Recursos retòrics

1 Josep ROMEU. Sobre Maragall. Foix i altres poetes. Barcelona: Laertes, 1984. pàg. 43-44.

Romeu denomina els anys 1909-1911 "Individualisme exacerbat. Aristocraticisme". pàg.34 i ss.

En publicar 1908L. Maragall va seguir l'estil assagístic que el caracteritzava: un text sense interrupcions de capítols ni subtítols. El to intimista, no declamatori, ja el donava el títol "confesión". A 1909 hi ha una divisió en capítols. L'esquema de l'assaig, predominant a La Lectura, es va combinant ara amb un altre més teòric, més magistral.

Però els recursos són essencialment els mateixos: l'ús de la primera persona, les freqüents apel·lacions a la segona persona del plural, l'allunyen de l'espectre de la teoria, que ell sempre volia-conjurar1. Fixem-nos en el tipus de verbs de dicció usats, que ressalten la subjectivitat de les pròpies opinions: "jo m'afiguro" (I, 12), "jo estic en què"

(XVII, 21). Fixem-nos també en el registre eoüoquial que apareix espars al llarg de l'obra: "Símbol, concepte, abstraccions, adéu siau!" (X, 23), "¿Qué más? Si aún en sus desviaciones". Al final, en un clímax de vehemencia, abunden les preguntes retoriques, les exclamacions ("Ai!, prou que ho sé (...) Oh! misteri de la vida entre tants altres..."

(XVIII, 16)), els punts suspensius, sobretot els que tanquen el text: "Un camí de Déu entre tants..." (XVIII, 22). Tot això pretén donar-li un aire de conversa, momentàniament interrompuda.

-Però indubtablement hi ha argumentació: l'autor vol convèncer. Recorre a comparacions, provinents.del positivisme (cas de l'aigua que bull); usa imatges (la mina amb les vetes, la fosa , l'or que s'aglutina ). La introducció és prou contundent. Les successives redaccions de 1909 fins a la de DPs2 proposen subdivisions, que allunyen el text del seu caràcter "il·luminat". ',' •

j

Alguns dels recursos que havíem observat a l'Elogi de la Paraula convertien alguns paràgrafs d'aquell assaig en evocacions líriques, amb construccions similars a la prosa poètica. No és el cas aquí. Alguns recursos l'aproximen més aviat al sermó moral, de to declamatori, amb construccions anafòriqúes ("Ja ho veieu quina delícia (...) Ja ho veieu

i1 Ho han assenyalat la majoria d'estudiosos. O.Cardona cita les cartes a Pijoan, escrites mentre preparava l'Elogi de la paraula (i no el de la Poesia, com diu Cardona) el 06/IX/1903 ("lo que surt poesia, ho és, i lo que no surt, no ho és; i s'ha acabat"), i a Roura, escrita poc després (pensava ja a escriure la

"Confesión de poesia"?), el 12/VII/1904 ("de seguida em vaig trobar que començava a escriure una mena d'"assàig de poètica" i això tampoc no és bo, de volcr-se definir, encara que sigui per un mateix, coses que han de restar indefinibles"), OCI pàg. 1021 i 1139, respectivament. Osvald CARDONA. Art poètica de Joan Maragall. Barcelona: Selecta, 1971. pàg. 31. Per M.de Montoliu, el text té un caràcter

"il·luminat" perquè l'autor "no prova ni argumenta mai." (Manuel de MONTOLIU. "L'apòstol del recomençament." en J. MARAGALL. Obres completes. Vol I. Ed. Barcelona: Selecta, 1970. pàg.

1243.) Montoliu sembla basar-se més en el que Maragall deia que escrivia que no en el que realment escrivia. .

Elogi de la Poesia: anàlisi lingüística

si en podem fer"), i alguna epanadiplosi ("Pero no me rindo. Entendedlo bien, no me rindo", "De quanta humilitat ens cal revestir, la nostra dignitat d'ésser un camí de Déu!...

De quanta humilitat!" (XVI, 20)).,

Hi ha, és clar, moments en què aquest registre col·loquial es barreja amb formulacions maldestres. En l'edició del text les hem indicades, però serà bo veure'n dos casos. Fixem-nos en el primer:

"Es la lley de la complexitat del caos que tira a la unitat de Déu" (ZÜT, ty)

on "del caos" sembla un complement del nom "complexitat" i "que tira..." sembla un relatiu de "caos". De fet, però, "del caos" i "de la complexitat." són complements de

"lley", i "que tira.'.." també és un relatiu de "lley". No només ens ho indica el sentit, sinó ía traducció del mateix Maragall que, a DPs2. posa les comes adequades.

