La confusió intencionada entre estat i nació promoguda pel nacionalisme espanyol con-tra les aspiracions de reconeixement de Catalunya com a nació, ha impulsat un discurs per part del sobiranisme en el qual s’ha donat tota la centralitat a la construcció d’estruc-tures d’estat en el present i a l’existència d’un estat català en el passat. Segons aquesta perspectiva, els catalans som perquè hem estat. La coincidència amb el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona el 1714 en la Guerra de Successió, convida a lligar la identitat a la rememoració de les llibertats perdudes. D’aquesta manera, s’aferma l’11 de setembre com a mite fundador del catalanisme modern. En aquest relat animat per la historiografia romàntica i consagrat pel noucentisme, significativament, la crisi produïda per la pesta negra a mitjan segle xiv i la feblesa demogràfica resultant, apareixen com la causa princi-pal que frustra la condició d’estat nacional català (i la consolidació d’un imperi mediterra-ni). A partir d’aleshores la preocupació per la feblesa demogràfica i, en conseqüència, per la natalitat, esdevé una peça fonamental en la construcció d’un discurs catalanista, com es pot constatar en l’obra de Josep Antoni Vandellòs, que veu els períodes d’esplendor i decadència de la nació com a efecte dels cicles demogràfics de llarga durada i de la seva alternança amb la conjuntura demogràfica a Castella (Vandellòs, 1935a). Aquesta visió la va reprendre el discurs del catalanisme conservador de Jordi Pujol en tractar la pròpia immigració (Pujol, 1976), i no ha deixat d’inspirar aquells que han volgut veure la raó de la pròpia immigració exclusivament en l’estructura de la població de Catalunya, cíclica-ment sotmesa a un dèficit relatiu de joves en edat d’entrar en el mercat de treball com a producte de la secular baixa fecunditat de les catalanes.
Paradoxalment, alhora, el terme identitat s’ha fet sospitós o s’ha diluït en la constata-ció de la seva mal·leabilitat i pluralitat. Seguint la moda més que el mateix Zygmunt Bau-man (2006), podríem dir que té una condició «líquida». Se cerquen altres realitats que donin cos al relat d’una vida compartida, amb la qual cosa es desplaça el significat del terme nació cap a un «territori» de postguerra difús i local que sembla contestar la por de la globalització – en un interessant maridatge semàntic en què es reconeix la terra com a concepte preburgès de nació i alhora assumeix la lluita ecologista–, o d’aquest projecte de viure en comú que també anomenem cohesió social, un altre dels fetitxes del vocabu-lari que usem. La tensió que s’estableix en aquesta nova forma de voler respondre la
pregunta de qui som i cap a on anem, torna a posar sobre la taula el que precisament és propi de Catalunya, no exclusiu, però sí propi: la subordinació a un estat (les elits del qual actuen de forma depredadora, tant contra els espanyols en general com contra la pobla-ció que viu al territori català en particular) i, alhora, l’evidència de la pluralitat cultural creixent augmentada arran de la immigració internacional (tot i que no exclusivament), i vista com una amenaça entròpica, centrifugadora respecte a la cohesió social (Putmam, 2007).
La casualitat ha volgut que, juntament amb el tricentenari del 1714, també se celebri el 50è aniversari de la publicació d’Els altres catalans de Francesc Candel, i que aquest fet hagi propiciat una altra reflexió històrica al voltant del sentit que ha tingut i té la immigra-ció en la definiimmigra-ció de la identitat nacional. Què representa situar l’obra de Candel en l’origen d’un nou mite fundacional sobre la identitat catalana? El mite polític ha estat definit com el treball en una narrativa comuna que concentra i garanteix el significat per a les condicions polítiques i les experiències d’un grup social (Bottici, 2014). Amb tot, la pedra de toc de la institució de la immigració com a mite fundacional, la tenim no en la seva creació, sinó en la seva recepció i reproducció. Un mite es defineix com un procés, no com un relat inamovible, i com a procés queda obert a la relectura hermenèutica que en fem en cada moment.
