Ciència a l’esfera pública: nacionalisme, catolicisme i premsa

La premsa es desenvolupaà a Espanya malgrat les dificultats i inestabilitats del context políótic del segle XIX. El nombre de diaris va creóixer de 544 tíótols el 1879 a 1.347 el 1900.⁹ Aquest creixement fou possible graàcies a la innovacioó tecnoloàgica d’impressioó com tambeó a una

8 Alguns autors consideren que es pot parlar de ‘premsa de masses’ a les darreries del segle XIX -en termes tiratges elevats, renovació temàtica, preu assequible i un nou llenguatge-, sempre que no se li doni un significat massa rotund.

Jaume GUILLAMET: Història del periodisme. Notícies, periodistes i mitjans de comunicació, Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Jaume I, Universitat Pompeu Fabra, Universitat de València, Aldea Global, Castelló de la Plana, Barcelona i València: 2003, p. 132.

9 Jaume GUILLAMET: Història del periodisme…, op. cit., pp. 129-130.

relativa liberalitat en el marc legal, impulsada per una onada europea d’aprovacioó de lleis de premsa liberals.¹⁰ Aquest proceós ocorregueó durant la relativa estabilitat proporcionada pel sistema políótic de la Restauracioó borboànica,¹¹ i contribuíó a accelerar la transformacioó del paíós en un Estat liberal. No obstant, encara pervivien nombrosos trets de l’Antic reàgim.¹² Catalunya era una de les regions meós industrialitzades i el lloc on, a la fi de segle, una burgesia modernitzadora i autoconscient acabaria amb l’estat oligaàrquic liberal.¹³ La desfeta colonial de 1898 afectaà seriosament els interessos comercials de la burgesia catalana, raoó per la qual bona part d’aquesta consideraà que la crisi finisecular exemplificava de la fallida d’Espanya com a imperi en un moment en queà l’assoliment dels estats-nacioó depenia de l’expansioó colonial.¹⁴ La premsa seguia el marc legal establert a la constitucioó de 1876 i la Llei d’impremta de 1883.

La nova llei transferia a la legislacioó comuó els possibles delictes comesos a traveós de la impremta, en comptes de sotmetre’s a tribunals de caraàcter especial, un moviment que s’ha considerat fonamental per a establir una premsa liberal.¹⁵ Malgrat que aixoà garantia una major llibertat d’expressioó a la creixent induóstria de la premsa, els rotatius patien innombrables multes i suspensions. Una estrateàgia per assegurar la publicacioó era crear tíótols alternatius.¹⁶ Totes aquestes circumstaàncies afavoriren l’expansioó d’una gran varietat de publicacions, des de diaris generalistes a revistes especialitzades, i de continguts (políótics, literaris, artíóstics, cientíófics, obrers); les revistes il·lustrades i els setmanaris satíórics eren nous formats que esdevingueren molt populars. Aquest pluralisme es mantingueó durant les primeres deàcades de segle XX.¹⁷

En el proceós en curs de modernitzacioó, la societat espanyola estava en transicioó en termes d’industrialitzacioó, urbanitzacioó i especialitzacioó del treball. Per beó que encara dominava la poblacioó agraària i el pes de la cultura catoàlica afavorien la persisteància de la tradicioó en molts aspectes de la vida social.¹⁸ En aquest context, la premsa es beneficiaà i alhora promogueó la transformacioó i els moviments des de les zones rurals a les urbanes. La xarxa de ferrocarril

10 A França, la relativa llibertat de premsa fou garantida legalment l’any 1881, a Marianne SOMMER: «Mirror, Mirror on the wall: Neanderthal as Image and ‘Distortion’ in Early 20th-Century French Science and Press,» Social Studies of Science 36:2 (2006), 207-240; a Gran Bretanya, la Newspaper Libel Registration Act fou promulgada el mateix any, a Juan Francisco FUENTES i Javier FERNÁNDEZ: Historia del periodismo español: prensa, política y opinión pública en la España contemporánea, Síntesis, Madrid: 1997), p. 141.

11 La Restauració borbònica (1875-1931) acabà amb la primera República espanyola. El sistema polític monàrquic reestablert es caracteritzava per un sistema bipartidista que es tornava en el poder. L’oligarquia i el caciquisme -sistema efectiu d’influència política dominada per governants locals- eren sovint denunciats com els veritables mecanismes de governança parlamentària a Espanya, a Stephen JACOBSON: «Interpreting Municipal...,» art. cit., p. 80.

12 José ÁLVAREZ JUNCO: «¿Modernidad o atraso? Cultura y Sociedad,» a Santos JULIÁ (coord.): Debates en torno al 98: Estado Sociedad y Política (Comunidad de Madrid, Madrid: 1998, p. 75.

