“Franco avanza sobre una historia nueva. Los segundos veinte años de nuestra juventud nos esperan.”299
Així s’expressava el Ministro de Trabajo José Antonio Girón de Velasco en plena finalització del gran esdeveniment que com s’ha explicat va suposar la celebració del Congreso Nacional de Falange, conjuntament amb altres falangistes d’enorme importància com Eugenio Montes, Rafael Sánchez Mazas, José Antonio Elola, José Solís Ruiz i José Luis de Arrese. El Partit, per regla general, coincidia, a les alçades de la tardor de 1953, en haver emprès una nova etapa d’esplendor sobre la qual consolidar i institucionalitzar el seu ampli poder dins el règim franquista.
Aquest optimisme contagiós era perceptible en diferents seccions de la Falange, com el Frente de Juventudes300 o el SEU, que amplià les seves activitats sindicals i serveis als estudiants, incrementant la seva oferta cultural i vida política, en consonància i comptant amb la col·laboració del projecte d’obertura intel·lectual del Ministro de Educación Joaquín Ruiz-Giménez i el Ministro Secretario General del Movimiento que, com a mínim, no el censurava301. Al cap i a la fi, s’havia tractat d’un any excepcionalment actiu a la universitat. A Madrid s’havia celebrat, mesos abans del Congreso Nacional de Falange, el Congreso Nacional de Estudiantes, que havia organitzat el mateix SEU i que a través de la millora de les condicions dels docents havia buscat guanyar espai dins la Universitat. I al juliol, igualment, s’havia celebrat l’Asamblea Nacional de Universidades, convocada per Ruiz-Giménez, amb la finalitat de realitzar una anàlisi col·lectiva i resolutiva de les mancances en l’ensenyament superior.
299 Arxiu de la Universidad de Navarra, Fons personal de Diego Salas Pombo, Caixa 10, Signatura 092/010/
5 a 6/ 5 – El Alcázar 30-10-1953: «Girón habló anoche por Radio Nacional [...]»
300 Arxiu de la Universidad de Navarra, Fons personal de Diego Salas Pombo, Caixa 10, Signatura 092/010/5 a 6/ 5 – Juventud, del Frente de Juventudes, V Època, Madrid, setmana del 22 al 28 d’octubre del 1953, núm. 519, pàg. 2: «I Congreso Nacional de Falange»
301 Ruiz Carnicer, Miguel A., El Sindicato Español Universitario (SEU), 1939-1965. La socialización política de la juventud universitaria en el franquismo, Siglo Veintiuno de España Editores, S.A., Madrid, 1996, pàg.
245.
144 Artífex i en sincronia amb el nou clima de renaixement i vigor dins de FET-JONS, Raimundo Fernández Cuesta continuava, un mes després, reivindicant la celebració del Congreso Nacional com un nou moment fundacional, que mantenia contemporanis l’esperit i la funció els quals havia adjudicat José Antonio a la Falange:
“[...] José Antonio no es sólo el amigo, el camarada o el jefe político que cayera en la terrible tragedia de nuestra guerra civil […]
No; la muerte de José Antonio significa algo más que eso. Si José Antonio en vida fue arquetipo, coincidencia armónica de humanas perfecciones, después de muerto su figura se ha deshumanizado para convertirse en el símbolo y encarnación de cuanto la Falange encierra como Movimiento juvenil, renovador, intelectual y contemporáneo.
[…] a los diecisiete años de su muerte esa doctrina mantenga tal fuerza de sugestión, que haya hecho posible el espectáculo ejemplar que acaba de ofrecer la Falange con su Congreso Nacional y la magna concentración con que fue epilogado. Durante varios meses se ha examinado a la luz de aquellos enunciados doctrinales la obra realizada y se han señalado las metas que quedan por alcanzar.
