Els estudis amb un enfocament experimental i de recepció

Com hem vist en aquest apartat, hi ha un corrent prou actiu que aborda l'AD des d'un punt de vista narratiu i discursiu que, tot i això, dista de tindre una única concepció de l'AD. Aquests, però, són autors que aborden la qüestió de manera, podríem dir-ne, monogràfica, però com hem vist en altres apartats s'ha utilitzat també la narratologia en l'AD en els estudis didàctics (p. ex. Remael i Vercauteren 2007 i Marzà Ibáñez 2010) i, com veurem tot seguit, en estudis amb un enfocament experimental i de recepció.

2.7. Els estudis amb un enfocament experimental i de recepció

En aquest apartat recollim els estudis enfocats des d'una perspectiva experimental o de recepció, és a dir, estudis en què d'alguna manera s'ha analitzat informació proporcionada pels usuaris. Hem decidit fer-ne un apartat específic perquè aquesta tesi doctoral s'emmarca en aquest tipus d'estudi i trobem que és interessant abordar-los de manera conjunta per tal d'obtindre'n una perspectiva global i així poder situar millor la nostra recerca. Ací s'hi inclouen, per tant, treballs que han estudiat qüestions diverses de l'AD i també productes audiodescrits diferents —òpera, teatre, pel·lícules, etc.— però que tenen el denominador comú de l'experimentació i/o de la recepció.

Abans de tot cal dir que, des del bon començament, la tècnica de l'AD es va desenvolupar amb la col·laboració i els suggeriments dels usuaris, tal com recullen alguns dels estàndards i dels primers estudis sobre la qüestió (Pfanstiehl i Pfanstiehl 1985, Cronin 1990, Packer i Kirchner 1997, Audetel (ITC 2000), Schmeidler i Kirchner 2001, AENOR 2005, American Council of the Blind 2009), és a dir, que els principals usuaris a què va destinada l'AD sempre hi han jugat un paper important. Tot i això, a partir de mitjan dècada dels 2000, que és quan l'AD agafa una certa volada en el món acadèmic (vegeu l'apartat 2.1.), els investigadors comencen a reclamar estudis científics amb usuaris que ajuden a millorar-ne la tècnica i a definir-ne millor alguns dels aspectes que els estàndards tracten d'una manera vaga (Piety 2004, Braun 2007, Braun 2008).

Alguns acadèmics enceten aquesta línia de recerca, com per exemple Matamala (2005), que entrevista un grup de tretze persones després d'assistir per primera vegada a una òpera audiodescrita. Més avant, Orero (2007d) fa un estudi semblant aplicant l'audiosubtitulació a una òpera en versió de concert, és a dir, sense escenificació.

Aquests estudis se centren en la reacció i en l'opinió dels usuaris que, tot i ser importants, no aporten dades més enllà de les preferències personals dels entrevistats.

No debades, un dels reptes més importants a què s'enfronten els acadèmics que provenen del camp de la traducció és el metodològic, ja que el de l'experimentació i la recepció és un àmbit en què, sovint, no han treballat.

Dos dels acadèmics més prolífics que han treballat amb aqueixa metodologia són els canadencs Patrick Udo i Deborah Fels, que provenen del camp de la tecnologia de la informació. La seua recerca, que se centra en diversos aspectes de l'AD, sovint es basa en estudis de recepció empírics. Per exemple, en un dels seus primers treballs (Fels et al. 2006) comproven l'efecte que té sobre espectadors cecs i vidents l'AD d'una comèdia d'animació narrada en primera persona. Tot i que els resultats més interessants que obtenen són els relacionats amb "the information-comfort, opinion, and preference measures [...] related to the participants' subjective impressions of the quality of the information that was provided in each type of description", el fet que metodològicament siga un experiment ben dissenyat dóna a aquests resultats una importància científica allunyada de la plasmació de les simples preferències personals.

Un dels tipus d'AD que més han estudiat aquests acadèmics és l'AD en directe. Amb una perspectiva innovadora, Udo i Fels (2009a, 2011) segueixen el procés de creació de dos guions audiodescriptius, un de convencional i un altre de no convencional per part de dos audiodescriptors per tal d'avaluar-ne la percepció i la implicació en el procés.

L'experiment es va fer amb Hamlet i per a l'elaboració del guió no convencional es va fixar com a objectiu prioritzar l'entreteniment i la visió que la directora volia donar de l'obra, per a la qual cosa l'audiodescriptor va treballar amb ella i va prendre decisions com integrar l'AD en el text teatral des del punt de vista d'Horaci i escriure-la en pentàmetres iàmbics, el mateix tipus de vers amb què està escrit el text de Shakespeare.

