Fonts per a estudiar els escrivans dels segles X-XI

1.1.1 Fons documentals

El gran nombre de documents conservats pot fer pensar que aquests mostraran una imatge nítida de la societat de l’època; però no sempre quantitat i qualitat van de bracet.

Aquesta gran quantitat de diplomes ha passat per l’estret filtre dels comtes, les famílies nobles i les institucions eclesiàstiques que han tingut interès en conservar-los, i en conseqüència, per al comtat i bisbat de Barcelona, només els seus arxius han transmès documentació dels segles X i XI. És, per tant, imprescindible tenir present quin ha estat el procés de transmissió dels diplomes.

1.1.1.1 Nobiliaris

Els arxius comtals de Barcelona, dipositats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, són, segurament els més rics d’Europa pel que fa al segle XI (...) cap més cancelleria no ha conservat sèries tan continuades i homogènies de pergamins originals⁸²... S’hi conserven documents elaborats a la cúria comtal, però també d’altres que per diverses raons hi van anar a parar posteriorment, com és el cas de l’arxiu del monestir de Sant Joan de les Abadesses, al que hi pertanyen algunes de les actes de consagració d’esglésies més antigues, promogudes per l’abadessa Emma. Frederic Udina ha intentat distingir els diversos orígens dels documents dels segles IX i X, i molt específicament els de Sant Joan⁸³, però és una feina encara per acabar de perfilar, ja que hi ha altres fons més difícils de detectar que s’han anat afegint al nucli original. Per al nostre estudi hagués estat molt interessant tenir aquestes distincions ja que permetrien situar millor els escrivans en un entorn institucional determinat.

A part dels arxius comtals hi ha els arxius patrimonials de famílies nobles que s’han conservat fins al present. Hem pogut localitzar els fons dels vescomtes de Cabrera, rics en documentació referent al Vallès Oriental, integrats en els arxius dels ducs de Medinaceli. Aquest fons, que durant segles s’havia conservat a la Casa de Pilatos de Sevilla es troba a Toledo en el moment d’elaborar la nostra base documental i no poden ser consultats fins que s’organitzi l’Archivo General de la Nobleza. Els seus materials no han estat publicats i, de moment, només són consultables algunes còpies microfilmades a l’arxiu de l’Abadia de Poblet.

82 Bonnassie, 1999, p. 9.

83 Udina, 1951, p. 11.

36

El fons dels marquesos de Sentmenat, dipositat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, conté diversos pergamins dels segles X i XI encara no publicats; d’aquest fons hem inclòs un document⁸⁴ del qual n’havíem transcrit el text.

1.1.1.2 Eclesiàstics

L’Església s’organitza en dos tipus d’institucions segons la seva finalitat. Les seculars, dependents directament del bisbe i amb finalitat de cura d’ànimes i les regulars, sovint exemptes d’obediència al bisbe, caracteritzades per ser comunitats sotmeses a una unes normes de vida fixades per escrit⁸⁵.

1.1.1.2.1 Eclesiàstics seculars

Les dues institucions eclesiàstiques seculars més importants, la Cúria Episcopal i el Capítol Catedral, es confonen contínuament durant els segles X i XI. El 1104 un privilegi de Pasqual II estableix que les seves possessions se separin i distingeixin, per la qual cosa hom suposa que s’organitzen els respectius arxius⁸⁶.

La documentació de la Cúria Episcopal de Barcelona, relativa a l’administració dels béns directament vinculats al bisbe forma la sèrie Mensa Episcopal de l’Arxiu Diocesà, on no ha romàs cap document del segle X referent al Vallès i cap del segle XI que esmenti edificis seculars de culte.

L’Arxiu del Capítol de la Catedral⁸⁷, ha conservat un fons riquíssim de pergamins que pertanyien a sèries temàtiques, relatives a les diverses institucions que conformaven la Seu de Barcelona, i en les quals van estar integrats fins a la fi dels anys 60 del segle XX. Actualment aquests documents estan ordenats i conservats de manera unitària en cinc sèries majors subdividides en 214 sèries menors, de manera que la seva consulta resulta més senzilla i al mateix temps es pot saber en quina sèrie temàtica havia estat ubicat cada document⁸⁸.