Preguntar-se des de la demografia per la identitat de Catalunya, cinquanta anys més tard de la publicació de l’assaig de Candel, acceptant la immigració com a part fonamen-tal de la nostra identitat, significa oposar-se fronfonamen-talment a la por de la substitució ètnica que va expressar Vandellós el 1935, que era l’expressió canalitzada a través de la demo-grafia del catalanisme polític nascut del noucentisme en un moment copsat com a crític.
Per tant, significa també desmentir la narrativa dels que han seguit el seu relat actual-ment. Gairebé una dècada més tard de Vandellós, el 1944, i des de la filosofia i l’exili, Jaume Ferrater Mora es tornava a fer la mateixa pregunta a Les formes de la vida catalana (1944): Qui som? Quines són les característiques que defineixen la identitat catalana? La proximitat amb l’abisme imposa la pregunta identitària. De les respostes que ofereix, m’interessa destacar-ne una: la continuïtat com a tret definitori, és a dir, la relació amb la història, més concretament com el present fa canviar tant la percepció del futur com la del passat. L’adopció de la immigració com a mite fundacional transforma radicalment la nostra interpretació de la historia, i amb aquesta, el relat històric sobre la identitat. Amb el volum, el mateix ritme dels cicles migratoris, la intensitat del creixement i la brusquedat de la caiguda a causa de les crisis econòmiques, aquest mateix context d’incertesa que imposen les crisis, i la composició sociodemogràfica dels nouvinguts que posen a prova, repten, la categorització i l’estratificació social, imposen el ritme de mutacions sobtades, més que de progressos lineals d’autopercepció de l’evolució de Catalunya com a nació.
Encara deu anys més tard, el 1954, fou Jaume Vicens Vives qui, des de la història, cercant donar sortida al trauma de l’enfrontament fratricida i sobre la base del diàleg amb el filò-sof a l’exili, amb Notícia de Catalunya torna a preguntar-se sobre la identitat. Tot i la seva afirmació que Catalunya era una terra de pas, encara veia el mestissatge (fruit de la immi-gració) com un procés antropològic dissociador, on arrelen les contradiccions internes, es
polaritzen els propis defectes, s’aprofundeixen les escletxes (Vicens Vives, 1954: 214), i la demografia (juntament amb la capacitat econòmica) seguia essent valorada com una re-alitat limitadora de la identitat del país, traduïda a potencire-alitat moral. Quan el 1964 Francesc Candel aborda el tema, l’augment de la immigració fa indefugible col·locar-la en un punt central del discurs sobre la identitat del país, però no es tracta simplement d’una qüestió del nombre, sinó de la seva posició en la reproducció social.
El nacionalisme va ser la condició d’un país que es transformava vertiginosament, d’una Catalunya conformada per desplaçats: començant per l’èxode rural que s’havia iniciat en el segle xix – que encara va tenir un llarg recorregut–, però també pel desclassa-ment o pel desig d’ascensió social. La terra, en aquestes circumstàncies, era la que dona-va una garantia de permanència en les representacions mentals en un món canviant. En aquest context d’incertesa, la llengua esdevingué el factor privilegiat d’autoreconeixe-ment gràcies a la immigració, no malgrat aquesta. Va ser un eled’autoreconeixe-ment eminentd’autoreconeixe-ment po-pular, enfront d’una burgesia que a finals del segle xviii havia emprès el camí de la diglòs-sia lingüística. El català no sols ha sobreviscut i s’ha estès gràcies a l’increment del nombre de catalanoparlants que ha significat l’adopció d’aquesta llengua per part dels migrats arribats de la resta d’Espanya i de la seva descendència, que ja seria una raó suficient per reconèixer la vàlua de la immigració en relació amb el català, sinó perquè la llengua ma-teixa ha esdevingut una peça clau en el procés d’integració social del conjunt de la socie-tat (nouvinguts i autòctons). Així, quan ben recentment s’ha volgut reflexionar sobre les claus en les quals el nacionalisme català ha volgut definir la identitat de Catalunya (Cas-sasses Ymbert, 2014; Giner, 2014, per exemple), quan s’analitzen les «grans actituds davant la vida» és fàcil reconèixer directament o indirectament comportaments demo-gràfics: a part de la immigració i el paper de la llengua, doncs, ens trobem amb la reduc-ció de la fecunditat com a estratègia per millorar el futur de la descendència (o si voleu, per assegurar la mobilitat social ascendent), juntament amb la lloança de l’esforç indivi-dual per a aquesta mateixa millora.
