Des que vam començar la nostra formació com a traductora i intèrpret de l’anglès i el japonès a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1990, ens va atreure la vida acadèmica i la possibilitat que ofereix de continuar aprenent i investigant durant tota la vida. Aquest fet, juntament amb el nostre interès en les llengües i la traducció, ens va portar a començar el programa de Doctorat en Teoria de la Traducció a la mateixa universitat el setembre del 1995. Hem hagut de recórrer un llarg camí fins arribar on ens trobem avui, però pensem que l’experiència professional i vital que hem obtingut en aquest temps ha contribuït a ampliar els nostres coneixements lingüístics, a donar-nos una sòlida experiència com a traductora i com a docent, i a ampliar el nostre horitzó cultural.
En els darrers onze anys, hem viscut al Japó i a Irlanda, la qual cosa ens ha permès d’aprofundir en el coneixement de la llengua i la cultura d’aquests països, i, per extensió, de la cultura anglosaxona. A més, sempre hem treballat en el món de les llengües i la traducció, traduint de l’anglès i el japonès al castellà i al català (textos generals, textos tècnics, localització de programari i de videojocs), i ensenyant llengua japonesa i llengua castellana per a estrangers a dues de les universitats de Dublín, on actualment residim, així com localització de videojocs a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Per aquest motiu, pensem que el bagatge acumulat durant aquest temps no solament ha influït en la tria del tema d’aquest estudi, una anàlisi comparativa de la traducció de les referències culturals a la novel·la japonesa Botxan, de Sōseki Natsume,1 a les traduccions angleses, castellanes i catalana, sinó també en el nostre enfocament i tractament del tema.
Vam llegir Botxan per primera vegada l’any 1997, després que una amiga japonesa ens recomanés aquesta novel·la perquè és relativament breu, té un llenguatge col·loquial i no gaire complicat (assequible per al nostre nivell de japonès d’aquell moment) i, a més, és força entretinguda. Es considera un clàssic modern de la literatura japonesa, i tot i que va
1 En aquest treball hem adoptat les convencions per anomenar els noms propis del català. És a dir, primer presentem el nom i després el cognom, a diferència de l’ordre japonès de cognom + nom. També cal dir que hem adoptat el sistema Hepburn per a la transliteració de mots japonesos en l’alfabet llatí, excepte en aquells casos en que la llengua catalana ha adaptat la grafia d’un mot a les seves convencions, com per exemple en el cas de Tòquio. També hem mantingut la transliteració del títol de la novel·la que han emprat les traductores al
ser publicada l’any 1906, encara avui gaudeix de molta popularitat al Japó, especialment entre la gent jove. La raó d’aquesta popularitat possiblement rau en el personatge, un jove impulsiu i eixelebrat, però molt honest i amb un gran cor, que es rebel·la davant l’excessiva formalitat, la hipocresia i l’esnobisme d’un sector de la societat japonesa. Les aventures que el protagonista viu a l’illa se Shikoku, on l’envien a fer classes de matemàtiques, són molt divertides i, a més, són narrades amb un llenguatge molt viu i idiomàtic, possiblement una altra de les raons de l’èxit de la novel·la.
Efectivament, quan vam llegir Botxan ens va agradar molt, perquè de seguida vam sintonitzar amb el protagonista, aquest jove directe i poc convencional, senzill i entranyable. A més, ens va sorprendre la gran quantitat de referències culturals que són presents a la novel·la. N’hi ha tantes que fins i tot la versió original està editada per ajudar els lectors japonesos d’avui dia a comprendre’n aquelles que poden resultar més obscures, ja que el llibre va ésser publicat a principis del segle XX, i per tant, moltes de les referències que hi apareixen resulten incomprensibles per als lectors japonesos contemporanis. Si a aquesta distància temporal hi afegim la distància cultural que separa la novel·la dels lectors occidentals,2 es fa palès el repte de traducció que representa aquesta obra.
Per aquest motiu, vam decidir d’investigar com els traductors de la novel·la s’havien enfrontat a aquest repte. Vam aconseguir dues traduccions a l’anglès de la novel·la, la d’Umeji Sasaki (1922) i la d’Alan Turney (1972), i vam començar a fer-hi un cop d’ull.
Vam poder observar que el tractament seguit pels traductors divergia considerablement, i que les traduccions presentaven una imatge de la cultura japonesa força diferent, pel que fa, per exemple, als hàbits alimentaris i la manera de vestir dels japonesos.
Vam començar a analitzar com aquests dos traductors a l’anglès havien traduït les referències culturals de la novel·la. Ens interessava de veure com havien tractat els referents culturals japonesos, quins eren els referents que havien mantingut a les seves traduccions, quins havien omès, quins havien neutralitzat, i les possibles raons per a aquestes decisions.
També volíem estudiar com variava la imatge de la cultura japonesa que es desprenia de les
2 Tot i que en aquest treball també emprarem els termes Occident i Orient, i els seus derivats occidental i oriental, per falta d’una millor terminologia, estem d’acord amb Tymoczko (2003) quan afirma que aquests termes són problemàtics, ja que impliquen una perspectiva i una posició determinada. Cita com a exemple el cas de la Xina, per a qui l’Índia és occident.
traduccions a causa del tractament dels referents culturals, i si el món textual que es presentava era coherent o no.
