El primer problema amb què ens trobem quan estudiem els mesuradors és que les paraules que s’inclouen en la categoria gramatical 量词 (liangci) ‘mesurador’ són molt dispars entre elles. Mentre aquest fet és acceptat amb naturalitat per la majoria d’autors xinesos, els lingüistes occidentals no ha escatimat esforços per «posar-hi ordre». És curiós constatar que mentre que per als primers aquest punt no és rellevant ni mereix una atenció especial, per als segons, en canvi, és possiblement un dels més importants i al qual dediquen més energia, bàsicament per tal de demostrar que la terminologia xinesa no és prou bona i que cal redefinir la categoria.
La qüestió de fons és, doncs, quins criteris es fan servir per decidir si un determinat mot pertany a la categoria gramatical dels mesuradors o no. La posició tradicional xinesa podríem anomenar-la de «portes obertes», mentre que l’altra seria de tipus restrictiu. Això és deu al fet que els xinesos han intentat adaptar la gramàtica a la seva realitat i no la realitat a la gramàtica. Els autors occidentals, en canvi, amb cada nou intent de redefinir què és mesurador i què no, el que estan fent és intentar imposar el model tradicional de les categories a les categories gramaticals xineses.
La tendència generalitzada entre els autors pertanyents a la tradició occidental és distingir clarament un tipus concret de mesuradors −els anomenats classificadors o mesuradors individuals− de la resta. A continuació trobem una cita de Peyraube i Wiebusch (1993, 54) que ho il·lustra:
«[...] Le CL[assificateur] serait alors un “individualiseur” qui rend spécifique la référence des noms. [...] Le CL[assificateur] consisterait donc à dégager des unités comptables, à “structurer des unités” pour reprendre la formulation de Greenberg.
»Cette hypothèse est séduisante. Elle suggère naturellement que les CL et les N[oms de]M[esure] doivent être distingués.»
Més endavant esmenten que la diferència entre els mesuradors partitius i els mesuradors individuals és molt petita i presenta, doncs, problemes de categorització;
i el mateix succeeix amb els partitius i els col·lectius. Aquest obstacle, però, no ha de
Capítol 1 Els mesuradors xinesos i la categorització
comprometre, des del seu punt de vista, la necessitat de distingir els mesuradors individuals de la resta.
Li Ying-che (1970)14 fa una divisió entre mesuradors unitaris i mesuradors quantitatius,15 tot explicant que els primers són previsibles, en el sentit que venen determinats pel nom al qual acompanyen, mentre que l’elecció del mesurador en el segon cas no està tan condicionada pel nom, sinó pel sentit que es vol expressar.
D’aquesta afirmació se'n desprèn que cada nom té un sol mesurador associat, com ara un gènere, que no juga cap paper semàntic ni pragmàtic. Aquesta visió objectivista de l'ús dels mesuradors va en contra del que han escrit nombrosos autors (v. Anderson 1999; Allan 1977; Denny 1976, 1986; Dai Mengxia 1998, 1999a, 1999b, 2000; Erbaugh 1986; Tai, Wang 1990; Tai, Chao 1994; Zhang Xiangqun 1995) i dels arguments que nosaltres mateixos defensem en aquesta tesi. Un altre argument a favor de la divisió és que, segons Li Ying-che, el segon grup no presenta problemes d’aprenentatge, fet que es contradiu amb la nostra experiència. A més a més, el criteri de «mesuradors difícils d'aprendre» és massa subjectiu, ja que pot variar en funció de la llengua amb la qual es compari i, fins i tot, d'una persona a una altra. En definitiva, Li Ying-che (1970, 107) opina que el concepte de mesuradors és massa flexible perquè inclou moltes coses que no són pròpies només del xinès.
El fet que hi hagi mots que no siguin característics només del xinès no és, segons el nostre parer, un criteri prou sòlid per decidir si formen part d’una categoria determinada o no. Els criteris per definir la categoria haurien de ser consistents amb el xinès, no en relació a d'altres llengües, ja que l'autor està limitat pel parell de llengües que coneix −en aquest cas l'anglès i el xinès−. A més a més, el seu interès per demostrar que es tracta d’un grup tancat passa per alt els usos no convencionals o literaris dels mesuradors i demostra que es regeix per una concepció clàssica de les categories.
Tai i Wang (1990, 38), malgrat conèixer i treballar amb certs postulats de la lingüística cognoscitiva, es mostren a favor d’una distinció en els termes següents:
14 Malgrat que Li és un autor d’origen xinès, ha dut a terme la seva formació i carrera acadèmica als EUA, fet que condiciona el seu enfocament, amb el qual es desmarca clarament de la tradició xinesa.
15 Tot i posar-los un nom diferent, s’està referint al concepte de mesurador individual i tot allò que no ho és.
Capítol 1 Els mesuradors xinesos i la categorització
«[...] it is desirable and feasible to differentiate classifiers from measure words in order to better understand the cognitive basis of a classifier system.
[...]
»We propose to adopt the distinction between ‘permanent’ and ‘temporary’
properties of entities as the fundamental cognitive basis for the distinction between classifiers and measure words. [...]
»2) A classifier categorizes a class of nouns by picking out some salient perceptual properties, either physically or functionally based, which are permanently associated with the entities named by the class of nouns; a measure word does not categorize but denotes the quantity of the entity named by a noun.
