Crítica cinematogràfica

Després de França, un altre país que el fascina és Alemanya, país que aconsegueix visitar el 1936.

La primera mostra d’aquesta admiració queda reflectida en un article de cinema d’El Pla de Bages.

El text porta com a avanttítol Blanc i negre i és una crítica sobre la pel·lícula Varieté, d’Ewal André Dupont. El manresà queda meravellat del film i considera que marca un punt d’inflexió en la lluita entre el cinema i el teatre:

«És la producció que, fins a la data, he remarcat d’una manera més profunda les enormes possibilitats del cinema. Amb aquest film, la cinematografia alemanya ha patentitzat d’una manera inqüestionable la seva superioritat damunt la dels altres països. Els qui veuen que el cinema solament pot superar el teatre en les obres de gran espectacle, hauran restat sorpresos davant d’aquesta meravella de sintetització, d’estilització del sentiment, en la qual tot l’interès, tota l’emoció s’escau en la figura de l’actor, i el fons, el ‘paisatge’, podríem dir, no representa altre paper que el d’emmarcar i matisar l'element principal: el personatge.

El text seguidament desglossa les virtuts que té la pel·lícula. Malgrat dir que el film té un argument

«simple i vulgar», ressalta la mestria que té Dupont d’aconseguir elaborar una obra esplèndida.

També destaca la varietat de recursos tècnics, i el paper dels actors Jannings, Lya de Putti, Maly Delschaft i Warwich Ward.

En el darrer paràgraf es mostra crític amb la premsa barcelonina. Deixa constància que, a diferència de la resta del món, no han parlat sobre aquesta pel·lícula en les pàgines dels diaris i que s’ha hagut de fer a través de la premsa comarcal:

La premsa de tot el món ha dedicat llargs estudis a parlar de Varieté, la millor pel·lícula produïda fins avui, segons s’ha coincidit a tot arreu. Per la seva part, la premsa de Barcelona, atenta només als sotsanunci que autoritzen les respectives administracions dels periòdics, no n’ha dit una paraula. És una mica curiós que sigui precisament des d’una fulla comarcal des d’on hàgim d’unir la veu de Catalunya el clam d’admiració que s’ha aixecat en els diaris de París, Berlín, Nova York, Londres, Milà...»

(«A propòsit de ‘Varieté’», El Pla de Bages, 5-3-27) 7.7.8. Calaix de sastre

Anys més tard, concretament l’11 de juliol del 1928, torna a publicar un article sobre Chesterton, però aquesta vegada no ho fa sota la capçalera de Crònica de Barcelona. En l’article valora Herètics, un llibre que havia publicat l’escriptor anglès en aquella època, el qual li processa una gran admiració. A través de l’article s’observa que domina el periodisme literari i és coneixedor de l’obra de Chesterton. Com a temàtica de fons, Planes no es mossega la llengua i es mostra crític amb els escriptors catalans que els compara, gairebé ridiculitzant-los, amb el britànic.

«El nostre jardinet intel·lectual és una cosa tan esquifideta, s’hi crien unes plantes d’una modèstia tan delirant, que per força ens ha de sobtar doblement l’exuberància chestertoniana. Els nostres escriptors es barallen per cosetes, quan no es barallen segueixen dient cosetes, sense que mai ningú no s’atreveixi a trencar amb un gran pinyol aquest cor d’escolanets a mitja veu. Relativament als gustos i costums dels literats catalans, Chesterton fa el mateix efecte que ens produiria un home que jugués a bales amb pilotes de futbol.

(...) Crec que la lectura de Chesterton ha de resultar enormement profitosa a tota la gent que a Catalunya es dedica a escriure. En una sola pàgina d’ell hi trobeu mil suggestions, us obre cent portes i us ofereix cent temes a seguir. (...) Posseeix un capitalàs incalculable, que li sobreïx per totes les butxaques. Per a molts escriptors, el gran problema consisteix a trobar alguna cosa per dir; jo crec que en Chesterton el problema s’escau precisament en poder encarrilar el torrent exuberant de la seva imaginació».