En la relació entre demografia i identitat, els reptes principals que ens esperen al segle
xxi són dos. El primer el constitueix com enfrontar la diversitat, és a dir, com cal transfor-mar el sistema de categorització i estratificació social per vertebrar la narrativa sobre la identitat a partir del fenomen migratori (Vertovec, 2007). El segon, directament relacio-nat amb el que acabem d’apuntar, és la desigualtat creixent que posa en perill el somni d’una mobilitat social ascendent transgeneracional per àmplies capes de la societat, no sols per als immigrats – l’abast de la qual caldria revisar històricament–, que ha estat iden-tificada per l’economista Thomas Piketty (2014) com a conseqüència de l’adveniment del que ha qualificat de capitalisme patrimonial. Per descomptat que la immigració i la de-mografia no són els únics elements a partir dels quals podem definir la identitat de Cata-lunya. Se segueixen assajant respostes des de la literatura, donant voltes al paper de la llengua i a l’impacte de la diversitat, com, per exemple, en El melic del món, publicada el 2013, o des de la història, com recentment ha proposat Josep Fontana amb La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014), que incideixen en el pes de la història com a síntesi de les lluites socials que donen peu a una certa visió del món i la seva
con-creció institucional. Però el que no es pot fer és ignorar la immigració en respondre a la pregunta de qui som, que comporta reformular qui hem estat i definir qui serem, o millor dit, qui volem ser.
Una darrera pregunta ens assalta: l’adopció de la immigració com a mite fundacional significa la banalització del relat sobre la identitat nacional per fer-ne un succedani del discurs assimilacionista nord-americà? La resposta és que no, perquè la història compta, no sols en el passat i la nostra interpretació d’aquest, sinó en les condicions històriques en les quals es formula aquesta centralitat de la immigració a cada país. La majoria de països desenvolupats s’enfronten a la mateixa pregunta: com organitzar-se en esdevenir sistemes complexos de reproducció?, la qual cosa significa, demogràficament parlant, que cada cop més la immigració és el fenomen que explica els cicles que marquen l’evo-lució de la seva població, i, socialment parlant, que la reproducció social del grup té tam-bé com a peça fonamental l’aportació massiva de persones d’altres llocs i l’augment de la diversitat. El desafiament que es planteja és idèntic per a tots els països implicats, les res-postes no ho són. Per a Catalunya, decidir la resposta constitueix el rovell de l’ou de la identitat nacional del segle xxi.
Referències bibliogràfiques
agBotoN, a. (2005). Más allá del mar de arena. Una mujer africana en España. Barcelona:
Lumen.
alexaNdre, V. Nosaltres, els catalans. (2008). Barcelona: Editorial Pòrtic.
aliBek, Pius. Arrels nòmades. (2010). Barcelona: La Campana.
BauMaN, zygMuNt. Vida líquida. (2006). Barcelona: Paidós.
BelBel, S. (2004). Forasters. Barcelona: Proa.
Bottici, Chiara. (2014). Imaginal Politics. Images Beyond Imagination and The Imaginary.
New York: Columbia University Press.
BosNiak, L. (2007). «Being Here: Ethical Territoriality and the Rights of Immigrants». Theo-retical Inquiries in Law, vol. 8, núm. 1, p. 389-410.
BraNcós, Inés. (2010). L’adopció internacional a Catalunya: un nou fenomen demogràfic?
Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona-Departament de Geografia. [Tesi doc-toral].
caBré, Anna. (1999). El sistema català de reproducció. Barcelona, Proa.
caNdel, F. (1964). «Los otros catalanes». La Jirafa, Homenaje a Cataluña, any III, núm. 13-14 (1958). Traducció reproduïda a Candel, F. Els altres catalans. Barcelona: Edicions 62, p. 15-21.