En este examen han participado falangistas de todos los pueblos y provincias, hombres de muy diversa preparación y cultura, y ha sido posible una gradual y estrecha colaboración entre unos y otros gracias a la claridad de los esquemas ideológicos y a la seguridad y actualidad de sus expresiones, poniendo esos acontecimientos de manifiesto una vez más en el orden de los hechos algo que los esfuerzos polémicos de nuestros detractores se empeñaban en mantener confuso: la originalidad de nuestro Movimiento y su vital eficacia […]”302
En aquell moment, el mateix Secretario General del Movimiento, manifestava davant d’un SEU amb qui hi mantenia relativa sintonia que el paper d’aquest en el futur de
302 «En memoria de José Antonio, con motivo del XVII Aniversario de su muerte. Alocución pronunciada en Radio Nacional de España, en Madrid, el 20 de novembre de 1953» dins Fernández Cuesta, Raimundo, Continuidad falangista al servicio de España. Discursos y escritos de Raimundo Fernández Cuesta, Ediciones del Movimiento, Madrid, 1955, pàg. 49-50.
145 Falange i del règim, com a generador de les properes classes dirigents, era de primer ordre:
“La conquista del Estado es objetivo político de primera magnitud, de absoluta necesidad; pero la única manera de conseguir y, sobre todo, de mantener ese objetivo es situar en el Estado a quienes a la preparación adecuada unen la auténtica fe política.
Y en el S.E.U. esas dos cualidades se consiguen juntas. Por eso, el S.E.U. ha sido el núcleo, el vivero principal de la vieja Falange, ha seguido siéndolo de la posterior en el tiempo y seguirá siéndolo en la del mañana, y los puestos rectores de la vida española con hombres salidos de él se han de cubrir. Ello será la mejor garantía de una continuidad de pensamiento y de una eficacia de acción, así como el mentís más rotundo a los que propalan la esterilidad cultural, ideológica y formativa de la Falange.”303
Fernández Cuesta, igualment, tenia paraules de conciliació i reconeixement per una intel·lectualitat que volia associada a la Falange en el seu projecte de futur control hegemònic de l’Estat franquista. A finals de l’any 1953, no es podia intuir encara la terrible sacsejada que viuria el Partit en uns posteriors fets universitaris que anunciarien el seu divorci definitiu del món de la cultura i la intel·ligència:
“El Movimiento Nacional ha de ser juvenil, no en un sentido cronológico, sino en el de ilusión e ímpetu. [Però] El Movimiento Nacional no es sólo vitalismo, también reflexión. Ambos son ingredientes necesarios para su existencia […] El Movimiento propugna una cultura cuyo objetivo no sea únicamente retrospectivo, desenterrador de valores del pasado, y aspira a que esos valores, lejos de impedirle seguir hacia adelante, le impulsen a ello, alzando sobre los mismos una intelectualidad que, en vez de hallarse divorciada del Estado, sea gonfaloniero de su doctrina, de su estilo y hasta de su porvenir; una
303 «En el Colegio Mayor «César Carlos». Palabras pronunciadas en el citado Colegio Mayor, de Madrid, al celebrar el aniversario de su fundación, el 21 de noviembre de 1953» dins Fernández Cuesta, Raimundo, Continuidad falangista... op.cit., pàg. 52.
146 intelectualidad, en suma, que no se pierda en narcisismo, sino que se dé toda en servicio de España y del destino de ésta en lo universal […] ”304
Ben aviat, però, tants elogis, exaltacions i promeses, van començar a revelar-se com a buides de contingut i a generar problemàtiques socials i internes que, al llarg dels propers dos anys, no farien més que augmentar. Les paraules de José Antonio Girón citades al començament d’aquest capítol serien en certa mesura premonitòries, no tant per l’etapa d’enfortiment que havia de suposar que Falange passés per una segona joventut (que malgrat tot, també), sinó sobretot pel període de conflicte amb impulsos a flor de pell que s’encetaria.
Un dels protagonistes inqüestionables de les tensions i incidents que es produirien fou el jovent universitari. Un jovent, d’una banda, criat en un context de dificultats materials per a la majoria de la societat espanyola com foren els anys quaranta. De l’altra, políticament adoctrinat amb abrandats discursos que l’identificaven com la punta de llança d’un projecte idealitzat de justícia social, que només es faria possible en el futur tot materialitzant la Revolución Pendiente. La seva natural però també induïda voluntat de ser protagonistes politicosocials va començar a xocar amb la realitat d’un règim que, ni en els seus millors moments després de 1945, es podia permetre deixar de ser inflexible amb la crítica.
