Jocs de paraules

6.6. Onomatopeies 7 Interjerències culturals

7.1. Referències a altres llengües 7.2. Referències a institucions culturals

7.2.1. Pintura, ceràmica i escultura

7.2.2. Literatura

7.3. Referències històriques

2.3. Les tècniques de traducció dels referents culturals

Tal i com hem indicat a l’apartat 3.2.2.1. del Marc teòric específic, pensem que hi ha cinc grans estratègies de traducció dels referents culturals: conservació, neutralització, omissió, adaptació i creació, que s’apliquen al text mitjançant diverses tècniques de traducció. Pel que fa a la terminologia per descriure les tècniques emprades pels diferents traductors per traduir les referències culturals, com també hem esmentat anteriorment, hem seguit principalment la terminologia emprada per Marco (2004), que es basa en bona part en la de Molina (1998, 2001, 2002) i Hurtado (2001, 2002).

Les tècniques de traducció emprades pels diferents traductors del nostre corpus són, en ordre alfabètic: adaptació, adaptació intracultural, amplificació, compressió, creació, descripció, descripció intracultural, equivalent encunyat, generalització, generalització intracultural, manlleu, omissió, particularització, particularització intracultural, traducció literal, transliteració, transposició i variació, que definim a continuació.

• Adaptació: consisteix a substituir una referència a la cultura original per una referència a la cultura meta, de manera que la traducció s’allunya del pol cultural original i s’apropa més al del lector meta. Per exemple, traduir 坊主 (bōzu, “monjo budista”) per “priest”. Correspon a l’estratègia d’adaptació i

implica un alt grau d’intervenció per part del traductor i un alt grau d’acostament al pol cultural meta.

• Adaptació intracultural: consisteix a substituir una referència a la cultura original per una altra referència sinònima a la cultura original que resulta més comprensible per als lectors. Aquesta tècnica manté el color local i el context sociocultural original bo i facilitant la comprensió dels lectors meta i el seu apropament al text i la cultura originals. Un exemple seria traduir Edo, l’antic nom de la capital japonesa, per Tòquio, la versió moderna i més coneguda. Correspon a l’estratègia de conservació dels referents culturals originals i, per tant, un acostament al pol cultural original, i implica un grau d’intervenció relativament alt per part del traductor.

• Amplificació: consisteix a mantenir un referent cultural i afegir-hi la informació que el traductor creu necessària per a la seva correcta comprensió per part dels lectors meta. Correspon a l’estratègia de conservació dels referents culturals originals i d’acostament al pol cultural original, i implica un alt grau d’intervenció per part del traductor, ja que ha de decidir quina informació amplia, com i en quina quantitat. Un exemple d’amplificació seria traduir Ryōunkaku com a Ryōunkaku Tower in Asakusa.

• Compressió: consisteix a suprimir part de la informació relacionada amb un referent cultural per tal de facilitar-ne l’acceptació per part dels lectors meta.

Pot ser per motius ideològics, per exemple, perquè es tem que pugui sobtar o ofendre els lectors, o per motius pragmàtics, perquè es consideri que la informació omesa no és rellevant per a la comprensió de la referència. Un exemple de compressió que trobem al corpus és la traducció de 燗徳利 (kandokuri, “ampolles per mantenir i servir el sake calent”) com a gerrets de sake, ometent el qualificatiu calent per temor que sorprengui els lectors meta. Correspon a l’estratègia de conservació dels referents culturals originals, tot i que s’allunya més del pol cultural original que altres tècniques de conservació de referents culturals ja que la reducció d’informació cultural implica un procés d’anostrament i d’apropament a la cultura meta. També

implica un alt grau d’intervenció per part del traductor, que ha de decidir quina informació vol ometre i perquè, en principi basant-se en els coneixements i actituds que pressuposa als lectors meta.