Les esglésies de la diòcesi també tenien possessions que administraven i de les que tenien documents de propietat, dels quals ens han arribat ben pocs exemples. Es conserva un important fons de pergamins dels segles X i XI de la Domus de Sant Pere

84ACA. Sentmenat B.1 (FD67). Més endavant, en l’apartat 1.2.3, es descriu la metodologia que hem emprat per citar els documents.

85 En resposta a una petició de la Dieta d’Aquisgrà Lluís el Pietós promulgà el 817 el Capitulare monasticum que organitza la vida dels monestirs. En aquest capitular s’estableix la regla de sant Benet, retocada per Benet d’Aniana, com a text directriu de la vida dels monestirs de l’Imperi Carolingi (Sánchez, 2005, p. 130-133).

86 Martí Bonet, 1998, p. 139.

87 El Capítol Catedral és el cos de canonges que té encomanat el culte de la Seu.

88 Fàbrega, 1995, p. 25-31.

37

d’Ègara incorporats ara a l’arxiu de la canònica agustiniana de Santa Maria de Terrassa i cinc pergamins inèdits de Sant Pere de Vilamajor a l’Arxiu Diocesà de Barcelona⁸⁹.

1.1.1.2.2 Eclesiàstics regulars

a) Amb seu al Vallès

Durant els segles X i XI hi hagué al Vallès tres comunitats religioses subjectes a la regla de Sant Benet: Sant Cugat d’Octavià (o del Vallès), Sant Llorenç del Munt i Sant Miquel del Fai.

El gran monestir de Sant Cugat d’Octavià, fundat en dates incertes del segle IX, sembla que ja està en ple funcionament el 878, segons el precepte de Lluís el Tartamut al bisbe Frodoí de Barcelona⁹⁰. Al llarg dels segles X i XI aquest cenobi acumula, a partir sobretot de les donacions, un important patrimoni, localitzat principalment al voltant del monestir, però també amb grans possessions per tot el Vallès i la marca del Penedès⁹¹. Durant el segle XI el monestir acudirà sovint al tribunal comtal per reclamar els seus drets en disputes amb senyors laics, guanyant de manera sistemàtica aquests plets, situació que continuarà durant el segle XII. La principal arma que esgrimia l’abadia eren els seus títols de propietat, dels quals se n’ha conservat una reduïdíssima part de documents originals a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a l’Abadia de Montserrat⁹², essent la major part de documents transmesos pel Cartulari redactat el segle XIII. És per això que considerem que la documentació de Sant Cugat del Vallès és d’una molt baixa fiabilitat, particularment la continguda pel cartulari.

Sant Llorenç del Munt està documentat com a lloc de culte des del 958, dependent de Sant Cugat del Vallès almenys des del 986. No serà fins el 1013 que, a iniciativa dels comtes de Barcelona, es fundarà el monestir⁹³. Durant el segle XI el cenobi reuneix un important patrimoni, i viurà una època de puixança que a partir dels anys 80 del mateix segle s’estronca en passar a dependre, de Sant Ponç de Tomeres, i des del 1098, de Sant Cugat. El monestir del Munt no consta que litigui amb senyors laics, i sempre conservà els diplomes originals com a títols de propietat, elaborant només catàlegs dels documents però mai fent-ne una còpia sistemàtica. Quan a principis del segle XVII

89 Puig, Ruiz, & Soler, 2001, p. 72. Un cas a part és l’anomenat políptic de Sant Pere de Vilamajor (Mundó, 1961) que no hem inclòs en aquest estudi ja que considerem que no es tracta d’un instrument públic sinó d’un document d’ús intern d’aquesta església. En la segona part d’aquest document es parla d’una canònica, única referència a una comunitat de preveres que no necessàriament havia d’estar subjecta a una regla. (Aventín 1990, p. 33-34).

90 ACB 8 et domum Sancti cucuphatis et Sancti Felicis ad locum Octauianum cum aprisionibus et adiacenciis et omnibus ibidem pertinentibus, sicut Ostofredus abba per preceptum tenuit

91 Bou, 1988; Salrach, 1992; Ruiz, 1995.

92 Procedents del monestir de Sant Cugat del Vallès a l’Arxiu de l’Abadia de Montserrat es conserven 26 documents del segle X i una vintena del segle XI referents al Vallès que no estan inclosos al cartulari ni van ser publicats per Rius.

