La natura a I'obra no-creativa de Maragall

Hem observat, a propòsit de l'Elogi de la Paraula, que la naturalesa era considerada, implícitament, l'únic lloc on era possible l'aparició de la paraula viva. No era pas una idea nova: en diversos articles, Maragall ja havia mostrat, el seu rebuig a considerar, com a objecte del poema, la naturalesa passada per la mà de l'home, com el jardí o el món urbà. Ja en una de les primeres cartes a Roura, un Maragall de 27 anys havia fet una excitada declaració contra el "maquinisme", la denominació que a l'època es donava a la revolució industrial i els seus efectes:

"La civilización (...) a fuérzale tanto fijarse en máquinas, ve máquinas hasta en los hombres de ciencia moderna, y los sabios a la "dernière" llevan su abstracción hasta el punto de querer gobernarlo todo con teoremas; el verdadero fondo de la Naturaleza va

1 En una nota de la redacció, s'indica: "Estas doce glosas han sido publicadas originariamente en Lg Veu de Catalunya: la primera serie, durante la Cuaresma última, o sea en los meses de mayo y abril, y la segunda serie, después de este período, o sea en abril y mayo. Nuestra Traducción ha sido revisada por el autor, quien ha añadido los tres apéndices que siguen á continuación."

dejándose aparte como una antigualla"!

Aquesta formulació ingènua es manté amb una fermesa sorprenent durant tota la seva vida, fins i tot amb la inesperada sinonímia entre societat industrial i abstracció. La naturalesa esdevé així l'únic lloc on el ser humà pot retrobar les seves arrels autèntiques, i on pot efectuar la contemplació,.condició indispensable, com hem vist, per a l'elaboració artística.

"La gente de ciudad vamos en verano al campo y a las alturas no sólo para huir del calor de la tierra baja, sino también y muy principalmente para refrigerar nuestro espíritu que, agobiado por una vida social demasiado densa, sujeto todo el año a atenciones excesivamente concretas, y empequeñecido en cierta forma por ellas, apátece y necesita rehacerse sumergiéndose en la grandeva de la soledad, del reposo de los campos y de los vastos horizontes. Entonces el hombre de la ciudad abre los ojos a la contemplación propia y a la de los espectáculos de la Naturalcx.a, y estas dos contemplaciones se influyen,

r\ . * ' - . ' . _

combinan y acaban por confundirse engrandeciendo el alma,"z

"Observi¹ s el contrast entre la vida de ciutat centrada en.l'atenció als altres i a les coses petites, i la vida de camp que permet contemplar-se a si mateix i contemplar les coses grans ("grandeza/vastos horizontes/1 espectáculos"). L'única contemplado possible, doncs, és a la Naturalesa, antítesi de la ciutat.

El pitjor que li pot passar a la Naturalesa és ser tocada per la mà humana: un exemple condemnable en són els jardins i els parcs. El retrat que fa d'un balneari francès, a l'article "Ville d'eaux" és prou representatiu. La Naturalesa hi esdevé "una decoració que sembla posada"; els turistes paguen "el bon camí que els han fet i que no serveix per anar enlloc més (trist camí!)". Tot és fals fins que no apareix un fenomen incontrolat.

• . • i • •

' "la cascada brama eternament, terrible, cscumcjanta... Pobra cascada! quina pena que fa! (...) - Aquesta caseada, aquesta muntanya, aquest bosc, aquella congesta, tot em sembla aquí domesticat, rebregat, estantís... El desert ós-lluny...(...) Per això tothom hi està trist aqilí.

1 Carta a Roura del 05/III/1887 QÇJpàg. 1090.

2 "Lecturas veraniegas" DdeB 27/VII/l 899 OCII pàg. 106.

ïsia: Idees

Sols, de tant en tant, una tempesta passa, furienta, fent tremolar les muntanyes fins a les arrels (...) La gent tremola de debò: aquesta pobra gent se sent viure un instant en una forta realitat: tothom se mira d'una altra manera sota l'amenaçadora tenebra." 1

Realitat i vida s'identifiquen amb la Naturalesa i contrasten amb la submissió i la tristesa a què ens du el seu sotmetiment. Maragall es situava en el pol oposat d'Alomar, que poques setmanes abans de la publicació d'aquest article, a la conferència que el mallorquí va donar a l'Ateneu, havia denunciat la Natura com "la gran enemiga, la gran tirana".2 Certament Maragall, en aquest punt es mostrava plenament romàntic i aquest és potser el tret que l'allunya més de la modernitat.3 A l'Elogi de la Poesia, l'assagista dissol la doble contemplació esmentada a "Ville d'eaux" en una sola, quan, a l'inici del capítol III, comença el seu símil sobre la contemplació de la naturalesa i la sortida de la barca com a mostra dels diversos tipus de coneixement, i afirma: "Sóc la Natura sentint-se a si mateixa". No és una afirmació inesperada en Maragall: aquesta mena d'identificació de l'home amb el món que l'envolta ha estat analitzada en alguns dels seus poemes.4 Més endavant, a l'inici del capítol IV, la identificació home-natura es prolonga amb la divinitat:

"Déu s'ha mogut en mi només que per aquestes coses."

