L’any 1953 fou un dels moments més àlgids d’ebullició falangista, especialment després de la Segona Guerra Mundial. Si en el terreny cultural foren destacables esdeveniments com el Congreso Nacional de Estudiantes i la Asamblea Nacional de Universidades (els quals seran tractats més endavant), celebrats a Madrid a la primavera i a l’estiu, respectivament, en el terreny estrictament polític però també global ho fou el Congreso Nacional del Partit, celebrat també a Madrid entre els dies 24 i 29 d’octubre. L’objectiu fonamental d’aquest congrés era reafirmar FET-JONS dins l’estructura de l’Estat i reivindicar el seu paper com a òrgan polític inspirador de l’obra de govern del règim. La seva preparació i, evidentment, la seva materialització, implicaven cohesionar la Falange internament i donar-li una enyorada visibilitat als ulls de la resta de la classe política.
Després de mesos previs en què es produïren les assemblees provincials del Partit i es publicaren articles de reafirmació política en els seus mitjans, arribà l’acte decisiu. El seu desenvolupament va realitzar-se a partir d’una organització programada molt rigorosa i precisa, que seguidament es descriu215.
El Congreso Nacional de Falange tenia dos objectius formals. D’una banda, examinar els treballs realitzats pels congressos provincials sobre el temari que els hi va proporcionar la Secretaria General del Movimiento. De l’altra, estudiar i aprovar les ponències i les posteriors conclusions elaborades dins el Congrés i traslladar-les al Mando Nacional. En definitiva, concloure la tasca iniciada des dels àmbits locals que havia cercat reactivar i cohesionar més fortament el Partit, així com millorar l’auto-coneixement dels seus corrents d’opinió interiors. Amb la closa del procés s’havia d’aconseguir un trasllat del treball del Partit al Gobierno perquè el segon, com a braç executor, el materialitzés en decisions polítiques pràctiques.
215 Vegi’s ‘Reglamento’ i ‘Estructura’ dins FET-JONS, Congreso Nacional de F.E.T. y de las J.O.N.S., Prensa gráfica, Madrid, 1953, pàg. 19-49.
92 Els membres del Congreso estaven formats per set categories de falangistes: els membres de la Junta Política i els Consejeros Nacionales del Partit, els Palma de Plata216, els Delegados i Secretarios Nacionales, els Jefes i Subjefes Provinciales, els Delegados Provinciales de Vieja Guardia, nou ponents designats per cada Jefatura Provincial i aquells falangistes ‘a criteri de Jerarquia’, que por sus características especiales, crea conveniente el Ministro Secretario General incorporar a las tareas del Congreso.
Com és habitual, els òrgans del Congreso eren la Mesa, el Pleno, la Secretaría del Congreso, la Comisión Permanente i les Comisiones de Trabajo. La Mesa complia la funció d’organisme rector del Congreso i estava formada pel Presidente (Ministro Secretario General del Movimiento), els Vicepresidentes (Vicesecretario General del Movimiento i Vicesecretario de Secciones del Movimiento), el Secretario General del Congreso amb dos secretaris segons (Delegado i Secretarios Nacionales de Provincias) i els Presidentes de les Comisiones de Trabajo (designats pel Ministro Secretario General).
Les competències i procedir dels òrgans del Congreso foren els següents. La presidència representava el congrés al capdavant de la Mesa, era qui convocava i aixecava les sessions del Pleno, presidint aquest i les Comisiones si ho considerava oportú, dirigint els debats i gestionant l’ús de la paraula, podent-la prendre si ho volgués. Seleccionava què es votaria i quan, emprant la seva pròpia capacitat de vot per solucionar empats.
Tenia la facultat de retornar aquells temes que considerés no prou treballats, acceptava o denegava propostes improvisades i tenia la capacitat d’expulsar a qualsevol altre congressista. Les vicepresidències podien substituir la presidència en la seva absència.