– (1964). Els altres catalans. Barcelona: Edicions 62.
– (1972). Apuntes para una sociologia del barrio. Barcelona: Edicions, 62.
– (1977). Barrio. Barcelona: Ediciones Marte.
– (1985). Els altres catalans vint anys després. Barcelona: Edicions 62.
caNdel, Francesc, i cueNca Flores, Josep Maria. (2001). Els altres catalans del segle XXI.
Barcelona, Planeta.
carraNza, M. (2013). El fruit del baobab. Barcelona: Edicions 62.
casajuaNa, C. (2013). El melic del món. Barcelona: Columna.
casassas yMBert, J. (2014). La nació dels catalans. El difícil procés històric de la nacionalit-zació de Catalunya. Catarroja-Barcelona: Edicions Afers.
chaiB, Mohamed. (2005). Enlloc com a Catalunya. Barcelona: Empúries.
coleMaN, David A. (2006). «Immigration and ethnic change in low-fertility countries, A Third demographic transition». Population and Development Review, vol. 32, núm.
3, p. 401-446.
correa, V.; Bortolotto, I.; Musset, A. (ed.) (2014). Geografías de la espera. Migrar, habitar y trabajar en Santiago de Chile, 1990-2012. Santiago de Chile: Uqbar Editores.
craMeri, K. (2008). Catalonia. National Identity and Cultural Policy, 1980-2003. Cardiff:
University of Wales Press.
doMiNgo, Andreu. (1996). «La integración como el proceso de apropiación de espacios sociales ascendentes». A: Kaplan Marcusan, Adriana (coord.). Procesos migratorios y relaciones interétnicas. vii Simposio del vii Congreso de Antropología Social, Zaragoza, 1996. Saragossa: Instituto Aragonés de Antropología i Federación de Asociaciones de Antropología del Estado Español.
– (2014a). Catalunya al mirall migratori. Immigració i identitat nacional. Barcelona:
L’Avenç.
– (2014b). «1964, els altres catalans». A: Nadala. Barcelona: Fundació Lluís Carulla.
– [En premsa.] «Candel, l’arrelament i el paisatge de la immigració». A: AD. Els paisatges de Paco Candel, Barcelona: Fundació Paco Candel.
el hachMi, N. (2004). Jo també sóc catalana. Barcelona, Columna.
– (2008). L’últim patriarca. Barcelona: Planeta.
FerNáNdez, Josep-Anton. (2008). El malestar en la cultura catalana. Barcelona: Empúries.
Florida, R. L. (2005). Cities and the Creative Class. New York: Routledge.
Ferrater Mora, Jaume. (1980). Les formes de la vida catalana i altres assaigs. Barcelona:
Edicions 62.
FoNtaNa, Josep. (2014). La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Barcelo-na: Eumo Editorial.
giNer, S. (2014). Catalunya, assaig. Barcelona: Ed. Galerada.
guilllaMoN, Julià. (2005). «La novel·la catalana en la inmigració». L’Avenç, núm, 298, pàg. 1-3.
gulaM, Nadia; rotger, Agnès. (2011). El secret del meu turbant. Barcelona: Labutxaca.
huNgtiNgtoN, Samuel. (2004). Who are We? The Challenges to America’s National Iden-tity. New York: Simon & Shuster.
jaMal, S. (2004). Lluny de l’horitzó perfumat. Barcelona: La Magrana.
jutglar, A. (1965). «Carta abierta a Francesc Candel». Cuadernos para el diálogo, núm.
15.
lesthaeghe, Ron. (1991). The Second Demographic Transition in Western Countries, an interpretation. Brussels: Princeton University Library.
karrouch, L. (2004). De Nador a Vic. Barcelona: Columna.
– (2013). Petjades de Nador. Barcelona: Columna.
kreMser, S. (2012). Carrer dels oblidats. Barcelona: Empúries.
Mackay, D. Català de retruc. (2005). Barcelona: Edicions de 1984.
MasFerrer, Mariona. (2013). Origen. Tambakunda. Figueres: Brau.
