Ciment armat

L’escultura del mamut que es va instal·lar a la Ciutadella, l’any 1907, era la primera d’una seàrie de reproduccions de mamíófers foàssils a escala natural que s’havien de construir a diferents indrets del parc i que, a excepcioó del mamut, finalment no s’arribaren a executar. La reproduccioó no estava feta de material foàssil, sinoó de ciment armat. L’escassetat de restes foàssils a l’abast no havia permeàs la reconstruccioó de l’esquelet complet de l’animal. El ciment armat, que era un procediment constructiu innovador a l’eàpoca, oferia una solucioó per bastir l’animal a l’espai puóblic. Aquesta teàcnica constructiva s’havia introduíüt a Catalunya durant la deàcada de 1890 i a principis de segle XX feia tíómides incursions a la ciutat, constituint-ne un exemple l’escultura del parc. En aquest sentit, el ciment hauria ofert a l’escultura una nova mateària, soferta, apta per a estar a la intempeàrie. Al seu torn, l’escultura hauria permeàs al nou procediment exhibir les seves potencialitats dins de l’espai urbaà. La «nova» materialitat del mamut s’integrava, doncs, dins de la loàgica de transformacioó urbaníóstica i desenvolupament industrial que vivia el paíós, sobretot des del darrer terç de segle XIX. Peroà, tambeó era fruit d’aquesta loàgica la mateària foàssil i fragmentaària amb la qual es reconstruíüa l’espeàcie extingida.

La fructíófera activitat de la paleontologia catalana de finals de segle XIX i principis del XX anaà lligada a la creixent activitat industrial i de modernitzacioó del paíós, com havia succeíüt a diversos paíüsos d’Europa meós d’un segle enrere, coincidint amb l’apogeu de l’era industrial i el colonialisme. A mesura que s’obria en canal el territori, els vestigis d’una fauna preteàrita, que havia quedat sepultada sota terra durant milers d’anys, es van anar desenterrant. Les troballes de restes foàssils es produíüen com a resultat de la intensa activitat constructiva, de pous, aquüeductes vies de ferrocarril, etc. que vivia el paíós des de mitjan segle XIX. Les restes de grans mamíófers trobades arreu de Catalunya que s’anaren traslladant, com s’ha explicat, a museus i institucions cientíófiques i que estimulaven el desenvolupament d’una notable activitat cientíófica ‘urbana’, eren extremadament fraàgils i nomeós excepcionalment es trobaven formant el conjunt de l’animal.¹⁰² A Catalunya, l’abseància d’esquelet complet per a qualsevol de les espeàcies trobades no havia permeàs reconstruir l’aparença oàssia de cap d’elles com, en canvi, havien pogut fer alguns museus d’histoària natural de l’estranger (Figura 8).¹⁰³

Aquest fet degueó afavorir que l’Ajuntament de Barcelona veieós amb bons ulls, l’any 1906, la iniciativa que va proposar la recent creada Junta de Cieàncies Naturals de Barcelona d’omplir el parc de la Ciutadella amb les escultures de les espeàcies de grans mamíófers foàssils que s’havien trobat a Catalunya, instal·lacions que serien «altamente instructivas, familiarizando al público en el conocimiento de tales seres y, por ende, iniciándoles en varios conocimientos geológicos.» ¹⁰⁴ Les reproduccions de mamíófers foàssils formaven part d’un programa de popularitzacioó de les cieàncies naturals fora de les parets del museu i s’inspirava en les escultures de dinosaures del

102 «Hasta la fecha no se ha encontrado en España ningún esqueleto completo [de mamut],» a «Lo que cazaban nuestros antepasados. Los mamuts europeos,» Alrededor del mundo, 6 de maig de 1918, p. 10.

103 En el context europeu: «existían hasta ahora cuatro esqueletos, el más antiguo de los cuales fue encontrado en 1859 en el subsuelo de una calle de Lyon,» Ibídem. En el context americà, «l’AMNH exposà [dècada de 1890] especímens..., com el Mastodon, el Megatherium, i el Megaloceros,» Lukas RIEPPEL: «Bringing dinosaurs...,» art. cit., p. 466.