13 Stephen JACOBSON: 2004, pp. 399-400.

14 Xosé-Manoel NÚNEZ-SEIXAS: Los nacionalismos..., op. cit., p. 40. La pèrdua de les darreres colònies espanyoles provocà una tremenda crisi de consciència entre els intel·lectuals espanyols. Espanya havia perdut efectivament el seu imperi setanta anys enrere i una resposta com aquesta fou absent; possiblement perquè «l’any 1825 no existia encara la idea de nació,» a José ÁLVAREZ JUNCO: «¿Modernidad o atraso?...» art. cit., 1998.

15 Rhianmon McGLADE: Catalan Cartoons. A cultural and political history, University of Wales Press, Cardiff: 2016, p. 23; María Cruz SEOANE i María Dolores SÁIZ: Historia del periodismo en España, 2, El siglo XIX, Alianza Editorial: Universidad Textos, Madrid: 1996, p. 252.

16 Josep Maria FIGUERES: Breu història..., op. cit., p. 96.

17 Jaume GUILLAMET: Història de la premsa, la ràdio i la televisió a Catalunya 1641-1994, Edicions La Campana, Barcelona: 1994, p. 63.

doblaà la seva llargada des de 1872 a 1900 i permeteó als diaris arribar praàcticament a qualsevol lloc en menys de 24 hores graàcies a la major velocitat dels trens; el teleàgraf permetia un intercanvi fluid d’informacioó als nivells nacional i regional.¹⁹ D’altra banda, la premsa contribuíüa a la creacioó de noves ocupacions laborals urbanes: a Barcelona, l’any 1900, els llocs de treball en arts graàfiques i premsa ja representaven l’1.4% de l’ocupacioó i encara havia de creóixer fins al 5% l’any 1930.²⁰ La induóstria de la premsa era un dels sectors emergents que modernitzarien l’economia de la ciutat (amb resultats contradictoris); peroà tambeó contribuíó a formar noves mentalitats, molt diferents de les anteriors, en una societat que aspirava a ser

«moderna.»²¹

A la fi de segle XIX, els diaris jugaren un rol important en la formacioó de discursos puóblics i definint les controveàrsies políótiques.²²En un lapse breu de temps, començaren a imprimir-se les que esdevindrien les principals capçaleres del nou segle a Barcelona. A dues de

«claàssiques,» la del conservador i centenari Diario de Barcelona (1792) i la de l’aleshores ja veteraà diari republicaà El Diluvio (1858), se n’afegiren de noves: la republicana La Publicidad (1872), la traditionalista El Correo Catalán (1876), la del El Noticiero Universal (1888) i la de La Vanguardia (1881), aquesta darrera, que experimentaà un canvi des d’una posicioó liberal a una de conservadora a finals de segle. L’any 1888 El Diluvio i La Publicidad eren els diaris meós populars, amb tiratges de 12.000 i 11.000 exemplars diaris, respectivament. El Noticiero Universal aviat assolíó els 9.000, exemplificant l’emergent model empresarial de periodisme.

Amb tot, els diaris continuaren sent els instruments de moviments políótics, com posa de manifest la creacioó de La Veu de Catalunya (1899) com a oàrgan de propaganda de les idees del catalanisme conservador. La magnitud dels tiratges eós prou significativa sabent que la poblacioó barcelonina encara no havia assolit el mig milioó d’habitants i que la major part dels nouvinguts, provinents de les zones rurals, era analfabeta.²³ L’any 1920, el nombre de tíótols nomeós havia augmentat de 16 a 18, mentre que l’expansioó global s’havia multiplicat per cinc, des de 62.550 a 352.000 exemplars diaris.²⁴ Tots els tíótols mencionats eren escrits en castellaà, evidenciant un domini linguüíóstic en el mercat de la premsa diaària. Si beó l’inici d’una premsa escrita en catalaà reflectia un canvi políótic a Catalunya.

La restauracioó de la monarquia havia posat fi a la idea que els sentiments catalanistes podien canalitzar-se a traveós d’una repuóblica federalista. Llavors, el moviment políótic viraà el focus del seu plantejament general per cenyir-se a las reivindicacions especíóficament catalanes.²⁵ Abans que el primer diari en catalaà aparegueós, ja existien algunes publicacions perioàdiques escrites

18 Jesús ÁLVAREZ i Julio MONTERO: «Reivindicación del consumo. Marketing, imágenes y ocio en la configuración de la sociedad española de masas,» a: Jorge URÍA (ed.) La cultura popular..., op. cit., 213-234, p. 216

19 Juan Francisco FUENTES i Javier FERNÁNDEZ: Historia del periodismo..., op. cit., p. 169.

20 Josep Lluís GÓMEZ-MOMPART: La gènesi..., op. cit., p. 107.

21 Josep Maria FIGUERES: Breu història..., op. cit., p.73-74

22 Matiana GONZÁLEZ-SILVA i Néstor HERRAN: «Ideology, elitism and social commitment: alternative images of science in two fin de siècle Barcelona newspapers,» Centaurus 51:2 (2009), 97-115, p. 100.