El Secretario General del Congreso preparava les tasques de les sessions i autoritzava els documents que sorgissin del Congrés, sempre sota les ordres del Presidente. També redactava i autoritzava les actes del Pleno, dirigia l’administració i el pressupost i controlava internament el Congreso i els òrgans de la Secretaría General. Els secretaris segons ajudaven al Secretario General i el podien substituir també en la seva absència.
Els òrgans del Congreso dependents de Secretaría eren el Servicio de Régimen Interior, la Secretaría de las Comisiones i el Servicio de Información y Prensa.
216 Reconeixement destacat del Partit a membres amb trajectòria meritosa.
93 Algunes funcions dels òrgans dependents de la Secretaría eren les següents. El Servicio de Régimen Interior del Congreso, per exemple, arxivava les actes, les conclusions i els treballs resultats del Congreso, amb l’opció de poder-los publicar quan en un futur se li ho permetés. Així mateix, instal·lava i organitzava els locals i oficines auxiliars del Congreso. La Secretaría de las Comisiones, pel seu torn, estava formada per nou Secretarios de Comisión, cadascun adscrit a una Comisión de Trabajo concreta. Entre diverses funcions, distribuia còpies dels treballs de les Comisiones a tots els congressistes i revisava les ressenyes de les sessions. Finalment, el Servicio de Información y Prensa, organitzat per la Delegación Nacional de Prensa, regia la relació del Congreso amb els corresponsals dels mitjans de premsa, informant als congressistes sobre aquests.
La Comisión Permanente, formada pel Secretario General, els seus secretaris segons i cinc (que foren sis) congressistes designats pel Ministro Secretario General, estudiava totes les qüestions que li demanava el President i millorava la redacció dels dictàmens definitius del Pleno i de les conclusions. Els seus membres podien assistir amb veu i vot a totes les Comisiones.
Les nou Comisiones de Trabajo eren les encarregades d’examinar, deliberar i arribar a acords sobre els seus corresponents temes. Dels acords n’havien de sorgir propostes que s’aprovarien, modificarien o rebutjarien en el Pleno. Els congressistes eren els qui decidien a quina comissió s’adscriuen. Les Comisiones funcionaven per ponències, designades per la Comisión Permanente, i en el Pleno.
El Pleno el formaven tots els membres del Congreso i tenia la funció de tractar les propostes de les Comisiones de Trabajo. El Secretario llegia les conclusions aprovades d’una comissió (havent-hi certes comissions en cada sessió), així com els vots particulars formulats i les esmenes presentades al Pleno. Després, el Presidente de la Comisión que tractava el tema en debat informava sobre les conclusions i vots citats. A la informació seguien diferents intervencions de deu minuts: la del primer firmant del vot particular, la del primer firmant de les esmenes (que havien d’estar subscrites per vint-i-cinc congressistes aliens a la comissió mínim), presentades a la Secretaría del Congreso abans
94 del Pleno, i la rèplica del Presidente de la Comisión. Si acabades les intervencions no s’observava una opinió predominant, es realitzaria una votació ordinària o nominal217 el resultat de la qual comunicaria el Presidente. Els membres del Congreso tenien el dret d’opinar i votar lliurement i la obligació d’assistir a les sessions de les Comisiones a les quals s’havien inscrit, així com a les sessions plenàries.
A la Mesa, el Presidente és Raimundo Fernández Cuesta, i els Vicepresidentes són Tomás Romojaro Sánchez i Juan José Pradera Ortega, com correspon als seus càrrecs. El Secretario General del Congreso és Francisco Ángel Abella Martín, i el secretari segon és Francisco Torras Huguet. Els presidents de les Comisiones són Julián Pemartín Sanjuán218(I), Carlos Pinilla Turiño219 (II), Javier Martínez de Bedoya (III), Jesús Suevos
217 Votació ordinària: es posen drets els membres que rebutgen i resten asseguts els que aproven. Votació nominal: lectura per llista dels congressistes i resposta dels mateixos en sentit negatiu o positiu.