Al VIIIè Congrés d’Estudis Japonesos a Espanya, celebrat a Barcelona el setembre del 1998, vam presentar una comunicació sobre aquest tema. Entre els assistents hi havia el professor Rodríguez-Izquierdo, que ens va explicar que havia fet una traducció a l’espanyol de la novel·la, publicada per una petita editorial hispanojaponesa ubicada a Tòquio i especialitzada en la traducció d’obres japoneses al castellà. També ens va dir que tenia una traducció anterior, feta per Jesús González Valles i publicada per la Sociedad Latino-Americana de Tokyo, i, que si ens interessava, ens en faria arribar una còpia. I així ho va fer, mentre que demanàvem a un antic company de feina que viu al Japó, que ens enviés una còpia de la traducció de Rodríguez-Izquierdo. Un any més tard, el 1999, per una d’aquelles felices coincidències del destí l’editorial Proa va publicar la traducció catalana.
Aquestes cinc traduccions van formar el corpus del treball de recerca presentat el setembre del 2002 com a requisit per a l’obtenció de la suficiència investigadora en el programa de Doctorat en Teoria de la Traducció de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Es titulava El tractament de les referències culturals a les traduccions de la novel·la Botxan, i era una anàlisi descriptiva de la traducció dels referents culturals presents als dos primers capítols de totes cinc traduccions. L’estudi pretenia contribuir a omplir el buit teòric que encara existeix en els estudis de traducció pel que fa a la traducció d’obres japoneses. Se centrava principalment en els referents culturals i les tècniques emprades per traduir-los. Vam obtenir algunes dades reveladores sobre l’ús de les estratègies i les tècniques de traducció dels referents culturals al corpus, així com dades interessants sobre els factors extratextuals que podien haver influït en el procés de traducció, principalment el mecenatge.
Per això vam decidir de continuar la investigació ampliant el marc teòric i l’objecte d’estudi. Pel que fa al marc teòric, ens hem inspirat en bona part aquelles teories que se centren en els factors sociològics i ideològics que envolten el procés de traducció, així com aquelles que reivindiquen la importància del traductor i la seva intervenció en el procés de traducció. També hem estès la investigació sobre els referents culturals i les tècniques emprades per traduir-los, bo i incorporant estudis posteriors al treball de recerca, així com una secció que revisa breument algunes de les contribucions d’altres autors sobre la tècnica
d’amplificació d’informació. Quant a l’objecte d’estudi, hem ampliat l’anàlisi a la totalitat de les traduccions i hem aprofundit en l’anàlisi dels paràmetres extratextuals que envolten les traduccions i la seva interacció amb els elements textuals, parant una especial atenció a la figura del traductor, el paper de l’iniciador de la traducció i les normes de traducció.
Mentre treballàvem en això, una vegada més el destí va intervenir, ja que a l’estiu del 2005 es va publicar una nova traducció en anglès, de Joel Cohn, i al mateix temps ens vam assabentar de l’existència d’una traducció més antiga, la primera que es va realitzar, de Yasotaro Morri, l’any 1918. Comptàvem ja amb un corpus de set traduccions, quatre d’elles a l’anglès, dues al castellà i una al català.
L’existència de quatre traduccions en anglès i dues en castellà de la mateixa obra ens va fer reflexionar sobre el fenomen de coexistència de diferents traduccions d’un original (habitualment un clàssic), i els motius que hi ha al darrere. Per què obres com L’Odissea, El Quixot o La Divina Comèdia s’han traduït a l’anglès en més d’una ocasió i per què les obres de Shakespeare han estat igualment traduïdes dues o més vegades al castellà i al català? Quines són les principals diferències entre les diverses traduccions d’un mateix text? Sens dubte, la distància cultural, tan espacial com temporal, hi té molt a veure.
Amb el temps i la intensificació de l’intercanvi cultural, referents que abans resultaven opacs i requerien ser manipulats3 pels traductors deixen de ser-ho. A més, el llenguatge evoluciona molt ràpid, i les traduccions antigues poden resultar poc atractives per als lectors. De la mateixa manera, també es produeixen canvis en el concepte i les normes de traducció que té una cultura, és a dir, probablement el que es considerava una bona traducció a principis el segle XX no s’hi consideri cinquanta anys més tard. Sigui com sigui, tot sembla indicar que els factors extratextuals són determinants. Per aquesta raó, vam decidir de fixar-nos en com podien haver contribuït aquests factors en l’elaboració de quatre traduccions en anglès i dues en castellà, tenint en compte que l’existència de més d’una traducció d’una obra japonesa és poc freqüent, atès que el japonès és una llengua de
3 En aquest treball emprarem el terme manipulació amb el sentit de “tractament, canvis”, per referir-nos a les operacions textuals fetes pels traductors, seguint la terminologia de l’Escola de la manipulació. Per tant, el terme no té cap connotació negativa.
la qual encara es tradueix relativament poc.4