actividad muy satisfactoria frente a cada una de las valencias del par-vovirus y el mal rojo.
KHÓMt MI
PARVORUVAX
25 DOSIS (SO mi) WACUN«IN«CTIU«II«
CONIH» u MHVOVIHOSIS V i n i H I M I ' I I J I n t i C í Pr
CONSERVACIÓN | • 1
"ARVORUVAX
2 5 DOSIS (SO m"
taBORaromos R H O N Í MCRIEUX
Germá Estruch, 9-11 - 08820 EL PRAT DE LLOBREGAT (Barcelona). Tel (93) 478 22 23 - Fax (93) 478 48 76
Veterina'fis
TAULA 1. ALGUNS ESTUDIS
Lloc (any)
Prov. de Valencia (1989-90)
SOBRE PREVALENCA DE LEISHMANIOSIS CANINA A ESPANYA Gossos
Vilá i Torrademé (cita: Gil Collado, 1977) Rivera Bandrés, 1933
Sánchea Botija, 1936
Camacho (cita: Carda Aparici, 1949) Covaleda, Vives i Soler Durall, 1951 Casares Mateos, 1961
Castillo Hernández et al, 1985 Botet et al, 1987
Botet et al, 1987 Portus et al, 1987 Martínez Cruz, 1989 Matas i Rovira, 1989 Lluch i Soriano, 1990
Procedencia deis gossos estudiats
— vagabunds
malalts de la gossera municipal
— en convivencia humana a l'atzar
de consulta veterinaria de servéis veterínaris locáis de campanya de vacunació a l'atzar
de consulta veterinaria de consulta veterinaria
espccialmcnt de la tríada formada pels poplitis, submaxillars i pre-escapulars.
Alteracions sanguínies: No son tan marcades com en la Icishma-niosi visceral humana, pero son similars, amb disminució en el nom-bre de plaquetes, que té com a conseqüéncia la freqüent aparició d'epistaxis i hemorrágies.
Es produeix una estimulado policlonal d'anticossos amb un in-crement d'immunoglobulines inespecífiques, fet que sovint provoca la inversió del quocient albúmines/globulines. Els anticossos especí-fics es fixen ais antígens circulants i es formen immunocomplexos que causen artritis i i
Alteracions cutánies: Solen ésser les manifestacions mes típiques de la Icishmaniosi canina. Es molt sugestiva 1'alopecia en plaques, ge-neralment simètriques al cap, en particular les que es produeixen al voltant dels ulls (<<ulls de pallasso.). També sol aparèixer en regions on la pell está damunt de sortints ossis o articulars.
Es produeix una dermatosi seca furfuràcia, que origina una des-camació abundant (<<caspa.), que al més mínim fregament pot ulcerar-se i emetre exudat, que té tendència a formar crostes. Aquestes ulce-racions solen produir-se al cap, a les articulacions i menys freqüent-ment a les mucoses, nas, galtes i genives.
Lesions oculars: La còrnia es fa lletosa per un procès de queratinit-zació que dificulta, i finalment impedeix, la visió (amaurosi). A més de queratinització pot haver-hi també conjuntivitis.
Perionixis amb onicogrifosi: S'entén per perionixis la inflamació del perioniqui, és a dir, de la pell al voltant del llit ungueal, que sol acabar ulcerant-se precoçment. La perionixis s'acompanya d'una hi-pertròfia i d'un enduriment de les ungles, que creixen irregularment i en garLXO. Aquest procés s'anomena onicogrifosi. Aquestes ungles corbades en «urpa. fan que el gos en caminar produeixi un soroll pe-culiar.
Es sol considerar que aquests símptomes, juntament amb la hi-pertròfia ganglionar, tenen alt valor diagnòstic.
Altres manifestacions: Tot i que en algunes ocasions el gos segueix menjant de manera normal, més sovint apareix anorèxic. Un
aprima-ment manifest és la regla i l'evolució de la malaltia és cap a la caque-xia.
Les exfoliacions interdigitals ulcerades de les potes fan dolores el dcspla<;ament i l'animal camina coix.
Les ulceracions poden arribar a destruir el cartílag de les orelles i no és rar que es reparteixin per molts llocs del eos. En una primera etapa es formen nóduls cutanis, que acaben transformant-se en ulce-res.
Els llavis i el ñas solen presentar-se esquerdats.
L'hepato i esplenomegália, tan típiques de les leishmaniosis vis-cerals humanes, en els gossos només solen ésser perceptibles en cas d'autópsia.
Poden haver-hi transtorns digestius i respiratoris.
