Els estudis amb un enfocament narratologicodiscursiu

Unless the person who describes the action of a play has a good understanding of theatre as a whole, the narrative of the action will be reduced to a string of meaningless details. (Holland 2009:174)

Aquest apunt que fa Holland respecte del teatre i de la seua AD —aplicable de fet a qualsevol altre producte audiodescrit en què hi haja una història al darrere— reflexa prou bé la motivació que ha dut els acadèmics a analitzar l'AD des del punt de vista de la narrativa i del discurs. Es tracta d'una perspectiva relativament nova sorgida de l'intent de teoritzar l'AD i trobem que és una de les que més està aportant en l'actualitat a l'avanç en el coneixement d'aquest tipus específic de text. La de Braun és una de les primeres aportacions respecte a això, quan diu de l'AD:

Its aim is to produce verbal discourse (AD narration) which describes the essential visual elements and other relevant elements (e.g. some sound effects which are difficult to interpret without acess to visual information) of a multimodal discourse (i.e. the original audiovisual event containing verbal, auditory and visual elements) [...] The outcome of the process of audio describing (AD narrative) forms part of a new multimodal discourse (i.e. the audiodescribed content, containing verbal and auditory elements).

(Braun 2007:358)

És a dir, que mentre que les persones vidents s'exposen a uns discurs multimodal que conté elements verbals, auditius i visuals, les persones cegues s'exposen a un de multimodal que es basteix del contingut audiodescrit i d'elements auditius. Segons aquesta autora, el procés cognitiu pel qual els dos tipus d'audiències arriben a construir el tot d'un producte, en el primer a través de dos canals —el visual i l'auditiu— i en segon cas a través de només un —l'auditiu—, serà satisfactori només quan hi haja una coherència que faça que aqueix tot siga semblant en tots dos casos. Aqueixa coherència la considera com una connectivitat en el discurs, en el contingut.

En un altre article (Braun 2011), aquesta acadèmica alemanya de la Universitat de Surrey explora en profunditat aqueix concepte de coherència. Després de fer un repàs pels diversos enfocaments des dels quals s'han estudiat els diversos tipus de textos, se centra en els textos multimodals, com són les AD i les pel·lícules, i proposa una sèrie

d'elements que cal tindre en compte per a "recrear" la coherència fílmica en les AD: els enllaços intermodals i els enllaços intramodals, és a dir, la manera en què es relacionen els modes o canals, que han de mantindre's en el procés d'audiodescripció per tal d'aconseguir una continuïtat de sentit i poder construir un discurs coherent. Finalment, a través de l'estudi de cas de la pel·lícula Girl with a Pearl Earring (Peter Webber 2003), conclou que la línia temporal, la precisió i la consistència són elements primordials perquè els cecs puguen reconèixer aqueixos possibles enllaços al si del text audiodescriptiu o entre la descripció i la resta d'elements accessibles —sons i diàlegs—

d'una pel·lícula audiodescrita.

Aquesta perspectiva abordada des de l'anàlisi del discurs està molt relacionada amb la perspectiva centrada en la narratologia. Al principi de l'estudi de l'AD des d'aquesta disciplina, alguns autors com Pujol (2007) remarquen el problema terminològic, ja que hi ha casos en què, per a caracteritzar l'AD, s'alternen les paraules narració, descripció o fins i tot narració descriptiva (Benecke 2004 o York 2007 en són un exemple). Pujol diu que l'AD pertany al camp de la narrativa en el sentit que explica una història i que, per tant, no pot s'hi pot evitar la interpretació.