93 Puig, 1995, p. 41-42.

38

s’extingeix la comunitat la documentació passa a la Congregació Claustral Tarraconense, primer a Lleida i després a Sant Pau del Camp de Barcelona⁹⁴. Actualment els pergamins dels segles X i XI es conserven principalment a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, la Biblioteca de Catalunya, l’Abadia de Montserrat i la British Library i, a diferència del de Sant Cugat del Vallès, considerem que és un cos documental de molta fiabilitat, especialment després de l’estudi que en realitzà P. Puig⁹⁵. Volem agrair molt explícitament al Dr. Pere Puig i Ustrell que ens facilités l’accés a les seves anotacions personals dels documents conservats a Londres, així com les seves valuoses observacions.

El monestir de Sant Miquel del Fai, fundat després del 997 per Gombau de Besora a instàncies dels comtes de Barcelona, des del 1047 depengué de Sant Víctor de Marsella.

Passada una primera època de creixement i formació d’un important patrimoni, la comunitat quedà estancada en nombre i entrà en una lenta decadència que portà a la seva supressió el segle XVI⁹⁶. Les rendes foren assignades a l’ardiaca menor de la Catedral de Girona, i la documentació en bona part va ser transferida a aquella ciutat, on actualment es conserven alguns pergamins inèdits a l’Arxiu Diocesà.

La cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís fou fundada el 1345 al castell que havia estat residència dels castlans de Terrassa com a donació del darrer membre d’aquest llinatge, Blanca de Centelles⁹⁷. El monestir fou traslladat a Tiana el 1415, on es fusionà amb la cartoixa de Sant Pol de Mar per formar la nova cartoixa de Santa Maria de Montalegre. Amb la deixa de Maria de Centelles hi devien anar els pergamins de la família que s’integraren a l’arxiu de la comunitat i que actualment es conserven al fons de Montalegre de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, i dels quals s’han publicat els pergamins dels segles X a XII⁹⁸.

No hem localitzat cap documentació dels possibles arxius de les cel·les monàstiques de Santa Maria del Camí i Sant Genís i Santa Eulàlia de Tapioles.

b) Amb seu a la ciutat de Barcelona

La col·legiata de Santa Anna de Barcelona, seu de l’orde del Sant Sepulcre fou fundada el 1141, i el 1420 es fusionà amb la canònica agustiniana de Santa Eulàlia del Camp, que havia estat fundada el 1155⁹⁹. L’abundant documentació d’aquests dos documentals, però sí en altres apartats. Relatius al nostre àmbit d’estudi hi ha 11 pergamins del segle X, un referent a Castellar del Vallès i 10 a Terrassa, i 9 pergamins del segle XI amb referències a diversos llocs de culte seculars del Vallès.

99 Aran, 2002.

39

cenobis fou traslladada entre 1918 i 1939 al Museu Diocesà i finalment a l’Arxiu Diocesà de Barcelona. Inclou molts diplomes referents al Vallès al segles X i XI, molt especialment a Polinyà del Vallès i fou estudiada i publicada (fins l’any 1200) per Jesús Alturo¹⁰⁰.

El monestir benedictí de Sant Pere de les Puel·les, actiu ja a mitjans del segle X, té un important fons de pergamins encara inèdit. Molts d’ells són referents a la zona de Santa Maria de Montmeló, església que pertanyia al monestir des del segle X.

1.1.2 Fonts publicades

L’any 2006 la Fundació Noguera publicava el Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI¹⁰¹ que, editat en cinc volums, recull 1719 documents escrits entre el 1001 i el 1100. És una mostra de l’immens patrimoni escrit conservat a Catalunya que permet acostar-se a certs aspectes dels segles X i XI amb un grau de precisió únic a Europa¹⁰². L’antic comtat i bisbat de Barcelona són particularment rics en documentació, conservada tant en fons civils com eclesiàstics.

Aquest patrimoni ha estat publicat parcialment des d’èpoques ben antigues. Així al segle XVII Francesc Diago i Jeroni Pujades il·lustren els seus escrits de caire cronístic amb la nombrosa documentació que consulten, però serà Pere de Marca qui farà, amb finalitats netament polítiques, un ampli recull de diplomes¹⁰³.