10.2.2.3.1.1. Orígens de la definició de la natura

A l'Elogi de la Poesia apareix una concepció de la natura com a reflex de la paraula de Déu que no és nova en Maragall. A.Terry ha mostrat com Maragall segueix la tradició de l'idealisme alemany (Fichte i els seus seguidors anglo-saxons, com Càrlyle, Emerson, Whitman) i la del primer romanticisme:

1 "Ville d'eaux" Il·lustració catalana 14/VII/1904 OCIpàg.721-722.

2 Gabriel ALOMAR. El Futurisme... pàg. 9.

3 EI descobriment de la ciutat com a font d'inspiració i l'aparició del "flaneur" són aportacions de Baudelaire amb les quals Maragall podia lògicament dissentir, per l'àurea parnassiana (i per tant també inmoral i escandalosa) del poeta francès. Però fins i lot Emerson havia recordat com la fàbrica o el tren podien ser objecte de poesia: "The poet sees them fall within the great order not less thant the bee-hive or the spider's geometrical web." ("El poeta els [la fábrica i cl tren] veu inclosos dins el gran ordre no pas menys que el rusc o la geomètrica teranynina.") "The poct" dins EMERSON. Essays and Lectures. New York: The Library of America, 1983. pàg. 455.

4 Vegi's per exemple l'anàlisi de "Les Muntanyes" que proposa Gabriel FERRATER. "El núcleo de Maragall." dins Sobre literatura. Barcelona: 62,1979. pàg. 94 i ss.

"Àdhuc entre els autors més ortodoxos es manifesta una tendència a concebre la Divinitat com un principi sagrat inherent a l'univers, on es realitza d'una manera gradual, més què no pas com el Poder que ha creat l'univers ex nihilo". 1

Segons E.Trias, hi ha en l'idealisme alemany .(no només a Novalis, sinó també a Schelling i a Goethe) una concepció del paper del poeta que es reflecteix clarament en Maragall:

"L'idealisme alemany (...) concebé la mediació radical de la naturalesa i de l'esperit en l'ànima, capaç d'auotoelevar-se des de la seva dimensió material fins a la seva dimensió espiritual, essent la prova d'aquesta mediació la paraula del poeta il·lustrada per la concepció del filòsof."

De manera semblant "entre vida -biològica i esperit abstracte Maragall pensa una substància sintètica i mitjancera que és l'ànima."2

Això explicaria el pes que té, ja a l'Elogi de la Paraula, el concepte d'"ànima del món".

Altres noms cal tenir també en compte, com per exemple Schiller. Ja hem indicat, en l'estudi de l'Elogi de la Paraula, com la idea que Schiller es fa del poble, es pot trobar en Maragall. Schiller, en el seu assaig Über naive und sentimentalische Dichtung ("Sobre poesia ingènua i poesia sentimental"), va ser dels primers autors a proposar la Naturalesa

i ' • ' ' - *

(i una sèrie de complements, com els nens o el poble) com a única font d'inspiració.

Schiller distingeix dues formes de Naturalesa: la de "los jardines sencillos, los paseos, el campo y sus habitantes" i la de "jardines y paseos amanerados". La primera origina la poesia ingènua;.la segona, la.sentimental. A la resta de l'assaig, l'adjectiu "ingenu"

s'identifica amb "natural", "espontani", i és propi dels temps antics i especialment de la literatura grega; "sentimental" equival a "artificiòs"i "rebuscat", és propi dels temps actuals i especialment de la literatura francesa.

Ara bé, per Schiller la poesia sentimental, tot i que la presentació que en fa no és

1 A.Terry La poesia... pàg.61.

2 Eugenio TRIAS. El pensament de Joan Maragall. Barcelona: Fundació Banc Urquijo / Edicions 62,. 1982. pàg. 8283. '

-joesia: Idees

gaire amable, és perfectament legítima: "Todo poeta, si lo es de verdad, pertenecerá (...) sea a los ingenuos, sea a los sentimentales."1 Maragall, en canvi, desproveeix de tota legitimitat la poesía sentimental, la seva font d'inspiració (els jardins) i els seus models (la literatura francesa). La distinció entre dues naturaleses, entre dues fonts d'inspiració, l'impediria trobar la desitjada identificació entre l'home i el món. S'entén així l'interès que té a subratllar, en el volum que es conserva a l'AM., el paràgraf 11 de la teoria quarta de les Teonas estéticas de Jean-Paul, on aquest desqualifica aquesta proposta de Schiller.

