Condició eclesiàstica. Segles X-XI
SLM 57 (FD23) Trasllat del mateix dia
3 ESCRIVANS I TERRITORI: EL VALLÈS, TOPOGRAFIA DELS SEGLES X i XI
L’objectiu del present capítol és fer una aproximació a com es relacionen amb el territori els redactors de documents públics d’un determinat període (segles X i XI) en un espai concret: el Vallès. Els límits cronològics són força arbitraris, de fet el límit inferior el marca la documentació més antiga conservada, uns escadussers diplomes del segle IX i primer quart del segle X que aporten una informació molt migrada. El límit superior, l’any 1100, obeeix estrictament al criteri dels editors de diplomataris que tanquen en bona part les edicions en aquesta data. Resulta paradoxal tenir un accés més senzill a la informació del segle X que a la del segle XII.
Els límits geogràfics en canvi responen a criteris físics i històrics nítids. L’àmbit d’estudi se circumscriu en un espai que té unes característiques orogràfiques que permeten designar-lo com una unitat geomorfològica ben definida, el sector oriental de la fossa tectònica del Vallès-Penedès. El riu Llobregat marca una separació física amb el sector occidental on se segueixen estenent les jurisdiccions de bisbes i comtes barcelonins.
Mapa del obispado de Barcelona. F.X. Garma. Publicat a l’España Sagrada d’E. Flórez. Marcat en vermell, el límit de l’àrea d’estudi, que correspon al Vallès.
197
Històricament el Vallès és el rerepaís de la ciutat de Barcelona, ja des de l’Antiguitat Tardana, com ho mostra l’episodi de l’erecció del bisbat d’Ègara el 450177. Els límits de la diòcesi barcelonina són ben coneguts, i en interessar-nos per l’ús del vocabulari referent al llocs de culte, hem cregut més convenient ajustar-nos a aquests i no als civils del comtat de Barcelona.
3.1 L’entorn geogràfic
Com hem exposat anteriorment, l’àmbit geogràfic d’estudi d’aquest treball és el territori del Bisbat de Barcelona comprès dins del Vallès. Aquest àmbit es correspon a les actuals comarques del Vallès Occidental, excepte els municipis de Vacarisses, Rellinars i Granera, inclosos al bisbat de Vic, i del Vallès Oriental, tret dels municipis d’Aiguafreda i Tagamanent, també del bisbat de Vic. S’hi inclou però el municipi de Riells i Viabrea, de la comarca de la Selva però històricament adscrit al bisbat de Barcelona.
Les actuals comarques del Vallès Occidental i el Vallès Oriental foren creades com a unitats territorials per la Ponència d'Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya el 1936. Ambdues formen la comarca “natural” del Vallès, d’uns 60 km. de llarg, de Castellbisbal a Riells del Montseny i amb una amplada variable, entre els 30 km. entre Sant Llorenç Savall i Montcada i els 12 entre Cànoves i Llinars.
Aquesta comarca forma una unitat geomorfològica amb la veïna comarca del Penedès de la que la separa la vall del Llobregat. Es tracta de la fossa tectònica del Vallès-Penedès, una llarga depressió de poc més de 100 km. de longitud amb una amplada que oscil·la entre els 3 km. a la zona del Baix Montseny i els 15 km a Terrassa o Vilafranca. Aquesta fossa forma part al seu temps de la depressió prelitoral que inclou el Camp de Tarragona al sud i les comarques de La Selva i el Gironès al nord, conformant un corredor d’orografia suau a 200-300 m. d’alçada sobre el nivell del mar, solcat al nord per la Tordera i al sud pel Besòs i els seus diferents afluents.
La serralada prelitoral marca els límits pel nord (Montseny, cingles de Bertí i Gallifa, Farell, Puig de la Creu, Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac) i al sud la serralada litoral (Montnegre, Corredor, Sant Mateu, La Conreria, Marina i Collserola).
Podem distingir per tant dos entorns clars, la muntanya i la plana. Unes zones muntanyoses que presenten relleus suaus i no gaire alts a la serralada litoral (500-700 m.), i d’altres més esquerpes a la serralada prelitoral que arriba a cims de 1700 m. al Montseny. L’etimologia de Vallensis resulta gairebé evident, derivat de vallis, “vall”.