Les conclusions que van extraure de les entrevistes i del seguiment del treball dels dos audiodescriptors va ser que tots dos van trobar important la participació de la directora de l'obra en l'elaboració del guió audiodescriptiu i que tots dos es van sentir part integrant de l'aparell creatiu de l'obra amb la convicció que la millor manera era fer una AD integrada en l'obra, terme que proposen per a aquest tipus d'AD. Més avant, Udo, Acevedo i Fels (2010) fan un estudi de recepció d'aqueixa AD no convencional de

Hamlet i arriben a la conclusió que la majoria d'usuaris en van gaudir i que, a més, el gaudi estava directament relacionat amb la comprensió de l'obra.

En una altra AD en directe, en aquest cas d'una passarel·la de moda dels estudiants de disseny de la Ryerson University, Udo i Fels (2010c) proven una perspectiva nova i fan una AD en què combinen tècniques tradicionals amb comentaris personals de l'audiodescriptor que, en aquest cas, era un altre estudiant, per tant, expert en la matèria.

Tal com expliquen, seria una tècnica aplicable també als esdeveniments esportius, ja que no hi ha cap tipus de diàleg. L'objectiu que es van fixar era prioritzar l'entreteniment a la informació, per això van dir a l'audiodescriptor que fera comentaris emocionals tot per donar-li a l'AD un to desenfadat i atractiu. Tot el procés d'elaboració de l'AD el van avaluar a través d'entrevistes, així com la recepció dels usuaris, que en la gran majoria van trobar l'estil de l'AD adequat, tot fent que gaudiren de l'esdeveniment.

En un altre estudi, Udo, Copeland i Fels (2011) presenten un enfocament alternatiu en què, ajudats pels investigadors, una audiodescriptora cega locuta l'AD d'una obra representada per un grup de teatre format per persones cegues i amb baixa visió dirigit per una directora amb baixa visió. Aquesta AD la van fer utilitzant la seua proposta d'AD integrada i en estreta col·laboració amb l'audiodescriptora i la directora, a qui van fer entrevistes semiestructurades amb les quals van extraure els avantatges i els desavantatges d'aquest modus operandi. Un dels punts que remarquen de la seua recerca és el coneixement de les necessitats de les persones cegues que tenien l'audiodescriptora i la directora i com va influir en l'elaboració del guió audiodescriptiu.

Des d'una perspectiva també de l'audiodescriptor i per tal d'aportar noves dades sobre la percepció de les pel·lícules, Orero (2008) fa un estudi de la recepció de la narrativa fílmica d'un film sense diàlegs amb un grup de vidents espanyols no format en AD i ho compara amb els resultats d'altres dos grups, un d'estatunidenc i un altre de grec. La conclusió a què arriba és que la retòrica a l'hora de trasbalsar la informació visual a un text escrit és diferent en les tres llengües. Tot i que reconeix que no té per què ser aplicable als guions audiodescriptius, remarca que caldrien més estudis d'aqueix tipus per saber si realment serien útils uns estàndards d'AD harmonitzats i homogenis, quan sovint els usuaris cecs ja estan acostumats a un estil específic d'AD marcat culturalment.

Aqueixa investigació inicial d'Orero va donar lloc a un extens estudi a escala interlingüística i intercultural fet en base al Pear Tree Project i recollit a Mazur i Kruger (2012).

També pel que fa a la percepció, Orero i Vilaró (2012) fan una interessant conceptualització teòrica sobre la qüestió i fan un estudi experimental amb eye-tracker en què comproven com els moviments oculars i els detalls que centren l'atenció de les persones vidents coincideixen amb la informació proporcionada en l'AD de tres petits fragments de tres pel·lícules. Amb aquest estudi estableixen un nou mètode, l'eye-tracking —o seguiment dels moviments oculars—, per a fer recerca en AD i plantegen els reptes i les dificultats que suposa.

En el mateix sentit, Orero i Vilaró (en premsa) estudien i contextualitzen a través de diversos exemples l'ús fílmic dels leitmotifs i l'AD que se'n fa, per acabar presentant un petit estudi amb eye-tracker en què es comprova com l'atenció de les persones vidents que veuen la pel·lícula amb AD es desvia cap als elements audiodescrits i retenen aqueixa informació.

