Els problemes amb Carles de Navarra, Príncep de Viana

A partir de mitjan segle XV, un dels principals enemics polítics de Joan II fou el seu fill, Carles de Viana. Feia temps que entre els dos hi havia desavinences, que començaren amb la mort de Blanca I, reina de Navarra, i que prosseguiren amb la pugna per aquest regne, reflectida a la guerra civil a Navarra entre el 1450 i 1453.

A més, Carles de Viana, durant la seva estada al Regne de Mallorca, entre el final d’agost de 1459 i el final de març de 1460, mai no acceptà que el seu pare volgué establir-hi bones relacions.³⁵⁸ La difícil relació del rei Joan II amb el seu fill tenia un motiu concret: els interessos polítics del Príncep de Viana, que comptava amb

356 SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume i SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago. La guerra civil catalana del segle XV. Vol. I..., op. cit., p. 119.

357 Ibid., p. 119.

358 MIRANDA MENACHO, Vera-Cruz. El príncipe de Viana en la Corona de Aragón (1457-1461).

Tesis Doctoral. Universitat de Barcelona, 2011, pp. 195-225.

171

l’ajut dels reis castellans Joan II de Castella i Enric IV de Castella, bloquejaven els interessos de Joan II d’Aragó a Castella.³⁵⁹

El 31 de març del 1460 Carles de Viana fou rebut a Barcelona amb una acollida fastuosa, semblant a la que tingué el seu pare anys enrere. Acabava de fer una estada de set mesos al Regne de Mallorca per ordre de Joan II, que no volia que el seu fill anés a Sicília ni tampoc a Navarra, llocs on segurament trobaria molts adeptes al seu interès per intervenir en la política del Regne de Navarra.³⁶⁰

Imatge 9

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ausi%C3%A0s_March_i_el_pr%C3%ADncep_de_Viana#media

viewer/Fitxer:Agust%C3%AD_Rigalt_Cortiella-_Ausias_March_i_el_pr%C3%ADncep_de_Viana-_1279.JPG

Ausiàs March i el Príncep de Viana

Agustí Rigalt Cortiella, 1852, pintura sobre tela, 114x115cm Biblioteca Museu Víctor Balaguer, Vilanova i la Gertrú

La memòria de la relació del Príncep de Viana i els personatges de la Corona d’Aragó ha estat present durant molt de temps, tant que al segle ^XIX Agustí Rigalt pintà aquest quadre en què

Ausiàs March llegeix un document davant l’encuriosit Carles de Navarra, assegut en un tron ornamentat amb les quatre barres

359 VICENS I VIVES, Jaume. Els afers castellans de Joan II de Catalunya-Aragó..., op. cit., pp.

17-24.

360 MIRANDA MENACHO, Vera-Cruz. La estancia del Príncipe de Viana en Mallorca (1459-1460). Príncipe de Viana 234/6 (2005), pp. 429-448.

172

Nou mesos després, a la reunió de les Corts catalanes a Lleida el 2 de desembre de 1460, el rei empresonà el seu fill.³⁶¹ Aquest acte mobilitzà les personalitats catalanes més rellevants dels braços eclesiàstic, militar i reial, els quals s’uniren per demanar l’alliberament del príncep. Esperonats per la bona relació que sempre hi havia hagut entre els dirigents de les Corts catalanes i Carles de Viana, es mostraren més i més contraris a la decisió del rei.

La relació entre el Príncep de Viana i les Corts catalanes començà quan Joan de Navarra encara era lloctinent al Principat de Catalunya. En un moment en què el Regne de Navarra patia problemes interns, la majoria de les Corts no acceptava que el representant del rei Alfons el Magnànim fos absent del Principat de Catalunya. Com que no volien que Joan de Navarra estigués absent a l’hora de qualsevol decisió important a les Corts, enviaren una ambaixada a Carles de Viana, que era a Navarra, amb la intenció d’arribar a un acord perquè el seu pare residís al Principat de Catalunya, ja que el necessitaven per a resoldre la difícil situació que hi havia.³⁶²

Joan II no tenia cap idea de la reacció que provocaria en els catalans l’empresonament del seu fill Carles de Viana,³⁶³ els quals ho consideraren un acte arbitrari que transgredia les normes jurídiques del Principat de Catalunya.³⁶⁴ En aquest context, els catalans insistiren en l’alliberament del príncep, reforçant llurs arguments en els memorials que presentaven al rei. A més, formaren un consell que havia de gestionar l’alliberament del Príncep de Viana. Fins i tot enviaren ambaixadors al rei perquè reivindiquessin la doctrina del pactisme. En el cas que el rei no l’alliberés, afirmaven que ells ho farien utilitzant els mitjans de la justícia.