El primer xoc de realitat i primer símptoma evident precedent de l’eventual futura crisi es va produir el 27 de gener de l’any 1954305. Aquell dia, una massa d’estudiants va aprofitar la visita de la reina Elizabeth II de Gran Bretanya a l’enclavament britànic a la península ibèrica de Gibraltar per protestar davant l’ambaixada del país a Madrid. La
304 «En el homenaje a los escritores galardonados con los premios literarios del Movimiento, del año 1953.
Palabras pronunciadas con motivo de los premios 18 de Julio, 1 de Octubre, 29 de Octubre y XX Aniversario de la Falange en el acto de homenaje celebrado en el hotel Fénix, de Madrid, el 20 de diciembre de 1953»
dins Fernández Cuesta, Raimundo, Continuidad falangista... op.cit., pàg. 60.
305 Historiogràficament, existeix un consens ampli sobre considerar aquest esdeveniment un anunci dels fets de febrer de 1956, quan va acabar esclatant una crisi política en el règim arran d’un conflicte estudiantil. Pel Sindicato Español Universitario, els fets de gener de 1954 signifiquen l’inici de la pèrdua irreversible de la seva influència sobre els estudiants. Els successos foren efectivament aprofitats per l’antifranquisme per, en la pràctica, enfonsar la secció del Partit destinada a possibilitar el relleu generacional afecte i addicte de les elits dirigents del règim. Ruiz Carnicer, Miguel A., El Sindicato Español Universitario (SEU)... op cit., pàg. 287.
147 policia, amb abundants agents de paisà, va dissoldre violentament la concentració, si bé alguns estudiants van intentar reorganitzar-la davant la Dirección General de Seguridad, a la Puerta del Sol306. Dos anys després, la Falange, en reflexió interna, intentaria responsabilitzar en primera instància els organitzadors de la manifestació de no haver previst la ‘lògica’ reacció repressiva de les forces d’ordre i fer-se vulnerables a la propaganda de l’oposició interior. Tanmateix, el Partit també esdevingué plenament conscient que la joventut falangista (del SEU, del Frente de Juventudes, o mobilitzada però no militant), educada per tenir un paper d’iniciativa política activa, estava experimentant una dura contradicció entre els discursos de la seva formació i la realitat franquista, frustrant-se amb la mateixa:
“[…] Fue un error táctico [esborrat: gravísimo] provocar la salida de las manifestaciones estudiantiles. Siendo España un país civilizado, en el que no pueden tolerarse los asaltos a Embajadas o Consulados, era lógico que las fuerzas de Orden Público actuasen con firmeza. Pero esto tenía ya que haber sido previsto por los organizadores de las manifestaciones, que debieron plantearlas de forma tal que se evitara a toda costa que pudieran ser aprovechadas por agitadores […]
[…] el efecto de desintegrar la masa universitaria está logrado. El estudiante no piensa en que hay heridos graves en las fuerzas de Orden Público y que conque ésta se hubiera empleado un poco a fondo hubiese habido una jornada de luto.
Piensa simplemente que él salió con la mayor pureza de intención a cantar el Cara al Sol, a gritar ¡Arriba España! Y ¡Viva Franco! y a pedir Gibraltar español, y que por esto le echaron la Policía Armada de a caballo encima. Esos muchachos empiezan a desconfiar de todo y a no creer en nada. La masa escolar ha pasado en poco tiempo de ser uno de los más firmes puntales del Régimen a constituir una de las más peligrosas santabárbaras de la situación.”307