23 L’alfabetització augmentà a poc a poc a finals de segle, assolint el 50% de la població i encara havia de seguir creixent durant les properes dècades fins a prop del 95%. Matiana GONZÁLEZ SILVA i Néstor HERRAN: «Ideology, elitism...,» art. cit., p. 100; Josep Lluís GÓMEZ MOMPART: La gènesi..., op. cit., p. 107.

24 Jaume GUILLAMET: Història del periodisme…, op. cit., p. 143

25 María Cruz SEOANE i María Dolores SÁIZ: Historia del periodismo..., op. cit., p. 274.

en catalaà.²⁶ El setmanari La Veu del Montserrat (1878) publicaà l’any 1892 l’influent article «La Tradicioó Catalana» de Torras i Bages, reclamant una pastoral catalana.²⁷ La revista Renaixensa (1871) fou suspesa en diverses ocasions pels seus articles políótics. I els setmanaris satíórics editats per Inocencio Loópez, La Campana de Gràcia (1870) i La Esquella de la Torratxa (1872) gaudien d’un lector aàvid pel seu marcat anticlericalisme i republicanisme²⁸. Quan el Diari Català aparegueó l’any 1879, liderat per l’escriptor, ideoàleg i políótic Valentíó Almirall, el rol dels diaris en el despertar de la identitat nacional quedaà ben clar: el renaixement de la llengua catalana estaria coix fins que no es disposeós «del mitjaà meós poderoós dels temps moderns: la premsa diaària.»²⁹

En aquest context d’exaltacioó nacional, la cieància era per als intel·lectuals catalanistes un mitjaà per a coneàixer la realitat de Catalunya. Fins i tot es pensava que aquesta era una disposicioó o un element constituent de la identitat catalana.³⁰ La preseància de la cieància als diaris barcelonins es pot llegir no nomeós com una font per als impressors que cercaven nous continguts o com una forma de professionalitzacioó acadeàmica a l’esfera puóblica;³¹ sinoó tambeó en clau del seu rol en la formacioó de la identitat nacional. L’intereàs puóblic en la paleontologia es generaà en bona part per l’aàmplia difusioó de notes, notíócies i columnes fent-se ressoà de descobriments de restes foàssils als diaris. Aquestes feren subtilment visibles els paleontoàlegs catalans i contribuíüren en el proceós d’atorgar-los autoritat puóblica.³² Peroà aixoà anava meós enllaà dels interessos professionals. La difusioó d’idees cientíófiques a traveós de la premsa era crucial per al programa nacionalista, encara que fos des de posicions ideoloàgiques ben distants.

Joaquim Bartrina i Valentíó Almirall representaven el positivisme d’esquerres i es beneficiaven dels diaris per a introduir el Darwinisme a Catalunya. L’editorial Renaixensa publicaà l’any 1876 la primera traduccioó en castellaà del llibre de Darwin The Descent of Man. I l’aparicioó de Diari Català s’acompanyaà d’edicioó per fascicles de la primera traduccioó al catalaà d’un altra publicacioó de Darwin, Journal of Researches during the voyage of the H. M. S. «Beagle.»³³ Per contra, Jaume Almera i Norbert Font, del Seminari, advocaven per un positivisme catoàlic que enllaçava amb l’escola de pensament de Torras i Bages i acostumaven a escriure per a La Veu de Montserrat, La Ciencia Católica, Lo Pensament Català i La Veu de Catalunya.³⁴

La panoraàmica sobre les representacions del mamut a la premsa d’aquest capíótol com a mostra dels significats que va anar acaparant l’animal s’ha fet amb la intencioó de situar

26 Josep Maria FIGUERES: El periodismo catalán. Prensa e identidad. Un siglo de historia (1879-1984), Editorial Fragua / Biblioteca de Ciencias de la Comunicación, Madrid: 2012, p. 57

27 Solange HIBBS-LISSORGUES: «La Veu de Monserrat (1878-1891) y la identidad catalana,» (2004), disponible a la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes: http://www.cervantesvirtual.com/nd/ark:/59851/bmc8k7v0 [consulta: 29 de juliol de 2016].

28 Rhianmon McGLADE: Catalan Cartoons..., op. cit., p. 23.

29 Josep Maria FIGUERES: El periodismo catalán..., op. cit., p. 59.

30 Antoni ROCA ROSELL i Vicent L. SALAVERT: «Nacionalisme i ciència...,» art. cit., p. 551

31 Faidra PAPANELOPOULOU i Peter KJAERGAARD: «Making the paper: Science and Technology in Spanish, Greek and Danish Newspapers around 1900,» Centaurus 51:2 (2009), 89-96.