104 AMCNB C15 Exp.001, Barcelona, 15 de setembre de 1906, p. 3.

parc del Cristal Palace de Sydenham, al sud de Londres, que alguns dels seus representants havien visitat temps enrere. La idea havia sorgit a l’eàpoca «del ... alcalde excmo. Rius y Taulet, ...

por uno de los infraescritos [Jaume Almera] y el actual Director del Museo Municipal de Ciencias Naturales [Artur Bofill], al regresar ... de un congreso geológico internacional, celebrado en Londres.» Allaà havien tingut l’ocasioó de veure «reproducidos, de tamaño natural, varios animales gigantescos que han vivido en los diferentes tiempos que nos han predecido en la historia geológica de la Tierra.»¹⁰⁵ A part del caraàcter instructiu, els impulsors en destacaven tambeó el caraàcter praàctic perqueà «reunían la ventaja de ser excesivamente económicas, ya que, una vez colocadas, no requerían personal que cuidara … de ellas, … ni por fin, ocasionaban otros gastos que exigen los animales vivos.» I, com que no era factible instal·lar tots els animals d’un sol cop, primerament, es va plantejar la reproduccioó dels tres elefants prehistoàrics descoberts a Catalunya (mastodont, dinoteri i mamut) «ya sea en palastro, cemento armado, ó de la manera que se juzagara más conveniente» amb un pressupost assignat de 15.000 pessetes.¹⁰⁶ El 12 de gener de 1907, la Junta havia seleccionat el mamut com a exemplar tipus de la seàrie i encarregaà l’execucioó a la comissioó formada per Joan Pijoan, Jaume Almera, Norbert Font i Artur Bofill, a la qual es concedíó 6.000 ptes per a les primeres despeses.¹⁰⁷ El 25 de febrer s’havia decidit construir l’escultura en ciment armat i el seu emplaçament al parc.¹⁰⁸

3.3.1 Nou procediment constructiu

L’escultura del mamut en ciment armat es va dur a terme al parc en un moment en queà aquest procediment constructiu tot just s’estava introduint a la ciutat. A Espanya les primeres iniciatives que empraren el ciment armat daten de principis de la deàcada de 1890, si beó l’uós de ciment sol havia experimentat un notable creixement a les deàcades preàvies.¹⁰⁹ L’uós del ciment combinat amb el ferro anava lligat, com havia passat a Europa des de feia tres deàcades, a l’explotacioó de patents. No es concebia el ciment armat tal com avui l’entenem, eós a dir, com a material estructural de la construccioó, sinoó meós aviat com una teàcnica constructiva.

L’arquitecte i constructor Claudi Duran i Ventosa, germaà de Lluíós Duran i Ventosa, que fou l’encarregat d’erigir l’escultura del mamut, el qual, l’any 1899, s’havia fet amb els drets de la patent del sistema Monier per a l’execucioó d’obres (Figura 9).¹¹⁰ A la ciutat, un projecte com el l’escultura del parc, que es produíüa fora de l’aàmbit de la construccioó funcional, oferíó una bona ocasioó de mostrar les noves possibilitats teàcniques en el context urbaà (el primer edifici en

105 AMCNB C15 Exp.001, Barcelona, 15 setembre 1906.

106 AMCNB C15 Exp.001. Barcelona, 15 de setembre de 1906.

107 Julio GÓMEZ-ALBA: «El mamut...» art. cit., p. 8.

108 AMCNB C94 Exp.002, Barcelona, 25 de febrer de 1907, p. 28.

109 «Pueda el cemento cocerse con una cantidad relativamente menor de combustible; (...) resulta cocido ser de excelentes cualidades, como lo atestigua el consumo cada día mayor del mismo, así en el país como en el extranjero, al cual por fraguar con alguna lentitud y por asemejarse al Portland puede dársele el calificativo de Portland catalán.»

Jaume ALMERA: «Época del levantamiento del Montseny fijada por los depósitos de cemento de Campins,» Crónica científica 129 (1883), p. 176.