218 Julián Pemartín Sanjuán (Jerez de la Frontera, 1901 – Madrid, 1966): escriptor i poeta falangista camisavieja. Parent llunyà i amic de la infància de José Antonio, participà en la fundació de Falange. Durant la Guerra Civil arribà a exercir el càrrec de Jefe Provincial del Movimiento a Cádiz, i l’any 1938 es convertiria en Vicesecretario General del Movimiento amb Juan Manuel Fanjul, convertint-se en estret col·laborador de Raimundo Fernández Cuesta. Era germà de José Pemartín Sanjuán (escriptor i polític monàrquic i contrarevolucionari que havia donat suport a la dictadura de Primo de Rivera i després col·laboraria amb Acción Española; mentor de José Antonio) i cosí de José María Pemán Pemartín (intel·lectual i polític que, com José Pemartín, havia donat un suport cultural actiu a la dictadura de Primo de Rivera i posteriorment es vincularia estretament a Acción Española), actius col·laboradors del règim franquista inspirats pels corrents integristes i de monarquisme tradicional no democràtic que pugnaren amb Falange.
219 Carlos Pinilla Turiño (Cerecinos del Carrizal (Zamora), 1911 – Madrid, 1991): advocat de l’Estat i falangista camisavieja. Amic de José Antonio Girón de Velasco, va participar en la fundació de la Falange a la província de Girona. Durant la Guerra Civil, va combatre amb la 10ª Bandera de Falange i va exercir de Delegado Provincial de Prensa y Propaganda a Zamora. L’any 1938 seria nomenat Jefe Provincial de FET y de las JONS i Gobernador Civil a Zamora pel seu altre amic i Ministro de la Gobernación Ramón Serrano Suñer. Ja acabada la contesa, passaria a ser-ho de León l’any 1940, jugant un paper important en la depuració de funcionaris i càrrecs públics. El 1941, s’enrolaria a la División Azul, lluitant en el front oriental del Reich durant tot l’any i retornant el següent. Llavors seria nomenat director general d’Administración local, ocupant el càrrec fins el 1945. A partir d’aquest any passà a ocupar el càrrec de Subsecretario de Trabajo, sota les ordres de Girón. Si bé l’any 1951 va ser cessat, després va ocupar altres càrrecs, com el d’Inspector Nacional de la Vieja Guardia de Falange o el de Presidente de l’Instituto Nacional de Previsión, formant part del Consejo Nacional del Movimiento i essent Procurador a Cortes durant bona part del franquisme (primer període 1943-1949, segon període 1952-1977).
95 Fernández220 (IV), Antonio Correa Veglison221 (V), Rodrigo Vivar Téllez222 (VI), Agustín Aznar Gerner223 (VIII), Francisco Javier Conde García224 (IX) i el tinent general José
220 Jesús Suevos Fernández-Jove (Ferrol, 1907 – Madrid, 2001): periodista falangista. Amic personal de José Antonio, l’any 1935 va participar de la fundació de la Falange a Galícia i n’esdevingué Jefe Territorial per designació directa de José Antonio. Durant la Guerra Civil va ser nomenat cap de la Falange a Pontevedra i director del diari El Pueblo Gallego, actuant també com a Jefe de Centuria de las Milicias de Falange en els combats a la Sierra de Guadarrama. Va ser representant de la Falange a Portugal i després, ja durant la Segona Guerra Mundial, va ser corresponsal de la Prensa del Movimiento al París ocupat pel Reich. Igualment va ocupar càrrecs d’importància en el Servicio de Información e Investigación i en el Servicio Exterior de la Falange. L’any 1951 va ser nomenat Director General de Radiodifusión. Fou un col·laborador habitual del diari Arriba i director del setmanari Fotos. Ocupà el càrrec de Procurador en les Cortes franquistes durant gairebé tota la dictadura (1943-1977).