361 SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume. El primer memorial de greuges del catalanisme polític:

l’ambaixada de la Diputació del General i del Consell del Principat a Joan II (1460-1461). Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics 16 (2005), pp. 9-35.

362 SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume i SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago. La guerra civil catalana del segle XV. Vol. I..., op. cit., pp. 97-99.

363 HILLGARTH, J. N. La hegemonía castellana..., op. cit., pp. 301-302.

364 VALDEÓN, Julio. Los Trastáramas..., op cit., p. 239.

173

Els ambaixadors que tractaren amb el rei li demanaren que traslladés el príncep a Catalunya, ja que es trobava empresonat en el Regne de València.³⁶⁵

Així doncs, entre el desembre de 1460 i el març de 1461 tingué lloc un procés diplomàtic entre les institucions catalanes i el rei amb la finalitat d’alliberar el Príncep de Viana. Certament, també hi hagueren peticions de llibertat per al príncep en els regnes de València, Mallorca i Aragó, però només a Catalunya aquestes assumiren un caràcter pactista.³⁶⁶ Segons Desdevises, els catalans veieren en aquest cas una oportunitat per a fer prevaler llurs privilegis i limitar el poder reial.³⁶⁷

Amb aquest mandat, els ambaixadors es presentaren al rei a mitjan de gener del 1461, però les negociacions no portaren enlloc.³⁶⁸ En contrapartida, el rei havia aconseguit unir en contra d’ell un territori polític que es trobava dividit: la Biga, que controlava la Diputació i representava les oligarquies municipals i alguns aliats entre la noblesa i la clerecia, i la Busca, que des del 1453 tenia el poder de Barcelona, s’uniren per anar en contra del rei. Però la unió fou momentània, ja que la lluita a les Corts s’organitzà a partir d’unes noves bases.³⁶⁹

365 SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume. El primer memorial de greuges del catalanisme polític..., op. cit., p. 15.

366 HILLGARTH, J. N. La hegemonía castellana..., op. cit., p. 302.

367 DESDEVISES DU DEZERT, Georges. Don Carlos d’Aragon, prince de Viane: Étude sur l’Espagne du nord au XVͤ siècle. Paris: Armand Colin et Cie Éditeurs, 1889.

368 SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume. El primer memorial de greuges del catalanisme polític..., op. cit., p. 19.

369 En aquest sentit, una de les millors anàlisis sobre l’època és la de Callicó i Vidal: “Entre la Busca i la Biga, Joan II s’inclinà per... Navarra i per Joana Enríquez. I allò que no havia pogut aconseguir com a lloctinent durant tres anys d’actuació a les Corts –és a dir, la concòrdia entre els dos partits que dividien els seus súbdits– ho obtingué com a rei en un termini de molts pocs dies després de la malaurada detenció del seu fill gran, la desgraciada jornada del 2 de desembre del 1460. Aleshores, tot el país, sense distinció de partits polítics o de classes socials, es posà d’acord en un meravellós moviment d’unanimitat, però fou contra el rei. La Busca i la Biga, els greugistes i els antigreugistes de 1455-1456, els senyors i els camperols, els patricis i els menestrals, oblidaren llurs diferències i s’uniren en un moviment comú de repulsa en el qual participaren igualment –i és un fet no prou remarcat– els qui a la propera guerra civil havien d’ésser defensors decidits de la dinastia i els qui havien d’ésser-ne els enemics acarnissats. Però quan, després de la claudicació del rei a les Capitulacions de Vilafranca i, sobretot, després de la mort de Carles de Viana, el riu tornà a mare, els súbdits del fill de Ferran d’Antequera es tornaren a barallar. Tanmateix, ara, la lluita era plantejada sobre unes bases noves, sobretot

