El concepte de «natura cíóvica» fa refereància a diversos usos i concepcions de la natura que s’emmarcaven en el projecte de civilitat de la Junta autoànoma de Cieàncies Naturals. Que la
«natura» pugui ser «cíóvica» porta implíócita la idea de l’ageància humana: una natura que eós travessada per la cultura, a la qual se li atribueixen uns determinats valors i se la pot manipular teàcnicament; una natura que malgrat la realitat de la seva naturalesa fíósica no pot abstreure’s de la seva condicioó, no menys real, de constructe social. La Junta volia representar la natura com una entitat separada del fet humaà, nua, praàcticament sense artifici; i, no obstant, els seus vocals contíónuament li atribuíüen consideracions de tipus moral, econoàmic o políótic. La voluntat de mostrar-la «tal com eós,» al seu torn, requeria fer uós de teàcniques o de materials
8 La bibliografia dels diversos aspectes mencionats és àmplia i extensa. Només a títol il·lustratiu en menciono alguns títols de cada un d’ells que han estat rellevants per a la recerca. Sobre la realitat política de Catalunya, vegeu: Josep M.
FRADERA: La pàtria dels catalans. Història, política, cultura, La Magrana, Barcelona: 2009; Albert BALCELLS, Enric PUJOL i Jordi SABATER: La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia, Proa, Barcelona: 1996; Josep Lluís MARFANY: La cultura del catalanisme, Empúries, Barcelona: 1995; Vicente CACHO VIU: El nacionalismo catalán como factor de modernización, Publicaciones de la Residencia de Estudiantes i Quaderns Crema, Barcelona: 1998;
Enric UCELAY-DA CAL: El imperialismo catalán, Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España, Edhasa, Barcelona: 1995; Raymond CARR: España: de la restauración a la democracia, 1875-1980, Ariel, Barcelona:
2008 (1983, primera edició); Xosé-Manuel NÚÑEZ: Los nacionalismos en la España contemporánea (siglos XIX y XX), Hipòtesi Historia Contemporánea, Barcelona: 1999; Stephen JACOBSON: «Interpreting municipal celebrations of nation and empire: the Barcelona Universal Exhibition of 1888,» a William WHYTE i Oliver ZIMMER: Nationalism and the reshaping of urban communities in Europe, 1848-1914, Palgrave MacMillan, 2011, 74-109; Jordi CASASSAS:
Intel·lectuals, professionals i polítics a la Catalunya contemporània (1850-1920), Els llibres de la frontera, Barcelona:
1989; Borja de RIQUER: «Les burgesies i el poder a l’Espanya de la Restauració (1875-1900),» Recerques: història, economia, cultura 28 (1994) 43-58; Jordi MALUQUER: «La burgesia catalana i l’esclavitud colonial: modes de producció i pràctica política,» Recerques: història, economia, cultura 3 (1974); Sobre els moviments artístics: Ferran SABATÉ: «Ciència i Modernisme,» (Ciència) 71-72 (1991), Ciència i Modernisme, 12-16; André BAREY:
«Modernisme i Noucentisme o la baralla dels enganyats,» Cuadernos de arquitectura y urbanismo 139 (1980), 42-52;
Pere CAPELLÀ i Antoni GALMÉS (coords.) Arts i Naturalesa. Biologia i simbolisme a la Barcelona del 1900, Col·lecció Singularitats. Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona i GRACMON, Barcelona: 2014. Sobre la realitat social: Soledad BENGOECHEA (coord.): Barcelona i la Setmana Tràgica, 1909. Arrels i conseqüències, Ajuntament de Barcelona i Edicions La Central, Muhba Textures 5, Barcelona: 2012; Joan Connelly ULLMAN: La Semana Trágica, Ediciones B., Barcelona: 2009; José Luis OYÓN: «Historia urbana e historia obrera: reflexiones sobre la vida obrera y su inscripción en el espacio urbano, 1900-1950,» Perspectivas urbanas 2:10 (2003) 1-28. Sobre la gestació de la cultura de masses urbana: Josep Maria FIGUERES: Breu història de la premsa a Catalunya, Biblioteca Cultural Barcanova, Barcelona: 1994; Josep Maria FIGUERES: Premsa i nacionalisme. El periodisme en la
reconstrucció de la identitat catalana, Pòrtic/Monogràfics, Barcelona: 2002; Josep Lluís GÓMEZ MOMPART: La gènesi de la premsa de masses a Catalunya (1902-1923), Pòrtic/Mèdia. Barcelona, 1992; Palmira GONZÁLEZ: El cine en Barcelona, una generación histórica (1906-1923), tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1984; Jorge URÍA (ed.): La cultura popular en la España Contemporánea. Doce Estudios, Biblioteca Nueva, Madrid: 2003.