Per això, Maragall va preferir atenir-se al romanticisme posterior, especialment el de Novalis i Schlegel.

Ha estat observat a propòsit de l'inici de Die Lehrlinge zu Saïs (Els aprenents de Sais) de Novalis: , '

"La cita es determinante de toda la concepción del mundo de Novalis: parte de una unidad fundamental «ntre todo lo existente, de una armonía inicial entre hombre y naturaleza (y Dios): es la misma escritura la que se lee sobre todos los elementos de la realidad."^

Aquesta "escriptura" que el poeta ha de desxifrar implica el que els estudiosos de Novalis denominen la "panpoetització de la realitat", i podem retrobar-la no només a la poesia de Maragall, sinó també a l'actitud que mostra aquí a l'hora d'encarar-se a la naturalesa, on l'autor reprèn una fórmula de Novalis: "Perquè tot està en tot, amb la condició de que en cada cosa estigui bé en sa manera"ft^.3 ,

Incidentalment, es pot observar que una imatge provinent del capítol V de l'Enric d'Ofterdingen és usada per Maragall a l'Elogi. El minaire que apareix a l'obra de Novalis presenta a Enric l'exercici de la mineria com a "emblema de la vida humana", on hi pot

l-Friedrich SCHILLER. Sobre la graaa... pàg.86 ,

2 Marisa SIGUAN. "Novalis..." pàg. 35. Vegi's la traducció del fragment esmentat a NOVALIS.

Los discípulos en'Sais. Edición de Félix de Azúa. Madrid: Libros Hiperion, 1988. pàg. 27. J .Romeu ha destacat la coincidència de dates entre la traducció de Novalis (feta entre 1905 i 1906 i publicada el 1907) i la redacció de l'Elogi de la poesia (de fet, es refereix al primer esborrany de Confesión de Poesía). Vegi's J .Romeu Sobre Maragall... pag.30.

3 "Para Novalis, pues, la ampliación del alma a todo lo que hay, la asunción de que el alma universal es.divina, hace que las cosas estén en todas las cosas." Félix de AZUA. "Presentación." dins NOVALIS. Los discípulos en Sais. Ed. Madrid: libros Hiperion, 1976. pàg. 19.

haver "un filó ample (...) però de poca vàlua", alguna "ensulsiada" o "una vena enganyosa", etc.1 Maragall usa també la imatge de les vetes d'or, equivalents a la verdadera poesia, que es poden trobar a la terra, equivalent al llibre o al poema que comenta. Es pot llegir a la "Advertència del traductor" a La Marguérideta:

"El Faust mateix de Goethe no és or pur sinó en aquest drama de la Margarideta; en lo demés brillen grans d'or barrejats amb moltes altres coses. (...) [Les concepcions literàries, filosòfiques, històriques o científiques que apareixen al Faustl art pur, or pur, no ho son:

no han sigut arrencats de las entranyas de la terra y per axó no'n tenen la vivor de brill ni la fonda palpitació."2

Un altre autor en qui Maragall podia trobar referents per a aquesta concepció de la natura és F.Schlegel, que a Espanya divulga Milà i que arriba a concretar-se en manuals de preceptística molt populars, com els esmentats Diálogos literarios de 'Coll y Vehí.

Efectivament, Schlegel ja havia proposat l'axioma que l'art és una manifestació visible del regne de Déu a la terra. 3 No calia que Maragall llegís Schlegel, ni tan sols Milà. Al manual de Coll y Vehí hi podem llegir:

"Poesía es la expresión de la belleza ideal por medio de la palabra sujeta a forma artística."^

Maragall també pogué trobar mostres d'aquesta concepció de la naturalesa com a font única d'inspiració en autors més propers, com Ruskin: '

"La substància de Ruskin es, en efecto, su amor a la naturaleza, y de este amor brotan todas sus teorías estéticas, morales, económicas y sociológicas (...). Si Ruskin hubiera tenido el don de la poesía habría sido un gran poeta, todos los aspectos de la vida le emocionan y en todos ejercita sus ojos de vidente. Este interés general emocionado y esta facultad de

pag.605. • .. 2 Cf. Jaume TUR. Maragall i Goethe... pag.236.

