó. Pel mateix proceós que la natura esdevenia moderna, tambeó es nacionalitzava. Aquest eós un dels aspectes clau que es vol posar de manifest en analitzar el programa de popularitzacioó de la Junta al parc. Ara beó, la suposada modernitat de la natura que concebia la Junta, sobretot en termes productius, es pot posar en dubte o relativitzar quan es relaciona amb el pensament dels seus representants i membres. Aleshores aquella concepcioó de la natura pot revelar signes meós conservadors i reaccionaris.
La concepcioó de la natura estava encarnada en una seàrie de persones que formaven part de la Junta i que mantenien estrets vincles amb els intel·lectuals de la Lliga Regionalista. El perfil ideoloàgic predominant, doncs, estava representat per naturalistes de pensament catalanista i conservador, com Artur Bofill (1844-1929), director del Museu Martorell i secretari de la Junta; Jaume Almera (1845-1919), canonge i catedraàtic de paleontologia al Museu del Seminari Conciliar de Barcelona; i Norbert Font i Sagueó (1874-1910), mosseàn i geoàleg, que va ser l’aànima del programa de la Junta al parc. Per coneàixer amb meós detall el seu perfil ideoloàgic cal saber com estava constituíüt aquest organisme i fer un breu apunt biograàfic de dues de les seves figures meós significatives com foren el canonge Jaume Almera i el mosseàn Norbert Font i Sagueó. Meós endavant, en el curs de la recerca i quan sigui oportuó es podran ampliar les informacions sobre l’activitat d’aquests naturalistes o presentar altres personatges que puguin ser rellevants, com ara l’enginyer de mines Lluíós Mariaà Vidal (1842-1922) o l’esmentat veterinari Francesc Darder. Aquesta introduccioó, peroà, se centra sobretot a presentar els principals protagonistes de la recerca.
Els primers anys de l’anomenada Solidaritat Municipal, 1905-1908, regionalistes i republicans units promogueren a Barcelona tot un seguit d’actuacions innovadores sota el lema Higiene i Cultura. Una d’elles fou la creacioó, l’any 1906, de la Junta municipal de Cieàncies Naturals a partir d’una proposta conjunta dels regidors Santiago Mundi i Giroó, Francesc Puig i Alfonso i Ferran de Sagarra i de Siscar, republicaà el primer i regionalistes els dos darrers.34 La Comissioó de Cultura del consistori, en queà va sobresortir especialment la labor del regidor catalanista Lluíós Duran i Ventosa (al costat de la del radical Hermenegildo Giner de los Ríóos), va impulsar tambeó la construccioó dels moderns Grups Escolars, la renovacioó pedagoàgica en el nivell primari amb la implantacioó dels «sistemes montessori» (1913), les escoles del bosc i maríótimes, els estudis de Muósica i Teatre, Laboratoris Teàcnics de tota mena, la Junta de
34 Josep Maria CAMARASA: Cent anys..., op. cit., p. 40.
Museus. Era l’accioó concreta amb queà els «noucentistes» volien plasmar el seu ideari a traveós d’un intervencionisme civilista.35 Durant els anys previs s’havia produíüt una coincideància entre els processos de fixacioó políótica, de fixacioó teoàrica i de fixacioó cultural-filosoàfica noucentista que va culminar, el 1907, en un ampli proceós d’accioó puóblica i institucional. Torras i Bages havia reeditat la seva obra La Tradició Catalana (1906), Lluíós Duran i Ventosa havia editat Regionalisme i Federalisme (1905) i Eugeni d’Órs, amb les intervencions periodíóstiques de Xeànius, sancionaà filosoàficament les teoritzacions políótiques del seu mentor Prat de la Riba, qui el 1906 havia publicat La Nacionalitat Catalana, obra clau de la teoritzacioó del catalanisme políótic.36
La Junta de Cieàncies Naturals formava part d’aquest seguit d’actuacions i comptaà amb l’impuls destacat de Duran i Ventosa per administrar els serveis municipals radicats al parc de la Ciutadella, una iniciativa que, segons Aragoneàs, havia sortit del canonge Almera.37 Es va concebre des de bon començament com un organisme autoànom que havia de comptar amb la representacioó i dedicacioó d’experts per al seu funcionament que serien els que permetrien donar-li el caraàcter instructiu: «El interés cada día creciente de dar carácter científico á todos aquellos elementos que se ponen al alcance del público, para perfeccionar su gusto, encaminar sus sentimientos, mejorar su cultura y aun alentarle en sus lícitas distracciones, hace todo punto indispensable mejorar ... los medios encaminados á conseguir tan útiles y provechosos efectos.»