• Creació: consisteix a introduir un referent cultural, o bé a la cultura original per tal de donar color a la traducció i mantenir el grau de culturicitat original, o bé, més freqüentment, a la cultura meta, per tal d’acostar el text original als lectors meta. Es diferencia de la tècnica de compensació de Molina i Hurtado pel fet que el referent no s’inclou per compensar la pèrdua d’informació o d’un recurs estilístic en alguna altra banda del text, sinó que simplement és fruit de la creativitat del traductor i el seu intent de donar gust a la traducció. Per tant, es tracta possiblement de la tècnica que implica una major intervenció en el text per tal del traductor, que esdevé creador. Per aquests mateixos motius, també es diferencia lleugerament de la tècnica de creació discursiva de Molina i Hurtado, perquè per a elles la creació discursiva significa fer una traducció puntual, amb una equivalència efímera que seria impensable en un altre context. La creació acostuma a utilitzar-se en les traduccions que recorren al mètode adaptatiu, com ara la poesia, els còmics, els videojocs i les obres de teatre.

• Descripció: consisteix a explicar amb una paràfrasi la forma o la funció del referent cultural original. Acostuma a correspondre a l’estratègia de neutralització, ja que s’elimina el referent cultural original.

• Descripció intracultural: es fa una paràfrasi explicativa que empri un altre referent cultural de la cultura original més àmpliament conegut pels lectors meta, com per exemple descriure (rōnin) com a “samurais sin señor”.

En aquest cas, es tracta de l’estratègia de conservació de la referència a la cultura original, encara que sigui lleugerament manipulada pel traductor.

• Equivalent encunyat: consisteix a utilitzar la traducció establerta d’un referent cultural a la comunitat meta. És el terme que apareix als diccionaris com a equivalent lèxic, per exemple, 茶 (chadai, “diners per al te”), que

s’acostumava a donar als hostals i restaurants, per “propina”. L’equivalent encunyat acostuma a usar-se per plasmar l’estratègia de neutralització, perquè sovint es perden les associacions amb la cultura original, i el lector meta, conscient o inconscientment ho associa amb la seva pròpia cultura.

Això no obstant, també pot correspondre a altres estratègies, com ara la de conservació, quan, per exemple, la traducció d’un topònim o una institució, com en el cas de Londres o la Casa Blanca, per exemple, passen a ser àmpliament coneguts i establerts a la cultura meta.

• Generalització: consisteix a emprar un terme o una expressió més genèrics.

Correspon a l’estratègia de neutralització quan s’eliminen les connotacions inherents a la cultura original, per exemple traduir 宮 (miyashibai, “obra de teatre de santuari”) per “representación popular”.

• Generalització intracultural: s’utilitza un terme més genèric, sovint un hiperònim, de la cultura original més transparent per als lectors. Correspon a l’estratègia de conservació. És un cas interessant d’intervenció del traductor, per tal d’apropar el text original als lectors meta, bo i mantenint l’acostament del contingut sociocultural del text proper al pol de la cultura original. Un exemple de generalització intralingüística del corpus és la traducció de 袷 (awase, “quimono folrat”) simplement per “quimono”.

• Manlleu: consisteix a utilitzar una paraula pertanyent al lèxic comú de l’altra llengua i cultura. Hem considerat manlleus purs aquells que han estat transcrits literalment i marcats en cursiva per indicar que es tracta d’un mot estranger, per exemple, tatami, mentre que hem considerat manlleus naturalitzats aquells que s’han transcrit, però no s’han marcat amb cursiva perquè ja han passat a formar part del lèxic comú de la cultura meta i es recullen als diccionaris, com ara “geisha”. En alguns dels exemples del corpus també es pot observar que tot i que els traductors han utilitzat un préstec com a pur, marcant-lo en cursiva, han fet un cert procés de naturalització, ja que l’han pluralitzat, tot i que en japonès no existeixen ni el

gènere ni el nombre, com per exemple en el cas de dangos a la traducció catalana. L’adaptació morfològica acostuma a ser el primer pas del procés de naturalització dels termes estrangers. Al corpus, quan emprem només la denominació manlleu ens referim als manlleus purs, mentre que si es tracta d’un manlleu naturalitzat ho indiquem.