Curs de la malaltia: Segon l'evolució es solen distingir dues for-mes.
La primera o ..forma aguda. es dóna sobretot en animals joves i es caracteritza per l 'existència d'alteracions de tipus nerviós, que es manifesten en parèsies del terç posterior o fins i tot en una paràlisi total. Hi ha atròfia muscular generalitzada, que s'evidencia prin palment en els músculs cefàlics. La demacració i l'aprimament son progressius, fins i tot si l'animal no deixa d'ingerir aliments.
La segona o ..forma crònica. sol presentar-se igualment amb la simp-tomatologia anteriorment descrita, però que va apareixent de manera progressiva. Encara que en aquesta forma l'evolució es produeix en un període de temps molt més llarg, el ptonóstic es també dolent ja que l'animal sol acabar morint en un autèntic estat de caquèxia.
Diagnòstic
(a) Simptomatològic: Si apareixen els simptomes més típics (ul-ceracions, alopècia, onicogrifosi, hiperrròfia ganglionar) no sol ésser dificil sospitar una leishmaniosi. Desgraciadament abunden les for-mes amb poca simptomatologia.
(b) Proves serològiques inespecifiques: Es van emprar durant un
92
» I , • « n n a i s •
Veterina'fis
tcmps, com provcs de pressumpció. Están basadcs en la detecció d'al-teracions sériques. La hiperproteinemia, consequencia d'un incrcment de gammaglobulines, provoca una inversió del quoficient albúmi-na/globulina (en créixer les globulincs i minvar les albúmines) i pot posar-se de manifest per proves de precipitació o per clectroforesi.
Aqüestes provcs sempre es van considerar purament de tipus com-plementan ja que poden resultar positives en diverses altrcs afeccions.
Actualmcnt han cstat totalment substituides per proves de tipus es-pecífic.
(c) Provcs serológiqucs especifiques: Pcrmetcn diagnosticar indi-rectament la leishmaniosi i seguir-nc el curs evoluüu. Actualmcnt s'uti-litzen fonamcntalment les proves d'immunofluoresccncia indirecta (IFI) i d'ELISA, per a les que s'empren promastigots de Leishmania obtin-guts en cultiu. Son proves que presenten alta sensibilitat i especifici-tat.
(d) Etiológic: Es el diagnóstic de certcsa, obtingut per visualitza-ció del propi parásit.
Les leishmánies poden cercar-sc en material procedent de lesions cutánies, en mostres de sang, de molí d'os o, mes freqüentment, per la facilitat d'obtenció i l'elevat percentarge d'aillaments, en puncions de gangli popliti. Amb el material obtingut es pot procedir a la in-vestigado directa, al microscopi, del parásit o bé al seu cultiu.
L'exámen microscopic direetc es rcalitza preparant un frotis da-munt d'un portaobjeaes que es tenyeix per alguna de les tecniques habituáis en hematología; normalment s'utilitza la tinció de Giem-sa. Els parásits, en forma amastigota, es reconeixen com petits cossos ovalats de 2-4 /¿m, amb un nucli oval i un cinetoplast allargassat. So-vint, donada la seva escasedat, resulta difícil arribar a detectar algún parásit.
Per tal d'evitar els problemcs de diagnóstic, quan l'escasedat fa difícil la detecció, i també de cara a poder identificar la soca en cstu-dis cpidemiológics, es procedeix al cultiu.
Els medis de cultiu disponibles actualmcnt son diversos, pero el mes emprat segueix cssent el NNN (Novy-Nicollc-McNcal). Es tracta d'un medi difássic, amb una fase solida d'agar-sang i una fase líqui-da formalíqui-da per solució salina afegilíqui-da d'antibiótics. En cas de positi-vitat les leishmánies es detectaran en la fase líquida en forma de pro-mastigots allargats (de 10-20 nm) i móbils, que presenten una marca-da tendencia en agrupar-se en «rosetes».
En la inoculació d'animáis, habitualment es fan servir hámsters, es rcalitza quan es tracta de soques de difícil creixement en medi de cultiu o de mostres contaminades. L'animal s'infecta per injecció in-traperitoncal. Per tal de visualitzar el parásit, normalment en la mel-sa, cal esperar almenys dos mesos.
Tractament: Contrariament al que ha sueccít amb la leishmaniosi humana, les substancies disponibles per al tractament d'aquesta pa-rasitosi mostren una eficacia molt relativa en els gossos.