(«Unes paraules sobre Chesterton»; El Pla de Bages, 11-7-28)

El 19 de juliol de 1936, Planes va escriure a La Publicitat, Nit de vetlla, el seu últim article, una peça que parla sobre la situació excepcional que viu el país, ja que dies abans s’havia produït la

sublevació militar. Curiosament, també havia sigut un 19 de juliol el dia de la seva primera publicació firmada en un diari.

L’últim article que arriba de Planes a la premsa manresana ho fa a El Pla de Bages. I tenca, d’aquesta manera, el seu cicle periodístic al mitjà on el va veure créixer. En aquella època, els manresans i bagencs que volien llegir algun text de Planes a la premsa comarcal havien de comprar El Dia. L’article és el mateix que surt publicat a La Publicitat, però no deixa de ser estrany que El Pla de Bages, aparegués aquest text, ja que feia vuit anys que no col·laborava en el mitjà.

En l’article L’error persistent, Planes mostra una de les característiques que el van definir al llarg de la seva trajectòria professional: deia el que pensava, i no li queien els anells en alçar la veu i criticar obertament una decisió del govern de la República. Es mostra contrari a la decisió del govern republicà, una vegada va guanyar les eleccions del febrer del 1936, d’alliberar els presos polítics.

Creu que és una decisió desencertada, un error que es repeteix tal com va succeir en els primers compassos després de la proclamació de la Segona República, d’aquí el nom del títol.

També s’observa una preocupació pel clima de violència que hi ha al país i opina que és degut a la mancança de govern. Creu que si hi hagués autoritat, i un govern, l’anarquisme i el terrorisme deixarien d’existir. Planes havia investigat els crims realitzats pel terrorisme anarquista i ja havia publicat un seguit de reportatges a la mateixa La Publicitat sobre aquest tema. En total van ser una trentena d’articles que es van publicar el 2002 en el llibre Josep M. Planes. Els gàngsters de Barcelona.

«Ni una sola persona ben nascuda deixarà de sentir en aquests moments la indignació i la vergonya que provoquen els dos assassinats perpetrats a Madrid en la nit del diumenge al dilluns. Aquests crims, que són de moment, els darrers d’una llarga sèrie que dura des de fa alguns mesos, impressionen tant pel drama cru, descarnat, d’un home indefens mort miserablement a trets, com per la transcendència política que els dóna la significació de les víctimes.

Quan un Govern creu complir la seva missió dedicant una atenció consternada a la caça de l’home organitzada en ple carrer, quan no hi ha més llei que la de l’audàcia, quan la impunitat està a l’ordre del dia, el natural és que esdevinguin fets com els que ara tothom lamenta. La gravetat de la situació prové, més que dels crims en si, de l’atmosfera, del clima polític que els fa possibles. Causes de tot això? Una de sola: la manca d’autoritat.

Sembla que els homes responsables no es volen adonar de la transcendència històrica dels moments que estem vivint. L’error comença ja el mateix 14 d’abril de 1931, però aleshores era mig perdonable, perquè la República agafà desprevingut tothom. El que ja no té excusa és el que ve succeint des del 16 de febrer. Els republicans tenien i tenen el deure de saber què volen. Però no n’hi ha prou amb les bones intencions; cal comptar amb la realitat. I quan es compta amb la realitat, té tanta importància saber què es vol fer com la manera de poder-ho fer. Quan vaig veure que l’endemà mateix del triomf electoral del Front Popular els ministres republicans estaven preocupadíssims per trobar la fórmula jurídica que els permetés posar en llibertat els presos polítics, em va semblar que altra vegada s’havien equivocat, es pensaven, simplement, haver guanyat unes eleccions, i el que havia triomfat era una Revolució.

Quan hi ha autoritat, quan hi ha un govern que governi, el terrorisme, l’anarquia, no tenen possibilitat d’existència. Però per a governar no es poden escamotejar els problemes: cal resoldre’ls. Aquestes solucions ‘hàbils’, destinades a ajornar indefinidament la solució de les qüestions vives, són bones en època de calma i de tranquil·litat. En moments com els actuals, no, perquè aleshores els governants cauen fatalment, víctimes de llur feblesa i de llur indecisió. I el més trist del cas és que amb aquesta caiguda poden arrossegar les il·lusions i les esperances de tot un poble».

(«L’error persistent», El Pla de Bages, 16-7-36)