32 Casper ANDERSEN i Hans H. HJERMITSLEV: «Directing Public Interest: Danish Newspaper Science 1900-1903,»

Centaurus 51:2 (2009), 143-167, p. 144.

33 Agustí CAMÓS: «La difusió del darwinisme en les editorials de Barcelona durant el segle XIX,» Actes d'Història de la Ciència i de la Tècnica 3:2 (2010), 131-142, pp. 136-138.

34 Joan SENENT-JOSA: Les ciències naturals..., op. cit., p. 36.

l’activitat dels nostres actors -naturalistes conservadors, catoàlics i catalanistes- en una esfera puóblica meós aàmplia en la qual coexistien idees compartides i en conflicte sobre la significacioó de l’animal extingit. Les tensions que confrontaven la modernitat i la tradicioó soón visibles al llarg de tot el capíótol. Les dues properes parts han intentat mostrar la manera com certes descripcions vinculaven l’espeàcie cientíófica a valors «modernitzadors» i «de modernitzacioó»

del paíós, en contrast amb d’altres que l’utilitzaven com a síómbol per assenyalar els anacronismes de la societat. En aquest sentit, el mamut pot ser enteàs com un exemple de

«natura moderna,» producte de visions complexes, fragmentaàries, de vegades contradictoàries les unes amb les altres, amb les quals el ciutadaà modern havia d’aprendre a viure.³⁵ Aquestes tensions que es visualitzar a la premsa, adquiriren un intereàs particular en el cas de l’escultura del parc.

El mamut de pedra podia ser una mena de síómbol de la cerca dels oríógens en la construccioó de la moderna nacioó catalana; era la contribucioó al programa nacionalista d’un grup de paleontoàlegs que comptava amb el suport de benefactors eclesiaàstics i laics de la burgesia catalana.³⁶ Alhora, aquests oríógens estaven ben arrelats en la tradicioó catoàlica. L’escultura encarnava molt del treball paleontoloàgic realitzat des del darrer terç de segle XIX per l’escola geoloàgica del Seminari, que havia estat perseguint la conciliacioó del dogma catoàlic amb els avenços de la paleontologia moderna. De fet, els intents per apropiar-se de les idees cientíófiques per part dels catoàlics apologetes per a protegir la seva autoritat havien sigut nombrosos.³⁷ Per Almera, l’apologeta modern necessitava el coneixement cientíófic per a contrarestar de forma creíüble els arguments dels racionalistes i materialistes, una posicioó que fou criticada pels neocatoàlics i els fonamentalistes de Barcelona i Madrid. I les col·leccions del Seminari havien de mostrar el lideratge de l’Esgleósia en la recerca cientíófica.³⁸ Les circumstaàncies políótiques de la Barcelona de fi de segle crearen les condicions favorables per a promoure aquest pensament i alhora fer-lo meós visible a l’esfera puóblica.

L’arribada del segle XX estigueó marcada per un gir en la políótica quan els partits nacionalistes van irrompre i passaren a dominar l’escena políótica de Barcelona. Aixoà afavoríó la creacioó l’any 1906 de la Junta de Cieàncies Naturals de Barcelona, que comptaà amb diversos membres de l’escola de geologia del Seminari que trobaren en aquest organisme la manera de difondre les seves idees cientíófiques i políótiques a l’espai puóblic. Aquestes es feren puóbliques a traveós de la premsa: la Junta desitjava transformar el Parc «en un veritable Parch de cultura» i començaren amb la construccioó d’un impressionant mamut «quals restes han sigut trobats aó Catalunya.»³⁹ L’estudi de cas del qual s’ocupa aquest capíótol, a traveós de les diverses capes de significats, ha tocat aspectes rellevants en histoària de la cieància en els quals espera contribuir d’alguna manera, com a la comprensioó de la diversitat de la cieància popular i les transformacions del

35 Lyhnn NYHART: Modern nature..., pp. 292, 368

36 José SALA CATALÁ: «Ciencia biológica y polémica de la ciencia en la España de la Restauración,» a José Manuel SÁNCHEZ RON (ed.): Ciencia y sociedad en España, Ediciones El Arquero / Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid: 1988, 156-177, p. 170.

37 John Hedley BROOKE: Science and Religion. Some historical perspectives, Cambridge University Press , Cambridge: 2001, p. 11.

38 Jordi BOHIGAS: 'Per Déu...,' op. cit., p. 147-149.

39 La Veu de Catalunya, 1 d’octubre de 1907, p. 1.

coneixement puóblic, la presentacioó d’una imatge meós matisada de les relacions cieància-religioó, com tambeó del paper de la cieància en la creacioó de la identitat nacional.⁴⁰