• Omissió: consisteix a eliminar totalment una referència cultural. Les principals causes de l’omissió acostumen a ser de tipus ideològic, és a dir, el traductor decideix suprimir la referència, perquè pot resultar ofensiva o pot sorprendre negativament els lectors meta, o bé de tipus pragmàtic, és a dir, la funció del referent cultural és secundària, no és clau per a la comprensió del passatge on es troba i per tal que es comprengués caldria afegir molta informació poc rellevant per al conjunt general del text. Cohn, l’autor de la traducció anglesa més moderna afirma que aquest és l’únic cas en què suprimeix informació. En el cas de l’omissió, hem emprat la mateixa denominació tant per a la tècnica com per a l’estratègia. Implica un alt grau d’intervenció del traductor i d’acostament a la cultura meta. En la traducció literària no acostuma a ser una estratègia gaire freqüent, i en el nostre corpus no ha estat gaire utilitzada pels traductors. Un exemple d’omissió el trobem a la taula 97, on es fa una comparació amb un tipus de tambor i es diu que es similar al de 太 (daigakura), de grans dimensions que s’usa en festivals japonesos. Morri, l’autor de la traducció més antiga, ha obviat aquesta comparació, possiblement perquè hagi pensat que no era rellevant ni aportava cap tipus d’informació essencial.

• Particularització: consisteix a utilitzar un terme més específic. Sovint correspon a l’estratègia de neutralització, quan s’elimina l’especificitat cultural del referent, per exemple, traduir 障子 (shōji, “porta corredissa de paper i fusta”) per “papel de la ventana”. De vegades, però, la particularització és al mateix temps una explicitació, com en el cas de 洋服

(yōfuku, “roba occidental”) que alguns traductors han traduït per “traje”, explicitant el que és obvi per a un lector japonès.

• Particularització intracultural: s’usa un terme més específic de la cultura original que resulta més comprensible per als lectors meta, però que manté el color local de l’original. Correspon a l’estratègia de conservació. Per exemple, traduir 柔術 (jujitsu) per “judo”, una de les seves varietats, més coneguda a les comunitats hispanes.

• Traducció literal: consisteix a traduir de forma literal un referent cultural.

En el cas del japonès, una llengua tan allunyada de la qual no es pot parlar estrictament de traducció literal, hem recorregut a aquest terme quan s’ha traduït una referència cultural si fa o no fa al peu de la lletra a partir del significat dels kanji o caràcters que la formen. En el nostre corpus aquesta tècnica s’ha utilitzat principalment per traduir el nom de danses, cançons japoneses, al·lusions intertextuals, frases fetes i culturemes. Acostuma a reflectir l’estratègia de conservació de la referència original, per exemple traduir 字 (ji,, “caràcter, lletra”) per “caracteres”.

• Transliteració: consisteix a transcriure els noms propis d’una llengua que no utilitza el mateix alfabet, com és el cas de la llengua japonesa. Correspon a l’estratègia de conservació dels referents culturals, no implica intervenció per part del traductor i representa un elevat grau d’apropament a la cultura original. Hem distingit entre manlleu i transliteració, perquè si bé els manlleus també es transliteren del japonès, els considerem termes pertanyents al lèxic comú, que poden passar a formar part del vocabulari general de la llengua d’arribada, mentre que en el cas dels noms propis això no passa. Cal dir, però, que es tracta d’una distinció metodològica. Al nostre corpus la transliteració s’empra principalment per transcriure antropònims, topònims i títols d’obres i cançons, com per exemple la cançó Kiinokuni.

• Variació: consisteix a substituir un dialecte geogràfic per un altre. No acostuma a fer-se en traducció d’obres literàries, però sí que es fa en

adaptacions d’obres teatrals, per exemple. En el cas del nostre corpus, Rodríguez Izquierdo, un dels traductors al castellà ha reemplaçat el dialecte japonès de la regió de Shikoku per l’andalús. Correspon a l’estratègia d’adaptació i implica un alt grau d’intervenció per part del traductor i un alt grau d’apropament a la comunitat meta.

