Tipologia de fonts segons Rodríguez Pastoriza

Rodríguez Pastoriza(2006: 91-102) considera que les fonts són “definidoras primarias”

de la notícia. Abans d’entrar en tipologies, l’autor adverteix que “las fuentes de información cultural están en la actualidad muy mediatizadas por dos grandes productores: las industrias culturales y las instituciones públicas y privadas”. Ho relaciona, sobretot, amb el fet que les institucions públiques i privades són capaces de produir “un abultado calendario de previsiones a corto y medio plazo”.

Rodríguez Pastoriza (2006: 92-101) fa una primera classificació de les fonts tenint en compte si són generals per a tot el periodisme cultural, o si són específiques del periodisme audiovisual. Una vegada fet això, parla d’aquelles que són útils per a tots els mitjans de comunicació, tant escrits com radiofònics i audiovisuals. Les anomena fonts literàries i, segons ell, són de producció pròpia o aliena. Les de producció pròpia són

“textos elaborados por los redactores de los espacios culturales o del área de cultura de los servicios informativos de cada medio, a partir de informaciones propias gestionadas por los mismos periodistas” (2006: 93). L’autor parla, en aquest cas, d’“informaciones inéditas captadas por sus propios medios” (2006: 93). Pel que fa a les fonts literàries de producció aliena, es para a distingir entre agències de notícies nacionals (Efe, Europa Press, Servimedia, Colpisa) i internacionals (Reuters, France Press, AP, UPI, Nueva China).

L’autor recorda que també hi ha “dosieres que elaboran las instituciones y las empresas que promueven algunas informaciones culturales” (Rodríguez Pastoriza, 2006: 94).

Però tornant a les agències, aquest estudiós i professional de TVE fa referència a algunes dades significatives. Diu que, en el cas dels mitjans modestos, el 75 per cent de la informació que publiquen prové de les agències. Al mateix temps, assegura que el 90 per cent de la informació que es publica al món està controlat per cinc grans agències,

“lo que puede dar una idea de la homogeneidad de las informaciones; también de las culturales, que además se nutren en gran medida de las empresas e industrias transnacionales” (Rodríguez Pastoriza, 2006: 93).

Cal dir, sobre aquest aspecte, que és un repte important per al periodista cultural, donar informació diferenciada i pròpia. Si bé és cert que no sempre es disposa de mitjans per a fer-ho i de temps per a dedicar-s’hi, també és cert que es pot emprar els mitjans que la pròpia indústria posa a l’abast del periodista: la facilitat per entrevistar els autors o els artistes, per exemple, que en alguns casos forma part de la promoció a la qual s’han compromès amb les empreses que els contracten, com bé apunta el mateix Rodríguez Pastoriza (2006).

Si d’una banda hom detecta un imperi que orienta el treball del periodista, d’altra hi ha un marge de maniobra important en la proximitat per arribar a contactar amb la font directament, ja sigui cara a cara o bé amb els mitjans que la tecnologia posa a l’abast.

Un tipus de fonts literàries alienes són els llibres. Rodríguez Pastoriza (2006: 93) fa referència a la pròpia producció de l’escriptor com una “fuente imprescindible de conocimiento” per al periodista, com també als llibres d’art i, en general, a l’“amplia bibliografía” que fa referència a totes les manifestacions de la creació cultural. Acaba dient: “En el mundo de la cultura, el libro es una herramienta imprescindible y útil para elaborar una información rigurosa y documentada”.

Cal insistir, en aquest punt, en la batalla que suposa la formació del periodista, que ha d’estar preparat i prèviament documentat ja que moltes vegades la informació cultural que ha de fer no ve acompanyada d’un marge de temps que permeti una preparació important a l’instant. En aquest sentit, la cultura lluita contra el temps i l’única manera de combatre’l és la formació prèvia (el cabdal de coneixements adquirits) del periodista cultural, que pot haver-la fet seva en la carrera acadèmica o bé per afició o interès professional una vegada immers en aquest món.

La tipologia de Rodríguez Pastoriza (2006: 94) inclou en un apartat diferent els corresponsals, per als quals “es frecuente la elaboración de informaciones relacionadas con la cultura del país en el que ejerce (es refereix al corresponsal) su trabajo, así como el tratamiento de los acontecimientos relacionados con la cultura española en ese país”. Té en compte, també, la possibilitat de corresponsals en la capital política de les comunitats autònomes, que és on hi ha a la vegada més activitat cultural.

En el cas d’activitats culturals puntuals fora del país, Rodríguez Pastoriza recorda que hi pot haver enviats especials.

L’autor parla a continuació dels col·laboradors. Diu que són de gran utilitat en una informació com la cultural, que no tenen una vinculació laboral amb l’empresa i el paper dels quals és similar al dels experts, perquè són coneixedors a fons d’un tema en qüestió i són requerits per ampliar o contextualitzar una informació. Rodríguez Pastoriza identifica els experts amb els crítics de les diverses àrees culturals.

Finalment, es troben els free lancers, professionals que van per lliure i que venen informació elaborada o en brut, de manera exclusiva a un mitjà. Les seves informacions són, com a tret distintiu, “únicas y originales”.

La tipologia passa a tractar els media com a font informativa. Rodríguez Pastoriza (2006: 95) inclou en aquest apartat les publicacions periòdiques i els programes informatius de ràdio i televisió (tant propis com aliens).

Pel que fa a la premsa, l’autor no hi dóna massa importància ja que se situa des del mitjà audiovisual i veu els diaris com a mitjans que tracten d’informacions d’ahir, és a dir, endarrerides. N’exclou, però, les exclusives que poden ser d’interès.