Observem ara el següent, extret de 1909:

"hem vist com la gestació poètica ha necessitat, per sostenir el seu calor, de tot altre calor humà; del religiós, del patriòtic, del d'amor a la veritat abstractavde passions socials de tota mena; y últimament, aquella paraula viva, què's pròpiament la poesia..."

Comparem-ho amb DPs2 (cito segons l'ultima redacció)

"la gestación poética necesita ayudarse para sostener su calor, de todo otro calor humano:

del religioso, del patriótico, de amor a la verdad, de fines sociales, de pasiones políticas; y finalmente aquella expresión sincera, aquella palabra viva que es la poesía propiamente dicha, ya veis cuan trabajosamente brotó..."

La redacció de DPs2 millora alguns aspectes de 1909, que resulta sovint confusa.

Una construcció tan estranya com "dfl d'amor" sembla contenir una el·lipsi, per seguir la sèrie iniciada per "del [calor] religiós, del [calor] patriòtic, del [calor] d'amor"; la redacció castellana trenca la sèrie d'adjectius (iniciada amb "religioso / patriótico") però resulta més

' ' ' ' * "' ' '

fluida. També resulta més fluid fer "aquella palabra viva" subjecte de "cuan trabajosamente brota" unes poques línies més avall, que no pas, com el text català, fer

"aquella paraula viva" objecte directe de "hem vist", o potser de "trobem", que han aparegut força més amunt. "Últimament" sembla encadenar "aquella paraula viva" amb

els altres complements directes de "trobem": "el propòsit reflexiu, el pla calculat"; indica l'ordre d'aparició de les trobades, no l'ordre d'exposició en el text. DPs2 afegeix matisos ("de passions socials de tota mena" / "de fines socials, de pasiones políticas") y perífrasis ("aquella paraula viva" / "aquella expresión sincera, aquella palabra viva").

^nàlisi formal: Recapitulació

9.4. Recapitulació

Fem ara un breu resum del que és l'Elogi de la Poesia. L'assaig pretén caracteritzar la poesia, en el context de l'art i en un context, més general, del lloc de l'home en el món.

L'art es caracteritza pel ritme. El ritme és una manifestació de la naturalesa i alhora de la divinitat. La poesia, entesa com a una de les formes artístiques possibles, és, tal com la coneixem, només una representació imperfecta d'una entitat ideal; és un tipus de coneixement, però diferent del científic. Aquesta entitat ideal només podem copsar-la a través de l'observació de la naturalesa, en els seus aspectes sublims, mitjançant un procés d'identificació. La poesia es fonamenta en tres condicions: espontaneïtat, sinceritat, puresa. L'espontaneïtat s'entén com la falta de voluntat en el moment de la inspiració. La sinceritat, com falta d'intervenció en el procés creatiu: la idea esdevé forma a través del poeta, amb un procés de "transhumanació". La puresa, com l'actitud desinteressada davant la pròpia obra. Aquestes condicions no es compleixen mai del tot a la poesia real:

el que distingeix l'autèntica poesia, però, és que hi apareixen, tot i que de manera parcial.

El cas en què aquestes condicions es donen de manera més perfecta, més aproximada a l'ideal, és la poesia tradicional.

Maragall sotmeté l'Elogi de la Poesia a una revisió contínua des de 1907 fins a la

/

seva mort, el 191L L'anàlisi de les variants ens permet entendre el perquè: la recerca d'una major concisió i precisió. La concisió l'aconsegueix amb la supressió d'adjectius, però també de paràgrafs sencers, i fins i tot d'un capítol sencer, tot i que això darrer es pot deure a la censura de l'editor, G.Gili. La precisió no l'acaba d'aconseguir, malgrat els continus canvis de terminologia: vegi's els dubtes entre "expressió" i "paraula", finalment postergáis a favor de "forma" i "ritme"; el mateix passa amb pseudo-sinònims, com

"idea" i "essència", o com "clàssic" i "tradicional". Aquest afany de precisió el du també a canviar els autors citats: Newton és substituït per Aristòtil; s'incorporen els parnassians, sorprenentment, i Píndar. í

L'autor segueix l'elaboració del gènere que hem denominat assaig, que havia iniciat amb l'Elogi de la Paraula. Hi ha la varietat d'enunciadors i destinataris que havíem trobat en aquest darrer escrit, que permet augmentar l'abast del públic, a costa potser d'una distinció clara entre el que són les opinions del teoritzador i les del mer observador. En ser un text pensat per a ser llegit, l'estructuració és més perceptible, i s'evidencia encara més a les últimes redaccions, però no perd del tot el to colloquial i les evocacions

líriques.

Elogi de la poesia: Idees