174

Durant la Guerra Civil Catalana diversos grups mostraven llurs diferències polítiques sobre la dinastia regnant i sobre el rei Joan II. D’una banda, hi havia moltes expectatives dipositades en el rei Joan II; d’altra banda, també hi havia molts retrets a fer-li, un dels quals era que, suposadament, no volia que el seu fill Carles de Viana el succeís en el tron.³⁷⁰ En aquest sentit, hom acusava el rei de violar les llibertats catalanes com també hom li recordava que no tenia dret a canviar la successió al tron ni tampoc a excloure a Carles del seu dret com a primogènit.³⁷¹

Els diputats i els membres del Consell del Principat de Catalunya decidiren d’organitzar un exèrcit per alliberar Carles.³⁷² L’escenari era complex: a Barcelona, es formà un exèrcit auxiliat per 24 galeres; a Lleida, el rei gairebé fou empresonat, però aconseguí fugir, si bé fou perseguit fins a Aragó. Dies després, tota Catalunya estava armada. Davant aquest quadre social, el rei alliberà Carles i l’envià a Barcelona el 25 de febrer de 1461.³⁷³ A més, la Concòrdia de Vilafranca del Penedès, del juny del 1461, recollia les reivindicacions polítiques presentades per l’oligarquia catalana. Aquestes reivindicacions, provinents del temps de Pere el Cerimoniós i dels regnats dels dos primers reis Trastàmares, s’imposaren³⁷⁴ i representaren la victòria del pactisme dels catalans. Al rei Joan II li fou prohibit

polítiques. Una minoria enèrgica i audaciosa es proposà, senzillament, acabar d’una vegada amb la dinastia, aprofitant-ne la impopularitat, mentre una altra minoria també agosarada i decidida cregué que hom anava massa lluny i, no volent fer un salt al buit, es proposà, a mesura que els designis dels seus adversaris s’anaven manifestant, defensar la dinastia sorgida de Casp, però no pas per haver sortit de Casp, ni per castellana, ni per autoritària, sinó simplement perquè era la legítima i era aquella a la qual havien jurat fidelitat, i aquest sentiment se’ls imposà per damunt de qualsevol altre. (...) Allò que no pot ésser admès com a veritat incontrovertible és que els enemics de Joan II fossin els defensors del constitucionalisme tradicional, i que els seus partidaris ho fossin de l’autoritarisme monàrquic. Els uns i els altres cregueren que defensaven igualment l’ordre constitucional: els primers oferint la corona successivament a Enric IV de Castella, a Pere de Portugal i a Renat d’Anjou; els segons mantenint-la en el pare de Ferran el Catòlic.” SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume i SOBREQUÉS I VIDAL, Santiago. La guerra civil catalana del segle XV. Vol. I..., op. cit., pp. 119-120.

370 SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume. El primer memorial de greuges del catalanisme polític..., op. cit., p. 27.

371 HILLGARTH, J. N. La hegemonía castellana..., op. cit., p. 304.

372 SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume. El primer memorial de greuges del catalanisme polític..., op. cit., p. 30.

373 HILLGARTH, J. N. La hegemonía castellana..., op. cit., p. 304.

374 VICENS I VIVES, Jaume. Els Trastàmares. Barcelona: Editorial Vicens-Vives, 1961, p. 174.

175

d’entrar al Principat de Catalunya i Carles de Viana fou nomenat lloctinent perpetu a Catalunya.³⁷⁵ Cal recordar que aquestes peticions donaren origen al document Memorial de Greuges, escrit pels diputats de la Diputació del General i pel Consell del Principat de Catalunya, document que és considerat la primera manifestació del catalanisme polític.³⁷⁶

Joan II no sabia la reacció que la seva decisió de perseguir al seu fill Carles provocaria en el Principat de Catalunya.³⁷⁷ A la fi, Carles fou alliberat i morí al cap de poc, el 23 de setembre de 1461. Però els barcelonins cregueren que la seva mort havia esta provocada pel seu pare.