La política pren protagonisme

Les inquietuds polítiques de Planes, són ben vives des que era jove, i va ser una de les moltes facetes que va explotar als diaris de Barcelona, però a la premsa manresana no solia escriure sobre aquest tema. Preferia parlar sobre la cultura i la societat de l’època.

L’etapa en El Dia és la que es reprodueixen més articles seus sobre política. En total, van sortir a les pàgines del diari republicà cinc peces. En totes aquestes se centra en la política del país, però fa una especial menció a Lluís Prunés, un botiguer manresà que va aconseguir assolir els càrrecs de governador civil de Barcelona i ser Conseller de la Generalitat de Catalunya.

Coneixent la línia editorial republicana del mitjà, així com la posició i el pensament polític de Planes, és lògic que s’escollís plasmar a les pàgines del diari articles seus. Els articles polítics van ser dels últims en publicar-se a El Dia. Un va sortir a la llum el juny de 1931, però la resta ho van fer en el 1936.

És significatiu que la majoria de textos sobre política que apareixen a El Dia ocupessin un espai del diari en el 1936. És una evidència de com la situació política generava gran part d’interès dels mitjans i de la població. Van ser moments de tensió i de tibantor política i social. S’estava preparant el cop d’Estat i els enfrontaments al carrer cada vegada anaven a més.

La incertesa i la preocupació pels temps que havien d’arribar quedava palès a l’article de Planes titulat Crit d’alerta del 2 de juny de 1936. El manresà augura un xoc de trens i avisa sobre com quedarà l’encaix de Catalunya amb Espanya:

«Davant d’una Espanya histèrica que sembla haver perdut la carta de navegar, la responsabilitat dels dirigents del catalanisme augmenta en unes proporcions dramàtiques.

És urgent, però d’una urgència que no admet excusa ni dilació, fixar la nostra autonomia sobre bases sòlides».

(...) On va la República? No és pas fàcil de preveure. (...) Però mirant les coses fredament es veu clar que el que menys s’acosta és una temporada de pau i de tranquil·litat. I com que, fatalment, si alguna cosa ha de passar a Espanya, no podrem evitar que les repercussions es facin sentir a Catalunya, cal procurar per tots els mitjans que si això arriba, la nostra autonomia sigui prou forta per a resistir les oscil·lacions de la política centralista.

Reclama que el traspàs de l’Ordre Públic es faci tan ràpid com sigui possible per tal que les institucions i les persones encarregades de defensar el territori català tinguin la màxima confiança per part de la societat. Insta que al capdavant dels màxims càrrecs de i responsabilitat hi hagi

«catalanistes segurs»:

«La Generalitat no es pot acontentar de disposar de l’Ordre Públic d’una manera teòrica.

Cal posseir-lo d’una manera real i efectiva, i això sols pot aconseguir-se posant catalanistes segurs -no catalanistes ocasionals, dels quals, malauradament, ja s’ha fet l’experiència- a tots els llocs de control i responsabilitat».

Planes va redactar un seguit de frases en aquest text que són un reflex del seu anhel de transformar Catalunya. Aposta per fer-ne via i no seguir esperant que la situació canviés sola:

«Mai no tindrem els catalans una situació governant a Madrid més favorable a les nostres aspiracions que l’actual. Cal, doncs, no perdre el temps i aprofitar tots els minuts de l’hora que passa. Si més tard resulta que totes aquestes presses eren injustificades millor que millor, però en cas contrari, seria imperdonable que, havent disposat de tots els elements per a poder preveure una certa mena d’esdevenidor, ens haguéssim deixat sorprendre, per un optimisme beat, amb l’obra de mig fer».

(«Crit d’alerta», El Dia, 2-6-36)

Unes setmanes més tard i un mes abans de l’esclat de la Guerra Civil, trobem a les pàgines d’El Dia l’article La política de la por. Fa un crit a la tranquil·litat, a la prudència, a no deixar-se endur pel clima histèric que predomina en aquell moment prebèl·lic en els sectors afins a la República.

Creu que no s’han de preocupar pels moviments i les especulacions sobre l’aixecament militar per enderrocar la República. Seguint amb la mateixa idea exposada en Crit d’alerta, opina que amb el poder de l’Estat al servei de la causa republicana es pot acabar amb qualsevol insurrecció. El primer cop que parla de catalanistes i republicans en aquest article utilitza la primera personal del plural. Se sent identificat amb aquest pensament polític i se’n posiciona a favor i obertament:

«Després de la sèrie de jornades històriques hem arribat a la tongada de les jornades histèriques. Mai no havíem vist tants nervis, tantes preocupacions, tantes alarmes. I bé, senyors: una mica de tranquil·litat, si pot ésser.

Que les dretes es belluguen; que la reacció, que el feixisme preparen un cop de força?

Potser sí. Però els catalanistes i els republicans, els governamentals d’aquesta hora no hem d’oblidar una cosa: que tenim el poder i les nostres mans i amb el poder, totes les palanques de la formidable força repressiva que disposa l’Estat.

(...) N’hi ha prou que nosaltres n’estiguem convençuts perquè els enemics ho vegin clar. Ens sembla que ja ha arribat l’hora que la por la tinguin els altres».

(«La política de la por», El Dia, 17-6-36)

Anteriorment ja s’havia posicionat com a catalanista i republicà a les pàgines dels diaris. A la premsa manresana, en l’article Sense Dubtar que ja havia sortit a La Publicitat, defensa fermament i públicament que votarà la candidatura del Front d’Esquerres en les eleccions generals del febrer de 1936:

«Perquè hem arribat a un punt que, segons la Lliga, els catalanistes que no volen renegar dels seus ideals de tota la vida no són altra cosa que uns mandataris del comunisme. I bé: jo

no tinc necessitat de rebre cap instrucció de Stalin per saber que, per damunt de tot, m’interessa la dignitat i la llibertat de Catalunya. No em calen ordres de Moscou per a posar tot el meu esforç en l’obra de reconquistar l’Estatut, per a treure de les presons els milers de catalans que sofreixen condemna. Per això, votaré íntegra la candidatura del Front d’Esquerres, perquè sé que cap dels partits que el formen no s’oposa a l’amnistia, a l’anul·lació de la llei del 2 de gener, a la restitució de l’autonomia. Jo votaré les Esquerres perquè sé que votar les Esquerres és votar pel catalanisme.

(...) Veig a l’altra banda, confosos en l’escandalós conglomerat del «Front d’Ordre», els enemics de sempre de la meva pàtria, veig els que han saquejat l’Ajuntament de Barcelona, veig els que han convertit el govern de la República en una immensa timba de trenta i quaranta, veig els que en els seus mítings criden «¡A por Cataluña!». Com voleu que la tria sigui dubtosa?».

(«Sense dubtar, El Dia, 31-1-36)