per al muntatge expositiu que implicaven un treball i enginy humaà. EÉs a dir, les diverses actuacions de la Junta en mateària expositiva al parc van dur a terme un proceós de «purificacioó»
de la natura, malgrat les evideàncies palpables i notoàries que ho contradeien. Aquíó rau, segons Latour, la paradoxa moderna: el fet d’interioritzar el treball de purificacioó eós alloà que fa que ens situem sense cap quüestionament davant d’una separacioó total entre la natura i la cultura i, doncs, alloà que fa impensable els híóbrids.9 L’anaàlisi que he fet sota el concepte de «natura cíóvica» ha volgut incidir en els aspectes que feien possible mantenir aquelles categories separades i, sobretot, posar de manifest la resisteància que, retrospectivament, oferien els objectes exposats a assignar-los pertinença a una o altra banda de la neta delimitacioó entre alloà natural i alloà cultural.10 Tanmateix, si la dicotomia eós tan potent i persistent eós perqueà s’ha forjat, per raons políótiques, en el decurs d’una llarga histoària.11
Els oríógens de la distincioó entre natura i cultura, entre alloà que en diríóem el medi natural i la cultura humana, que se solia resumir amb l’expressioó de «l’home i la natura,» poden remuntar-se al moón antic.12 Per beó que la «natura,» tal com s’enteón avui a la nostra civilitzacioó, eós una categoria especíóficament moderna que s’originaà sobretot amb la industrialitzacioó de les societats occidentals.13 Des de la segona meitat del segle XVIII, en un context estretament vinculat a l’activitat industrial, es va concebre una idea de la «natura» contraposada a la vida de les persones a la ciutat; una «natura» distanciada d’alloà caracteríósticament humaà i, doncs, de la «cultura;» una «natura» que havia de ser dominada, explotada, consumida segons la situacioó i el moment; i una «natura» que tambeó començaà a ser enyorada i idealitzada per determinats moviments de la societat, que en celebraven la seva condicioó «salvatge» com una forma de rebutjar la modernitat urbana, cosa que, paradoxalment, tambeó ha pogut contribuir a accentuar en el nostre imaginari la concepcioó d’una natura aliena a la condicioó humana.
Anteriorment, la concepcioó dicotoàmica com a tal no existia; de fet, moltes societats dites «no modernes» manquen de la categoria «natura.»14 La literatura que des d’aàmbits acadeàmics diversos ha posat en dubte l’existeància i ha discutit les implicacions de la dualitat natura-cultura eós amplíóssima. Les aportacions que s’han fet, des de la histoària de la cieància, analitzant la «natura» en tant que realitat objectivable cientíóficament i la influeància que aixoà ha tingut en la construccioó de determinades visions del moón; i, des de la histoària ambiental, examinant com
9 De fet, segons Latour, quan més difícil es fa pensar els híbrids, més fàcil esdevé el seu encreuament. Però, en canvi, en el moment en què puguem concebre els híbrids, ja només veurem mixtes de natura i cultura. Bruno LATOUR: Nous n’avons jamais été modernes. Essai d’anthropologie symétrique, La Découverte / Poche, Paris: 1991, pp. 22, 47.