Coromines proposa que es forma en contraposició al topònim Penedès, mot que fa
177 Martí Bonet, 2004.
198
derivar de pinneta, “penyalars” en referència als castells roquers178. Tot i ser molt suggerent, aquesta proposta no ens resulta creïble ja que els castells del Penedès es construeixen entrat el segle X, mentre que el topònim Vallensis està documentat des del segon quart del segle IX segons consta en dues cròniques carolíngies que en fan referència amb motiu de la revolta d’Aissó i de certes ràtzies sarraïnes179.
Font: ICGC
Creiem que el topònim no es fa servir en relació al Penedès sinó a la ciutat de Barcelona. Després de la conquesta carolíngia i la supressió del bisbat d’Ègara la ciutat de Barcelona té assignat un territori (bisbat i comtat) que s’estén al nord del riu Llobregat, entre la serralada prelitoral i el mar. Al sud de la serralada litoral hi ha la zona maritima, el Maresme, i al nord d’aquesta la vallense, el Vallès. Aquests dos àmbits territorials reben noms que descriuen la seva geografia: un gran espai entre muntanyes amb forma de vall i solcat per petites serres i valls, i la zona oberta al mar.
178 Coromines no dedica una entrada a la veu Penedès a l’Onomasticon Cathaloniae, a diferència d’altres comarques, com el Vallès o Osona (1989-1997, vol. VII p. 422).
179 A la Vita Hludowici imperatoris de l’Astrònom cap 41, MGH vol. LXIV p. 436-438: [XLI] Preterea Aizone infestante eos, qui in nostris finibus consistebant, et precipue Ceritaniam Uallensemque regionem usque vastante, eo usque immanitas illius processit, adnitentibus Maurorum atque Sarracenorum auxiliis, ut aliqui nostrorum castella atque municipia, que actenus tenuerant, relinquere cogerentur, plurimique etiam a nobis deficerent et eorum se sotietati conferrent; inter quos Uuilemundus Bere filius eorum perduellioni cum plurimis federatus est. Als, Annals d’Eginard any 827 MGH vol I p. 216: Imperator Helisachar presbiterum et abbatem et cum eo Hildibrandum atque Donatum comites ad motus Hispanicae marcae componendos misit. Ante quorum adventum Aizo, Sarracenorum auxilio fretus, multa eiudem limitis custodibus adversa intulit, eosque adsiduis incursionibus in tantum fatigavit, ut quidam illorum, relictis quae tueri debebant castellis, recederent. Defecit ad eum et filius Berani, nomine Willemundus, nec non et alii conplures novarum rerum gentilicia levitate cupidi, iunctique Sarracenis ac Mauris Ceritaniam et Vallensem rapinis atque incendiis cotidie infestabant.
199
Amb uns objectius ben diferents, i abastant tot l’antic comtat de Barcelona, és molt valuosa l’aportació d’Alfred Maurí en la seva tesi doctoral defensada el 2006, La configuració del paisatge medieval: el comtat de Barcelona fins el segle XI, a la que necessàriament ens hem de remetre per la descripció de l’espai geogràfic estudiat180.
3.2 Fonts d’informació
3.2.1. Documentació
La documentació estudiada aporta nombrosos topònims relatius a la nostra àrea d’estudi ja que fonamentalment recull transaccions de drets sobre la terra, que cal situar i delimitar. La principal font d’informació és per tant aquesta documentació original que hem descrit en el primer capítol. Afortunadament la immensa majoria dels topònims recollits estan encara en ús o gràcies a d’altres estudis són fàcilment identificables.
La llatinització dels noms és sempre molt superficial. Només en alguns noms principals com Barcelona, Caldes de Montbui o el monestir de Sant Cugat es fa servir un mot clarament antic. La resta només es transforma lleugerament perquè soni a llatí i es declina.
El mateix topònim pot estar escrit amb diverses grafies, però sempre amb la intenció de l’escrivà de reproduir el so de la llengua parlada. Això facilita identificar les diferents maneres d’escriure un nom com a referents a un mateix topònim.
En alguns casos, minoritaris, també consta el lloc de redacció del document, en les actes de consagració, els juraments sacramentals de testaments, les actes d’audiència i els documents reials i papals.
3.2.2. Cartografia antiga
La cartografia més antiga conservada sobre la zona amb un mínim de detall és del segle XVI i no aporta gran informació de cara a la identificació dels topònims, però sí per comprendre les principals vies de comunicació i les localitats per on passaven als segles XVII-XIX.
180 Mauri, 2006.