Durant el segle XVIII les sèries seran sistematitzades i estudiades per arxivers com Jaume Caresmar a la Catedral i Antoni Campillo a la Cúria Diocesana de Barcelona, facilitant la informació per a l’elaboració de les obres enciclopèdiques dels pares Flórez, España Sagrada i Villanueva, Viage literario a las iglesias de España¹⁰⁴. A mitjan segle XIX, Pròsper de Bofarull publicarà la Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, una àmplia col·lecció de documents¹⁰⁵, aquest cop de manera independent i no com a apèndix d’una obra narrativa tal com feu uns anys abans a Los Condes de Barcelona vindicados¹⁰⁶.

Entrat el segle XX destaca el treball de recopilació que fa Josep Mas per a l’estudi de les institucions religioses de Barcelona. Comença amb els fons de la Catedral i continua recollint informació d’altres arxius en les seves Notes històriques, fitxes manuscrites

100 Alturo, 1985.

101 Baucells, Fàbrega, Riu, Hernando, & Batlle, 2006.

102 Una visió general per Catalunya es troba en una intervenció feta per J. Alturo en unes jornades per joves historiadors de la UAB (Alturo, 1998).

103 Diago, 1603; Pujades, 1609; Marca, 1688.

104 Flórez, España Sagrada. Theatro geográfico-històrico de la Iglesa de España, 1746-1918, Villanueva, 1803-1852.

105 Bofarull, 1847.

106 Bofarull, 1836.

40

encara consultables a l’Arxiu Històric de Barcelona. L’objectiu era fer una mena d’enciclopèdia històrica del Bisbat de Barcelona de la que arribà a publicar alguns volums. En destaquem el buidatge que fa del Cartulari de Sant Cugat del Vallès i dels Libri Antiquitatum¹⁰⁷. Poc després Salvador Puig publica l’Episcopologio de la Sede Barcinonense¹⁰⁸ al final del qual inclou en apèndix nombrosos documents inèdits.

Les transcripcions de conjunts documentals complerts comencen el 1945 amb la que fa Josep Rius del cartulari de Sant Cugat del Vallès,¹⁰⁹ incloent-hi molts dels pergamins conservats als arxius de la Corona d’Aragó i de l’Abadia de Montserrat.¹¹⁰ De manera gairebé simultània Francesc Miquel transcriu el gran cartulari dels comtes de Barcelona, el Liber Feudorum Maior¹¹¹. Sis anys després Frederic Udina publica els documents més antics de l’Arxiu Comtal¹¹².

L’accés a través de publicacions als tres grans cartularis, el Comtal, el de Sant Cugat i el de la Catedral, ja sigui en forma de regestos o de transcripcions, resulta des d’aquest moment molt còmode, de tal manera que esdevenen la base de la majoria dels estudis històrics i filològics referits als segles X a XII.

A principis de la dècada dels 80 del segle XX la Fundació Noguera inicia la publicació sistemàtica de diplomataris catalans de diverses èpoques. Respecte a l’àrea i cronologia del nostre estudi entre el 1985 i el 2010 s’han publicat dos diplomataris de l’Arxiu Comtal¹¹³, dos de la Catedral de Barcelona¹¹⁴, a més dels abans dits de Santa Anna de Barcelona¹¹⁵, Sant Llorenç del Munt¹¹⁶, la cartoixa de Santa Maria de Montalegre¹¹⁷, i Sant Pere i Santa Maria d’Ègara¹¹⁸.

Tot i que alguns fons encara estan per editar¹¹⁹, aquestes publicacions posen a l’abast de l’investigador milers de documents per al període i àmbit geogràfic de la nostra recerca, permetent fer una selecció acurada dels diplomes i aplicar-hi metodologia estadística. d’Història de Sabadell (Roca, 1981) i del Ministeri de Cultura (AAVV. 1981).

111 Miquel, 1945-1947.

112 Udina, 1951.

113 Feliu & Salrach, 1993 i Baiges, et al., 2010.

114 Els pergamins del segle X de la Catedral de Barcelona foren publicats per Àngel Fàbrega al mateix

119 Només els pergamins inèdits de Sant Cugat, l’arxiu de la casa de Medinaceli i el fons del monestir de Sant Pere de les Puel·les, tenen un volum de documentació important.

41