Al capítol 4, Anàlisi de les referències culturals del corpus, presentem informació més detallada sobre quines són les tècniques utilitzades pels diferents traductors per traduir els referents culturals presents a la novel·la, que recollim en taules on agrupem la referència original i el context en el qual apareix, seguida de les traduccions angleses, les castellanes i la catalana, en ordre cronològic dins d’una mateixa llengua. Atès que la funció d’un referent cultural en el passatge on apareix i en el conjunt de la novel·la és un factor determinant per decidir quina tècnica de traducció s’emprarà, ens ha semblat imprescindible de recollir el context del referent quan aquest aporta informació útil. En conseqüència, de vegades en una taula trobem més d’un referent cultural, pertanyents a categories culturals diferents. En aquests casos, hem indicat entre parèntesi l’àrea cultural a la qual pertanyen aquells referents que analitzem en una taula classificada dins d’una categoria cultural a la qual no pertanyen. Tanmateix, a l’hora de fer els càlculs de tècniques emprades per àrea cultural els hem comptat a la classificació pertinent.

Atès que els textos del nostre corpus són traduccions literàries, per a les quals els traductors han adoptat un mètode interpretatiu-comunicatiu,³⁶ els factors més importants que cal tenir en compte en analitzar les tècniques que s’han emprat per traduir les referències culturals són, a més de la funció de la referència, el context on apareix, la finalitat de la traducció, el tipus de receptor a qui va dirigida i el traductor, els seus coneixements i el seu estil.

Després de presentar els referents extrets del corpus i analitzar les tècniques emprades per traduir-los, hem analitzat les dades obtingudes, que presentem al capítol 5,

36 Vegeu Hurtado 1996, 2001. Hurtado defineix el métode interpretatiu-comunicatiu (o traducció comunicativa) de la manera següent:

Método traductor que se centra en la comprensión y reexpresión del sentido del texto original conservando la traducción la misma finalidad que el original y produciendo el mismo efecto en el

Anàlisi de les dades extretes del corpus, mitjançant el programa de concordança de distribució lliure AntConc i el programa Microsoft Excel per fer els càlculs necessaris.

Capítol 3

ANÀLISI DELS FACTORS

EXTRATEXTUALS DEL CORPUS

ANÀLISI DELS FACTORS EXTRATEXTUALS DEL CORPUS

1. ANÀLISI DEL TEXT ORIGINAL

1.1. L’autor i la seva obra

Sōseki Natsume (pseudònim de Kinnosuke Natsume, 1867-1916) és considerat l’introductor de la novel·la realista moderna al Japó i un dels millors prosistes japonesos del segle XX.³⁷ Estudià literatura anglesa a la Universitat Imperial de Tòquio i treballà com a professor a una zona rural a l’illa de Shikoku. Posteriorment va passar tres anys a Anglaterra amb una beca del govern japonès, d’on va tornar amb una greu crisi nerviosa que l’afectà de per vida. Després de treballar com a professor d’anglès a la Universitat de Tòquio, es dedicà exclusivament a la literatura, com a col·laborador de diverses revistes i editor literari del diari japonès Asahi. En total escrigué unes vint novel·les, molt aclamades per la crítica.

Sōseki forma part del cànon de la literatura japonesa i gaudeix de gran prestigi al Japó. Només cal dir que la seva figura apareixia als antics bitllets de mil iens, per la qual cosa podríem equiparar la seva importància dins la cultura japonesa a la de Cervantes a la cultura espanyola o James Joyce a la irlandesa, ja que aquests escriptors també figuraven als bitllets dels seus països d’origen abans de la unificació monetària d’Europa, i en el cas de Cervantes, encara és representat a les monedes d’euro.

Les novel·les de Sōseki, d’un marcat realisme, tracten principalment de l’alienació humana, la cerca de la moralitat, les dificultats de comunicació entre els humans i la confrontació entre el pensament oriental i el pensament occidental, que començà a introduir-se acceleradament al Japó després de la Restauració Meiji i condugué a la pèrdua d’alguns valors tradicionals japonesos.

