L’objectiu principal d’aquest treball és fer una anàlisi descriptiva i comparativa de set traduccions de la novel·la Botxan aplicant un model d’anàlisi de traduccions que no solament tingui en compte els elements textuals, sinó també els factors extratextuals de tipus sociològic que envolten les traduccions, és a dir, el traductor, l’iniciador i el mecenatge, el lloc i la data de publicació, els destinataris, la finalitat de la traducció i la recepció, i que han influït en el procés de traducció i en el producte final, és a dir, els textos publicats.
Hem desglossat aquest objectiu principal en vuit objectius més concrets. Els primers sis objectius són de caràcter específic, i estan relacionats amb l’ús de les tècniques de traducció per traduir els referents culturals que apareixen al corpus. Es basen en unes hipòtesis relacionades de les quals partim, i que, a mesura que avancem en l’estudi, intentarem de confirmar o de refutar a partir de les dades extretes dels textos meta.
Els dos objectius restants són de caràcter més general, el que en anglès s’anomena research questions, es basen en la convicció que els textos no es poden separar dels contextos en què es produeixen i pretenen estudiar la interacció entre els elements textuals i extratextuals a les traduccions del corpus. Tanmateix, atesa la dificultat d’obtenir dades quantificables, ens limitarem a descriure els fenòmens observats al corpus (a partir de l’anàlisi del tractament dels referents culturals observat als textos meta, l’estudi dels paràmetres extratextuals i els qüestionaris resposts pels traductors) i a suggerir-ne les possibles causes. Caldria aplicar el nostre model d’anàlisi a més textos per tal de confirmar si les tendències detectades al corpus es confirmen o si són fets aïllats i específics.
Tot seguit exposem amb detall els objectius que perseguim.
Objectiu 1: Analitzar les tècniques emprades per traduir els referents culturals de la novel·la, verificar quines són les tècniques més utilitzades per a la traducció de les
referències culturals del japonès i comprovar si hi ha alguna relació entre el tipus de referent, la categoria cultural a la qual pertany i la tècnica emprada per traduir-lo.
Hipòtesi 1.1.: En els textos japonesos hi trobarem moltes referències culturals desconegudes per als receptors de les traduccions a l’anglès, el castellà i el català que hauran de ser manipulades pels traductors.
Hipòtesi 1.2.: La funció d’un referent cultural i el context en el qual apareix seran determinants a l’hora de traduir-lo.
Hipòtesi 1.3.: Existirà certa relació entre el tipus de referent cultural, la categoria a la qual pertany i la tècnica emprada per traduir-lo.
Hipòtesi 1.4.: La tècnica més emprada al corpus per traduir els referents culturals serà l’amplificació d’informació.
Hipòtesi 1.5.: Als textos meta no hi trobarem gaires exemples d’ús de la tècnica d’omissió.
Objectiu 2: Fer un estudi comparatiu de les diferències en el tractament i la manipulació dels referents culturals a les diferents traduccions, tenint en compte la llengua a la qual es tradueix i el moment en què es va realitzar la traducció.
Hipòtesi 2.1.: L’ús de tècniques de traducció per traduir les referències culturals variarà en funció de la distància cultural7 que hi hagi entre dues comunitats.
7Per distància cultural entenem no només la distància en l’espai i en el temps, sinó també el grau d’apropament i de coneixement entre dues cultures en un moment determinat. Malauradament l’intercanvi cultural no sempre és bidireccional, i sovint hi ha una comunitat cultural que “exporta” i una altra que
“importa” (Venuti, 1995). Les forces socioeconòmiques són les que determinen l’intercanvi cultural, i les cultures minoritàries o més pobres són les que absorbeixen els elements de les més poderoses. Katan (1999:
21-27) empra el terme macdonaldització, encunyat pel sociòleg George Ritzer, per referir-se al procés dinàmic de globalització de la cultura en base als costums i a l’estil de vida americà, que es reflecteix clarament en la forma de vestir i els hàbits alimentaris dels joves de bona part del món. Pel que fa a la traducció, tot i que actualment l’anglès és la llengua més traduïda en l’àmbit mundial, és una de les llengües a les quals es tradueix menys. Vegeu Venuti (1995, 1998) per obtenir una visió detallada de l’hegemonia
Hipòtesi 2.2.: A les traduccions angleses trobarem més tècniques que corresponguin a l’estratègia de conservació dels referents culturals, com ara l’amplificació i el manlleu, que a les castellanes i la catalana.