221 Antonio Federico de Correa y Veglison (Comillas (Cantabria), 1904 – Madrid, 1971): militar i falangista camisavieja. Membre del Cuerpo de Ingenieros, va combatre a la Guerra Civil com a membre de la Columna Yagüe, i també al Front Nord i a la Batalla de l’Ebre. També va ser professor de l’Academia de Alféreces Provisionales de Ingenieros creada el 1936 al Burgos sosllevat. A punt d’acabar la guerra, ja al febrer del 1939, va ser nomenat Gobernador Civil per la província de Girona. Amb els anys ho fou també d’altres províncies: Navarra (1939), Jaén (1940) i Barcelona (1940-1945). A l’octubre de 1939 també va ocupar el càrrec de Comisario General de Información a la Dirección General de Seguridad sota les ordres del conde de Mayalde (José Finat y Escrivá de Romaní). Durant els anys crítics de la Segona Guerra Mundial, que coincidiren amb el seu mandat a Barcelona, tractà de trobar l’equilibri entre les diferents tendències internes del Partit Únic, si bé les seves simpaties s’inclinaven cap a les posicions filonazis. Arran de la seva destitució l’agost del 1945 en l’inici dels canvis simbòlics pensats per salvar el règim, el Frente de Juventudes va convocar una manifestació que va aplegar dues mil persones. Va ser Consejero Nacional del Movimiento i Procurador en Cortes des de 1943 fins la seva mort el 1971.
222 Rodrigo Vivar Téllez (Vélez-Málaga, 1906 – Madrid, 1991): magistrat i falangista. Durant la Guerra Civil, i un cop fugit de zona republicana, va ser proposat pel llavors Gobernador Civil de Málaga José Luis de Arrese com a Jefe de la Delegación Provincial de Información e Investigación. Acabada la guerra, esdevindria ell mateix Gobernador Civil de la província d’Almería entre 1940 i 1942, passant a ser nomenat Gobernador Civil de Vizcaya arran dels fets de l’atemptat de Begoña (mostra de les pugnes entre carlins, militars i falangistes pels espais de poder dins del règim) fins el 1944. A partir de llavors, fou nomenat Vicesecretario General de FET y de las JONS, esdevenint el màxim responsable de la Falange després de la destitució d’Arrese el juliol de 1945. La seva consideració del paper del Partit, allunyada dels més ferms partidaris del projecte per una Falange hegemònica, va impedir-li continuar en el càrrec a partir de l’any 1951. Fou Consejero Nacional del Movimiento i Procurador en Cortes durant gairebé tot el règim (1943-1977).
223 Agustín Aznar Gerner (Madrid, 1911 – 1984): metge i falangista camisavieja. L’any 1934 va protagonitzar l’assalt carlista-falangista del local de l’Asociación Profesional de Estudiantes de Medicina de la Facultad de San Carlos (Universitat de Madrid), saldat amb un mort i diversos ferits, pel qual perdria la carrera. Va fundar el SEU i ocupà el càrrec de Jefe Nacional de Milicias de Falange entre 1935 i 1936, quan fou detingut, passant a tenir Juan Ponce de León el comandament de l’anomenada Primera Línea.
Empresonat a Vitoria, quan la ciutat fou capturada pels colpistes passà a ser novament Jefe Nacional de Milicias. Promès amb la cosina de José Antonio, Dolores Primo de Rivera y Cobo de Guzmán, va intentar alliberar-lo de la seva presó a Alacant diverses vegades, sense èxit. A proposta seva, Manuel Hedilla fou escollit cap de la Junta de Mando Provisional de Falange, formada pel mateix Aznar, Andrés Redondo, José Moreno, Jesús Muro i José Sáinz Nothnagel. L’any 1937, prèviament a la unificació, participà en les lluites internes de FE-JONS que l’enfrontaren amb Hedilla, tot fent costat a Pilar Primo de Rivera i el sector anomenat legitimista, sense èxit. A finals del mateix any es casà amb la cosina de José Antonio i fou nomenat membre del I Consejo Nacional de FET y de las JONS, amb simpaties cap al nacionalsocialisme.
