El segon gran problema amb què ens enfrontem és que cada una de les categories que representen els mesuradors agrupen entitats aparentment molt diferents entre elles, especialment als ulls d’una persona aliena al sistema. Això no succeeix només amb els mesuradors xinesos, sinó amb qualsevol sistema de classificació vist des de fora.
És especialment il·lustratiu l'exemple freqüentment citat del dyrbal. A Classifiers as a reflection of mind, Lakoff (1984) analitza un estudi de Dixon sobre el sistema de classificació d'aquesta llengua indígena australiana i explica quins són els
16 El subratllat és nostre.
Capítol 1 Els mesuradors xinesos i la categorització
mecanismes cognoscitius d’associacions i relacions que fan que els conceptes de dona, foc i coses perilloses, que per a nosaltres no tenen res a veure i més aviat ens sonen junts al títol d’una pel·lícula, pertanyin a una mateixa categoria en aquella cultura. Després d'analitzar el sistema d'acord amb els principis de la lingüística cognitiva, les associacions que fan que aquests tres conceptes pertanyin a una mateixa categoria deixen de semblar il·lògiques. Les explicacions de Lakoff mostren alhora l’existència d’una relació entre el llenguatge, el món i la cognició, que aporta els elements per entendre les projeccions que altrament quedarien ocultes. Aquesta perspectiva ens permet descobrir sistematisme allà on aparentment regna l’anarquia i el caprici.
Per posar un exemple del xinès, el mesurador 道 (dao), un dels significats principals del qual és camí, agrupa entitats tan diferents com ara escletxa, raig de llum, cella, riu, ratlla i arruga. Això no obstant, és possible trobar punts en comú entre els diferents membres, com ara el fet que tots tenen una forma allargada. Això ens pot fer sospitar que la construcció de les categories no és arbitrària, sinó motivada, i que l’aparent arbitrarietat que mostra es deu a un desconeixement per part nostra dels processos cognoscitius subjacents de formació d’aquesta categoria.
El principi de semblança de família de Wittgenstein, desenvolupat posteriorment per Rosh i Mervis, ens ofereix una alternativa a l’enfocament clàssic, en el qual els atributs han de ser comuns a tots els membres de la categoria i ens ofereix, alhora, una explicació de per què els mesuradors xinesos agrupen sota el seu paraigua entitats que aparentment no estan connectades. Aquest principi té, doncs, un gran potencial explicatiu de les associacions internes que han portat a la creació d’una categoria complexa.17
Les línies d’associació entre els membres d’una categoria no s’estableixen necessàriament entre els exemplars de l’entitat i el prototipus, sinó perquè un element s’assembla a un altre que sí que té cert atribut en comú amb la imatge mental de prototipus. Per tant, no és necessari que tots els membres d’una categoria tinguin algun atribut en comú entre ells ni tan sols algun atribut en comú amb el prototipus,
Capítol 1 Els mesuradors xinesos i la categorització
sinó que les possibilitats associatives són múltiples. Els membres que les formen, doncs, no tenen per què ser homogenis. Rosch i Mervis (1975, 575), citats per Ungerer i Schmid (1996) ho expliquen en la cita següent:
A set of items of the form AB, BC, CD, DE. That is, each item had al least one, and probably several elements in common with one or more other items, but no, or few, elements are common to all items.
Tai i Wang (1990) van estudiar els processos d'associació dels membres d’una determinada categoria de mesuradors i la seva relació amb d’altres de properes cognoscitivament. D’acord amb aquell estudi, 鱼 (yu) ‘peix’, 裤子 (kuzi) ‘pantalons’
i 腿 (tui) ‘cama’ són membres centrals de la categoria 条 (tiao), per a coses llargues i estretes; en canvi, 街 (jie) ‘carrer’, 河 (he) ‘riu’, 路 (lu) ‘camí’ i 影子 (yingzi)
‘ombra’ són membres d’extensió natural, és a dir, pertanyen a aquesta categoria per similitud amb els membres centrals. Els resultats són molt interessants perquè mostren com a partir dels membres prototípics i per relacions de semblança de família s’han anat incorporant altres membres a la categoria.