3 Rene WELLEK. Historia de la crítica moderna (1750-1950). El romanticismo. Madrid:

Gredos, 1962. II. pàg. 26. ' 4 Citat per O.Cardona Art poètica... pàg.101.

Elogi de la poesia: Idees

.entrever el alma del mundo a través de las formas son características de los grandes poetas;

pero en ellas hay además la fuerza poética (...)•'

En aquest passatge es mostren dues condicions per a l'exercici de la poesia: la contemplació ("ojos de vidente") i l'emoció. El resultat de la contemplació és la possibilitat d'entreveure "el alma del mundo", un concepte queja havíem vist a l'Elogi de l'a Paraula: però aquí se'ns precisa com s'observa: "al través de las formas". L'admiració per la naturalesa i la seva contemplació, per®, no són suficients per convertir Ruskin en un poeta: li falta força. .

Amb aquesta concepció d'una naturalesa única, no manipulable, que atorga una bellesa immediata, Maragall s'inscriu en el debat que s'està desenvolupant a-l'època sobre la legitimitat del ruralisme, i que es barreja amb les seqüeles d'un altre, lliurat deu anys abans entre vitalistes i decadentistés. . .

Si a això hi afegim la-defensa que Maragall feia de determinats poetes rurals espanyols, per motius distints (tot i que no incompatibles) als que esgrimien els'defensors del ruralisme, com hem vist a propòsit de l'Elogi de la Paraula, s'entén la disparitat de lectures que, un cop més, va provocar l'Elogi de la Poesia.

.L'actitud de Maragall davant del ruralisme no és mai del tot clara malgrat aquesta apassionada defensa de la natura, malgrat el seu romanticisme inveterat i malgrat, la seva hostilitat a algunes propostes noucentistes. És.veritat que podem trobar arreu confessions de ruralisme. Resulta particulament rellevant la que fa en unacarta a Pijoan (4/IX/1910):

"A nosaltres lo que ens fa malbé és la ciutat. Per anar bé hauríam de viure com al Riff (és la nostra vocació general): seríam barbrcs, però entre nosaltres surtirían vidents, profetes, perquè la terra parla. Hauríam de relrotraure el catalanisme al període idílich y pendre increment en allò, sense moure'ns-cn; perquè d'allà endavant -potser té rahó

l'Unamuno-- l "Ruskin en catalán (I)" DdeB 26/III/1903 OCI I pàg.214. Sobre la.influència de Ruskin en el Modernisme vegi's Maria Àngela CERDÀ I SURROÇA. Els pre-rafaelites a Catalalunva. Una literatura i uns símbols. Barcelona: Curial, 1981. pàg. 19,7 i ss. L'autora atribueix una traducció de Ruskin, apareguda a. Catalunya l'any 1903 ("Lo trevall" num.3, a 6) i firmada J.M., a Maragall. La traducció és força matussera, hi falten fragments; el traductor hi posa notes a peu de pàgina: tot plegat fa difícil pensar que sigui de Maragall. J.AULET també ho posa en dubte (J.Carner... pàg. 145).

tirem cap a Tarascó ò cap a Babia."¹

Aquestes manifestacions son realment provocatives, com ho prova la citació d'Unamuno. Potser val la pena que ens hi aturem. Esmentar mig favorablement Unamuno el 1910, vol dir mostrar-se d'acord amb algunes propostes seves força sorprenents. Recordem que Unamuno, a principis de segle, s'havia fet famós per les seves intemperàncies contra la modernització, en general, i contra les pretensions barcelonines d'encapçalar-la, en particular. El seu "manifest" més conegut és "Sobre la europeización (Arbitrariedades)"2, del 1906, on hi ha el célebre "Que inventen ellos".

Sobre els orígens d'aquest article, són molt interessants les cartes d'Unamuno a Ortega del 17 i 30/V/1905,3 on Unamuno insisteix sobretot en el menyspreu per la Ciència, probablement l'aspecte de l'article que més havia d'interessar Maragall, que, quatre anys després, defensava l'aparició de "vidents i profetes". L'equiparació entre Tarascón i Barcelona va ser també formulada el 1906, arran d'un dels primers escàndols sonats del rector de Salamanca a Catalunya: la conferència del Teatre Novetats, l'octubre de 1906, en ocasió del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Unamuno davant la dificultat d'establir el que ara anomenaríem un basc standard, defensava l'opció del castellà.4 Aquesta intervenció va ser recollida de forma previsiblement hostil per la premsa local.5 La visita d'Unamuno es reflecteix en els tres poemes que consten a l'apartat "Cataluña" del seu llibre Poesías, però les seves opinions després de la visita a Catalunya es van fer famoses airan del seu article "Barcelona", publicat1 a La Nación de

1 Anna Maria BLASCO. Joan Maragall i Josep Pijoan... pàg. 418.

- . • • » ' ' • • ' '

2 La España Moderna. 216. XII/1906. pàe.64-83

3 "Epistolario completo Ortega-Unamuno." Ed. L. Robles. Madrid: El Arquero, 1987.