L’any 1938, altrament, seria expulsat del Partit acusat de conspirar contra Franco juntament amb Fernando González Vélez i finalment condemnat a un arrest domiciliari. Com altres falangistes fèrriament convençuts per la ideologia nacionalsindicalista i expectants del triomf internacional del Nou Ordre
96 Moscardó Ituarte (X), per designació del Ministro Secretario. Els membres de la Comisión Permanente no pertanyents a la Mesa són Gerardo Gavilanes Verea, Sancho Dávila y Fernández de Celis, Alberto García Ortiz, Ismael Herraiz Crespo225, Javier Martínez de Bedoya, Eugenio Montes Domínguez i Rafael Sánchez Mazas.
Diversos personatges destacables consten en les ponències de les Comisiones. Alguns d’ells són el camisavieja David Jato Miranda (I), Emilio Lamo de Espinosa y Enríquez de Navarra (II), l’advocat Jorge Jordana Fuentes (IV), el director general de Correos Luis Rodríguez de Miguel (V), la rellevant militant de la Sección Femenina Josefina Veglison (VIII), periodistes, escriptors i intel·lectuals com Gaspar Gómez de la Serna (IX), Eugenio Lostáu Roman (IX), Francisco Aguilar y Paz (IX), Pedro Laín (IX), Antonio Tovar Llorente (X) o Ernesto Giménez Caballero (X), i el general Tomás García Rebull (X).
També trobem figures rellevants en el Pleno, com per exemple el futur alcalde de Madrid, futur Ministro de Gobernación i futur Presidente del Gobierno Carlos Arias
nacionalsocialista, fou, després de la seva rehabilitació i nomenament com a Delegado Nacional de Salud de Falange, voluntari de la División Azul ja el 1941. Lesionat d’un turmell, i curat a Berlín en companyia de Dionisio Ridruejo, tornà un any després a Espanya. L’any 1943 acompanyà José Luis de Arrese en una visita a Alemanya, i no deixà, al llarg dels anys posteriors, de manifestar el seu suport explícit al nazisme ni de col·laborar amb el Tercer Reich, com per exemple amb la seva Associació Mèdica a través de l’enviament de metges espanyols. Va ser Procurador en Cortes des del 1943 fins al final del règim.
224 Francisco Javier Conde García (Burgos, 1908 – Bonn, 1974): filòsof, diplomàtic i intel·lectual franquista.
Durant la Segona República va treballar com a funcionari del Ministerio de Educación, es va doctorar en Dret i va anar a l’Alemanya nazi a ampliar els seus estudis, acabant impartint Filosofia política a la Universitat de Berlín. Començada la Guerra Civil, donà suport a l’Alzamiento, tornà a Espanya i s’instal·là a Burgos durant tot el seu desenvolupament, on treballà en tasques editorials i doctrinals. A partir del 1939 s’incorporà a l’Instituto de Estudios Políticos (IEP), l’organisme públic de producció ideològica del règim franquista, i el 1941 obtingué dues càtedres en Dret Polític per les universitats de Madrid i de Santiago de Compostela. Participà activament en la progressiva adaptació ideològica de la dictadura als esdeveniments internacionals durant la Segona Guerra Mundial, en la mesura que la seva estructura inamovible ho permetia. Com a membre de la Sección de Ordenación Social y Corporativa de l’IEP, va disposar del càrrec de Procurador en Cortes en la I i III legislatures. També fou membre del Consejo Nacional del Movimiento entre 1948 i 1956, període en el qual arribà a ser Director de l’IEP. Més endavant fou ambaixador espanyol a diferents països com Filipines (1956 – 1958), Uruguay (1959 – 1964), Canadà (1964-1969) i Alemanya (1971-1974).