Els compostos mes utilitzats contra la leishmaniosi son els anti-moniaLs pcntavalcnts. Aquests solen millorar l'estat general deis cans, guarint fins i tot les lesions mes aparents, pero només en casos favora-bles arriben a eliminar el parasitisme. Cal considerar que la regla so-lcn ésser les recidives mes o menys tardanes. Els millors resultats s'ob-tenen en animáis que teñen la malaltia en fase inicial.
Els compostos antimonials que s'empren son el glucantime (anti-monial de N-metilglucamina) i el pentostam (estibogluconat sódic).
De manera alternativa es pot emprar la lomidina (un derivat dia-mínic) i l'amofetcricina B (antibiótic macrólid).
Profilaxi: Com en tota malaltia infecciosa, la seva profilaxi reposa
en la interrupció de la cadena epidemiológica en algún pas.
Sha de teñir present que en el nostre medí la leishmaniosi es una zoonosi.
L'homc, encara que pot patir la malaltia, no té significació com font d'infccció. La importancia de reservoris com la guineu o la rata, per ara, encara no s'ha precisat. Per aixó les actuacions de tipus profi-láctic s'han de dur a terme sobre el propi gos (el reservori reconegut) i els f1ebotoms (vectors).
La lluita contra els flebotoms pot fer-se, evidentment, mitjanc.ant insecticides, pero en la práctica cal pensar que és només d'aplicació limitada ja que les campanyes massives amb insecticides presenten molts inconvenicnts, fonamcntalment l'acció indiscriminada sobre l'en-tomofauna del lloc.
Tampoc resulta fácil incidir sobre el reservori. Cal no oblidar que mohs deis gossos infectats presenten durant un bon temps absencia de simptomatologia. A manca de vacunes o medicamento profilác-tics, Túnica mesura potencialmentc cficaí; que seria l'cminació o el tractament de tots els gossos parasitats, resulta difícilment aplicable, tant per la dificultat de descobrir tots els animáis infectats com per la relativa eficacia deis tractaments actualmcnt disponibles.
Bibliografía
Benavides, I., Morillas, E, González Castro, J., Reyes, A., Valero, A.
(1985). Aislamiento de Leishmania sp. en Rattus rattus en la provin-cia de Granada. IV Congrés Nac. Parasitol. (Tenerife): 224.
BotetJ., Serra, T, Portús, M., Mora, R., Gallego, M. (1987). Inciden-cia de la leishmaniosis en el área de Barcelona. Rev. Ibér. Parásito/., vol. extra: 51-54.
Camacho Alejandre, F. (1914). El botón de Oriente. Progresos de la Clínica, 4: 45-55.
Carda Aparici, P. (1949). Estudios sobre leishmaniosis canina. Rev. Sant.
Vet., 4(11): 884-906.
Casares Mateos, E. (1961). Contribución al estudio del foco de leish-maniosis canina de Madrid (sus relaciones con las formas humanas).
Rev. San. Hig. Públ, 35: 241-250.
Castillo Hernández, J.A., Sánchez Acedo, C , Gutiérrez Galindo, J., Lucientes Curdi, J., Estrada Peña, A., Galmes Femenias, M. (1985).
Estudio epidemiológico de la leishmaniosis canina en la provincia de Zaragoza. IV Congrés Nac. Parasitol. (Tenerife): 31.
Covaleda, J., Vives, J., Soler Durall, C. (1951). Leishmaniosis canina en Barcelona (Nota previa). Rev. San. Hig. Públ., 25: 708-712.
Fernández Martínez, F. (1914). Nuevas formas de leishmaniosis pató-genas humanas y caninas en el mediodía de España. Bol. R. Soc. Esp.
Hist. Na/., 14: 496-502.
Gil Collado, J. (1977). Phlébotomes ct Icishmanioses en Espagne. En:
Ecologie des leishmanioses. Colloques Internationaux du CNRS (Mont-pellier), 239: 177-190.
Gallego, J. (1987). Aspectos bio-ecológicos de las leishmaniosis, con especial referencia a las formas autóctonas. Resúmenes Jornadas lee-nicas Expoaviga'87 sobre pequeños animales: 17-28.
Garnham, P.C.C. (1965). The leishmanias, with special reference to the role of animal reservoir. Am. Zoologtsts, 5: 141-151.
Gómez Nieto, C, Hernández, S., Anguiano, A., Gutiérrez, P.N. (1985).
Clínica de la leishmaniosis canina en Córdoba. IV Congrés Nac. Pa-rasitol. (Tenerife): 169.
Lluch Borras, C , Soriano Mestre, J. (1990). Relación entre la
apari-93