Pel que fa a la novel·la Botxan, es basa en l’experiència vital de Sōseki, que als 31 anys acceptà una feina de mestre d’escola a Matsuyama, lluny de Tòquio i en aquella època una zona molt rural. L’autor narra les aventures i desventures d’un jove professor de matemàtiques de Tòquio que troba feina a una petita ciutat rural de Shikoku. El

37 Per obtenir més informació sobre Sōseki, vegeu Kato (1997), d’on hem extret part de la informació que presentem aquí.

protagonista, un jove inquiet i impulsiu, però sincer i honest, es víctima de les entremaliadures dels alumnes i les intrigues d’alguns dels mestres de l’escola.

1.2. La intenció

Els textos literaris acostumen a caracteritzar-se per una marcada expressivitat i per la seva funció estètica. Sovint la intenció dels autors literaris no és fer una simple descripció de la realitat, sinó que pretenen motivar reflexions sobre l’entorn en el qual viuen tot descrivint una realitat alternativa o fictícia. (Nord, 1997: 80)

En el cas de Botxan, la intenció de l’autor és fer una crítica de la societat japonesa de l’època mitjançant les divertides aventures del protagonista de la novel·la, que personifica els valors japonesos tradicionals, com ara la lleialtat i l’honestedat.

1.3. Els destinataris

En el cas dels textos literaris de vegades és difícil de determinar a quin tipus de detinatari va dirigit un text, ja que és possible que els autors escriguin per a ells mateixos, sense dirigir la seva obra a un tipus de públic determinat. En el cas de Botxan, però, com que es tracta d’una crítica social és possible que Sōseki l’escrivís pensant en els japonesos de classe mitjana i de zones urbanes, ja que a la novel·la es ridiculitzen les zones rurals del Japó.

1.4. El mitjà

Es tracta d’una novel·la, un text literari escrit per ser llegit.

1.5. El lloc i l’època

Botxan es va publicar al Japó per primera vegada l’any 1906. Com ja hem dit, es tracta d’una època de grans canvis, posterior a la Restauració Meiji del 1868, en la qual es comencen a introduir els valors occidentals al Japó i es produeix un cert conflicte d’idees i valors a la societat japonesa.

A la novel·la hi trobem una crítica implícita a la hipocresia dels intel·lectuals japonesos de l’època, que seguien els corrents europeus i disfressaven sota la màscara de la moralitat comportaments poc nobles i egoistes. També s’hi descriu el xoc de valors que

de les estructures feudals per convertir-se en un país modern i progressista imitant els models occidentals.

El text original, doncs, presenta una realitat i un sistema de valors força allunyats dels valors dels receptors meta, tant en l’espai com en el temps, per la qual cosa hi ha una gran distància cultural entre la novel·la i els receptors de les diferents comunitats meta.

Per aquest motiu es pot preveure que hi haurà moltes referències culturals específiques de la cultura japonesa que resultaran opaques per als lectors de la traducció, i en conseqüència, la dificultat de traducció de la novel·la serà major.

1.6. El motiu de la comunicació

El motiu de la comunicació està estretament lligat amb la intenció del autor. La intenció fa referència a allò que vol comunicar l’autor i el motiu a les raons per les quals vol comunicar-ho. En el cas dels textos literaris de vegades és difícil d’assenyalar el motiu que ha portat un autor a escriure un text. En aquest cas, el motiu de Sōseki possiblement fos compartir les seves vivències amb els lectors i mostrar-los la seva visió crítica de la societat japonesa. D’altra banda, els motius que porten els editors a publicar una obra acostumen a ser econòmics.

1.7. La funció i l’efecte del text

La funció dels textos literaris és produir un efecte estètic en els lectors, tot i que és molt difícil de mesurar aquest efecte, ja que cada lector fa una lectura personal condicionada per la seva ideologia, els seus valors i la seva experiència vital. Per aquest motiu és possible que els receptors experimentin un efecte que no es correspongui amb la intenció

La funció dels textos literaris és produir un efecte estètic en els lectors, tot i que és molt difícil de mesurar aquest efecte, ja que cada lector fa una lectura personal condicionada per la seva ideologia, els seus valors i la seva experiència vital. Per aquest motiu és possible que els receptors experimentin un efecte que no es correspongui amb la intenció