110 Segons Domouso, Macià i Duran compraren l’any 1893 les patents Monier i crearen la primera empresa espanyola d’obres amb formigó armat. Francisco José DOMOUSO: «Manuales sobre hormigón y cemento armado en España:

1902-1910,» Actas Cuarto Congreso Nacional de Historia de la Construcción, Ed. Huerta, Madrid: 2005, 353-362 p.

353.

ciment armat s’aixecaà a Barcelona el 1915, al carrer Pelai, per a Grandes Almacenes Damians).¹¹¹

A Espanya, la introduccioó del ciment combinat amb el ferro, durant la deàcada de 1890, havia anat lligada, com a Europa des de feia tres deàcades, a l’explotacioó de patents. L’any 1893, l’enginyer militar Francesc Maciaà (meós conegut per la seva posterior faceta políótica i per haver sigut president de la Generalitat catalana durant la segona Repuóblica) havia format la Sociedad Batlle, Macià y Cía amb la que, utilitzant el sistema Monier, va realitzar les primeres construccions en ciment armat de Catalunya. Un parell d’anys meós tard, l’empresa tenia meós de quaranta obres repartides a tot el paíós.¹¹² S’establia així ó «una industria enteramente desconocida en nuestra patria, y que tiene aplicación en gran número de usos y objetos.»¹¹³ Duran passaà a ostentar la titularitat del sistema Monier quan Maciaà es desvinculaà de la construccioó en ciment armat, just a final de la deàcada. Per a la seva explotacioó, constituoó l’empresa Construcciones Sistema Monier de cemento y hierro; Claudio Durán, sociedad en comandita per a l’execucioó d’obres empleant el formigoó armat.¹¹⁴

El sistema Monier consistia en «un entramado de varillas de hierro formando cuadrícula, cubierto por todas partes de una capa de cemento portland especial, y barnizado ... haciéndolas [les construccions] impermeables.» El ciment combinat amb el ferro adquiria una gran resisteància i segons s’explicava «las construcciones de este sistema ofrecen la ventaja de que todos los objetos resultan de un espesor o grueso extraordinario comparado con las de cemento solo ó de mampostería, reduciéndose el peso y el volumen.» La diversitat d’usos i aplicacions va fer que, ben aviat, abundessin els objectes que «los importadores de la nueva industria en Barcelona tienen expuestos en sus talleres.» El procediment s’havia emprat, en primer lloc, per a la construccioó d’objectes diversos de l’aàmbit privat: «depósitos para agua destinados á las casas particulares, ... baños de granito artificial, pilas, peldaños, cloacas albañales y otros ...

grandes depósitos para agua en varias fincas rústicas y en fábricas ... algunos capaces para 1.000 metros cúbicos, pavimentos para evitar las filtraciones, ... pozos negros impermeables, ... y otros trabajos de importancia.»¹¹⁵ Combinat amb el ferro, el ciment atorgava gran resisteància i oferia l’avantatge «de que todos los objetos resultan de un espesor o grueso extraordinario comparado con las de cemento solo ó de mampostería, reduciéndose el peso y el volumen.»

Durant els darrers anys de segle XIX i, sobretot, durant la primera deàcada de segle XX, va creóixer l’intereàs i el coneixement de l’uós del ciment en la construccioó. L’any 1905, la revista Arquitectura y construcción considerava que «tiene hoy importancia excepcional para la construcción el uso del cemento, y, por lo mismo, la tiene el conocimiento de las principales fábricas en que se produce.»¹¹⁶ Per aixoà, en aquest nuómero, la revista feia una visitava a la faàbrica de ciment natural Portland que D. Juan Miret tenia a Santa Margarita i els Monjos, a

111 Lluís PERMANYER: "Razón y actualidad...," art. cit., p. 5.

112 Ministerio de FOMENTO: Hormigón armado en España 1893-1936 (2010), exposición creada por el Centro de Estudios y Experimentación de Obras Públicas (CEDEX) y el Centro de Estudios Históricos Obras Públicas y Urbanismo (CEHOPU), www.cehopu.cedex.es/hormigon/temas/H13.php?id_tema=3 [Consulta: 18.09.2013]

113 «Nueva industria,» Resumen de arquitectura, 1 de gener de 1895, pp. 6-7.