Per un altre cantó, la investigadora britànica Louise Fryer ha centrat els seus estudis en l'ús del llenguatge fílmic a través d'estudis de recepció. Per exemple, en un dels casos en què l'estudia (Fryer en premsa, Fryer i Freeman 2012a) explora l'interès pel que ella anomena AD cinemàtica, és a dir, l'AD que incorpora a través del llenguatge fílmic aspectes del muntatge de les pel·lícules. El resultat és que el 66,7% dels usuaris entrevistats prefereix l'AD cinemàtica a l'estàndard, tot havent-hi diferències importants segons l'edat, el grau i la condició de ceguesa (congènita o adquirida). Un aspecte interessant que entronca amb l'acostumament a un estil d'AD que remarca Orero (2008) és el fet que el grup que més accepta l'AD cinemàtica —és a dir, una AD diferent a l'estàndard— és aquell que normalment no utilitza AD, per tant és podria dir que els usuaris cecs són més aviat conservadors pel que fa a l'estil de l'AD, tot i que alguns grups específics es mostren oberts al canvi. Compartim amb Fryer l'afirmació que fa sobre la importància de fer estudis de recepció a l'hora d'establir criteris relacionats amb els estils d'AD abans de fer bandera d'un d'ells, per molt teòricament justificat que estiga.

Amb els mateixos usuaris, Fryer i Freeman (2012b) estudien també la construcció de la

"presència", entesa com el sentit d'immersió psicològica en un entorn mediat com per exemple una pel·lícula o entorns de realitat virtual. La conclusió a què arriben és que l'ús d'aquest llenguatge, en el cas de les pel·lícules, afavoreix la construcció d'aqueixa presència, més i tot que en el cas dels vidents que miren una pel·lícula sense AD.

També en relació amb el llenguatge fílmic, Fryer (en premsa) explora l'ús d'audiointroduccions aplicades a les pel·lícules, a l'estil de les que es fan en teatre o en òpera, en què s'inclou informació sobre l'estil visual del film, descripcions més acurades dels personatges i de les localitzacions, una sinopsi i els crèdits. El 70% dels participants van trobar útils les audiointroduccions i van afirmar que els semblaria bona idea tindre'n en altres pel·lícules, i al 75% els va sembla bé la informació sobre l'estil visual.

Fryer, a través d'aquests tres estudis, reclama una revisió dels estàndards, ja que en la majoria es recomana no usar llenguatge fílmic. Nosaltres també pensem que aquesta indicació no hauria de ser tan estricta: depenent del film a què ens enfrontem hi podem afegir informació sobre el muntatge a través del llenguatge fílmic si creiem que és una de les coses importants de la pel·lícula. Tot i això, no deixa de ser qüestió de priorització de la informació, ja que per a incloure part del llenguatge fílmic d'una pel·lícula hem de deixar de banda altres aspectes i, segurament, hi haurà pel·lícules en què serà interessant fer-ho i d'altres en que no ho siga tant.

Altres estudis de recepció han explorat la utilització de les tecnologies de síntesi de parla en la locució de les AD, una alternativa que en redueix considerablement els costos de producció i que Szarkowska (2011) proposa com a mètode per a ampliar l'oferta d'AD, no per a substituir la pràctica actual amb una locució humana. L'estudi de recepció amb 24 usuaris polonesos amb una pel·lícula en polonès amb AD en polonès va donar com a resultat que, tot i que la majoria d'usuaris prefereix una locució humana, l'AD amb síntesi de parla els sembla una bona solució per a ampliar l'oferta d'AD. Molt pocs usuaris es van manifestar en contra d'aquesta solució i Szarkowska ho justifica pel fet que la majoria de cecs estan acostumats a la síntesi de parla quan utilitzen els lectors de pantalles dels ordinadors o altres tipus de tecnologia.

En un estudi posterior, Szarkowska i Jankowska (2012) exploren el mateix sistema de síntesi de parla però amb una pel·lícula en castellà amb veu superposada en polonès i audiosubtitulació locutada amb síntesi de veu. Els resultats són molt semblants al de l'estudi anterior, la qual cosa confirma que, almenys per als usuaris polonesos, l'AD amb síntesi de parla és una opció vàlida com a mitjà per a augmentar l'oferta d'AD.

Kreijtz et al. (2012) i Walczak i Szarowksa (en premsa) exploren amb estudis experimentals i de recepció l'ús de l'AD amb finalitats educatives amb infants vidents i amb infants cecs respectivament. La conclusió per a tots dos casos és la gran utilitat que té i, en el segon experiment, a banda, es comprova que l'AD locutada amb síntesi de parla obté una gran acceptació entre els infants cecs.