En català, per exemple, dins del concepte taula, hi tenen cabuda un munt d’objectes diferents que poden anar des d’una taula de so fins a una tauleta abatible d’avió, passant per una taula d’operacions. En cap moment qüestionem la seva condició de taules perquè, en major o menor grau, s’assemblen o tenen algun tret en comú amb el prototip o concepte que tenim de taula. Hem d’admetre, doncs, que un concepte tan bàsic com ara taula és força ampli i que hi ha membres que s'hi han incorporat més tard perquè tenen algun tret en comú amb un altre membre de la categoria, i no necessàriament per similitud amb el prototipus.
La coherència d’una categoria la proporciona, doncs, el principi de semblança de família. L’assumpció a priori és que la inclusió de les entitats a una categoria té o ha tingut una motivació semàntica; ara bé, el repte consisteix a explicar una per una aquestes relacions de similitud i com s’han construït els encadenaments. Potser no serem capaços de trobar explicacions pel que fa a la pertinença de totes les entitats d’una categoria, en part perquè segurament no estarem mai prou familiaritzats amb
17
Capítol 1 Els mesuradors xinesos i la categorització
els mites i les creences de la cultura que estudiem o bé perquè desconeixem els canvis històrics que han fet que molts mites, creences o pràctiques hagin desaparegut mentre que la classificació en molts casos ha romàs igual. Això fa que la pertinença d’alguns membres a una categoria determinada es mostri sincrònicament arbitrària i no motivada.
Pel que hem vist fins ara, doncs, està clar que cada categoria de mesuradors té uns membres més prototípics i altres de més perifèrics, els quals s'inclouran en aquesta categoria o en una altra en funció del context i de les necessitats comunicatives.
D’acord amb Ungerer i Schmid (1996), la bondat d’una entitat es determina globalment. En un primer estadi, la percepció de l’objecte és holística i, posteriorment, i de manera opcional, es duu a terme una mena de descomposició en propietats individuals. La percepció gestalt sembla jugar un paper important en la categorització i l’estimació de la bondat d'una entitat. En definitiva, el prototipus és una imatge gestalt i funciona, per tant, com a model o punt de referència cognoscitiu.
Això significa que és possible donar com a millors exemples d'una determinada categoria els membres més centrals, però això no implica que en siguin els únics representats possibles.
Un altre aspecte relacionat amb la delimitació de les categories és el de la possibilitat de categoritzar de maneres diferents una mateixa entitat. Al llarg d'aquesta recerca hem realitzat dues enquestes, els resultats de les quals mostren el fenomen de la categorització múltiple i la vacil·lació que experimentem sovint a l'hora de categoritzar. En la primera, vam donar a una sèrie d’informants18 les expressions següents (corresponents a sintagmes mesuradors en xinès): una galleda de neu, una safata de caramels, una mà de pintura, una prestatgeria de llibres i una capa d’oli, tot demanant-los que ens diguessin si expressaven un concepte d’extensió, contenidor o partitiu. Les respostes no foren homogènies. En el cas de una galleda de neu, tothom estigué d’acord que es tractava d’un contenidor. Ara bé, l'expressió una safata de caramels tant era considerada un concepte contenidor com d’extensió, en funció de les proporcions de la safata o, simplement, del punt de vista personal. El mateix va passar amb una prestatgeria de llibres. Quant a una capa d’oli, hi hagué
Capítol 1 Els mesuradors xinesos i la categorització
més respostes a favor d’extensió i, en canvi, es decantaren pel concepte partitiu a una mà de pintura. Aquests resultats semblen insinuar que el que ens han ensenyat com a partitiu i contenidor no són, en realitat, conceptes tan ben definits i que probablement ens han imposat uns límits artificials i rígids entre categories que no existeixen necessàriament en el món real o que no coincideixen amb la nostra manera de veure-ho.