114 Francisco José DOMOUSO: «Manuales sobre hormigón...,» art. cit., p. 353.

115 «Nueva industria,» Resumen de arquitectura, 1 de gener de 1895, p. 7.

Vilafranca del Penedeàs. En un nuómero posterior, la mateixa revista feia una altra visita, en aquest cas, a la faàbrica de ciment artificial Portland “Asland”, a Castellar de n’Hug. Entre els excel·lents resultats que produia aquesta companyia la revista cita «el bloque de 2.000 toneladas, recientemente construido para el puerto de Barcelona.»¹¹⁷

A mesura que el ciment començava a introduir-se a la ciutat amb obres de gran envergadura, aquest continuava sent font d’estudis i treballs, com demostra la poneància que va crear la Asociación de Arquitectos de Cataluña per a participar en un Congreós internacional que s’havia de celebrar aquell any a Londres, de la que formava part Claudi Duran juntament amb D. Juan Guardiola, D. Joaquíón Bassegoda i D. Jaime Bayoó y Font, i que havia d’estudiar «Las construcciones en acero y cemento armado. A) Consideraciones generales, b) Cuestiones especiales relativas á la estética é higiene en las construcciones de gran altura.»¹¹⁸

A la primera deàcada de segle XX, coincidint amb els primers intents per a convertir el nou procediment en un proceós constructiu «obert,» no lligat a patents (a Europa, a finals de segle XIX), s’estengueó el seu uós i es començaren a executar les primeres obres puóbliques «en hormigón armado» amb projectes d’envergadura com «el Puente de Valencia de Don Juan (León), el Viaducto del Barranco Hondo (Canarias), el Puente Victoria en Madrid y el Sifón del Albelda para el canal de Aragón y Cataluña.»¹¹⁹ Aquest canvi anaà acompanyat d’un suport teàcnic i teoàric en forma de tractats, manuals i normativa especíófica. Es tractava de desenvolupar meàtodes de caàlcul d’elements i d’execucioó d’obres fiables, a l’abast de teàcnics capacitats per potar-les a la praàctica. Els teàcnics espanyols Juan Luengo (1900), Eugenio Ribera (1902), Ricardo Seco de la Zarza (1910) i Juan Manuel Zafra (1911) foren els principals impulsors d’aquests manuals a Espanya.¹²⁰ Aquest canvi segurament contribuíó a estendre, durant aquesta primera deàcada de 1900, l’uós del ciment armat en l’execucioó d’obres puóbliques.

L’any 1909, per exemple, la Direccioón de Óbras Puóblicas va adjudicar el concurs d’execucioó en ciment armat per a l’ampliacioó del pont de Las Palmas, a Badajoz, al projecte d’Eugenio Ribera.

La companyia que dirigia aquest enginyer en aquells moments estava executant altres obres de l’Estat, «todas en hormigón armado: el Puente de Valencia de Don Juan (León), el Viaducto de Villafranca del Bierzo (León), el Viaducto del Barranco Hondo (Canarias), el Puente Victoria en Madrid, el Puente Carrizo (León) y el Sifón del Albelda para el canal de Aragón y Cataluña.»¹²¹ En aquest context els sistemes de patents van començar a perdre sentit i quota de negoci, i caigueren en declivi. Sense coneàixer amb profunditat com afectaà aquesta transformacioó a les empreses que havien estat pioneres en el sector, com la que dirigia Claudi Duran, una nota i un

116 «Fábrica de cemento Portland natural, de D. Juan Miret. Crónica industrial. Visitas á talleres y fábricas. Nuevos estudios y procedimientos prácticos,» Arquitectura y construcción (febrer de 1905), p. 26.