10 Descola assenyala que examinar els processos de «naturalització del món» practicats per la societat occidental moderna hauria de servir no per a perpetuar i enriquir aquesta manera de procedir sinó més aviat per intentar de superar-la amb coneixement de causa. Philippe DESCOLA: Par-delà nature et culture, Éditions Gallimard, Paris: 2005, p. 71.
11David DEMERITT: «What is the «social construction of nature?» A typology and sympathetic critique,» Progress in Human Geography 26:6 (2002), 767-790, p. 775.
12 Clarence J. GLACKEN: Huellas en la playa de Rodas. Naturaleza y cultura en el pensamiento occidental desde la Antigüedad hasta finales del siglo XVIII, Ediciones del Serval i La Estrella Polar, Barcelona: 2003 (1967, primera edició).
13 En el pensament modern, la natura s’ha caracteritzat per tenir sentit només en oposició a les obres humanes o a allò que anomenem «cultura,» «societat» o «història;» a diferència dels pobles del present i del passat que no han jutjat necessari procedir a la naturalització del món. Philippe DESCOLA: Par-delà nature..., op. cit., pp. 31, 71.
14 Arturo ESCOBAR: «After Nature. Steps to an antiessentialist Political Ecology,» Current Anthropology 40:1 (1999), 1-30, p. 4.
s’han modulat les relacions humanes amb l’entorn i amb el pas del temps, han sigut clau per aquesta recerca.15 La seva lectura ha instat a pensar la manera com calia articular la recerca per tal de superar en la mesura del possible la dicotomia «natura-cultura,» la qual cosa s’ha intentat resoldre a nivell d’estructura, com s’explica meós endavant. Abans cal aturar-se encara un moment a exposar amb meós detall com s’ha bastit la dicotomia.
Fins al segle XVIII, en la cultura occidental, la preocupacioó per les relacions de l’espai, el clima i els recursos naturals s’havia enfocat baàsicament fixant-se en dues quüestions: el domini dels humans sobre la natura (amb la idea que l’accioó sobre ella era per a ‘millorar-la’) i la influeància del medi sobre la cultura.16 Abans del segle XVII, per hereància de la concepcioó animista de la natura havia dominat una visioó organicista de la produccioó. Es considerava que els recursos eren inesgotables, que tots els elements seguien el cicle de tot organisme viu, i que la creacioó i la modificacioó es podia afavorir, peroà no es podia alterar de manera essencial el ritme de produccioó de les riqueses.17 Tot i que el pensament organicista va perviure en el temps, a partir dels segles XVI i XVII s’imposaà de manera general l’atribucioó de les qualitats productives del treball. La idea fou paral·lela a l’afany per a multiplicar les riqueses i a partir d’aquíó canvien la nocioó i valoracioó de la riquesa.18
Francis Bacon (1561-1626) prometeó un paradíós que esdevindria increíüblement feàrtil graàcies a la intervencioó humana. Tot i que la idea venia d’antic, l’influent filoàsof del meàtode cientíófic eós
15 Pel que fa a l’objectivitat de la ciència es poden citar els treballs de: Bruno LATOUR: La vida en el laboratorio, la construcción de los hechos científicos, Alianza Universidad, Madrid: 1995; Lorraine DASTON i Peter GALISON: «The Image of Objectivity,» Representations 40, Special Issue: Seeing Science (1992), 81-128; Lorraine DASTON (ed.):
Biographies of Scientific Objects, The University of Chicago Press, Chicago i Londres: 2000. Sobre el paper de la ciència en la construcció de determinades visions de la natura: Nicholas JARDINE, James A. SECORD i Emma SPARY: Cultures of natural history, Cambridge University Press, Cambridge, 1996, 3-13; Carolyn MERCHANT: «The Scientific Revolution and the Death of Nature,» Isis 97:3 (2006), 513-533; Donna HARAWAY: Primate visions:
gender, race, and nature in the world of modern science, Routledge, Nova York: 1989; Lorraine DASTON: «The Naturalistic Fallacy Is Modern,» Isis 105:3 (2014), 579-587. Pel que respecta a les aproximacions a la «natura» en clau ambiental: William CRONON: Nature’s Metropolis. Chicago and the Great West, WW Norton & Company, Nova York:
1991; William CRONON: «The trouble with wilderness; or, Getting back to the wrong nature,» Environmental History 1:1 (1996), 7-28; B. W. CLAPP: An environmental history of Britain since the industrial revolution, Longman
Publishing, Londres i Nova York: 1994; Karl S. ZIMMERER:«The reworking of conservation geographies:
nonequilibrium landscapes and nature-society hybrids,» Annals of the Association of American Geographers 90:2 (2000), 356-369; José JIMÉNEZ BLANCO: «Naturaleza y cultura (algunos encuentros y desencuentros entre