Amb la segona enquesta preteníem estudiar la distribució d’una sèrie de noms entre quatre categories de mesuradors.19 Hem observat que, en alguns casos, les respostes dels informants són força uniformes però que, en d’altres, dues o tres respostes diferents són igual de possibles. N'és un exemple 耳环 (erhuan) ‘arracades’, que es categoritza com a 副 (fu) ‘conjunt’, 对 (dui) ‘parell’, o 双 (shuang) ‘parell’. El fet que sovint vacil·lem a l’hora de categoritzar una entitat entre dues o més categories demostra que les categories no estan ben definides, que els límits entre elles són difusos i que una entitat permet diferents tipus de categoritzacions, és a dir, que la categorització no és una qüestió de vertader o falç.
Això es pot explicar perquè les categories cognoscitives interactuen i s’influencien mútuament, la qual cosa pot causar un trasllat dels prototipus, dels límits o de l’estructura de la categoria. Els prototipus i les fronteres entre categories també canvien d’un context a un altre i depenen de coneixements socials i culturals. Hi ha, doncs, tal com expliquen Ungerer i Schmid (1996, 43), una interacció entre els models cognoscitius i els models culturals:
The prototypes of cognitive categories are not fixed, but may change when a particular context is introduced, and the same is true for category boundaries. More generally, the whole internal structure of a category seems to depend on the context and, in a wider sense, on our social and cultural knowledge, which is thought to be organized in cognitive and cultural models.
El problema principal que ens trobem a l’hora d’ensenyar els mesuradors xinesos és que la majoria de nosaltres tenim interioritzada una visió aristotèlica del que han de ser la categories i tendim a imaginar-les com a calaixos tancats amb uns límits clars,
18 Es tractava d’una enquesta per correu electrònic adreçada a professionals de la llengua en general.
19 En el tercer capítol recollim els resultats d’aquesta enquesta i n'oferim una anàlisi en profunditat.
Capítol 1 Els mesuradors xinesos i la categorització
en què tots els membres posseeixen les característiques requerides per la definició de la categoria i es defineixen per condicions necessàries i suficients. Això té dues conseqüències negatives per a la docència. D'una banda, quan ensenyem als estudiants una categoria nova sense explicar-los els principis cognoscitius de formació de la categoria (quins són els membres centrals, quins hi pertanyen per extensió metafòrica i quins són més perifèrics) ens arrisquem que la coocurrència d'aquests noms amb aquest mesurador els sembli arbitrària i, per tant, més difícil d’aprendre. D'altra banda, sembla que les coocurrències entre noms i mesuradors siguin binàries i no múltiples, amb les limitacions que això comporta.
Curiosament, nombrosos professors i estudiosos ho perceben també d'aquesta manera i recomanen recórrer a la memorització com a base de l'aprenentatge (Li Ying-che 1970; Alleton 1979; Li Dejin, Cheng Meizhen 1990). S'ha de tenir en compte que en el si de la cultura xinesa els mesuradors s’han ensenyat sempre associant-los a determinats noms, sense dur a terme cap tipus d’anàlisi de la categoria; malgrat això, els xinesos juguen amb l’avantatge de ser parlants natius, la qual cosa a la llarga els proporciona un bagatge lingüístic i una intuïció que els permet sortir-se’n millor que les persones que estudien el xinès com a llengua estrangera.
La gran aportació de Rosch a la lingüística cognoscitiva, d’entre d’altres, fou demostrar que les categories no són calaixos tancats, sinó que es formen al voltant de prototipus, que funcionen com a punts de referència cognoscitius. Un dels reptes, doncs, és fer més transparents les relacions internes de cada categoria i destriar-ne els millors exemples per tal d'ensenyar-los als alumnes. La solució a aquest segon gran problema, que desenvoluparem en el tercer i quart capítols, ha d’anar, doncs, en aquesta línia.