117 «Compañía general de Asfalto y Portland ‘Asland’. Castellar de Nuch y la Pobla de Lillet (Barcelona). La industria nacional,» Arquitectura y construcción (octubre de 1905), 310-312, p. 310.

118 «Asociación de Arquitectos de Cataluña. Informaciones y notícias,» Arquitectura y construcción, (abril de 1906), p.34.

119 «Obras públicas en hormigón armado,» Arquitectura y construcción (gener de 1909), p. 41.

120 Francisco José DOMOUSO: «Manuales sobre hormigón...,» art. cit., pp. 354-355.

121 «Como se ve, el hormigón armado ha adquirido carta de naturaleza en nuestras obras públicas ... su empleo ha de seguir generalizándose más y más ..., y es un motivo de satisfacción poder consignar que en esta materia marchamos al paso de las naciones adelantadas,» a «Obras públicas...,» art. cit., p. 41.

anunci apareguts a la revista Arquitectura y construcción deia que «el día 15 de Julio realizó la Asociación de Arquitectos de Cataluña una excursión colectiva á las obras de construcción de una pasarela de hormigón armado que sobre el río Noya, en San Saturnino, está llevando á cabo la Sociedad concesionaria del sistema Monier, C. Durán y Cª en comandita.» Sembla que l’any 1909 l’empresa de Claudi Duran encara hauria ostentat el tíótol de la patent.¹²² I, en canvi, la publicitat que aquesta companyia feia l’any 1910 ja no parlava de «sistema» (tot i mantenir la refereància a Monier) i podria ser indici d’adaptacioó al canvi. El subtíótol «la más antigua de Espanya» sembla voler oferir als clients potencials la garantia d’una reputada experieància i tambeó podia ser l’uónic recurs de l’empresa per a destacar en el canviant i creixent aàmbit constructiu. Peroà aquesta histoària ens faria desviar de la recerca que ens ocupa.

Sigui com sigui, el ciment armat, ja fos a traveós d’un sistema obert o de patents, constituíüa un procediment constructiu nou i en expansioó, que traspassaà l’aàmbit de la construccioó funcional com ho demostra la proàpia escultura que es va construir al parc. El material nou, completament artificial, i encara poc utilitzat a la ciutat segurament devia comunicar certes idees als ciutadans, de modernitat, i de la cieància, el parc i la ciutat que tambeó llavors estaven en proceós de construccioó.

3.3.2 La construccioó del mamut

La construccioó de l’escultura a escala natural del mamut necessitava, com qualsevol monument d’aquestes caracteríóstiques, passar de la idea de l’animal a la seva materialitzacioó tridimensional en un proceós que requeria diverses etapes de disseny, modelatge i execucioó.

Graàcies al nou procediment utilitzat -ciment armat-, aquestes etapes diferien sensiblement de les de la construccioó dels dinosaures de Sydenham, que havia comportat un proceós meós complexe i laborioós. De fet, James Secord comenta que la revifada, a principis de segle XX, del concepte de models de tridimensionals d’animals prehistoàrics en algunes ciutats d’Europa estaria associat en part al fet de disposar d’un nou procediment constructiu, el ciment armat, meós faàcil i barat que l’utilitzat cinquanta anys abans.¹²³ D’aquesta ‘revifada’ n’haurien resultat tambeó les reproduccions que feu l’escultor Josef Pallenberg al parc zooloàgic d’Stellingen, a prop d’Hamburg a Alemanya, sota la direccioó de Carl Hagenbeck, un important comerciant d’animals, promotor d’espectacles i de parcs zooloàgics, que l’any 1907 inauguraà un parc zooloàgic privat i que al 1911 comptava amb 18 models a gran escala d’animals del Mesozoic.¹²⁴ En el cas de les reproduccions del Crystal Palace, l’escultor Benjamin Waterhouse Hawkins s’encarregaà d’executar l’obra praàcticament des de l’inici fins al final (sota la supervisioó del naturalista Richard Ówen):¹²⁵ ell personalment va consultar els escrits d’especialistes sobre

122 «Profesionales,» Arquitectura y construcción (juliol de 1909), p. 33.