225 Ismael Herraiz Crespo (1913-1969): periodista i escriptor falangista. Durant l’etapa republicana, va estudiar en l’escola de periodisme del diari El Debate, treballà com a redactor a l’agència Logos i col·laborà amb el diari Ya. Va donar suport a l’Alzamiento i, després de la Guerra Civil, va passar a col·laborar amb el diari oficial falangista Arriba. Del mateix diari, en fou corresponsal a Alemanya i Itàlia durant la Segona Guerra Mundial, explicitant i enfortint les seves complicitats amb el feixisme internacional. A finals de 1941, retornat a Espanya, va ser nomenat pel Vicesecretario de Educación Popular Gabriel Arias-Salgado director de Radio Nacional. Esdevingué igualment Redactor en cap d’Arriba i col·laborador del diari La Vanguardia Española, essent després subdirector d’Arriba (1944-1948) i director (1948-1956).
97 Navarro (com s’ha comprovat falangista ja plenament actiu i amb un càrrec de màxima autoritat a nivell provincial), el Ministro Secretario General del Movimiento (anterior i posterior al segon mandat de Fernández Cuesta) José Luis de Arrese y Magra, al futur Vicepresidente del Gobierno Luis Carrero Blanco, el Ministro de Trabajo José Antonio Girón de Velasco, el Ministro del Ejército i ex General de la División Azul Agustín Muñoz de Grandes, la Delegada Nacional de la Sección Femenina Pilar Primo de Rivera Sáenz de Heredia, el rellevant intel·lectual falangista comprensivo ja esmentat Dionisio Ridruejo Jiménez i la seva germana Eulalia Ridruejo col·laboradora de Pilar Primo de Rivera, el Ministro de Educación Joaquín Ruiz Giménez, l’ex Ministro de Asuntos Exteriores Ramón Serrano Suñer, l’ex Delegado Nacional de Sindicatos Fermín Sanz-Orrio y Sanz i el Delegado Nacional de Sindicatos José Solís Ruiz226, en el futur, Ministro Secretario del Movimiento.
El procés d’elaboració del reglament i l’estructura comentats van tenir un seguiment per part de la premsa falangista, com pot comprovar-se a través de certs articles del diari Arriba. En són exemple ‘Designación de la Comisión Permanente del I Congreso Nacional de la Falange’227 i ‘Va muy adelantada la organización del I Congreso de la Falange’228. Al segon article hi consta el programa del Congreso229.
226 José Solís Ruiz (Cabra [Córdoba], 1913 – Madrid, 1990): falangista camisavieja. Fill d’un alcalde de l’etapa primorriverista, va cursar Dret i va participar a la Guerra Civil en el bàndol franquista. Des de llavors, va desenvolupar una trajectòria professional prolífica entre el món jurídic militar i el nacionalsindicalisme:
va ser secretari de la secció sindical central del Sindicato Nacional del Metal, formà part del Cuerpo Jurídico Militar (tot exercint de fiscal contra maquis) i va ser Vicesecretario General de Ordenación Social, associada a aspectes sindicals de Falange. L’any 1946 va ser designat Procurador a Cortes, càrrec que conservà pràcticament durant tota la dictadura, fins l’any 1975. El mateix any va organitzar les primeres eleccions sindicals i també el primer Congreso Nacional de Trabajadores. Fou, igualment, Gobernador Civil de Pontevedra (1948-1951) i de Guipúzcoa (1951). L’any 1951, finalment, fou proclamat Delegado Nacional de Sindicatos, substituint a Fermín Sanz Orrio després dels fets relacionats amb la vaga de tramvies de Barcelona. Mantingué el càrrec fins el 1969.
227 ‘Designación de la Comisión Permanente del I Congreso Nacional de la Falange’, Arriba, 18 d’octubre de 1953, pàg. 10.
228 ‘Va muy adelantada la organización del I Congreso de la Falange’, Arriba, 20 d’octubre de 1953, pàg. 6.
228 ‘Va muy adelantada la organización del I Congreso de la Falange’, Arriba, 20 d’octubre de 1953, pàg. 6.