Segons els promotors la ciutat podia faàcilment assolir aquell resultat comptant amb els elements de queà ja disposava: «existe en el Parque de Barcelona la Colección Zoológica, el Museo Martorell y el Museo Zootécnico ... no existe parque botánico. Sujeto todo ello á un plan científico que se encargarán de estudiar y plantear personas de reconocida competencia en cada una de las materias que aquél abarcase, podría llegarse con no gran esfuerzo, á hacer del Parque de Barcelona no tan sólo un sitio de rereo si que también de instrucción en las distintas ramas de las ciencias naturales.» Aquest plantejament nomeós es podia aconseguir amb una Junta creada uónicament amb aquesta finalitat i amb la dedicacioó exclusiva dels vocals teàcnics escollits per les entitats. Nomeós aixíó, «Excelentísimo señor, podría abrigarse la legítima esperanza de que llegara á ser una realidad la apetecida creación del Jardín botánico, el deseado mejoramiento de los Museos Zootécnico y de Ciencias Naturales y el ... acrecentamiento de la Colección Zoológica ... en las mejores condiciones para servir y favorecer la instrucción general, en la forma ... que impone la numerosa población de nuestra ciudad.»38
La Junta era presidida formalment per l’alcalde i constituíüda per quatre regidors i vuit experts.
Dos d’aquests, els catedraàtics de cieàncies naturals de la Universitat i de l’Institut Provincial de Segon Ensenyament, ho eren per raoó del seva posicioó acadeàmica. Dos meós ho eren per designacioó del consistori. Els quatre restants ho eren per eleccioó a caàrrec de compromissaris d’una seàrie d’entitats de la ciutat amb finalitats relacionades amb l’estudi de la natura, entre les quals hi figuraven la Institucioó Catalana d’Histoària Natural, la Reial Acadeàmia de Cieàncies i
35 Jordi CASASSAS: Intel·lectuals, professionals..., op. cit., pp. 146-147.
36 Jordi CASASSAS: Intel·lectuals, professionals..., op. cit., p. 142.
37 Citat a Jordi BOHIGAS: ‘Per Déu...’, op. cit., p. 288.
38 JUNTA de CIÈNCIES NATURALS: «Bases de constitución de la Junta Municipal de Ciencias Naturales,» Memoria correspondiente al año 1910, Imprenta Moderna de Guinart y Pujolar, Barcelona: 1910, annex A.
Arts, la Facultat de Farmaàcia, l’Institut Agríócola Catalaà de Sant Isidre, la Societat Protectora d’Animals i Plantes, els Estudis Universitaris Catalans, el Centre Excursionista de Catalunya i la Granja Experimental de la Diputacioó.39 La Junta fou constituíüda el 17 de juliol de 1906 sota la presideància de l’alcalde accidental, Albert Bastardas, en substitucioó de l’alcalde i president, Domeànech Sanllehíó, i s’havia organitzat «llamando al seno de la misma á personas que por su competencia y por su afición a esta clase de estudios, tenía la seguridad que … imprimirían nuevo y fecundo impulso á los servicios que se les encomendaban.»40 Tambeó s’establia que podrien «incluirse en el número de Asociaciones ..., las que se creasen en lo sucesivo con fines análogos ..., cuando tuviesen dos años de existencia».41
Si ens fixem en la composicioó de la primera Junta podem veure la seva naturalesa políótica i cientíófica: en qualitat de regidors, els vocals eren Guillermo Loópez (Unioó Republicana), Francisco Puig i Alfonso (Lliga Regionalista), Lluíós Duran i Ventosa (Lliga Regionalista) i Antonio Gonzaólez Prats (Unioó Republicana); en qualitat de vocals teàcnics per raoó del seu caàrrec, Ódoón de Buen i Manuel Mir i Navarro, catedraàtics d’histoària natural de la Universitat i de l’Institut Provincial, respectivament; en qualitat de vocals teàcnics escollits pel consistori, Telesforo Aranzadi, de la Facultat de Farmaàcia, i Joan Cadevall i Diars, professor del Reial Col·legi Terrassenc, membre de la Reial Acadeàmia de Cieàncies i Arts de Barcelona, i del Centre Excursionista de Catalunya; en qualitat de vocals teàcnics escollits per les entitats compromissaàries, Carles Camps d'Ólinzelles, Marqueàs de Camps, Norbert Font i Sagueó -fou escollit tresorer, Jaume Almera i Comas i Josep Maria Bofill i Pichot.42 Artur Bofill i Poch actuava com a secretari i hi assistia en qualitat de Director del Museu de Cieàncies Naturals i Francesc Darder, hi assistia en qualitat de Director del Parc zooloàgic.
Quant a la composicioó «políótica» de la Junta, el regidor Lluíós Duran i Ventosa, figura clau de les políótiques culturals de l’ajuntament i, en aquest cas, de la Junta, ens pot servir per situar l’actuacioó d’aquest ens en el marc del pensament políótic del catalanisme. A Regionalisme i Federalisme, Duran i Ventosa hi fixaà la difereància operativa entre el fons nacionalista del
Quant a la composicioó «políótica» de la Junta, el regidor Lluíós Duran i Ventosa, figura clau de les políótiques culturals de l’ajuntament i, en aquest cas, de la Junta, ens pot servir per situar l’actuacioó d’aquest ens en el marc del pensament políótic del catalanisme. A Regionalisme i Federalisme, Duran i Ventosa hi fixaà la difereància operativa entre el fons nacionalista del