306 Rodríguez Jiménez, José Luis, Historia de Falange Española de las JONS, Alianza Editorial, Madrid, 2000, pàg. 491.
307 Arxiu de la Universidad de Navarra, Fons personal de Diego Salas Pombo, Caixa 10, Signatura 092/010/
5 a 6/ 6 - Document sense data ni signatura. El document consisteix, en essència, en una anàlisi interna de Falange sobre la situació de crisi política donada l’any 1956. Una anàlisi que es produeix just després
148 A principis de 1954 el Ministro Secretario General del Movimiento encara es donava la llicència per mantenir aparentment intacte l’optimisme discursiu. De totes maneres, entre elogis a altres jerarques falangistes com Girón (malgrat la dura situació econòmica que es vivia)308 i l’autocomplaença reivindicativa del Partit, Raimundo Fernández Cuesta va començar a incorporar un significatiu nombre de referències al valor de la fidelitat i a la mesquinesa de les crítiques. A combatre el que ell anomenava demagògia i a apaivagar els ànims dels exaltats. En certa manera, sense dir-ho de forma explícita, a la conveniència de fer un vot de confiança en l’obra feta i en què tard o d’hora es podria començar a avançar en els projectes plantejats al Congreso Nacional, que grosso modo esdevindrien vies per assegurar el futur institucional:
“A la Organización Sindical le sería facilísimo hacer demagogia, levantar la bandera de la oposición y de la crítica, pero sabe que su misión no es atraerse clientelas ni jugar a los revolucionarios [...]”309
“No ha nacido la Falange para hacer demagogia ni para excitar a la revuelta.
Nació de un sincero deseo de un mundo mejor, de que la sociedad se organizase sobre bases más justas que aquellas sobre las que estaba organizada […] En fin, un conjunto de ideas, de métodos y de actitudes que ahora se pretende hacernos pasar como novedad, mientras el Régimen, a lo largo de estos quince años, ha venido propagando, desarrollando y convirtiendo en realidad en una proporción que no sé si ha sido justamente apreciada [...] Pero no hemos llegado a la meta
dels fets de febrer, però molt probablement ja amb José Luis de Arrese al poder com a Ministro Secretario General del Movimiento, per tant entre la primavera i l’estiu de l’any 1956. Es tracta d’un esborrany col·lectiu, ja que gràcies a les anotacions manuscrites de les correccions pot comprovar-se que ha passat per diferents mans, com a mínim de dos correctors. «Las manifestaciones de Gibraltar». Pàg. 17-18.
308 «En la toma de posesión del Delegado Nacional de Excombatientes. Palabras pronunciadas al dar posesión de su cargo al camarada Tomás García Rebull en la Secretaría General del Movimiento, en Madrid, el 30 de enero de 1954» dins Fernández Cuesta, Raimundo, Continuidad falangista... op.cit., pàg.
67-68.
309 «Al dar posesión de sus cargos a las nuevas jerarquías sindicales. Discurso pronunciado en la Delegación Nacional de Sindicatos, de Madrid, el 8 de febrero de 1954» dins Fernández Cuesta, Raimundo, Continuidad falangista... op.cit., pàg. 71.
149 ideal y, por consiguiente, no podemos pararnos. Sabemos que hay mucho por hacer [...]”310
“[...] en el problema constitucional que, no obstante la previsión legal, ese futuro puede plantearnos, la Falange tendrá, llegado el momento, que decir su palabra, sin que ninguna tenga que pronunciar ni el comunismo con sus violencias ni el liberalismo con sus arrumacos […]”311
Més explícit respecte a la voluntat de materialitzar els projectes del Congreso s’expressà el Ministro Secretario en una entrevista concedida poc després al setmanari El Español.
En aquesta, preguntat específicament per la qüestió, Fernández Cuesta donà indicis sobre quins serien els primers passos a seguir, que tanmateix restaven sense donar:
“[Entrevistador Juan Carlos Villacorta, en veu narrativa] -España entera –le digo seguidamente- se impresionó con las conclusiones del I Congreso Nacional de Falange al darse cuenta de que en ellas se contenían soluciones que considero actualísimas y, al mismo tiempo, coherentes con la tradición doctrinal de la Falange. ¿Quisiera decir, señor ministro, en qué medida y en qué forma ese contenido va a ser proyectado sobre la realidad nacional?
[Raimundo Fernández Cuesta] En ello se trabaja actualmente. Dada la extensión de temas tratados, hay una Comisión ordenadora que está elaborando un índice de materias y soluciones según los departamentos a que afectan, dando contenido formal a aspiraciones puramente teóricas o doctrinales. Naturalmente que su tarea no se limita a elaborar este índice general, sino que estudia lo legislado en cada una de las materias y se propone formular una serie de propuestas encaminadas a perfeccionar concretamente la legislación en la forma más congruente con las conclusiones del Congreso.”312
310 «En el XX Aniversario de la proclamación de Falange Española de las J.O.N.S. Discurso pronunciado en el teatro Calderón, de Valladolid, el 4 de marzo de 1954» dins Fernández Cuesta, Raimundo, Continuidad falangista... op.cit., pàg. 78.
