Els estudis amb un enfocament lingüisticotraductològic

Per cloure aquest apartat, volem fer esment a una sèrie d'estudis compiladors sobre AD. Els treballs de Pini (2005), Orero (2006), Ballester (2007b), Braun (2008), Hernández i Mendiluce (2009), Puigdomènech, Matamala i Orero (2010) i Arma (2011) es podrien considerar radiografies de la pràctica i l'estudi de l'AD en diferents moments de la història, ja que el que pretenen és oferir una visió general de l'estat de la qüestió de la disciplina en el moment de publicació. Considerem que són articles molt importants, que donen una visió de conjunt i que, sovint, obrin camí a noves línies de recerca tot enllaçant les diferents tendències existents en el moment; per això també són de difícil classificació.

2.5. Els estudis amb un enfocament lingüisticotraductològic

En aquest apartat fem un recull dels treballs que han estudiat l'AD des d'una perspectiva lingüística o traductològica. Es tracta d'aportacions que, en general, han sorgit paral·lelament als estudis descriptius, ja que el seu objectiu també és descriure, però en aquest cas els elements lingüístics i traductològics de la mateixa AD. Matisen i amplien les indicacions lingüístiques que ja recullen molts dels estàndards (vegeu l'apartat 2.2.) i mereixen un apartat propi, ja que configuren un dels principals enfocaments des dels quals s'estudia l'AD.

Benecke (2007) situa l'AD com un acte comunicatiu en què intervenen diversos agents i introdueix el concepte "intented hyper descriptions" per referir-se al fet d'afegir a l'AD informació intencionadament per aconseguir una millor comprensió per part dels usuaris (per exemple, afegir als crèdits inicials quin personatge interpreta cada actor).

Jiménez (2007) també introdueix l'AD com un acte comunicatiu i proposa una metodologia basada en l'anàlisi de corpus per abordar-ne l'anàlisi. A l'article explica que el grup TRACCE de la Universitat de Granada ha bastit un corpus de més de dos-cents guions audiodescriptius en castellà de l'ONCE i dels DVD comercialitzats amb AD a l'Estat espanyol i presenta el programa d'etiquetatge Taggetti desenvolupat per a tal efecte. Després de dir quines en són les categories de classificació semàntiques, sintàctiques i pragmàtiques, fa una anàlisi pràctica de la categoria "sentimientos" i apunta unes primeres conclusions per configurar "la base epistemológica y lingüística

de una gramática local del texto audiodescrito" (Jiménez 2007:78). Aquesta anàlisi pràctica l'extrapola en un altre treball a la categoria "movimiento" (2007c) tot matisant que els primers resultats revelen pautes semàntiques i discursives molts semblants entre el castellà i l'anglès.

En una altra fase (Jiménez i Seibel 2012), el projecte TRACCE afegeix a aquest corpus de dos-cents guions audiodescrits en castellà, cinquanta guions més en anglès, francès i alemany i aplica al sistema d'etiquetatge semàntic tres nivells: narratologia, cinematografia i gramàtica. Tots aquests nivells, juntament amb la imatge, s'integren en el mateix programa, a través del qual es pot recuperar la informació, extraure els corpus i fer tota mena d'anàlisis.

De fet, l'anàlisi de l'AD basada en corpus l'havia començat en anglès al Regne Unit un grup d'investigadors liderats per Andrew Salway. A través del projecte TIWO (Television in Words), aquests investigadors del Departament d'Informàtica de la Universitat de Surrey, expliquen com han bastit i etiquetat el seu corpus (Salway 2004, Salway, Tomadaki i Vassiliou 2004), exploren com extraure dels guions audiodescriptius informació sobre emocions (Salway i Graham 2003), sobre personatge i accions (Salway, Lehane i O'Connor 2007) o com generar guions d'audiodescripció semiautomàtics a partir dels guions de les pel·lícules (Lakritz i Salway 2006). Aquesta aproximació, afirma Salway (2007:171) sembla ser una bona manera per a

"characterising some idiosyncratic features of what appears to be a special language of audio description".