sociología y biología),» Política y Sociedad 39:3 (2002), 683-696; Juan Manuel IRANZO: «Un error cultural situado: la dicotomía naturaleza/sociedad,» Política y Sociedad 39:3 (2002), 615-625; i les aproximacions «culturals» que posen l’èmfasi en el territori i la nació: Marco ARMIERO: A Rugged Nation. Mountains and the Making of Modern Italy, The White Horse Press, Cambridge: 2011; Santos CASADO DE OTAOLA: Naturaleza patria. Ciencia y sentimiento de la naturaleza en la España del regeneracionismo, Fundación Jorge Juan Marcial Pons Historia, Madrid: 2010; Carlos TABERNERO (coord.): «Presentación: La construcción del patrimonio natural en España en el siglo XX,» Arbor Ciencia, Pensamiento y Cultura 192:781, La invención del patrimonio natural en España. Política, academia, activismo y comunicación (2016), 1-7.
16 Josep FONTANA: «Història, espai i recursos naturals: de la geografia humana a l’‘ecohistòria’,» a Josep FONTANA: La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals, Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives, Eumo Editorial, Barcelona: 1992, 57-68, p. 58.
17 El pensament organicista es va tornar revitalitzar al segle XVII amb l’obra d’Athanasius Kircher (1602-1680) i va perviure fins al segle XVIII. Cita de José Manuel NAREDO a Maria Antònia MARTÍ: La construcció del concepte de natura a l’edat moderna. Natura, cultura i identitat en el pensament català dels segles XVII i XVIII, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona: 2004, p. 22.
18 Maria Antònia MARTÍ: La construcció..., op. cit., pp. 24-25.
considerat per molts com la figura clau que establíó de manera definitiva la necessitat de la intervencioó sobre la natura per a millorar-la.19 En el pensament baconiaà, per a poder actuar sobre ella, aquesta fou despullada de tota activitat, convertida en quelcom passiu i modelada en geànere femeníó, d’aquesta manera podia ser dominada per la cieància, la tecnologia i la produccioó capitalista.20 Aquesta concepcioó segons la qual la «cieància activa» s’havia de dedicar a estudiar la manera de «refer» la natura i millorar la condicioó humana encaixava molt beó amb la tradicioó cristiana, molt preocupada a garantir el benestar humaà i que veia la natura com quelcom corrupte i predador.21 Aleshores a Catalunya pervivia el pensament organicista, caracteritzat per una actitud contemplativa de respecte a l’ordre natural establert per Deóu, peroà, alhora, s’anaà imposant una altra postura: la consideracioó que l’eósser humaà podria intervenir sobre l’ordre natural i que ser «civilitzat» volia dir domesticar la natura per tal de fer-la productiva.22
En el transcurs del segle XVIII, va anar guanyant força la idea que els humans havien de maximitzar la produccioó i l’eficieància natural, eós a dir, que existia una «economia de la natura,»
dissenyada per la Provideància, que cercava l’ordenacioó racional per al maàxim benefici.23 En canvi, les teories de la influeància ambiental s’aflebliren. Aixíó, per exemple, en l’obra del comte de Buffon, les seves idees sobre l’accioó humana sobre el medi recalcaren la debilitat de les teories de la influeància del medi sobre la cultura, en la mesura que subratllaven la força i el poder de la creativitat humana.24 Peroà, tot i que Buffon i altres pensadors com Hume, Kant, Malthus, Montesquieu, quan tractaren les complexes relacions entre el medi i l’accioó humana, recalcaren el paper dels humans com agents modificadors del medi i es plantejaren quüestions que poden suggerir les nostres actuals, no podien ser res meós que aixoà. Perqueà vivien en un moón que s’assemblava meós al passat que no pas al moón que havia d’arribar, almenys pel que fa als problemes de la cultura humana i el medi natural.25 Fou a mesura que la industrialitzacioó s’anaà expandint que es percebeó que aquesta tambeó podia ser una font de malestar per a la societat moderna. Davant dels efectes nocius cada cop meós evidents de la urbanitzacioó i la industrialitzacioó, sobretot al segle XIX, no hi hagueó una uónica resposta. Emergiren concepcions alternatives de la natura. A Anglaterra un tema comuó entre bona part dels naturalistes, inspirats pel llegat de Gilbert White (1720-1793), que havia cultivat el pensament organicista i vitalista, fou la cerca d’un refugi pastoral perdut enmig d’un moón inhoàspit i amenaçador.