Miró, A. (2003). La filla del Ganges. Història d’una adopció. Barcelona: La Magrana.
– (2005). Les dues cares de la lluna. Barcelona: RBA.
Nadal, Jordi. (1985). «Pròleg». A: Vandellòs, Josep A. Catalunya, poble decadent. Barce-lona: Edicions 62. p. 5-22.
NotesteiN, Frank. (1945). «Population, The Long View». A: Schultz, E. (ed.). Food for the World. Chicago: University of Chicago Press.
Pascuali escútia, Jordi. (1985). «Un economista català: Josep Antoni Vandellòs i Solà (1899-1950)». A: Vandellòs, Josep A. Catalunya, poble decadent. Barcelona: Edicions 62, p. 147-215.
– (2011). «Presentación». A: Vandellòs, Josep A. La inmigración en Cataluña. Madrid:
Centro de Investigaciones Sociológicas y Agencia Estatal Boletín Oficial del Estado, p.
11-61.
Pérez goNzález, A. (1965). «Neocapitalismo comunitario». Promos, núm. 31.
PerNay, G. (1995). El somni català, Barcelona: La Campana.
Piketty, Thomas. (2014). El capital al Segle xxi. Barcelona: RBA.
Pérez aNdújar, Javier. (2014). Paseos con mi madre. Barcelona: Tusquets.
Pérez aNdújar, J.; guerrero luque, J. (2014). El milagro en Barcelona. Emigrantes hoy, por-que emigrante soy. Barcelona: Ariel.
Pujol, Jordi. (1976). La immigració, problema i esperança de Catalunya. Barcelona: Nova Terra.
PuNtí, J. (2011). Els castellans. Barcelona: L’Avenç.
PutNaM, Robert D. (2007). «E Pluribus Unum: Diversity and Community in the Twenty.first Cenntury. The 2006 Johan Skytte Prize Lecture». Scandinavian Political Studies, vol.
30, núm. 2.
riera, C. (2011). Natura quasi morta. Barcelona: Edicions 62.
sala, T. (2004). Un relat de la nova immigració africana. Barcelona: Original 62.
serés, Francesc. (2014). La pell de la frontera. Barcelon: Quaderns Crema.
siNca, Genís. (2008). La providència es diu Paco. Biografia de Francesc Candel. Barcelona:
Dèria Editors, La Magrana.
suBirós, P. (2010). Ser immigrant a Catalunya. El testimoni de vint-i-dos protagonistes.
Barcelona: Edicions 62.
tree, M. Memòries! 1974-1989. (2004). Dels 15 als 30 anys. Londres-Barcelona. Barcelo-na: Columna.
vaNde kaa, Dirk J. (1987). «Europe’s Second Demographic Transition». A: Population bulletin., vol. 42, 1 (març 1987).
vaNdellòsi solà, Josep Antoni. (1935a). Catalunya, poble decadent. Barcelona: Biblioteca catalana d’autors independents.
– (1935b) La immigració a Catalunya. Barcelona: Altès.
vertovec, S. (2007). «Super-diversity and its implications». Etnic and Racial Studies, vol.
30, núm. 6, p. 1024-1054.
viceNsi vives, J. (1954). Notícia de Catalunya. Barcelona: Destino.
villatoro, Vicenç. (2014). Un home que se’n va. Barcelona: Proa.
zaPata-Barrero, R. (2008). La immigración en naciones minoritarias. Flandes, Quebec y Cataluña en perspectiva. Barcelona: Icaria.
– (2012a). Una ètica política mínima de la immigració a Catalunya. Barcelona: Proteus.
– (2012b). «Catalan Autonomy-Building Process in Immigration Policy: Conceptual, Insti-tutional and Normative Dimensions». A: Gagnon, A. G.; Keating, M. (ed.) Political Autonomy and Divided Societies. Imagining Democratic Alternatives in Complex Set-tings. Basingstoke: Palgrave, MacMillan, p. 220-235.
zeliNsky, Wilbur (1997) «La hipòtesi sobre la transició de la mobilitat». Treballs de la soci-etat catalana de geografia, núm. 44. vol. xii, p. 143-173.