Finbow (2010) va més enllà i, amb l'anàlisi d'una sèrie d'AD angleses, postula la diferenciació entre audiodescripció i audionarració i afirma que els estàndards de l'ITC (2000) aposten per un enfocament descriptiu i objectiu en comptes d'un de narratiu i subjectiu. Més avant en aquesta tesi (vegeu l'apartat 4.2.3.) expliquem que, com Kruger i Orero (2010), trobem buit de contingut el debat entre objectivitat i subjectivitat, almenys en els termes que planteja Finbow en aqueix article. Pensem que, en aquest cas, el nom no fa la cosa i que també hi ha AD fetes amb unes bases totalment narratives. En el que sí que estem d'acord amb Finbow és que la narratologia és una molt bona disciplina per a abordar l'estudi de l'AD dels productes audiovisuals.

Kruger (2009), per exemple, introdueix els conceptes de narrative origo i narrative impostulation en un article sobre la traducció de la ficció narrativa que, si bé no és específic de l'AD, és perfectament aplicable a l'AD de pel·lícules. A través d'un exemple literari, identifica una sèrie d'agents textuals que permeten al traductor fer una interpretació més acurada del text original per tal de reproduir-ne la narrativa al text

meta i que l'usuari final puga accedir a aqueix món fictici, interpretar-lo i participar-ne en la construcció.

En un altre article, Kruger (2010) sí que tracta específicament la qüestió de l'AD i presenta el terme audionarració (AN) —en termes diferents als de Finbow (2010)—

justificant que potser cal una subdivisió terminològica dins l'AD. Ell proposa un contínuum que aniria des de l'AD explícitament descriptiva (com la d'un documental), l'AD amb elements descriptius i alguns marcadors narratius i l'AN, com una proposta que s'allunya de l'estricta fidelitat del que es veu en la pantalla, centrada en la focalització i que s'acosta a l'extrem explícitament narratiu. Entenem aquesta proposta, més quan hi ha professionals, acadèmics i tradicions audiodescriptives com l'estatunidenca tan reticents a qualsevol tipus d'AD que vaja més enllà del que es veu en pantalla, però creiem que en la pràctica serà molt difícil saber quan s'ha de dir AD i quan AN, ja que en alguns casos l'AD també inclouria, segons ell, elements narratius. A banda d'això, la gran heterogeneïtat i especificitat dels productes audiovisuals i de les pel·lícules en particular fa que depenent del producte a què els audiodescriptors s'afronten s'hauria de prendre un tipus d'estratègia o altra. Creiem que més que centrar la qüestió en allò terminològic, el que cal és ser conscient de com cal afrontar el trasbals de narrativa fílmica a l'AD perquè siga un producte accessible de totes totes.

Per aconseguir això, també és molt interessant la proposta que fa Chapado Sánchez (2010) per fer una anàlisi prèvia de les pel·lícules basant-se en diversos teòrics de la narrativa fílmica i que, en el seu cas, utilitza per confirmar-ne l'audiodescriptibilitat.

Aquesta investigadora, en canvi, és contrària a la perspectiva dels acadèmics anteriors, ja que considera que amb l'AD no s'ha de "contar la película, sino describir, lo más objetivamente posible la acción que se desarrolla (o la ausencia de ésta)" (Chapado Sánchez 2010:181).

Altres investigadors utilitzen la narratologia com a base per a abordar l'AD d'elements específics de l'AD. Per exemple, Vercauteren (2012) la utilitza per a classificar les relacions temporals en les pel·lícules a través d'una sèrie d'exemples i proposa unes pautes que ajuden l'audiodescriptor a decidir si cal prioritzar la qüestió temporal o no.

Com hem vist en aquest apartat, hi ha un corrent prou actiu que aborda l'AD des d'un punt de vista narratiu i discursiu que, tot i això, dista de tindre una única concepció de l'AD. Aquests, però, són autors que aborden la qüestió de manera, podríem dir-ne, monogràfica, però com hem vist en altres apartats s'ha utilitzat també la narratologia en l'AD en els estudis didàctics (p. ex. Remael i Vercauteren 2007 i Marzà Ibáñez 2010) i, com veurem tot seguit, en estudis amb un enfocament experimental i de recepció.