311 Íbid., pàg. 80.
312 «Declaraciones políticas al semanario «El Español». Entrevista celebrada con el camarada Juan Carlos Villacorta y publicada en el número 279 de “El Español”, correspondiente a la semana del 4 al 10 de abril de 1954» dins Fernández Cuesta, Raimundo, Continuidad falangista... op.cit., pàg. 84. Encapçalant
150 En la mateixa entrevista, el Ministro Secretario, preguntat al respecte d’una suposada campanya contra el règim basant-se en com aquest ha propiciat una decadència cultural espanyola, defensà una posició completament contrària. Reivindicà ser un moment històric excepcional pel floriment de la cultura, en forma d’art, literatura i noves manifestaciones culturales que antes brillaban por su ausencia completa, una etapa de publicació àmplia de llibres i revistes. Trencà una llança, fins i tot, per la política de mà estesa duta a terme en les universitats per part del Ministro de Educación Joaquín Ruiz-Giménez:
“[...] Basta mirar unos años hacia atrás, y nos encontraríamos personalidades señeras, pero aisladas, que gesticulaban contra la incultura nacional. Y tenían razón. Hoy esas personalidades hallan un clima de colaboración y comprensión que les permite trabajar en régimen de equipo y estar enraizadas con el resto del mundo.”313
Però la realitat és que el compliment dels discursos propagandístics anava quedant lluny de les expectatives. Davant dels disturbis, plantades i queixes succeïdes arreu de l’Estat durant la resta de 1954, el SEU abandonà l’optimisme per prendre posicions més defensives, arribant a qüestionar-se entre alguns grups falangistes la seva utilitat en la Universitat. Dins del SEU es trencà la unitat; aparegueren dissidències doctrinàries que lamentaven l’allunyament d’aquest respecte les reivindicacions estudiantils, en una inquietud denunciada pels mitjans intel·lectuals. Fins i tot, començaren a fer-se menys planeres les relacions entre la mateixa organització i el Ministerio de Educación Nacional de Joaquín Ruiz-Giménez314.
D’aquest nou període que s’encetava aparegueren informes testimoniant l’ambient crispat, com fou el cas de l’acte polític celebrat pel SEU de València el febrer de 1955 en
l’entrevista, Villacorta sintetitza, aparentment, la resposta de Fernández Cuesta com si fossin les seves pròpies paraules, destacant-ne ser el punt més rellevant de la conversa: “Una Comisión ordenadora constituida en el Instituto de Estudios Políticos estudia en estos momentos la proyección de las conclusiones del I Congreso Nacional de la Falange sobre la realidad nacional. Para ello se ha formulado una serie de anteproyectos de acuerdo con las conclusiones del Congreso y relativos a diversos aspectos de la legislación española”.
313 Íbid., pàg. 85.
314 Ruiz Carnicer, Miguel A., El Sindicato Español Universitario (SEU)... op cit., pàg. 289 i 291.
151 commemoració del Día del Estudiante Caído. L’informe elaborat pel Partit al respecte esmenta dos incidents en forma d’interrupcions al discurs del director de la revista del SEU Alcalá, Marcelo Arroitia Jauregui: un en crítica sobre els seus recels respecte els monàrquics juanistas i l’altre en crítica al SEU i els fets de Gibraltar, concloent a la fi que la situació estudiantil és delicada315.
Sense sotmetre a debat si el context internacional post-feixista va fer més incapaç el règim franquista (del que hauria estat amb un Eix vencedor) de suportar les crítiques polítiques del seu futur relleu generacional per poder garantir unes noves elits capacitades, és inqüestionable que en efecte va ser-ho. La versió seuista de l’experiment d’obertura falangista, que pretenia canalitzar les inquietuds dels joves tot augmentant el protagonisme polític del Partit a la Universitat, va ser bloquejat un cop les elits de l’organització van perdre el control de la situació316. El repte de donar recorregut i controlar alhora les inquietuds dels universitaris no era assumible amb els recursos i les capacitats del règim.
De totes maneres ja no era possible tornar enrere. La inquietud estudiantil s’havia
De totes maneres ja no era possible tornar enrere. La inquietud estudiantil s’havia