Crearen un nou «evangeli de la natura» amb voluntat tan espiritual com cientíófica i, des d’aquesta posicioó, els resultaà evident que l’alienacioó moderna respecte a la natura i respecte a Deóu era el resultat de la cieància a la qual ells mateixos s’havien adherit. Aleshores, sentiren la necessitat d’oferir una imatge convincent d’un moón i una cieància alternatius, que advocava per
19 Lesley B. CORMACK: «Good Fences Make Good Neighbors:» Geography as Self-Definition in Early Modern England,» Isis 82:4 (1991), 639-661.
20 Carolyn MERCHANT: «The Scientific Revolution...,» art. cit., p. 514.
21 Donald WORSTER: Nature’s economy. A history of ecological ideas, Cambridge University Press, Nova York i Melbourne: 1994 (1977, primera edició), pp. 27-37.
22 Mª Antònia MARTÍ: «Ciència, natura i identitat a l’època moderna,» Pedralbes 23 (2003), 77-94, pp. 87-91.
23 Donald WORSTER: Nature’s economy..., op. cit., p. 52.
24 Clarence J. GLACKEN: Huellas en..., op. cit., p. 465.
25 Ibídem.
una síóntesi orgaànica, meós propera a la natura i humil, en comptes de l’arrogaància tecnoloàgica i el reduccionisme mecanicista de laboratori.26 El romanticisme, per la seva banda, de la maà de figures com Wordsworth, Schelling, Goethe i Thoreau, volgueó redefinir la natura i el lloc que ocupaven els humans en l’ordre de les coses. La majoria d’autors romaàntics sentiren una gran fascinacioó per la biologia i l’estudi del moón orgaànic. Sovint refusaren la teologia o eàtica cristiana tradicional i la cieància els oferia una forma moderna d’aproximar-se a la intuíücioó antiga pagana que considerava que tot a la natura eós viu i dotat d’una pulsioó d’energia o d’esperit. La visioó romaàntica de la natura anava en cerca d’una percepcioó holíóstica que posava l’eàmfasi en la interdependeància a la natura. Estava motivada per un intens desig de situar novament l’eósser humaà en íóntima relacioó amb el gran organisme que era la terra com a resposta al sentiment d’aíüllament dels humans respecte al moón natural, que havia sigut l’efecte sobtat i doloroós del progreós de la industrialitzacioó a les nacions occidentals.27 A Alemanya tambeó es desenvoluparen moviments entre els naturalistes que proposaren concepcions no dualistes com a resposta a la creixent conscieància de degradacioó associada a la urbanitzacioó i la industrialitzacioó. L’anomenada «perspectiva bioloàgica» alemanya, que sorgíó a finals de segle XIX al marge de les institucions acadeàmiques i de la universitat, establia, a traveós de la natura, una funcioó mediadora entre la naturalesa indeterminada de la societat moderna i el desig nostaàlgic d’estabilitat. Els seus defensors basaren el discurs en el concepte de les comunitats i posaren la biologia al centre de les quüestions sobre la modernitat.28
