Noció de cultura

La definició de cultura que la Unesco (1982) dóna és:

“...el conjunt de trets distintius, espirituals i materials, intel·lectuals i afectius que caracteritzen una societat o un grup social. Ella engloba, a més de les arts i les lletres, els modes de vida, els drets fonamentals de l’ésser humà, els seus sistemes de valors i les seves creences. La cultura dóna a l’home la capacitat de reflexió sobre sí mateix. És ella la que fa de nosaltres éssers específicament

humans, racionals, crítics i èticament compromesos. Per ella discernim els valors i duem a terme les nostres opcions. Per ella és com l’home s’expressa, pren consciència de si mateix, es reconeix com un projecte inacabat, posa en qüestió les seves pròpies realitzacions, cerca incansablement nous significats i crea obres que el transcendeixen” (Unesco, 1982: 1).

En aquest treball, interessarà la cultura en relació amb els mitjans de comunicació. El periodisme cultural, en aquest sentit, és el que fa possible la comunicació de la cultura a través dels mitjans.

El 2003, l’ ONU va definir la cultura –citada per Piedras Feria i García Canclini (2006)- com a “fuente de desarrollo, entendido no solamente en términos de crecimiento económico, sino también como medio de acceso a una existencia intelectual, afectiva, moral y espiritual satisfactoria^”.

Certament, no es recull pròpiament què és la cultura sinó què s’espera d’ella. De tota manera, és interessant tenir en compte aquestes línies perquè fan pensar també en la finalitat intrínseca del periodisme cultural, que hauria d’anar encaminat als mateixos fins que marca l’ONU per a la cultura en general. En aquest mateix sentit s’expressa Fernández Beites:

“...una de las funciones sociales de los medios de comunicación debe ser la de transmitir cultura, o dicho de modo más claro, que en el nivel ético del deber ser los medios han de entenderse como transmisores de cultura...¿a qué cultura nos referimos?, ¿qué contenidos culturales deberían transmitir los mass media? La cultura bien entendida no puede prescindir del hombre, del sujeto humano, y ha de ser, por tanto, una cultura en la que ocupen un lugar privilegiado las humanidades” (Fernández Beites, 2000: 219).

Està clar que no es refereix l’autora al periodisme cultural específicament sinó a tot el treball periodístic en general. Però és evident que en el cas del periodisme cultural es trobaran els camins del periodisme que vol transmetre cultura amb els del periodisme que aporta continguts que ja han expressat part del seu valor cultural a les persones

abans que els mitjans se’n facin ressò, és a dir, que hom parlarà d’un periodisme que a la vegada “genera” cultura i al mateix temps parla de la “cultura ja generada”.

Amb tot, i encara que no és l’objecte de la recerca, s’ha de plantejar si els mitjans de comunicació expressen la cultura que forma part, com diu Fernández Beites (2000), del seu “deber ser” (una expressió plenament kantiana), o si bé es trobaran en conflicte amb altres voluntats i propòsits que finalment desdibuixen els mitjans de comunicació com a generadors d’una cultura que tingui l’ésser humà en tota la seva complexitat en el seu punt de mira. Em refereixo a voluntats econòmiques, polítiques o ideològiques que entenen el periodisme d’una manera instrumentalitzada per a la seva finalitat. La cultura, si més no, és el què deia Ortega i Gasset (1998): “lo que permite al hombre vivir sin que su vida sea una tragedia sin sentido o radical envilecimiento” (Ortega y Gasset, 1998: 24). La recerca contemporània permet d’anar fent examen de les anàlisis i les metodologies que fins ara s’han emprat en l’estudi de la cultura, per tal de veure quins condicionants continuen repetint-se en el procés comunicatiu, tals com l’androcentrisme (Moreno, 1998; Vera, 1998).

L’ Encyclopedia Britannica parla de cultura com a:

“The integrated pattern of human knowledge, belief, and behavior. Culture, thus defined, consists of language, ideas, beliefs, customs, taboos, codes, institutions, tools, techniques, works of art, rituals, ceremonies and other related components. The development of culture depends upon humans capacity to learn and to transmit knowledge to succedeing generations”(Encyclopedia Britannica, 1998: vol. 3, 784).

A l’Enciclopèdia Catalana (2002: vol.8, 406) es defineix cultura com a “conjunt de tradicions (literàries, històrico-socials i científiques) i de formes de vida (materials i espirituals) d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat” mentre que Cooper-Cole (1961) defineix la cultura així:

“En una determinada sociedad, conjunto organizado de respuestas adquiridas y valores asimilados, o acervo de actividades humanas, no hereditarias o ingénitas, que comparten los miembros de un grupo” (Cooper-Cole, 1961: 684).

I afegeix:

“La cultura se transmite socialmente. La conducta cultural es conducta asimilada que cada persona adquiere como miembro de un grupo organizado de individuos, de una sociedad, y cada personalidad es el producto de su propia y única historia cultural” (1961: 42).

Tot i que encara no es parla enlloc dels mitjans de comunicació, se’n deriva d’aquesta definició que ells són un instrument cultural, en la mesura en què fan possible la transmissió social de la cultura. Al mateix temps, la definició deixa marge a considerar l’individu en solitari i no sempre com un element d’una massa que rep exactament els mateixos continguts culturals.

Es pot parlar, partint d’aquí, de la possibilitat de trobar-se amb uns mitjans de comunicació de masses, però no amb unes masses uniformes ja que els mitjans no són l’únic instrument cultural de què disposa la persona per adquirir cultura.

Tot i això, el fenomen de la globalització ha de fer pensar fins a quin punt es pot

“uniformitzar” la massa quan els mitjans de comunicació passen a ocupar un percentatge important de l’adquisició de la cultura.

García Cancliniexplica:

“La cultura no es apenas un conjunto de objetos, de obras de arte, ni de libros, o sea, no es un conjunto existente material y sígnicamente como unidad, como algo identificable fácilmente. Son procesos sociales, y parte de la dificultad de hablar de la cultura es que circula, se produce y se consume en la sociedad. No es algo que esté siendo siempre de la misma manera” (García-Canclini, 1997:

35-36).