La conclusió a què arriba Piety (2004:458), amb un estudi lingüístic de quatre AD, apunta en la mateixa direcció: "the language used in audio description is not entirely the same as spoken or written language". A més, aquest autor, pel que fa a l'estil de l'AD, apunta que cada audiodescriptor n'utilitza un a l'hora de descriure el mateix tipus d'informació. Això entronca, en certa manera, amb les representacions discursives, també diferents, que fan els cecs de la realitat: D'Angelo (2009) n'estudia específicament les de l'espai, els colors i les textures i proposa una sèrie de pautes per a l'AD a Argentina.

Reviers (en premsa), per la seua banda, estudia l'AD amb una anàlisi funcional basada en el tipus de text a través de diversos conceptes dels estudis de traducció per al cas específic d'una AD de teatre en flamenc, per a la qual també fa una anàlisi semiòtica.

Específicament analitza com les funcions del text original es transfereixen al text meta tot reclamant una major interacció entre la recerca en AD i els estudis de traducció tradicionals.

Altres acadèmics han centrat els seus estudis en el llenguatge, en el model de llengua i en aspectes com el lèxic de les AD. Per exemple, Pérez Payá explora el llenguatge que s'utilitza en el muntatge d'un film i el seu trasbals a les AD concloent que "como traductores de una obra única e irrepetible, los audiodescriptores tienen en el guión cinematográfico el mejor texto paralelo" (Pérez Payá 2007:90).

Per un altre cantó, Rodríguez (2007) analitza el llenguatge literari, específicament el lèxic, utilitzat en l'AD comercial de la pel·lícula Match Point (Woody Allen 2005) classificant-lo i comentant-lo. Orero i Wharton (2007), a través de l'AD de Torrente 3:

El protector (Santiago Segura 2005), exploren diversos aspectes fent especial èmfasi en el vocabulari i en l'ús del llenguatge fílmic utilitzat. Aquest últim aspecte també l'exploren Fryer (en premsa) i Fryer i Freeman (2012a) amb diversos estudis de recepció que exposarem més avant (vegeu l'apartat 2.7.) arribant a la conclusió que aquest tipus de llenguatge no crea un rebuig en la major part dels participants, sinó més aviat interès.

Bourne (2007), per la seua banda, descobreix una homogeneïtat estilística en l'AD anglesa de quatre pel·lícula diferents, que segueixen, podríem dir, al peu de la lletra els estàndards de l'ITC (2000). Bassols i Santamaria (2006, 2007), d'altra banda, fan una recopilació de les indicacions lingüístiques de la norma UNE d'AD (AENOR 2005) i dels estàndards de l'ITC (2000) i, per al cas de la llengua catalana, fan una anàlisi més detallada i algunes recomanacions lingüístiques basades en l'observació de "força hores"

de l'AD emesa per TVC. Aquestes dos acadèmiques de la Universitat Autònoma de Barcelona també fan un estudi comparatiu a escala de frase, de text i d'informació paralingüística entre les AD de 26 capítols de la sèrie Nico (Diversos directors 2001) (en castellà) i 29 de la sèrie Plats bruts (Joel Joan, Lluís Manyoses i Oriol Grau 1999-2002) (en català). No són les millors sèries per a comparar entre sí, ja que Nico és una sèrie de

dibuixos animats per a un públic infantil en què l'AD es va concebre en el procés de producció (Orero, Pereira i Utray 2007) i Plats bruts és una sèrie còmica de ficció destinada a un públic adult en què l'AD es va fer a posteriori (Matamala 2007a). Tot i això, aquestes acadèmiques van obrir una via interessant de recerca, la de l'anàlisi contrastiva²¹ d'AD fetes en llengües diferents.

