La “classe creativa” de Florida

Resulta molt interessant, en aquest punt, subratllar l’enfocament de Florida (2010), qui s’estima més parlar de “classe creativa”. Ja no es tracta de separar les persones per la seva acumulació de riquesa material sinó que presenta un nou panorama on resulta que la societat pot diferenciar subjectes que fan una aportació de qualitat a la mateixa en la mesura en què empren les seves capacitats per arribar a resultats no esperats, que són fruit de la creativitat:

“Mi definición del núcleo de la clase creativa incluye a las personas que se dedican a la ciencia y a la ingeniería, a la arquitectura y al diseño, a la educación, al arte, y a la música y el espectáculo, y cuya función es generar nuevas ideas, nueva tecnología y/o nuevos contenidos creativos. Alrededor de este núcleo, la clase creativa también abarca a un grupo más amplio de profesionales creativos, en el mundo de la empresa y de las finanzas, en el

ámbito legal y en el sanitario, y en otros campos relacionados. El trabajo de todas estas personas consiste en resolver problemas complejos y deben valerse en gran medida de su criterio individual, lo que requiere niveles educativos o de capital humano elevados. Además, todos los miembros de la clase creativa (tanto si son artistas o ingenieros como músicos, informáticos, escritores o empresarios) comparten un espíritu creativo común que valora la creatividad, la individualidad, la diferencia y el mérito. Para los miembros de la clase creativa, todos los aspectos y todas las manifestaciones de la creatividad (tecnológica, cultural y económica) están interrelacionados y son inseparables.

La diferencia fundamental entre la clase creativa y el resto de clases reside en el tipo de trabajo por el que se les paga. A los integrantes de la clase trabajadora y de la clase de servicios se les paga, principalmente, para que actúen según un plan establecido, mientras que a los miembros de la clase creativa se les paga, sobre todo, para que creen, por lo que disponen de una autonomía y de una flexibilidad considerablemente mayores que las otras dos clases”. (Florida, 2010: 47-48).

La consideració de la “classe creativa” no va néixer del no-res. Daniel Bell (1977) va fer observar que s’estava formant una nova estructura de classe postindustrial la singularitat de la qual era el coneixement. Florida (2010) n’és deutor, com també és deutor d’haver parlat “d’indústries creatives” després que ho fes l’any 2000 Charles Landry, fundador de l’agència Comedia, que publicà “Creative City: a toolkit for urban innovators”:

Bouquillion, Miège i Moeglin afirmen sobre el fet que fos Landry qui mogués el discurs urbanístic internacional: “las agencias de comunicación tienen un papel fundamental”

(Bustamante, 2011: 103).

El fet d’anomenar “classe creativa” un grup de la societat pot resultar d’interès, en aquesta investigació, per dues raons: tant per la seva referència a persones que es mouen en l’àmbit de la creació cultural que apareix en els mitjans de comunicació, com també als mateixos periodistes culturals ja que la seva intervenció laboral es formula en no poques ocasions amb un cert grau de creativitat.

És precisament aquesta creativitat de què parla Florida (2010) la que ha de fer plantejar al periodista contemporani si el seu treball conté aquest grau d’aportació o

sistemàticament s’acontenta amb repetir els continguts que ja una altra persona ha generat. En aquest sentit, l’existència de Google i la possibilitat de saber si un text procedeix de la font on l’està llegint el públic o pertany a un altre autor fa que es pugui afinar a l’hora d’esbrinar qui pertany realment a la “classe creativa”.

La idea de “classe creativa” s’aplica en l’actualitat a qualsevol disciplina, però entre els teòrics es manté propera a un sentit urbanístic. A la vegada, la política ja estableix mesures estratègiques per implementar ciutats intel·ligents (Manito, 2006 i 2009;

Ajuntament de Barcelona, 2013). Guesnier (2006) afirma que són alguns territoris els que conviden la ciutadania a desenvolupar la seva creativitat en diversos nivells:

artístics (art contemporani, arts del carrer), culinaris (els sabors de cada regió), artesanals (consolidats per una política patrimonial), naturals (parcs, jardins), empresarials (noves activitats relacionades amb les TIC, la biotecnologia, la indústria d’avantguarda)”. Aquesta vinculació tan forta al territori resulta almenys criticable en la mesura en què hauria de poder-se adaptar a la facilitat per al desplaçament humà que donen les noves tecnologies, gens contràries, d’altra banda, a accelerar un procés de democratització en esferes redimensionades a l’espai municipal o veïnal:

“Observemos de cerca las ciudades y los barrios: por todas partes, decenas, centenares de iniciativas pequeñas y grandes, individuales, empresariales o asociativas, se apoyan en las herramientas digitales y las redes para resolver problemas locales, reconstruir lazos, organizar una fiesta o una campaña, incluso para inventar nuevos medios de transportes, nuevas formas de presencia de los servicios públicos(…) haciendo que los ciudadanos sean los coautores de las respuestas a sus propias necesidades, aumenta también, en cierto modo, el espacio de la democracia diaria” (Kaplan, Daniel, Marcou i Thierry, 2009, citats a Bustamante, 2011: 105).

En aquest sentit, hi ha qui manté que en un futur no molt llunyà, només subsistiran aquelles feines que no sigui capaç de fer una màquina. La resta de la població ha de començar a pensar com adaptar-se al futur, un futur on es demanarà un plus de proactivitat en la feina que fins ara es desenvolupava o en una àrea totalment aliena.

Mentre que aquesta hipòtesi és considerada exagerada per l’opinió pública segons ha explicat el mateix autor, Florida (2010) ha adaptat en els últims anys el seu terme i el contingut a una opció de futur més positiva, que tracta de veure la rendibilitat econòmica que pot tenir per a una societat tenir cura d’una classe creativa potent.

Primer, Florida (2010) considerava que hi ha ciutats que són més creatives que altres o que atrauen més a la “classe creativa” que altres i s’endinsava, en tant que Doctor en Filosofia de la Planificació Urbana, llicenciat en Ciències Polítiques i experimentat professor en Facultats d’Economia als Estats Units, en els avantatges que una ciutat pot tenir econòmicament si considera el seu model creatiu com a factor determinant de la riquesa a conquerir.

Com a evolució dels seus anteriors llibres i articles dedicats a la “classe creativa” i a la ciutat com a “humus” d’aquesta classe (Florida, 2010; Florida i Goodnight, 2005), en el seu darrer treball (2010) dóna un pas més enllà i proposa que el món faci allò que anomena un gran “reset”, amb el llenguatge propi de les persones acostumades a treballar amb l’ordinador. Ja no es tracta només de ciutats sinó de “mega-regions” que contenen els factors necessaris per crear un nou escenari després de la crisi, observant que hi ha nous estils de vida, consum i treball. Una crisi que entén com a oportunitat:

Florida (2010) coincideix amb la mil·lenària cultura xinesa, en què l’ideograma per parlar de “crisi” és el mateix que el de la paraula “oportunitat”.

Arribats a aquest punt, la teoria de Florida (2010) queda massa lligada a la recerca d’un benefici econòmic i a un pragmatisme proper a James. El seu no és un pensament que faci una reflexió humanística sobre la cultura sinó un “treball per objectius”, que no deixa de ser una diferenciació social –encara que més moderada- pel rendiment econòmic. Aquesta visió és durament criticada per Lipovetsky (2011), qui considera que la “hipermodernitat”, en què ens trobem avui superada la postmodernitat, consisteix bàsicament en què “el mercado –controlado por pocos- se ha apoderado de los otros ejes: el conocimiento, la democracia y la ciencia, y los ha reducido a la única dimensión del beneficio”.

Després d’estudiar la proposta de Florida (2010), que promou fonamentalment les ciutats creatives, i l’observació de Lipovetsky (2006), que diu limitar-se a observar la

hipermodernitat, cal aportar com a contrapunt la defensa de la ciutadania plural (Moreno, Simelio, Rovetto i Buitrago, 2007), que no descarta ningú independentment del lloc que ocupa en la diversitat professional, social i territorial. L’enfocament de la ciutadania plural que participa en els processos comunicatius promou una democràcia més participativa (Moreno i Simelio, 2008; Simelio i Moreno, 2007) que no pas la de Florida o Lipovetsky, clarament descartadores.