!

4 Miguel de UNAMUNO. "Conferencia dada en cl icairo Novedades de Barcelona, el 15 de Octubre de 1906." en Obras completes. Madrid: A frodisio Aguado, 1958. VII. pàg. 751

5 Vegi's per exemple el que en diu d'Ors, que parla de la "sorollosa conferència", comentant-ne, d'altra banda, un aspecte molt secundari a "La Universitat dels missatges" dins Eugeni d' ORS. Obra catalana completa. Glosari 1906-1910. Barcelona: Selecta, 1950. pàg. 64.

Elogi de la poesia: Idees

Buenos Aires, el 05/XII/1906.1 Aquesta actitud anti-moderna, va obligar Maragall a observar davant d'un suposem que estupefacte Pijoan, a propòsit de "Sobre europeisme":

"és molt airós, allò, i no diré si ben o mal enfocat, però fortament enfocat." (carta del 19/XII/1906),2

Tornem, però, a la carta a Pijoan de setembre de 1910. La lectura d'unes traduccions del grec de Leconte de Lisle li fan veure en Hesíode "el veritable rústic en gran", mentre que Teòcrit "és estrafet, d'un rústic ciutadà."3 Aquí estrafet val per imitatiu i per tant "artificiós". El contrast és interessant, perquè Teòcrit, alexandrí, és a dir urbà, pertanyent a una època de decadència, contrasta amb el primitiu (àtic, i per tant pre-urbà) Hesíode. Es un tòpic romàntic, però encaixa bé amb la inquietud "rural" que viu Maragall, que és una inquietud primitivista. Com diu a la mateixa carta, "bé hauríem de viure com al Riff". L'evocació una mica macabra al Rif i el sarcasme següent (som al 1910) no ens ha d'enganyar: Maragall segueix buscant "les veus de la terra", perquè "la terra parla".

No sembla, però, que aquest esquema rural-pur vs. urbà-artificiós funcioni sempre:

en una altra carta a Pijoan, quatre anys abans (9 /Vil/1906), comentant la mort d'Isern, que havia,d'haver estat, segons aquests postulats, un autèntic poeta camperol, Maragall el desqualifica explícitament:

"Era un vençut ja avans d'entrar en batalla. A mi ningú'm treu del cap qu'és una víctima de la literatura. He llegit, no sé hont, quc'l ponderaven com un poeta espontani brollat del camp hon nasqué. Mes jo'l trobo tot lo contrari. El seu dalè nasqué de les lectures dolentes

1 Un esbós de l'article es pol trobar .a la carta del 02/11/1906 (Epistolario completo Ortega-Unamuno. Ed. L. Robles. Madrid: El Arquero, 1987, pàgs.45 i ss.) on ja parla del "arrabal de Tarascón"

. En aquesta carta, les excentricitats d'Unamtno van acompanyades de comentaris pessimistes però no del tot desencertats: "El movimiento literario catalán es de productores, no de consumidores, de escritores, no de lectores. Y aunque la oïerta hace demanda, esto no puede durar."

2 Anna Maria BLASCO. Joan Maragall i Josep Pijoan... pàg. 376-377.També ho comentava a Rahola: "per més que aquí tothom el [Unamuno] troba poseur, a mi em sembla un home d'una gran sinceritat" (carta del 5/II/1907, QCJ pàg. 1076). I poc abans de morir, encara insisteix, al mateix Rahola (carta del 19/XII/1911, OCI pàg.1087): "M'hi sento moll a la vora, jo, de l'esperit d'aquest home, molt més a la vora que de l'esperit d'un Maeztu".

2 Anna Maria BLASCO. Joan Maragall i Josep Pijoan... pàg. 376-377.També ho comentava a Rahola: "per més que aquí tothom el [Unamuno] troba poseur, a mi em sembla un home d'una gran sinceritat" (carta del 5/II/1907, QCJ pàg. 1076). I poc abans de morir, encara insisteix, al mateix Rahola (carta del 19/XII/1911, OCI pàg.1087): "M'hi sento moll a la vora, jo, de l'esperit d'aquest home, molt més a la vora que de l'esperit d'un Maeztu".