De fet, després d'aquest estudi en van sorgir d'altres com el de Bourne i Jiménez (2007), en què s'analitza l'AD anglesa i castellana del film Les hores (Stephen Daldry 2002) pel que fa al lèxic, a la sintaxi i a la coherència pragmàtica tot comparant si es compleixen les convencions de l'AD de cada llengua. La conclusió és que els estils són prou diferents i això fa que es plantegen noves vies de recerca sobre les implicacions que tindria una possible traducció de guions d'una llengua a l'altra pel que fa als "financial advantages it would offer over the present practice of creating ADs from scratch in the two languages, and with a view to enabling Spanish receivers to experience a markedly different type of AD".

Aquest estudi, que aborda una pel·lícula no especialment marcada culturalment, es complementa amb el que fan Matamala i Rami (2009) sobre les AD alemanya i castellana de Goodbye Lenin! (Wolfgang Becker 2003), que és un film amb moltes referències culturals. Les seues conclusions són que "la distancia que separa al espectador alemán del espectador español implica estrategias de descripción distintas en relación con los referentes culturales" i que a més també s'han trobat divergències en "la cantidad de información, la descripción de sentimientos y emociones, y la adjetivación, lo que puede conllevar una recepción distinta de un producto según cómo lo vehicule el descriptor" (Matamala i Rami 2009:264-265). Això és comú a qualsevol altre tipus de traducció en què el text estiga marcat també culturalment; estem d'acord quan les autores afirmen que és normal que els audiodescriptors d'entorns culturals diferents que es dirigeixen a destinataris de llengües i cultures diferents tinguen una manera diferent de descriure la informació visual d'una mateixa pel·lícula.

21 Un dels últims estudis contrastius sobre AD i que no hem pogut incloure en la tesi per qüestions de temps i necessitar una traducció de l'alemany és el de Weißbach (2012) en què es compara l'AD alemanya i anglesa de Brokeback Mountain (Ang Lee 2005).

La qüestió de la traduïblilitat dels guions audiodescriptius va sorgir des del bon començament de l'estudi acadèmic de les AD (Benecke 2004a, Hyks 2005, Orero 2005, Hyks 2006,). Creiem que és precisament Hyks qui apunta més encertadament els problemes a què s'hauria d'enfrontar un traductor d'AD:

Translating and rewording can sometimes take as long if not longer than starting from scratch [i] the fact that some languages use many more or sometimes fewer words to express an idea, can drastically affect timings and as well as languages not being necessarily comparable. (Hyks 2005:8)

No obstant això, la postura de tots aquests acadèmics és que les AD sí que són traduïbles, com qualsevol altre producte, però és Matamala (2006) qui primerament dóna en la clau quan redreça la qüestió des de la traduïbilitat cap a la rendibilitat, afirmant que calen estudis de cost econòmic i temporal que comparen les despeses que s'originen en la creació i en la traducció d'AD. López Vera (2006a, 2006b) presenta les bases d'un estudi en marxa d'aquest tipus, les conclusions del qual malauradament no hem trobat publicades enlloc.

La necessitat d'aquest tipus d'estudis que apunta Matamala, per tant, continua vigent i ha estat recollida després per diversos autors com Orero (2007c), Bourne i Jiménez (2007), Braun (2008) i Arma (2011), entre altres. El nostre parer és que aquesta qüestió estaria molt marcada pel fet de si les llengües són properes o llunyanes lingüísticament parlant, però que si donara bons resultats quant a la rendibilitat —més en l'actual context de crisi econòmica global— podria ser una bona manera de mantindre i fins i tot d'augmentar els nivells d'AD actuals. Tant és així que Matamala, al si del grup de recerca Transmedia Catalonia del Departament de Traducció i d'Interpretació i del Centre d'Accessibilitat i Intel·ligència Ambiental de Catalunya de la Universitat Autònoma de Barcelona, ha encetat a través de diversos projectes una nova línia d'investigació sobre la possibilitat de fer una pretraducció automàtica dels guions audiodescriptius. En el marc d'aquests projectes, Ortiz-Boix (2012) fa un estudi exploratori sobre la possibilitat d'usar síntesi de parla en castellà i la traducció automàtica per a la combinació català-castellà, tot amb uns resultats positius que, segons afirma l'autora, s'estudiaran amb més profunditat en un futur.