Els moviments per donar resposta als efectes de la industrialitzacioó no nomeós es produíüren en l’aàmbit intel·lectual, tambeó tingueren repercussioó en el propi teixit urbaà. Com s’ha esmentat, el corrent de creacioó de parcs puóblics a les ciutats europees i americanes fou consequüeància d’una conscieància creixent de l’alienacioó que patien les ciutats i els seus habitants respecte a la natura. La consequüent modelacioó burgesa de la natura a la ciutat es produíó simultaàniament a un canvi en la percepcioó d’alloà que era el paisatge «natural» fora de les fronteres de la ciutat.29 En aquest sentit, Brantz sosteó que bona part de les ambiguüitats de les relacions entre natura i cultura poden ser el resultat de la disjuncioó que s’ha donat entre la conceptualitzacioó de les ciutats i la natura i el planejament efectiu dels espais urbans. D’una banda, els teoàrics han considerat que la ciutat s’ha buidat de la natura i que se l’ha substituíüda per la produccioó social de l’espai urbaà; de l’altra, els reformadors urbans i els habitants han vetllat per la preservacioó i reintegracioó dels elements naturals en el paisatge urbaà.30
Els parcs puóblics creats durant la segona meitat de segle XIX eren els successors dels primers parcs urbans que havien estat comissionats per reis i príónceps il·lustrats amb la intencioó d’educar el puóblic i proporcionar serveis que poguessin millorar el benestar puóblic.31 En nombroses ciutats, les autoritats municipals perseguiren una políótica de renovacioó urbana
26 Donald WORSTER: Nature’s economy..., op. cit., pp. 16, 20.
27 Donald WORSTER: Nature’s economy..., op. cit., p. 81.
28 Lynn K. NYHART: Modern Nature. The rise of the biological perspective in Germany, The Chicago University Press, Chicago i Londres: 2009, pp. 3-7.
29 Maiken UMBACH: «Nature and Culture...,» art. cit. pp. 2-3.
30 Dorothee BRANTZ i Sonja DÜMPELMANN: «Greening the city...,» art. cit., pp. 1-2.
31 Dorothee BRANTZ i Sonja DÜMPELMANN: «Greening the city...,» art. cit., pp. 3-4.
-«enverdir les ciutats»- per tal de contrarestar els efectes de la industrialitzacioó. El raàpid creixement de la poblacioó dels centres urbans, la desaparicioó dels terrenys comunitaris i el caraàcter privat dels parcs existents feia cada cop meós difíócil per al ciutadaà mitjaà accedir a la natura. Aquesta situacioó alarmava als reformadors i als governs que temien que les classes treballadores poguessin dedicar el temps de lleure a activitats moralment reprovables, com ara el joc i el beure. Els parcs puóblics, gratuíüts, podien oferir un remei a aquesta situacioó. I no nomeós aixoà: per al moviment higienista, que reclamava un ambient meós saludable a les ciutats per a lluitar contra la tuberculosi i els repunts de coàlera, el parc tambeó era un remei meàdic.32
-«enverdir les ciutats»- per tal de contrarestar els efectes de la industrialitzacioó. El raàpid creixement de la poblacioó dels centres urbans, la desaparicioó dels terrenys comunitaris i el caraàcter privat dels parcs existents feia cada cop meós difíócil per al ciutadaà mitjaà accedir a la natura. Aquesta situacioó alarmava als reformadors i als governs que temien que les classes treballadores poguessin dedicar el temps de lleure a activitats moralment reprovables, com ara el joc i el beure. Els parcs puóblics, gratuíüts, podien oferir un remei a aquesta situacioó. I no nomeós aixoà: per al moviment higienista, que reclamava un ambient meós saludable a les ciutats per a lluitar contra la tuberculosi i els repunts de coàlera, el parc tambeó era un remei meàdic.32