123 James A. SECORD: «Monsters at the Crystal Palace,» a Soraya de CHADAREVIAN i Nick HOPWOOD (eds.):

Models: the third dimension of science, Standford University Press, Standford: 2004, 138-169, p. 161.

124 Herman REINCHENBACH: «Carl Hagenbeck’s Tierpark and modern zoological gardens,» Journal of the Society for the Bibliography of Natural History 9 (1980), 573-585, p. 579.

125 Steve McCARTHY: The Crystal Palace Dinosaurs. The story of the world’s first prehistoric sculptures, The Crystal Palace Foundation, Londres: 1994, p. 13.

les criatures extingides, va examinar els foàssils al British Museum, al Royal College of Surgeons i a la Geological Society i va fer els esboços a maà de l’aparença dels animals. Despreós va preparar els models en guix a escala reduíüda (1:6 i 1:12) i, un cop corregits, va donar les instruccions al seu equip de treballadors per fer els models a escala natural (que podien requerir fins a 30 tones de guix), els quals havien de servir de motlle per a construir l’escultura definitiva.¹²⁶ Els darrers estadis s’assemblaven meós a l’acte de construir una petita casa de totxanes que al d’esculpir, i no en va l’escultor signava les escultures com a ‘constructor’ (‘B. Hawkins, Builder’). ¹²⁷ Aquest caraàcter ‘constructor’ es mantingueó present en el cas de Barcelona, fins i tot accentuat, en delegar la fase final de l’obra a l’empresa Construcciones Sistema Monier de cemento y hierro; Claudio Durán sociedad en comandita. El material emprat era encara poc utilitzat a la ciutat i degueó transmetre als ciutadans una certa idea del que era la modernitat i del paper de les cieàncies de la construccioó en una ciutat en plena transformacioó.

La primera fase de construccioó del mamut, d’obtencioó i examen de les dades cientíófiques fou supervisada per la Junta i es realitzaà sobretot a partir d’informacioó obtinguda de l’estranger. El 12 de gener la Junta ja tenia un dibuix «del mamut, Elephas primigenius, tal como fue encontrado en Siberia» i, a finals del mateix mes, Artur Bofill sol·licitaà dades sobre la mida i altres aspectes de l’animal a Charles Depeóret, del Museu de Lioó.¹²⁸ Amb aquestes dades i amb la representacioó graàfica de l’animal en dues dimensions, Miquel Dalmau en va procedir a modelar una primera imatge del mamut en tres dimensions. Aquest l’escultor tenia un taller al carrer Baix de Sant Pere, 28, a Barcelona, de construccioó d’imatges en diferents materials -fusta, metall, guix, marbre-, especialitzat en altars i oratoris.¹²⁹ El model es va tallar en fusta, a escala reduíüda (Figura 10), i va servir per portar a terme la reproduccioó a mida natural.¹³⁰ El model costaà 1.000 pessetes i, un cop conclosa la seva missioó inicial, va passar a exhibir-se al museu.¹³¹

El canvi d’escala del model tridimensional de fusta a l’escultura definitiva va comptar amb la participacioó del mateix Miquel Dalmau, qui va donar forma a l’animal en la seva mida natural.

A partir d’aquíó, Claudi Duran, a traveós de la Sociedad en Comandita, construíó el mamut amb l’uós de 263 sacs de ciment, 2.832 kg de ferro i 116 kg de filferro.¹³² La casa constructora havia estimat un pressupost de 6.000 pessetes, amb certa precaucioó «no pudiendo fijar el precio por

126 James A. SECORD: «Monsters at...,» art. cit., p. 143.

127 James A. SECORD: «Monsters at...,» art. cit., p. 149.

128 AMCNB C15 Exp.001, Barcelona, gener de 1907.

129 L’activitat escultòrica a la ciutat tenia en una gran vitalitat, fruit en molts casos d’aliances entre professionals i

129 L’activitat escultòrica a la ciutat tenia en una gran vitalitat, fruit en molts casos d’aliances entre professionals i