Hipòtesi 2.3.: A les traduccions més modernes en totes les llengües8 els traductors hauran tendit a usar tècniques que corresponguin a l’estratègia de conservació dels referents culturals, com ara l’amplificació i el manlleu.
Hipòtesi 2.4.: A les traduccions més antigues en anglès i castellà els traductors hauran tendit a usar amb més freqüència les estratègies d’adaptació, neutralització i omissió dels referents culturals, que es materialitzaran en tècniques com ara l’adaptació, la generalització i l’omissió.
Objectiu 3: Estudiar la interacció entre els paràmetres extratextuals i el tractament de les referències culturals al corpus.
Hipòtesi 3: Les tècniques triades per traduir els referents culturals dependran tant dels paràmetres textuals com dels extratextuals (el traductor, el destinatari, la finalitat de la traducció, el tipus de traducció que es vol fer, anostradora o estrangeritzant i les normes de traducció).
Objectiu 4: Estudiar el fenomen de l’amplificació d’informació en les traduccions del corpus. Analitzarem quanta informació s’afegeix i de quin tipus, així com el lloc i la manera com s’inclou, dins o fora del cos principal del text. Pararem especial atenció a les notes i els glossaris emprats pels traductors, per veure en quins casos es recorre a aquestes solucions i quin tipus d’informació proporcionen.
8 La cultura popular japonesa, és a dir, els manga (còmics japonesos), els anime (pel·lícules i sèries de dibuixos animats) i els videojocs han tingut un paper clau en la difusió de la cultura japonesa arreu del món en els darrers anys. Per exemple, en el cas Catalunya, el gran èxit que han tingut sèries com ara Doraemon i Shinchan sens dubte han contribuït a donar a conèixer la cultura japonesa i a fomentar l’interès dels més joves per ella.
Hipòtesi 4: L’amplificació d’informació tendirà a fer-se dins del cos principal del text i no trobarem gaires notes de traducció al corpus.
Objectiu 5: Estudiar l’ús de la tècnica d’omissió al corpus, per veure amb quina freqüència i en quins casos s’utilitza, així com els possibles motius pels quals s’hi recorre.
Hipòtesi 5: Se suprimiran principalment referents culturals obscurs que tinguin una funció secundària a la novel·la.
Objectiu 6: Comprovar si el tractament de les referències culturals és consistent al llarg de les traduccions i si es correspon amb el tipus de traducció que el traductor ha decidit fer, anostradora o estrangeritzant. A partir d’aquí analitzarem si els textos traduïts presenten un món textual homogeni, i per extensió, una visió de la cultura japonesa coherent.
Hipòtesi 6.1.: El tractament global de les referències culturals serà coherent amb el tipus de traducció que es vulgui fer, anostradora o estrangeritzant, i amb el mètode i la finalitat de la traducció.
Hipòtesi 6.2.: Les traduccions més modernes del corpus seran més estrangeritzants pel que fa al contingut sociocultural que les antigues.
Objectiu 7: Investigar si els traductors intervenen en el text i com, i verificar si la noció d’invisibilitat del traductor de Venuti (1995) es confirma a les traduccions del nostre corpus.
Objectiu 8: Investigar quines podrien haver estat les normes de traducció literària vigents a les comunitats d’arribada en el moment en què es van fer les traduccions i intentar establir com aquestes normes poden haver afectat les decisions preses pels traductors.