»In essence, (2) amounts to saying that while a classifier ‘categorizes’ an object, a measure word simply ‘measures’ an object.»
En aquest cas, la raó no és pedagògica com passa amb Li Ying-che, sinó que la distinció es fa per motius cognoscitius i Tai i Wang ho argumenten dient que un mot com ara 群 (qun) ‘grup’ acompanya diferents tipus de noms que no estan relacionats categòricament. Si observem amb atenció, però, veurem que el camp principal d’acció d’aquest mesurador són els éssers animats susceptibles d'anar en grup. El mateix succeeix amb 升 (sheng) ‘litre’, el qual necessàriament s’associa a noms concrets que tenen la propietat d’ésser líquids. Per acabar, si els mesuradors individuals categoritzen agafant una propietat sobresortint que s’associa permanentment a l’objecte, cosa que no passa amb la resta de mesuradors, com s’explica, doncs, que noms com ara guants, orelles, palets, sabates i mitjons s'associïn generalment al mesurador col·lectiu 双 (shuang) ‘parell’? En aquest cas, doncs, la propietat que sobresurt és precisament el fet que són dues entitats que
«funcionen» aparellades, la qual cosa indica que 双 (shuang), malgrat no ser un classificador −per utilitzar la seva terminologia− a més de quantificar, categoritza.
Els mesuradors que denoten quantitats normalment no es poden associar a qualsevol nom, la qual cosa significa que, a més a més de quantificar, també categoritzen. Com veurem en el capítol sisè, les funcions dels mesuradors són diverses i mai no són pures (v. Paris 1981; Peyraube, Wiebusch 1993; Zhang Xiangqun 1995; Bisang 1999). Més endavant, però, Tai i Wang (1990, 39) acaben flexibilitzant la seva postura i afirmen que: «We hasten to add here that the distinction in question, like
Capítol 1 Els mesuradors xinesos i la categorització
other prototype-based categorical distinctions, is a graded distinction with fuzzy boundaries».
Els models gramaticals més importants han abordat el tema de les categories gramaticals des de perspectives ben diferents, però sempre mantenint el punt de vista que imposa el model aristotèlic de condicions necessàries i suficients. Això ha fet que les definicions de la categoria dels mesuradors per part dels diferents autors deixin molts elements marginats i n'hi hagi que no «encaixen» en el sistema. El resultat són llistes tancades, casos en què hi ha vacil·lació a l'hora de classificar, moltes entitats que queden fora del sistema perquè «no són mesuradors», malgrat que cognoscitivament i pragmàtica fan una funció similar, i termes de nova encunyació, com ara el de mesurador ocasional −per citar-ne només un exemple−, que aporten confusió.
Així doncs, com podem discernir si una paraula és un mesurador o no? D'acord amb els postulats de la lingüística cognitiva, les categories són difuses, estan definides per conjunts de trets i relacions de semblança de família i estan constituïdes per membres prototípics o centrals i membres perifèrics (Taylor 1989). Per això, un cop haguem establert les característiques de la categoria, totes aquelles entitats que s’hi adiguin han de ser considerades mesuradors, tot partint de la base que de la categoria mesurador també hi ha exemples més bons (o prototípics) que d’altres. D'aquesta manera tots els casos hi tenen cabuda i una explicació convincent.
Habitualment, els lingüistes occidentals donen com a únics bons exemples d’aquesta categoria gramatical els mesuradors individuals o classificadors. Des del nostre punt de vista, però, encara que arribéssim a la conclusió que els mesuradors individuals són més prototípics que la resta, això no tindria per què implicar que la resta no són mesuradors.
Les categories es formen per la intersecció d’una o diverses propietats típiques que tendeixen a coincidir. La pertinença d’un individu a una categoria s’estableix a partir del grau de similitud amb el prototipus. No existeixen límits clars entre les categories. El pas d’una categoria a una altra és gradual i ve marcat per membres
Capítol 1 Els mesuradors xinesos i la categorització
perifèrics, que marquen fronteres difuses respecte d’altres categories. Per això, les categories inclouen exemples marginals, la pertinença dels quals a la categoria és dubtosa o vacil·lant. Això s'ha d'acceptar com a un fet normal.
Com que la lingüística cognitiva té una visió flexible pel que fa a atributs que permeten que una entitat pertanyi a una determinada categoria, ens proporciona un enfocament més comprensiu i explicatiu, ja que tots els elements poden encaixar en el model, tal com explica Langacker (1987, 369-370):
Linguistic categories are typically complex: they group together, and treat as equivalent for certain purposes, a variety of distinct and sometimes quite disparate elements. Though similar to varying extents, these elements are not always susceptible to a uniform characterization affording absolute predictability of class membership: i.e. it is not always possible to find a description valid without qualification for all class members and inapplicable to all non members. Hence it cannot in general be presumed that membership in a linguistic category is a predictable, all-or-nothing affair. Membership is commonly a matter of degree, resistant to strict delimitation, and subject to the vicissitudes of linguistic convention.16
Aquest primer gran problema −la delimitació de la categoria gramatical dels mesuradors−, del qual se’n deriven d’altres de secundaris, com ara el de la terminologia i el de les llistes de membres de cada categoria, serà resolt en el capítol següent.