Al començament del capítol dedicat a les fonts, Rodríguez Pastoriza (2006: 95) parlava de les institucions. Subratlla que “se han convertido en una de las más importantes fuentes del periodismo cultural”, però posa sobre avís de la possible manipulació que hi ha en les seves informacions. Afirma que hi ha maneres “preferidas” de fer veure l’activitat cultural i assegura que hi pot haver contraposició entre els seus interessos i els interessos informatius o els de servei públic.

A la vegada, aquest autor deixa clar que hi pot haver obstacles per part de les autoritats de les institucions i/o dels interessos de les empreses a l’hora de verificar la informació que han facilitat. En aquest sentit, i parlant més concretament del poder polític, l’autor afirma:

“la tentación de oficialidad es permanente, ya que estar a favor de las tesis institucionales exige menor rigor probatorio y supone evitar enemigos poderosos, así como no quedar marginado de las grandes exclusivas ni de las subvenciones” (Rodríguez Pastoriza, 2006: 96).

Rodríguez Pastoriza és pessimista en aquest punt i considera que hi ha molts periodistes abonats a aquesta manera de treballar.

Rodríguez Pastoriza (2006: 96) parla dels butlletins confidencials, però d’ells diu que van ser una eina utilitzada durant la Transició espanyola i que ara per ara estan desfasats ja que internet els ha substituïts. Diu que els butlletins portaven poca informació cultural i que les publicacions digitals actuals són de dubtosa credibilitat i rigor.

En aquest punt s’ha de ser més exhaustiu i a la vegada concretar més de quines webs i quins instruments tecnològics es parla (blogs, per exemple), perquè tothom coneix la gran quantitat d’informació que es pot trobar a internet. Això sí, el nivell pot ser des d’acadèmic fins a fals, de manera que caldrà estudiar l’autoritat de cada missatger i la veritat del contingut. L’autor, tot i ser bastant refractari a l’ús de les webs, elogia les que poden utilitzar els periodistes per tal de connectar amb autoritats acadèmiques de tot el món. També fa esment dels suplements culturals de premsa escrita que donen periòdicament referències de webs que tracten de temes culturals.

Rodríguez Pastoriza (2006: 97) dóna importància al servei de documentació de cada mitjà. Parla de bases de dades que poden estar a la mateixa seu del mitjà o poden pertànyer a empreses contractades. També anomena l’elaboració de butlletins i dietaris de previsions d’informació cultural, així com la realització de dossiers de documentació sobre temes d’actualitat, el servei de biblioteca i el d’hemeroteca.

A continuació, anomena la fototeca, que és el servei de fotografies, el telèfon i el fax.

Sobre aquest últim, diu que està essent substituït pel correu electrònic.

La classificació de Rodríguez Pastoriza (2006) té un caràcter divers, que vol ser exhaustiu però a la vegada no segueix un criteri o criteris clars. Al mateix temps, tampoc resulta adequat incloure el telèfon i el fax com a fonts, ja que són només

instruments. En aquest sentit, per la mateixa raó l’autor hagués hagut d’incloure la trobada cara a cara amb el protagonista de la notícia, o les cartes, per posar dos exemples. No es tracta, queda clar, de fonts en si mateixes sinó d’elements de transmissió de contingut.

Pel que fa a les fonts específiques del periodisme audiovisual, distingeix entre les imatges de producció pròpia i les de producció aliena. Entre les de producció pròpia s’hi troben: 1) les captades per equips ENG; 2) les imatges de retransmissions pròpies o alienes utilitzades en altres programes; 3) les elaborades pel departament de postproducció i grafisme electrònic: maquetes, mapes, gràfics, etc. fixes o animats; i 4) la documentació audiovisual.

Les imatges de producció aliena s’agrupen en les que provenen d’Eurovisió, amb el sistema EVN (Exchange Video News) que disposa d’uns 40 membres i més de 50 cadenes associades amb les quals es comparteix la imatge; i les de les agències d’informació.

Fora de classificació, Rodríguez Pastoriza (2006: 100) dedica un paràgraf al No-Do, del qual en subratlla el valor històric. Cita quatre autors que han tractat abastament la influència del No-Do. Álvarez Cedena (1995), Rodríguez (1999) i Tranche i Sánchez Biosca (2000).

Rodríguez Pastoriza (2006: 101-102) dedica, separadament de les fonts generals i de les fonts específiques, un apartat per a comentar les fonts institucionals, perquè les considera de caràcter hegemònic en el panorama d’un país. Parla dels seus gabinets de premsa, de la importància de la política cultural per al conjunt de la política cara a l’opinió pública i comenta:

“Sus gabinetes de prensa son de las más generosas fuentes informativas para todos los medios, poniendo a disposición de éstos toda la información que necesiten y facilitando generosamente los desplazamientos, las visitas y las solicitudes de los periodistas que informan sobre estas actividades. A cambio reciben la impagable promoción, con frecuencia generosa, de su política cultural” (Rodríguez Pastoriza, 2006: 102).

Sobre el comportament dels gabinets de premsa institucionals discrepem: la seva apertura informativa només es dóna en el cas de les notícies en què el poder polític està interessat a donar-les. En la nostra opinió, les fonts institucionals poden ser tan obertes com tancades en funció de l’interès que tinguin en cada moment respecte a la sortida d’informació.

Quadre 10. Tipologia de fonts segons Rodríguez Pastoriza.