Una altre tipus d'estudis s'han centrat en les demandes dels usuaris, per exemple l'elaborat per TV3 en el marc del projecte europeu DTV4ALL.²² Es tracta d'un treball fet a través d'una enquesta penjada a la web de TV3 i donada a conèixer a través de les associacions d'usuaris. Les conclusions a què arriba és que en general els usuaris aproven la manera d'audiodescriure que té la cadena pel que fa a la informació proporcionada i a la manera en què es locuta, tot i que també s'observa una demanda de més productes amb AD, especialment de sèries i pel·lícules.

Un altre estudi d'aquest tipus és l'elaborat per l'RNIB sobre l'AD de pel·lícules de Bollywood tant al Regne Unit com a l'Índia. En l'estudi (Rai 2009), abordat amb una metodologia tant qualitativa com quantitativa i fet amb 260 usuaris, la mostra més gran utilitzada fins al moment, s'estudia tant les preferències dels cecs com alguns aspectes que aporta l'AD, com ara una millor comprensió de l'espai, dels personatges i de les accions. Aquest estudi és interessant per la qualitat metodològica que hi ha al darrere i pot servir com a exemple d'altres estudis. A nosaltres, però, que ens centrem en la comprensió, no ens serveix com a model, ja que només la tracta de passada.

22 http://dea.brunel.ac.uk/dtv4all/ICT-PSP-224994-D25p2.pdf [última consulta: 14/01/2013]

De fet, tot i que la majoria d'estudis de recepció que s'han fet fins ara i que hem recollit ací, amb metodologies més o menys encertades, s'han centrat en les preferències i en les opinions dels usuaris; en els estudis més recents s'observa una certa tendència a incloure preguntes relacionades amb processos cognitius com la memòria i la comprensió.

Per exemple, Chmiel i Mazur (2012) expliquen la metodologia i alguns dels aspectes contemplats en la prova pilot i en un estudi de recepció que estan duent a terme a Polònia. Es tracta d'un estudi en què es volen comprovar tot un seguit d'elements com per exemple l'ús d'una AD més o menys objectiva o subjectiva, l'AD de gestos, la referència als personatges pel nom, la densitat de detalls o l'explicitació, i en alguns d'aquests casos s'inclouen preguntes de comprensió. Més avant, les autores recullen tot un seguit de problemes a què s'han enfrontat en l'estudi pilot i en l'estudi en si, i afirmen que "sometimes it was difficult to discern whether we were in fact testing comprehension or the subject's memory span" (Chmiel i Mazur 2012:72). Segons el nostre punt de vista, potser aquest problema és degut a la gran quantitat de paràmetres que es volen estudiar i el fet que la comprensió no s'aborde com un tot de relacions causals, sinó com la identificació d'elements aïllats, els quals, al nostre parer, tindria a veure, efectivament, amb la memòria.

Aqueix aspecte és el que tracta precisament Fresno (en premsa, 2012). Aquesta investigador fa un estudi de recepció sobre l'AD de personatges. L'experiment que planteja aquesta investigadora va encaminat a definir quina és la imatge mental dels personatges que es creen les persones vidents per tal de, més avant, comprovar si les característiques que recorden els vidents, en incloure-les en l'AD, ajuden les persones cegues i amb baixa visió a fer-se una imatge mental semblant. Segons els resultats que obté, el tret que millor recorden els espectadors vidents és la personalitat, per damunt d'aspectes com l'aparença física o la roba, tot apuntant que els "characters are generally understood as a combination of specific personality traïts" (Fresno 2012:164). De fet, la personalitat és l'aspecte en què hi ha més unanimitat per part dels participants, mentre que, en entrar als aspectes físics, els percentatges de record difereixen entre els usuaris.

Per acabar aquest apartat, volem referir-nos al treball experimental realitzat per Arcos Urrutia (2012), en què estudia amb usuaris vidents la recepció de cinc fragments

audiodescrits de la pel·lícula La misión (Roldand Joffé 1986) amb l'objectiu de proposar millores a la norma UNE. Considerem que l'estudi té un bon disseny metodològic i que alguns dels ítems estudiats són prou interessants, com el de cansament per saturació i l'ansietat per omissió; tot i això, pensem que els resultats i les conclusions a què arriba

—que es resumirien que cal modificar la norma UNE per fer-la menys vaga— caldria validar-los amb usuaris cecs, com afirma el mateix autor.